compositor i músic multiinstrumentista que treballa amb rock progressiu, música popular i música clàssica.
La seva obra més coneguda és Tubular Bells, una obra rock amb moviments que fou la primera d'aquest estil en no comptar amb percussió de bateria ni lletra i on Oldfield tocava més de vint instruments, a més va ser precursora en l'aparició de nous estils musicals com el New Age. Creada el 1972 i comercialitzada com a primer disc de la discogràfica Virgin del multimilionari anglès Richard Branson va romandre durant 247 setmanes al top 10 de les llistes britàniques de discs més venuts i només va passar al segon lloc quan Oldfield va publicar el seu segon treball Hergest Ridge. Als Estats Units es va fer conèixer el 1974 amb la incorporació com a tema principal a la banda sonora de L'exorcista.
Actualment, 2018 resideix a les Bahames.
Inicis Va nàixer en la ciutat de Reading, Anglaterra el 15 de maig de 1953. El seu pare Raymond fou un metge que tenia una guitarra que va adquirir quan va servir en la Royal Air Force a Egipte durant la Segona Guerra Mundial. Mike recorda com el seu pare "solia tocar la guitarra cada nit de Nadal, cantant l'única cançó que sabia tocar, Danny Boy". Mike també va atribuir el fet que el seu interès per la música despertara tan prompte al virtuós guitarrista Bert Weedon. "El vaig veure en la tele quan tenia set anys i de seguida vaig convèncer el meu pare perquè em comprés la meua primera guitarra. De fet, crec que de no haver estat per Bert mai haguera arribat a ser el principal en la meua vida". Els Oldfield es van convertir en una família musical. El germà major de Mike, Terry, ara és un compositor de prestigi en el camp de la música de documentals per a la televisió i ja té diversos àlbums en el mercat. La seua germana Sally Oldfield va arribar a ser cantant professional i va aconseguir un hit a principis dels 80 de tots conegut amb el nom de "Mirrors". A l'edat de 10 anys, Mike ja componia peces instrumentals per a guitarra acústica. La guitarra era per a ell més que un instrument. Era una via d'escapament d'una situació familiar que anà empitjorant i apartant-lo del món exterior durant molt de temps. Al llarg d'aqueixa dècada ja passada, l'escena musical acústica havia gaudit de molt bona salut. Es tocava música en molts dels clubs que estaven oberts durant aqueix període. Va anar en un d'aqueixos clubs on el jove Mike va començar a adonar-se que les seues idees musicals eren acceptades per una gran majoria del públic. "Solia tenir dues instrumentals de 15 minuts cadascun que tocava en els clubs de folk locals en els quals anava repassant tots els estils", deia. "Fins i tot desafinava les cordes totalment i les doblegava sobre el pal i feia tota mena de coses. Quan em donaven vacances en l'escola passava la setmana sencera practicant i tocant la guitarra". Va provar també amb la música elèctrica, tocant peces instrumentals de "The Shadows" en un grup amateur. Quan va complir 13 anys la família Oldfield es va traslladar a Romford en Essex. En 1967 va deixar l'escola i juntament amb la seua germana Sally va formar Sallyangie, un duo folk de veu i guitarra. Van signar per la companyia Transatlantic que els va editar l'àlbum "Children Of The Sun" en 1968 i el single "Two Ships" en 1969. Per aquesta època el toc de guitarra de Mike va anar fortament influenciat pel "folk barroc" popularitzat per John Renbourn, líder de Pentangle i Birt Jansch. Després d'un any, va arribar la fi de Sallyangie.
The Whole World Mike va tornar a la música rock, formant altre grup de semblant durada nomenat Barefeet, amb el seu germà Terry. Això el va conduir a treballar com baixista amb Kevin Ayers & the Whole World. Ayers va ser membre fundador de Soft Machine però va abandonar el grup en 1968. L'any següent van fer l'àlbum "Joy Of A Toy" que els va dur a fer una gira en 1970.
Entre els membres de the Whole World estava David Bedford ocupant-se dels teclats. Bedford, que era un compositor de formació clàssica, va entaular una bona amistat amb Mike, ajudant-lo en la composició d'una versió primerenca de Tubular Bells. Estant de gira amb the Whole World, Mike va entrar en contacte amb Centipede, una enorme orquestra de jazz dirigida per Keith Tippett. L'àmplia gamma d'instruments que disposaven va influir a Mike en el caràcter multiinstrumentista que més tard donaria a les seues pròpies composicions.
Kevin Ayers & the Whole World van gravar dos àlbums, Shooting At The Moon i Whatevershebringswesing abans de dividir-se a l'agost de 1971. Fins aleshores Mike havia estat tocant la guitarra elèctrica i els seus magistrals solos amb Kevin Ayers ja li havien donat una reputació de mestre.
Entre 1971 i 1973 Mike començava a ordenar les idees musicals que més tard formarien part de Tubular Bells. Usant una gravadora de quatre pistes amb dues pistes que anaven en un sentit i dues en l'altre que li va prestar Kevin Ayers, va descobrir que si cobria el capçal d'esborrat amb un xicotet trosset de cartó podia gravar en quatre pistes. D'aquesta forma podria començar a gravar les idees necessàries per a realitzar el seu somni. Aqueix somni era crear una simfonia, similar a les composicions de gran escala per a orquestra amb diferents moviments que es podien trobar en moltes obres de música clàssica. Amb la gravadora d'Ayers es va ficar en el seu dormitori de la casa que compartia amb els altres membres del grup, i les idees per al seu nou treball lentament van començar a prendre forma. Ja posat en faena, Mike es va obstinar a tocar tots els instruments ell mateix. I va pensar que no li seria difícil amb el seu do natural poder dominar quasi qualsevol instrument; des del glockenspiel al piano de cua, la guitarra clàssica, l'orgue Farfisa… Mentre seguia treballant amb Kevin Ayers a més ajudava en els enregistraments que es feien en els famosos estudis Abbey Road de Londres. Prompte va descobrir que l'estudi tenia un magatzem replet de tota classe d'instruments, de manera que les apanyava per a arribar més matí i mentre els altres arribaven, ell experimentava amb aqueixos instruments i així incorporava nous sons i textures a les seues idees musicals. Abstret en el seu treball, es va proposar plasmar totes les profundes emocions que estava experimentant per aquella època en la seua música. De qualsevol manera, caldria preguntar-se si l'estat mental de Mike li haguera permès aguantar la pressió de treballar amb altres persones per molt més temps. Sobretot tenint en compte que allò que estava fent seria un treball que s'aniria convertint gradualment en un vehicle per a descarregar les seues emocions més profundes i amb les quals més li estava costant viure. Després de crear una xicoteta maqueta, va començar a recórrer totes les discogràfiques tractant de convèncer a algú perquè donara suport el seu projecte. Tots li donaven un NO rotund per resposta, dient que allò "no era comercial" i que si en algun cas arribava a editar-se ningú ho compraria. Òbviament això li havia passat per posar la seua fe en aquella poc treballada maqueta. Després d'haver compost la introducció hipnòtica (el tema que formaria part principal de la seua obra magna després de desenvolupar-lo), seguiria recordant-se'n d'allò. Si tan solament haguera pogut gravar-lo, editar-lo i promocionar-lo!
En solitari A l'estudi de Newman i Heyworth Però un raig de llum il·luminaria el seu futur. Mike va deixar la banda de Kevin Ayers. Per a guanyar-se la vida treballava ocasionalment com guitarrista. Un d'aqueixos treballs el va fer en la banda d'acompanyament de la producció londinenca de Hair, el "musical d'amor-rock tribal" per 5 £ la nit. També va tocar per un temps el baix en una banda comandada pel cantant de soul Arthur Lewis. El grup anava a gravar a un estudi recentment inaugurat en una mansió de Shipton-on-Cherwell, a 20 milles d'Oxford. Els estudis de gravació The Manor foren construïts per a Richard Branson per Tom Newman, assistit entre altres per Simon Heyworth. Era un equip de bons amics. També estaven allí les núvies d'alguns d'ells per a atendre'ls, així com un cuiner, netejadores i jardiners. Com Mike va comentar més tard, "Tots els problemes que sorgien els tractàvem com si fórem una gran família".
Tubular Bells
El magnífic ambient que regnava en l'estudi i l'actitud de Newman i Heyworth li va donar a Mike l'oportunitat de gravar una maqueta de les seues idees musicals. Als dos els va encantar. Heyworth i Newman van emprendre una campanya de persuasió a Branson perquè editara allò i perquè els deixara l'estudi durant algun temps per a gravar-lo. D'entrada semblava que aquell no era el moment apropiat. El projecte havia d'esperar un poc a l'arribada de Simon Draper que s'uniria a Branson, que posseïa una cadena de tendes de discos, per a crear la discogràfica Virgin. Draper tenia un ampli coneixement musical i quan va escoltar les idees de Mike, immediatament es va entusiasmar.
Mike va continuar desenvolupant i refinant les seues idees a les quals ara podia posar un nom: Tubular Bells encara que en principi duguera noms com Breakfast in Bed (Desdejuni en el llit) i Opus One (Opus 1).
Però quasi havia perdut les esperances de realitzar el seu somni quan Draper li va oferir una setmana de temps d'estudi en The Manor. Una àmplia selecció d'instruments fou duta a l'estudi i va començar el treball. Durant aqueixa setmana es va gravar quelcom més de la primera part, i la resta de l'obra durant sessions repartides al llarg dels següents mesos. Des del principi Mike posava les facilitats que li donava la tecnologia i l'època al límit per a fer els seus enregistraments. Molt prompte va començar a usar 16 pistes. Com s'anaven afegint a l'enregistrament més i més instruments, les sessions també van ser una prova per als recursos inventius de Newman i Heyworth que van barrejar tot allò tan bé com els va ser possible en funció dels coneixements que posseïen. L'equip que disposava l'estudi no estava automatitzat i tot el treball va ser fet manualment per Mike. Simon Heyworth i Tom Newman ja usaven tots els dits que disposaven en la taula de mescles. Açò feia menys propera la relació entre productors i artista, però tanmateix cadascun dels tres van aprendre moltes coses dels seus altres dos companys. Durant la sessió Mike va tocar més de 20 instruments i es van enregistrar aproximadament 2000 cintes de prova. La música va ser tocada quasi al complet per ell mateix, amb l'excepció de Viv Stanshall (veus), Jon Field (flauta), Steve Broughton (percussió) i Mundy Ellis (veus). Tom Newman i Simon Heyworth van rebre crèdit com coproductors. Quan van acabar les sessions, Branson es va endur les cintes de Tubular Bells a la fira de la indústria musical, MIDEM, a Canes al gener de 1973. Un executiu d'una companyia americana, Mercury Records, li va dir, "si li poses lletra, t'ho compro per 20.000 $". Com que ningú es mostrava interessat, Branson i Draper van decidir editar l'àlbum ells mateixos en la seua nova discogràfica Virgin Records.
Tubular Bells va veure la llum el 25 de maig de 1973. Va eixir d'un procés d'enregistrament i mescla al que s'hagués pogut dir art en estat pur. Els crítics van fer el que van poder per a definir-lo. El públic simplement li va obrir els seus cors.