El grec homèric és la forma de grec antic que va usar Homer a la Ilíada i l'Odissea.
Es tracta d'una versió arcaica del grec jònic, amb afegitons d'altres dialectes, com ara l'eòlic. Més endavant va servir com a base per al grec èpic, el llenguatge de la poesia èpica -típicament en hexàmetres dactílics- de poetes com Hesíode.
Al contrari que altres formes més modernes del grec, l'homèric no tenia un veritable article disponible en la majoria de circumstàncies.
Malgrat ser arcaic ja en el , poden haver-hi composicions en grec homèric tan tardanes com el , tot i que el seu declivi va ser inevitable amb l'expansió del grec koiné.
Fonètica
Vocals De manera general, l'alfa llarga del jònic-àtic és reemplaçada en jònic per una eta: "dia", "Hera". Les conservades s'expliquen per un allargament compensatori -un eolisme- ( "deessa") o fins i tot un allargament d'un alfa curta per necessitats mètriques. Aquest allargament mètric també el trobem en la transformació o . Homer fa servir sovint formes no contractes per arcaisme: per "dolor". Les vocals finals no pateixen metàtesi de quantitat: , no "rei". Existeixen formes que pateixen una distensió, és a dir, que d'una llarga accentuada pot néixer una curta: . L'apòcope és automàtic per a certes prepossicions com ara , o , però afecta també a moltes altres paraules. Se sol atribuir a un fenomen d'assimilació.
Consonants Homer conserva la doble sigma del jònic i de l'àtic antic allà on l'àtic-jonic la va acabar canviant per una doble tau. Hi ha vacil·lació entre formes amb sigma simple i doble per motius de prosòdia i anàlisi mètrica. També per motius de prosòdia i anàlisi mètrica, encara s'usa la digamma tot i que havia desaparegut cap al primer mil·lenni aC: [mai res de bo no ha pogut sortir de les teves paraules], Ilíada, cant I, vers 108. A l'inici de paraula, la digamma permet evitar hiats. A l'interior d'un mot, evita la contracció. També pot allargar una vocal mitjançant la seva desaparició: per . El dialecte homèric en part presenta psilosi (desaparició de l'esperit aspre [h] a l'inici de mot): "sol". Aquesta característica la comparteix amb l'eòlic.
Morfologia Declinació Determinats acabaments adverbials s'usen a la declinació: per al genitiu i per al datiu.
Primera Alguns masculins, usats als epítets homèrics, tenen un nominatiu en alfa curta: "cavaller" en comptes del clàssic . El genitiu masculí acaba en ( "Aquil·les, fill de Peleu", la Ilíada, primer vers) tot i que encara subsisteixen formes arcaiques en ( o ). Al genitiu plural, s'usa un acabament per a la forma no contracta, (), d'origen dòric.
Segona El genitiu singular tant pot ser l'arcaic com el clàssic . De la mateixa manera, al datiu plural s'alternen i
Tercera El datiu plural pot acabar en . El model fa el genitiu en i el datiu en . El model a cops acaba en .
Conjugació Verb ser S'hi troben nombroses formes irregulars:
Vegeu també Homer Grec Grec antic Declinacions del grec antic
Homeric