En la història de l'Argentina, s'anomena Anarquia de l'Any XX al procés polític i militar ocorregut entre els anys 1819 i 1823, que va des de la descomposició del Directori fins, un cop desaparegut el govern nacional, l'estabilització dels governs de les províncies argentines.
En sentit estricte, aquest nom ha estat aplicat al mateix procés, però limitat a l'any 1820, a la província de Buenos Aires.
La guerra civil al Litoral miniatura|En vermell la Lliga dels Pobles Lliures en 1815 com a part de les Províncies Unides del Riu de la Plata Després de la Revolució de Maig van succeir almenys quatre governs col·legiats en les Províncies Unides del Riu de la Plata. La formació del Directori havia estat una temptativa d'estabilització del govern argentí, un cop establert que la independència no havia estat una situació passatgera.
Però les tendències centralistes del Directori van xocar amb les ànsies autonomistes de les províncies, que no es van sentir representades pels diferents governs, gairebé tots ells formats únicament per iniciativa de la capital, Buenos Aires.
El nucli més ferm d'oposició s'havia format a les províncies del Litoral, que sota la conducció de José Artigas s'havien rebel·lat davant l'autoritat del Directori i havien format la Lliga Federal (o Lliga dels Pobles Lliures), els governs de la qual eren, en la pràctica, independents del govern central.
Després d'un període en què van poder estendre les tendències federals molt més lluny, a principis de 1819 van quedar sòlidament afermades com províncies federals Província Oriental, Corrientes, Entre Ríos, Santa Fe i Misiones. En aquests mesos es va pactar una treva entre Directori i les províncies federals, que sens dubte resultava fràgil.
Torna la guerra civil El 10 de juny de 1819, el Congrés de Tucumán va triar com a Director Suprem de les Províncies Unides del Riu de la Plata al general José Rondeau. El nou Director Suprem no només no canviaria la política hostil dels seus antecessors davant el federalisme, sinó que estava disposat a reforçar-la; va proposar al general Carlos Federico Lecor, governador de la ciutat de Montevideo, ocupada per Portugal, atacar els federals fins al riu Paraná, és a dir, cedir Entre Ríos i Corrientes a aquest regne.
La notícia d'aquest pacte va decidir als federals a prendre la iniciativa, enrolant a més en les seves files a l'exgovernant xilè, general José Miguel Carrera, i també un aliat inesperat, l'exdirector suprem Carlos María de Alvear. De manera que el governador de Santa Fe, Estanislao López, va reiniciar les hostilitats. Francisco Ramírez (governador d'Entre Ríos), i Pedro Campbell (cap de l'exèrcit correntí), es van traslladar a Santa Fe.
Rondeau va ordenar al general José de San Martín tornar amb el seu Exèrcit dels Andes des de Xile per atacar Santa Fe, però aquest va desobeir obertament. Idèntica ordre va rebre Manuel Belgrano, comandant de l'Exèrcit del Nord; aquest va deixar el comandament al general Francisco Fernández de la Cruz, que es va dirigir amb les seves forces cap al sud.
A principis de novembre de 1819, Ramírez va envair i saquejar tot el nord de la província de Buenos Aires. Per aquests mateixos dies, el cabdill local Felipe Álvarez va llançar una gran ofensiva en tot el sud de la província de Córdoba i va prendre el fort de Fraile Muerto. Va ser sorprès pel general Juan Bautista Bustos, que li va causar 16 baixes el 24 de novembre de 1819. De totes maneres, va ocupar la posta de Cruz Alta, abandonant-la poc abans que l'Exèrcit passés per allà. Mentrestant, el cabdill Juan Antonio Guevara ocupava novament el fort d'El Tío.
Revolucions a Tucumán i San Juan A finals de 1818, Belgrano s'havia desplaçat a tot l'exèrcit cap a Córdoba, deixant a Tucumán una petita unitat de 300 soldats al comandament del coronel Domingo Arévalo. Durant la nit de l'11 de novembre de 1819, els oficials Manuel Cainzo, Abraham González i Felipe Heredia es van revoltar i van arrestar Arévalo, al general Belgrano (que estava de pas), i al governador Feliciano de la Mota Botello.
Tres dies després, un cabildo obert nomenava governador a l'exgovernador directorial Bernabé Aráoz, qui era qui havia organitzat el motí. El governador va reconèixer l'autoritat del Directori, però (igual que havia fet Güemes a Salta) va ignorar completament la seva autoritat. I a més, es va quedar amb l'armament de l'Exèrcit del Nord que havia trobat, que no era poc.
A les províncies de Cuyo estava aquarterada més de la meitat de l'Exèrcit dels Andes, esperant el final de les campanyes navals que permetessin començar la campanya al Perú. Els dirigents de San Juan estaven cansats de ser governats des de Mendoza, i la pressió fiscal per finançar l'Exèrcit dels Andes provocava una forta recessió econòmica. Alguns personatges secundaris van incitar a la rebel·lió als oficials del regiment de Caçadors dels Andes.
El 9 de gener de 1820, el capità Mariano Mendizábal i el tinent Francisco Solano del Corro van dirigir una revolta d'oficials subalterns i sergents. El moviment va ser recolzat pels federals de San Juan, que van arrestar al tinent de governador, i el cabildo va nomenar governador a Mendizábal. Així va caure el règim directorial de Cuyo, i San Juan va passar a ser província autònoma.
El motí d'Arequito Al comandament del general Fernández de la Cruz, l'Exèrcit del Nord es va dirigir cap a la província de Buenos Aires, amb intenció d'unir-se a l'exèrcit de Rondeau i atacar junts als federals. Però el 8 de gener de 1820, a l'arribar a la posta d'Arequito, el general Bustos i els coronels Alejandro Heredia i José María Paz es van revoltar, acompanyats per la majoria dels cossos militars. Van anunciar a Fernández de la Cruz que es negaven a continuar amb la guerra civil i tornaven al front nord. Explícitament es van declarar neutrals en l'enfrontament entre els federals i el Directori, per a no ser acusats d'haver-se passat a l'enemic.
Després d'una sèrie de discussions, en què gairebé van arribar a un enfrontament, Bustos va obligar a Fernández de la Cruz a lliurar-li el seu exèrcit i el seu armament, i va arrestar al seu excap i a alguns oficials.
A l'endemà, Bustos va iniciar el retorn a Córdoba i va escriure a Estanislao López i a Rondeau, explicant-los les causes del que va passar, i els seus plans de tornar a al nord. El 19 de gener de 1820 va renunciar el governador cordobès Manuel Antonio Castro, i un cabildo obert va nomenar governador interí a José Javier Díaz. Bustos i l'Exèrcit de l'Nord van ser rebuts en triomf. Poc després, Bustos era elegit governador titular.
La batalla de Cepeda miniatura|José Rondeau Rondeau no havia fet res per repel·lir la primera invasió de Ramírez, ja que esperava a l'Exèrcit de Nord. Una vegada que va comprovar que aquest mai arribaria, justament quan la situació es feia més crítica per a ell, va decidir avançar cap a l'enemic al front del seu exèrcit de 2000 homes.
El 1r de febrer de 1820 li va sortir a l'encreuament 1600 soldats federals, tots de cavalleria; 600 entrerrians, 600 santafesins i 400 correntins. Ramírez va assumir el comandament federal.
Un greu error tàctic de Rondeau va permetre als federals vèncer-lo amb molta facilitat a la batalla de Cepeda (prop de Pergamino). Al voltant de deu minuts, tota la cavalleria directorial va ser dispersada, arrossegant en la seva fugida a Rondeau.
Ramírez va intimar rendició al cap de la infanteria, Juan Ramón Balcarce, però aquest es va retirar ordenadament cap a San Nicolás de los Arroyos. Ramírez va prohibir que ataquessin els portenys, argumentant que necessitarien d'aquests infants per lluitar contra els portuguesos.
El Tractat del Pilar López i Ramírez van enviar una nota al poble de Buenos Aires, donant-li un temps de vuit dies per deliberar i comunicar-los la seva decisió als caps vencedors. Complert el termini, van avançar cap a la capital, anunciant que no anaven amb la finalitat de conquesta, sinó a salvaguardar les seves institucions, deixant-los en plena llibertat perquè triessin el govern que els convingués. Només esperaven l'anunci que els portenys es governaven lliurement per abandonar el territori de la província germana.
Rondeau va poder arribar fins a Buenos Aires i es va fer càrrec del seu lloc, però ja era tard; el general Soler, cap de l'Exèrcit de Reserva (format per ancians, invàlids i novells) instal·lat a Pont de Márquez, va exigir al cabildo porteny que dissolgués el Congrés Nacional i enderroqués al Dictador. La comanda era ratificada per diversos caps militars, com Hilarión de la Quintana, Florencio Terrada, Manuel Guillermo Pinto, Manuel Pagola i Ángel Pacheco.
L'11 de febrer, Rondeau renunciava al seu càrrec. El Congrés de Tucumán es va considerar dissolt, i els seus diputats van fugir cap a les seves províncies.
La pressió de López i Ramírez va assolir que el primer governador autònom de Buenos Aires fora Manuel de Sarratea, un porteny, antic enemic d'Artigas, que havia vingut amb els cabdills i a qui aquests havien enviat a la ciutat a assolir la caiguda del Director. Aquest va signar amb López i Ramírez el Tractat del Pilar, del 23 de febrer de 1820, pel qual s'acordava la pau i es convocava a les províncies a un nou congrés, a San Lorenzo (Santa Fe). Per una clàusula secreta, s'acordava el lliurament d'armament als exèrcits invasors.
Però entre la batalla i el tractat havia ocorregut una novetat que canviaria tot; havia arribat al campament federal la notícia de la derrota d'Artigas a la batalla de Tacuarembó, ocorreguda el 29 de gener de 1820, arran de la qual aquest havia evacuat la Banda Oriental cap a Corrientes.
Per això, en el tractat es deixava a criteri posterior dels signants la col·laboració en la guerra contra Portugal i es convidava a Artigas (esmentat tot just com a governador de la Província Oriental) a adherir-se al Tractat.
Poc després van entrar a la ciutat els caps federals, que es van comportar respectuosament i van ser ben tractats pels nous governants. La humiliació de la derrota, van creure, seria suficient per garantir la pau en un peu d'igualtat.
Després de Cepeda A Buenos Aires, el lliurament del material de guerra acordat en el Tractat del Pilar va fer enutjar a molts portenys, entre els quals es van destacar els caps amb comandament de tropa, Soler, Balcarce i Quintana. Aquests van forçar un cabildo obert, que el 6 de març de 1820 va nomenar governador a Balcarce. Però aquest va durar menys d'una setmana, ja que Estanislao López i Francisco Ramírez, els cabdills vencedors en Cepeda, li van recordar que encara estaven molt a prop de la ciutat. Balcarce no tenia suport suficient per oposar-se'ls, per la qual cosa va renunciar; Sarratea va tornar al govern i López a la província de Santa Fe.
A Buenos Aires es van succeir aldarulls i revolucions gairebé setmanalment; Carlos María de Alvear va reunir un nou cabildo obert, que el va nomenar governador. Però una discussió secundària va derivar en un escàndol amb cops de puny entre oficials superiors, i l'acte va quedar anul·lat.
A finals de març de 1820, Ramírez va abandonar també la província, sent perseguit per Soler; però els homes de Soler es van amotinar i no hi va haver persecució. Alvear i Carrera van reunir cadascun el seu propi grup de veterans, barrejats amb gautxos, milicians, exiliats i negres lliberts, i amb ells van acompanyar a Ramírez fins a Rosario. Des d'allà, aquest va tornar a la seva província, acompanyat per alguns oficials portenys, entre ells Lucio Norberto Mansilla.
El 1r de maig de 1820, mancat de suport, va renunciar Sarratea. En el seu lloc va assumir el president de la Junta de Representants, Ildefonso Ramos Mejía.
Guerra entre Artigas i Ramírez Al tornar a Entre Ríos, Ramírez ja estava previngut contra la possible actitud d'Artigas, i sabia que el «Protector» no acceptaria l'acord que acabava de signar, i que deixava als orientals pràcticament desvalguts en mans dels invasors.