Els sistemes de jubilació a Europa estan tots confrontats a la reducció del nombre de naixements, a l'allargament de l'esperança de vida i a la baixa del creixement econòmic, que es tradueixen, entre d'altres, en menys cotitzants per més pensionistes, en un context d'atur elevat a la majoria de països.
La inquietud és particularment forta a Itàlia i a Alemanya: als anys 2000 l'arribada a la jubilació de la generació baby-boom de després de 1945 que tenia fins aleshores menys pes que a França o a Espanya, segons un estudi de la Fundació Robert Schuman l'any 2003, però aquest factor no afecta més perquè aquests dos països tenen a més un dèficit de joves cotitzants, per haver experimentat una natalitat més baixa que en un altre lloc des de fa una trentena d'anys.
Marc bismarckià o beveridgià El primer model, anomenat bismarckià, organitza una solidaritat horitzontal entre els treballadors, finançada amb els salaris i amb una participació dels empresaris. El sistema és gestionat per organismes independents de l'Estat, sobretot pels sindicats d'assalariats.
El segon model, anomenat beveridgià, és una redistribució vertical per l'Estat, finançada per impostos, assegurant els drets a tothom. El percentatge del l'antic sou que es rep a la jubilació depèn de les condicions d'ingressos, residència, etc.
Els països d'Europa del Nord (Dinamarca, Finlàndia, Suècia), Paisos Baixos, Regne Unit apliquen el model beveridgià tenint « més o menys en compte » els altres ingressos, sense « relació amb els ingressos en el transcurs de la carrera professional ». La resta d'Europa (Alemanya, Àustria, França) aplica el model bismarckià: El percentatge del l'antic sou que es rep a la jubilació depèn de les cotitzacions i no té relació amb cap condició de recursos ».Les Systèmes de retraite en Europe à l'épreuve des changements démographiques, par Laurent Caussat et Michèle Lelièvre (Insee), page 8
Molts països han limitat la jubilació pagada pel sistema públic. En el sistema de jubilació als Països Baixos, és calculada en funció del salari mínim: una parella de jubilats té per exemple la garantia de rebre el 100 % del salari mínim, la qual cosa afavoreix els ingressos baixos i les persones que viuen en parella.
Les principals diferències L'edat « legal » poc significativa, amb moltes excepcions A molts països, l'augment de l'edat legal de jubilació s'acompanya de força excepcions, que fa que aquesta xifra sigui poc significativa. De cop, « els sistemes són poc equiparables », segons Henri Sterdyniak, investigador de l'Observatori francès de les conjuntures econòmiques perquè " a França, l'edat exposada és l'edat legal, sota de la qual no es té el dret de marxar, mentre que, en altres països, és l'edat on es pot marxar amb la pensió màxima ». http://www.la-croix.com/La-bataille-des-comparaisons-internationales/article/2439019/4079
A Espanya, el govern vol també portar l'edat mínima de jubilació a 67 anys, però 35 anys de contribució seran suficients per obtenir una pensió màxima.« Retraites : la France se rapproche de ses voisins », par Stéphanie Benz, L'Expansion 27 d'octubre 2010 A Àustria, la pensió màxima és als 65 anys però els aturats poden marxar amb 62 anys, en carreres professionals llargues entre 57 i 62 anys, els assalariats d'oficis durs amb 60 anys, segons l'economista Henri Sterdyniak, investigador a l'Observatori francès de les conjuntures econòmiques.« Retraites, la bataille des comparaisons internationales », par Nathalie Birchem, dans La Croix du 12 septembre 2010
A Itàlia, un sistema de jubilació anticipada anomenat « pensió d'antiguitat » permet marxar des dels 35 anys d'antiguitat sense condició d'edat ni penalització per jubilació anticipada. La importància d'aquestes excepcions fan que la durada de la cotització mínima exigida per la llei és més important que l'edat « legal »
A Alemanya, està prevista una jubilació anticipada per als aturats, els assegurats de llarga durada, les dones, i els discapacitats. Per als altres, sempre serà possible marxar als 63 anys amb 35 anys de cotització i una penalització per jubilació anticipadaComparatif de la Fondation Ifrap, 6 septembre 2010 limitada i clarament inferior (7,2 %) a la aplicada a França per a algú que marxés als 63 anys amb 35 anys de cotització (25 % de descompte). Aquesta disposició fa dir a molts economistes que l'edat de sortida amb una jubilació amb « pensió quasi-màxima » quedarà a Alemanya amb 63 anys, mentre que a França, una sortida als 63 anys i 35 anys de cotització es farà sovint amb una penalització per jubilació anticipada considerable, del 25 %.
Excepcions per a invalidesa La proporció que pot beneficiar-se d'una excepció amb l'únic criteri d'invalidesa, segons criteris mèdics, és del 4 % a França, 10 % al Regne Unit, 13 % als Països-Baixos i 16 % a Dinamarca.
Durades de cotització mínima que varien molt d'un país a l'altre A França, la reforma de Jean-Marc Ayrault de 2013 preveu d'aixecar a l'horitzó 2025 la durada de cotització a 43 anys després que la d'Éric Woerth l'hagi fet passar a 41 anys i tres mesos. En comparació, s'exigeixen 30 anualitats a Anglaterra, 35 a Alemanya, Bèlgica i Espanya, o 36 a Itàlia. Grècia preveu passar de 37 a 40 anys de cotització.
Fins i tot en cas de durada de cotització idèntica, les pensions poden ser molt diferents d'un país a l'altre, alguns països tenen d'altra banda jubilacions per capitalització importants.
Vint anys després de la caiguda del mur de Berlín, la majoria dels països d'Europa de l'Est intenten reformar els seus sistemes. És el cas de Romania on la durada de cotització és de vint-i-set anys i vuit mesos per a les dones, trenta-dos anys i vuit mesos per als homes. Ha de pujar a trenta anys per a les dones, i trenta-cinc anys per als homes
Descomptes i primes Una penalització per jubilació anticipada redueix la pensió, mentre una prima l'augmenta si s'agafa la jubilació més tard. Aquestes dues eines inciten a cotitzar més temps (més recursos) i passar menys temps a la jubilació (menys despeses)
França ha estat el primer país, l'any 1993, a introduir una penalització per jubilació anticipada: 2,5 % per trimestre (10 % per anualitat) en el marc de la reforma Balladur de les jubilacions de 1993 per a tots els assalariats del sector privat. La durada de cotitzacions exigida passa (en deu anys) de 37,5 anys a 40 anys.
La llei de 2003, posada en marxa per François Fillon, ha atenuat els efectes de la reforma Balladur portant la penalització al 5 % contra el 10 % d'abans i limitant el màxim el descomptes acumulats al 25 %, un total que queda tanmateix molt superior a les penalitzacions previstes en altres països europeus.
El sistema de jubilacions a Alemanya ha fixat una penalització menys forta que a França, un 3,6 % per any respecte a l'edat legal (65 anys fins a 67 anys el 2031 a Alemanya), a condició d'haver cotitzat 35 anys, segons l'economista Henri Sterdyniak, investigador a l'Observatori francès de les conjuntures econòmiques. El sistema alemany per exemple permet marxar amb 63 anys, a condició d'haver cotitzat 35 anys, amb una penalització limitada al 7 %
Pes de la capitalització Alemanya, Espanya, Itàlia, Àustria, Bèlgica, Finlàndia, Suècia, Grècia, Portugal, Luxemburg i França funcionaven tradicionalment amb un sistema de repartició. Els Països-Baixos, Dinamarca i Irlanda acumulen un sistema fixe on la pensió de jubilació és gairebé la mateixa per a tots en un sistema de jubilació per capitalització.
Les reformes realitzades a Europa han tingut com a efecte rebaixar la pensió mitjana del sistema públic.
Gairebé tots els països europeus tenen un sistema de jubilació per repartició obligatòria al qual s'afegeix un sistema de jubilació per capitalització. Com més desenvolupat és un, menys ho és l'altre. A França, país on els complements per capitalització són els menys desenvolupats, la denúncia pels sindicats d'un risc de baixa de les pensions del sistema públic ha desencadenat les vagues contra la reforma de les jubilacions.
A Anglaterra, les jubilacions pagades pel sistema públic són més baixes que en cap altre lloc perquè existeix paral·lelament un sistema privat molt desenvolupat, els plans de pensions, sota forma de jubilació per capitalització. Aquests fons de pensió són tanmateix globalment dependents dels mercats financers. Es van beneficiar de l'alça de la borsa als anys 1990, però van patir a continuació les crisis borsaries dels anys 2000. El sistema de jubilació als Països Baixos és un dels pocs que acumula un bon nivell de pensió del sistema públic i dels complements aportats per plans de pensions per branques professionals.
L'atur abans de la jubilació pesa sobre la proporció de cotitzants Els esforços empresos per molt països europeus per augmentar el nombre de cotitzants pe la jubilació, aixecant l'edat legal de jubilació, o en el qual sigui possible una pensió màxima, xoquen amb un altre problema, la importància de l'atur que precedeix la jubilació. La taxa d'activitat mitjana dels 55/64 anys és en efecte de només el 40 % a la Unió EuropeaDossier sur les systèmes de retraites en Europe, CFDT, 2004 (UE) dels 15 i només del 30 % als PECO, països d'Europa central i oriental, integrats progressivament a la UE.
El recurs als acomiadaments i a les prejubilacions porta una part de la població activa a deixar la feina abans de marxar a la jubilació, molt sovint no de bon grat, o a canvi d'indemnitzacions de sortida molt incitatives. Aquest fenomen és el més freqüent a set països (Luxemburg, Bèlgica, França, Itàlia, Grècia, Àustria i Espanya), que són també els set països on la proporció de persones de 20 anys a 65 anys que tenen un treball és la més baixa.
"Molts assalariats estan exclosos del mercat de treball molt abans de l'edat de jubilació", cosa que té "repercussions negatives en el finançament de la protecció social i les pensions en particular", segons CFDT, el segon sindicat francès, que demana mesures per incentivar a França l'ocupació de 55 a 60 anys.
A la seva obra El Capitalisme d'hereus. La crisi francesa del treball (2006), Thomas Philippon, professor d'economia a la universitat de Nova York, ha observat que s'abandona en general l'empresa més aviat a França, sense obligatòriament crear-ne una de nova, d'aquí una taxa d'inactivitat important dels més grans de 50 anys i descobreix que en particular es dona a empreses familiars, on les perspectives de promoció interna són més baixes i la conflictivitat més forta. +Taxa de feina dels 20/65 anys i edat mitjà de retret del mercat del treball als països europeus, quadre comparatiu establert per la CFDTTaxa de treball dels 20/65 anysTaxa de treball dels 55/64 anysEdat mitjana on cessa el treballEdat #legal de la jubilacióSeparació entre les dues (en anys)Luxemburg66,331,757,5657,5 (per als homes)Bèlgica63,132,158,1656,9 (per als homes)França65,837,858,762 (67 per a jubilació amb pensió màxima)3,3 anys (8,3 per a jubilació amb pensió màxima)Itàlia57,931,260,465 (60 p les dones)4,6 (per als homes)Grècia64,141,660,465 (60 per les dones)4,6 (per als homes)Àustria75,130,560,965 (60 p les dones)4,1 (per als homes)Espanya57,943,161,465 anys, 67 anys l'any 20315,6 anysAlemanya71,744,961,665 anys, 67 anys l'any 20295,4 anysPaïsos Baixos77,246,261,7653,3 anysFinlàndia71,552,762,2652,8 anysSuècia80,368,963,2elàstica entre 61 i 673,6 anys com a màximRegne Unit79,656,863,265 (60 p les dones)2,8 (per als homes)Dinamarca83,559,863,6651,4Irlanda70,351,764,3650,7Portugal79,443,964,5650,5Unió Europea69,150,960,5 (ho); 59,5 (fe) L'equilibri dels principals sistemes nacionals