Hernando de Lerma Polanco (Sevilla, 1r de novembre de 1541 - Madrid, 1592) va ser un explorador i colonitzador espanyol de mitjan el . Va ser governador del Tucumán entre 1580 i 1584. Es va destacar per haver fundat la ciutat de Salta, capital de l'actual província de Salta, al nord-oest de l'Argentina.
Biografia Hernando de Lerma va néixer a Sevilla (Espanya), el 1r de novembre de 1541. Tenia només 36 anys quan va ser nomenat governador del Tucumán pel rei Felip II d'Espanya, mitjançant reial cèdula del 13 de novembre de 1577. Va poder assumir el 16 de juny de 1580, atribuint aquesta demora a la seva extrema pobresa. Era sens dubte acreditor de les millors consideracions. Un cronista de l'època el va descriure com a «cavaller sevillà, de brillants dents i crescuts mèrits, donant esperances de pacífic i prudent governador». La mateixa cèdula reial del seu nomenament posava el següent considerant en l'encapçalament: «Atent a l'habilitat i suficiència i als serveis que ens heu fet i esperem ens fareu, és la nostra mercè que sigueu el nostre governador de la província del Tucumán». Les expectatives despertades per semblants antecedents van ser moltes i molta la desil·lusió que va causar les seves actuacions.
Va arribar a Potosí i, si alguns funcionaris reials no li haguessin fiat alguns pesos, no hauria pogut arribar al seu destí. En 1579 el Llicenciat Hernando de Lerma va escriure al Rei d'Espanya, informant-li que el seu viatge a Amèrica en galió va durar deu mesos, que havia arribat a Lima feia vuit dies, i que encara li faltaven 500 llegües de camí per terra per arribar al Tucumán.
Va ser el primer governador civil del Tucumán, estava casat amb María de Quesada, encara que no tenia instrucció militar, i feia ostentació d'un títol acadèmic de Llicenciat en Lleis.
Durant la seva gestió va fundar la ciutat de Salta el 1582, va tenir altercats amb el bisbe i va perseguir als seus opositors. Això el va portar a ser destituït, jutjat i empresonat a Madrid, on finalment va morir el 1592.
Govern del Tucumán (1580-84)
El 16 de juny de 1580, va arribar Lerma a Santiago del Estero, capital de la Governació del Tucumán. Ho va fer en companyia d'un seguici de cavallers, soldats i indígenes. Com que tenia coneixement que Gonzalo de Abreu havia col·locat espies en el camí perquè li avisessin de l'arribada de Lerma, aquest els va evitar amb una maniobra. I abans d'entrar a la ciutat va enviar a sis dels seus homes, encapçalats per Antonio de Miraval, que era el seu germà, amb la instrucció de distreure'l i transmetre'l el missatge de l'entrant en el sentit que «besava les seves mans i es posava a les seves ordres». Però en realitat portava l'expressa ordre de capturar a Abreu.
Aquest grup d'avançada va accedir a la seu del govern i va decomissar a Abreu, que es trobava acompanyat en aquest moment pel tinent Pedro Sotelo i per l'alcalde Francisco Rodríguez Juárez. Lerma esperava a certa distància, i un cop concretada la seva missió, un dels integrants, Juan Muñóz, que era metge, va efectuar un tret d'arcabús convingut per endavant i d'aquesta manera va comunicar a Lerma que ja podia entrar a la ciutat. El nou governador va convocar al Cabildo i es va fer reconèixer.
Empresonament, turments i mort d'Abreu Lerma va capturar a Abreu i el va fer tancar a la cavallerissa de Juan Pérez Moreno, custodiat permanentment per homes armats. Lerma es va presentar a la presó davant Abreu acompanyat amb l'escrivà Martínez Guerrero i el va declarar culpable de tots els càrrecs, sense que tingués ocasió de defensar-se. Abreu va estar nou mesos pres, no se li va permetre confessar, va ser sotmetés a tortures i el van fer patir molt. El 1581, Lerma va ordenar que es pengés el pres a la porta durant tota una nit i se li apliqués un pes de dotze arroves sobre els peus, el qual li va trencar les venes i li va produir esquinçaments interns, que al cap de cinc dies li van provocar la mort. Això va ser ratificat pel seu fill Juan de Abreu, qui va acusar Lerma de «lladre dels béns del seu pare».
Per si tot allò fos poc, Lerma va assegurar que una indígena va ser la qui va matar Abreu. Per completar aquesta fal·làcia, va fer que el metge Arteaga redactés un certificat de defunció fals i, amb turments pel mig, va assolir que una dona pobra es declarés culpable d'haver-lo enverinat. Així va informar el governador al Rei.
Lerma s'havia apoderat de tots els béns d'Abreu, com si ell hagués estat l'hereu, entre ells la vaixella, el bestiar, els cavalls, disset arcabussos, vestimenta, el vi que havia portat des del corregiment de Cuyo, joies, peces, etc. al temps que li iniciava el judici de residència.
Persecucions Va perseguir a tots els funcionaris, simpatitzants i seguidors d'Abreu, als qui va despullar dels seus béns. Alguns d'ells, com Morillo, Mosquera, Ramírez i Villalta, van ser executats a la forca a la plaça pública el 1580. Altres van haver de marxar de Santiago del Estero, com el capità Hernán Mejía de Mirabal i la seva dona. Un clima de violència es va instal·lar a la ciutat a causa de les arbitrarietats del nou governador. Al fugir del Tucumán, la gent es radicava a Charcas i allà denunciaven les arbitrarietats del governador.
En certa oportunitat Juan Rodríguez Juárez, un ancià conqueridor de la primera onada i veí fundador de les tres ciutats de El Barco, va criticar un decret del governador per no estar d'acord amb ell. Lerma va ordenar la seva detenció, però Rodríguez Juárez va poder a demanar asil i refugi a la Catedral. Lerma va respectar l'asil, però va ordenar empresonar a tots els familiars homes que vivien a casa de l'ancià, els va prendre tots els seus béns a les dones de la casa, incloent a l'àvia anciana; les va fer violar totes pels seus soldats, i dos nets de pit que eren alletats per aborígenes els va privar de les dides tancant-los a la presó fins que els nens van morir de fam.
El 19 de juny de 1580 es va produir un aixecament rebel a Santa Fe, encapçalat pels anomenats «Set Caps», que va ser un nom d'un partit format per criolls que van preparar una revolució per enderrocar a Juan de Garay. Aquesta va ser la primera protesta armada que es va produir en contra de la dominació espanyola a l'actual territori argentí. Fracassat aquest moviment sediciós, els capitosts o conspiradors principals, Cristóbal de Arévalo, Rodrigo de Mosquera i Francisco Villalta, entre d'altres, van fugir des de Santa Fe cap a Santiago del Estero, amb la idea de buscar la protecció d'Abreu, qui simpatitzava amb ells. Però com aquest acabava de ser substituït i empresonat per Lerma, aquests revolucionaris van quedar sense pretección alguna, van ser arrestats per l'autoritat espanyola, processats sumàriament i condemnats a morir a la forca. Després de la seva execució, els seus cadàvers van ser arrossegats, esquarterats i els seus membres col·locats en piques a l'entrada dels camins de la ciutat, per a escarment i exemple dels rebels.
Va sorgir un seriós distanciament entre el primer bisbe de la Diòcesi del Tucumán, Francisco de Victòria, i el governador Lerma per conflictes de poder. Lerma va impedir als mercedaris la possessió d'uns aborígens yanaconas amb el seu bestiar i sementeres. El custodi de la província franciscana, fra Gregorio Vibaldo, li va recriminar durament Lerma en un sermó a la Catedral, de la següent manera: «més mal heu fet en vuit dies en aquesta terra, que Gonzalo d'Abreu en els vuit anys que la va governar». Lerma el va tractar de borratxo i, tement el pitjor, Vibaldo es va anar a Córdoba, i altres clergues es van traslladar a Talavera. Per aquest motiu la governació es va anar quedant sense clergues, arribant a tan sols dos el 1583 (un d'ells va fugir cap al Paraguai). Només van quedar 12 frares de l'orde mendicant. El 1583, el mateix bisbe va haver de retirar-se cap a Potosí.
La fundació de Salta El virrei Francisco de Toledo va ordenar al governador Lerma que fundés una ciutat a nord de Santiago del Estero, que assegurés les comunicacions en la Governació del Tucumán. Lerma va convocar als encomenderos de la zona perquè l'ajudessin amb les despeses que aquesta empresa causaria, aportant armes, animals, indígenes, etc. i que l'acompanyessin en la fundació de la nova ciutat.
El 23 de juliol de 1581, el governador Lerma va reunir en el seu habitatge als integrants del Cabildo de Santiago del Estero, més un grup de veïns importants. En la reunió, Lerma va informar que desitjava fundar una ciutat en el camí del Perú, i va sol·licitar l'opinió dels regidors i veïns presents, experts en qüestions de guerra, sobre la conveniència d'assentar a la vall de Salta o en les Valls Calchaquíes. Després d'una anàlisi en què van participar tots els presents, es va resoldre fundar-la en la vall de Salta. En l'acta d'aquesta reunió consten les opinions de cada un dels presents, més l'oferiment de cada veí com a aportació per assistir al governador en aquesta jornada. Els cabildants d'aquesta època, i en especial els que van participar en aquesta sessió, van ser: Antonio de Miraval (tinent de governador) Juan Pérez Moreno (alcalde de 1r vot, 1581) Hernán Pérez Palomino (alcalde de 2n vot) Santos Blázquez (regidor) Juan Cano (regidor) Cristóbal Pereyra (regidor) Gaspar Rodríguez (regidor) Francisco Sánchez y Pedro de Càceres (regidor) Juan Rodríguez Pinazo (agutzil major) Gerónimo García (de la Xara tresorer de la Reial Hisenda) Bartolomé de Sandoval (procurador major).
Altres assistents van ser Alonso Abad, Alonso de Cepeda, Alonso de Contreras, Garci Sánchez, Juan de Morales, Luis de Gamboa, Miguel de Ardiles, Blas Ponce, Gonzalo Sánchez Garzón, Martín Moreno, Luis de Gallegos, Francisco de Torres, Lope de Quevedo, Antonio de Robles, Manuel Rodríguez Guerrero i Bartolomé de Mansilla.
El 1582, Hernando de Lerma va escriure al rei informant del seu propòsit de fundar a la vall de Salta la ciutat que tant desitjava, empresa per a la qual esperava comptar amb els oferiments i ajudes dels veïns de la governació. S'elevava un llistat de la gent, armes i queviures amb que sortiria cap a la dita vall, tot reunit a Santiago del Estero i Talavera. Van sortir des de Santiago del Estero el febrer de 1582.
El 3 d'abril de 1582, Lerma i 70 soldats espanyols acompanyats per aborígens pacificats van arribar a el paratge de Siancas. Després d'estudiar el terreny, van optar per la vall de Salta, ja que tenia una ubicació estratègica per controlar els calchaquíes i als omaguaques
El 16 d'abril de 1582, el governador Hernando de Lerma, en nom de la Santíssima Trinitat, de la Verge Santa Maria, de l'Apòstol Santiago i de Sa Majestat el rei d'Espanya, va fundar la ciutat de Lerma en la Valle de Salta sobre els marges del riu Arenales, distribuint els solars per al Cabildo, la Catedral i per als primers veïns. En aquesta fundació van participar els veïns Alonso Abad, Juan Cano, Bartolomé de Mansilla, Juan Pérez Moreno, Juan Pedrero de Trejo, Juan Rodríguez Juárez i altres.
Va imposar el fundador als beneficiaris la condició d'envoltar amb tanques seus solars en el terme d'un any i romandre-hi sota pena de perdre'ls si no ho feien; això es feia perquè els pobladors s'arrelessin a la terra, ja que sovint succeïa que després de celebrada una fundació els homes que havien acompanyat al fundador prenguessin el camí de tornada, desfent el fet. Era difícil la vida als poblats que començaven la seva existència.
A l'endemà de la fundació, el governador Lerma i el bisbe Victoria van acordar donar a aquesta vall el nom de San Felipe de Lerma en el Valle de Salta (Sant Felip en honor d'el rei Felip II d'Espanya, Lerma per ser el cognom del seu fundador,i pel que fa a Salta, és molt discutida l'etimologia d'aquesta paraula, ja que existia abans que els espanyols arribessin a aquest lloc).