Lloret de Vistalegre (popularment també Llorito) és una vila i municipi situat al centre de l'illa de Mallorca, a la comarca del Pla. Els pobles que hi fan fita són: Montuïri, Costitx, Sineu, Sencelles, Algaida i Sant Joan. Lloret és el poble situat més al centre de Mallorca i la seva principal via d'accés és a través de la carretera vella de Sineu. El seu patró és Sant Domènec de Guzmán, i la seva patrona, la Mare de Déu de Loreto.
Demografia
Geografia Llista de topònims de Lloret de Vistalegre (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
Història Prehistòria, colonitzacions i islam A causa de l'exigüitat territorial del terme municipal de Llorito, les primeres empremtes històriques són similars a les de la comarca del Pla que avui podem llegir entre línies, essencialment, a través de l'arqueologia i la toponímia. A la prehistòria de Llorito, tot i la manca d'excavacions sistemàtiques, les estructures conservades, les observacions de superfície i les troballes casuals permeten constatar una ocupació continuada des del bronze antic (1700 - 1100 aC). D'aquest període s'han localitzat indicis de restes d'habitatges i evidències d'ocupació en coves d'enterrament com la d'en Dainat, la de can Bieló o la des Pou.
Del període talaiòtic (1100 aC - 123 aC), és possible parlar d'una ocupació relativament intensa per la perduració d'un conjunt notable de restes estructurals, entre les quals cal destacar el poblat de sa Pleta de Son Gelabert d'Alt, amb un conjunt de dos talaiots (de s'Era i des Sestadors) i altres construccions annexes; el poblat de ses Talaies i es Clapers, amb dos talaiots més, i els talaiots aïllats de sa Rota des Busqueret i es Velar (tots aquests repartits entre Son Gelabert d'Alt i de Baix), a més del talaiot des Pletó de sa Casa Nova. Són d'aquest període les coves d'enterrament excavades a la roca amb columnes exemptes, com la des Xot a Son Joan Arnau, la de ses Ànneres a Son Mas o la des Moro a Son Pastereta. S'hi han d'afegir els jaciments de Son Boló, es Castellassos, ses Timbes, Llorac, ca Na Martina, ses Planes de Son Mas, es Colomer i es Camp Vanrell.
La continuïtat de bona part dels jaciments durant les primeres colonitzacions es palesa, tant per restes ceràmiques com per diverses troballes casuals de bronzes antics que evidencien un clar procés d'aculturació. La peça més destacable és el "guerrer" de Son Gelabert d'Alt, una bella figura de divinitat amenaçant, recentment reinterpretada com una representació de Zeus (conservada al Museu Arqueològic de Barcelona), i que correspondria al . Les divinitats zoomòrfiques estan representades per una estatueta de voltor escapçat, també trobada a Son Gelabert, corresponent als darrers segles de la cultura talaiòtica, però anterior a la romanització i pròpia de contextos funeraris talaiòtics. Una altra figura és la del jove nu des Castellassos, trobada el 1816 juntament amb una banya de bronze, obra romana d'estil policletià, enquadrable entre els segles i dC i vinculable a àmbits domèstics o a un santuari on s'hauria dipositat com a ofrena. De Son Gelabert procedeix també un fragment d'una possible Atena, datable cap al i un casc de bronze. Un aspecte destacable del període romà és l'ocupació dels habitatges fins a èpoques tardoromanes i, en alguns casos, fins a l'edat mitjana.
De l'època islàmica es pot fer una primera lectura del territori i reconèixer algunes empremtes que han perdurat. Essencialment es tracta de sistemes relacionats amb l'ús i la gestió de l'aigua localitzats dins el terme o a indrets immediats. És el cas del conjunt de molins hidràulics del torrent de Castellitx o de Pina, esmentats al llibre del Repartiment, o el del torrent de Llorac. Els qanat de Binitaref i de s'Almudaina des Notari, les possibles restes d'un altre a Paixarí i les romanalles d'un hisn a Son Joan Arnau, serien indicis de l'ocupació del territori i d'una explotació basada en l'horticultura i la ramaderia. Altres possibles romanalles de tradició islàmica serien el sistema de reg dels horts de Son Joan Arnau i es Colomer o alguns dels pous públics (popularment atribuïts al temps del moros): els pous de Jurà, del Ras, de sa Casa Nova, de Son Miralles, de sa Font Figuera, es Pou, de Son Estela i de s'Hort de Son Real. Tot plegat ens dona indicis d'assentaments dispersos en alqueries i rafals que coneixem a través de la toponímia del Repartiment; de fet, dins els juz' de Yiynau-Bitra i dins el de Montueri, els historiadors han identificat algunes de les alqueries que donarien lloc al primer nucli de població i a algunes possessions.
Incorporació a la Corona d'Aragó fins a 1545 La conquesta catalana de 1229 i el repartiment de l'illa iniciaven un procés de transformació econòmic, social, polític i religiós que, òbviament, afectà les terres lloritanes. En primer lloc, pel que fa al territori, s'ha de destacar que el districte àrab de Yiynau-Bitra correspongué al Rei que en conservà el domini alodial i repartí les vuitanta alqueries i rafals del districte entre els seus col·laboradors. Tot i la dificultat d'identificació i de localització d'aquestes propietats, diversos historiadors han reconstruït un hipotètic mapa del terme a partir del llibre del Repartiment. Certament, les possibilitats d'interpretació són molt diverses i, amb prudència, només es pot fer menció a les referències d'algunes alqueries i rafals que poden haver perdurat. A partir de la toponímia repartimental s'ha fet una proposta d'identificació i localització d'alqueries i rafals que, a hores d'ara, permeten reconstruir parcialment el territori en els primers anys posteriors a la conquesta de 1229. Algunes d'aquestes unitats d'explotació d'origen andalusí, amb els anys, donarien lloc a propietats i tinences en règim feudal com és el cas dels Rahal Uaner Abenjuluz Alguazaria i el Rahal Huacner Almagzen que donarien lloc a la cavalleria de Guatners que abastava terres de Son Garcies, Son Estela, Es Colomer, Son Busquets i Son Mas; el Rahal Culujna i l'alqueria Castello, de reminiscències pre-islàmiques i situades a les terres de les Tortines i l'Alqueria que, amb el temps, esdevindrien Son Gelabert i Son Joan Jaume; el Rahal Benitaref que abastava Son Marron; l'alqueria Cut Alcastel, que hauria pres el nom d'un hisn o fortalesa islàmica de la qual romanen restes a Son Joan Arnau; el Rahal Alpaizari, que hauria perviscut juntament amb el Rahal Abenfarix Alpayzari, a les possessions de Paixarí i el rafal d'En Munar; el Rahal Abenizarrag Arraya, que correspongué a G. Loreg hauria donat lloc al topònim Llorac; el Rahal Locoplan, que sabem confrontava amb el camí que unia Sineu i Manresa i, finalment, dins el districte de Montuïri l'alqueria Benigalep i l'alqueria Atturr.
Entre 1231 i 1234, les terres de l'alqueria Benigalep del terme de Montuïri foren donades a Berenguer de Santa Coloma, Mateu Cella, Pere de Torre, Bernat Sabater, Oliver d'Utielz i Berenguer de Segarra. Pocs anys després, moltes d'aquestes propietats foren adquirides per Bernat de Bonastre i Ramon ses Codines. Segurament a causa de l'origen dels primers colonitzadors, després de 1232, la contrada passà a denominar-se alqueria de Manresa. El 1244, Ramon de Torrella, bisbe de Mallorca, instituí el capítol de la Seu i li foren concedits els delmes i les tasques de l'alqueria de Manresa, entre altres finques. Durant el es documenten, a més, les possessions de sa Font Figuera i Paixarí. Així mateix, a la segona meitat del segle, es constata ja l'ús de sa Comuna com un espai comunal; el 1400, a l'època del rei Martí l'Humà, arran de disputes entre l'Ajuntament de Sineu i alguns veïns del poble, aquesta garriga era declarada terreny comunal. Pocs anys després, se citen les confrontes antigues de les Comunes de Llorito o Manresa que eren Son Boló, Son Gelabert, Son Juanico i Son Maymó.
A mitjan , Manresa s'establia amb persones originàries, sobretot, de Sineu i de Ciutat, entre les quals destacaven Bernat Pasqual, Guillem Pasqual, Bernat Rex i Pere Malbosc. Cap a finals del segle, pel que fa a l'administració, tot i l'entitat que ja devia tenir el lloc de Manresa, formava una sola universitat amb Sineu, d'on depenia civilment i eclesiàsticament. En l'àmbit civil, al llarg de l'edat mitjana, existí una assemblea veïnal, composta per un batle, un jurat, un mostassaf i tots els veïns del poble. Els acords es prenien per pluralitat de vots i eren exposats al consell de Sineu per una comissió. En religió, Manresa depenia de l'església de Santa Maria de Sineu, esmentada a la Butlla d'Innocenci IV d'abril de 1248 (la primera relació de les esglésies de Mallorca). Entre el i el , la població experimentà un notable augment a causa de la parcel·lació de terres, tot i que es mantenen les grans propietats: Manresa, es Colomer, les Tortines, Llorac, Castellet, Son Pastereta, Paixarí i la Torrassa.
Durant el la contrada no es manté aliena a les confrontacions socials que es manifesten, sobretot en l'aixecament forà de 1450, les lluites de banderia i les Germanies. A escala local es produïren diversos episodis que aporten indicis de la convulsió social, protagonitzats per Mateu Sala, Jaume Armadams o Joan Arnau, tant a les revoltes foranes com a les Germanies. En aquest sentit, el 1451, Joan Arnau, representant del Governador, va protagonitzar un enfrontament amb els revoltats. Així mateix, el 1463, durant la guerra de Catalunya, el lloctinent del Governador Joan de Galiana acudí a Sineu per apaivagar els enfrontaments entre els partidaris de Joan Arnau i els d'Andreu Rossinyol.
Predomini del convent (1545-1835)
A partir de 1545, si més no en l'àmbit social i religiós, la realitat de l'alqueria de Manresa es veurà notablement influenciada per la creació d'un convent franciscà, encara que ni l'economia ni el territori es vessin afectats substancialment. Manresa era una extensa possessió que confrontava amb les Comunes, les garrigues de Ruberts i terres de Son Jordà, amb el camí de Castellitx, amb la Torrassa i altres. L'any 1511 havia passat a mans de Lluc Gelabert i el primer quart del havia estat llogada per Sebastià Armadams a Pere Tugores. L'alqueria canvià de nom quan fou venuda a Joanot Bauló, qui també la traspassà el 1545 a Martí Font i Roig, la família del qual la mantingué fins al . Els habitants del llogaret de Manresa, orientats pels franciscans, determinaren adreçar-se a Roma suplicant l'edificació d'una esglesiola, a causa de la llunyania amb l'església de Sineu. La resposta del papa Pau III fou afirmativa dia 11 de març del 1545. Encara que amb reserves, la relació amb l'Orde de Sant Francesc l'hem de cercar a través de les propietats que mantenia, des del , el convent de Santa Clara de ciutat a les terres de Manresa.
Les obres de l'església foren interrompudes diverses vegades fins que el príncep Felip concedí tot el que li suplicaven en Carta Reial de 21 d'agost de 1545. Contribuí poderosament a prosseguir les obres de l'església la intervenció del Vicari General Mn. Joanot Campfullós que esquivà tota mena de reconvencions procedents de la parròquia de Sineu; igualment els Jurats de la Ciutat i Regne intercediren davant el cardenal mallorquí Jaume Pou per tal que el papa concedís un jubileu a favor dels qui amb almoines ajudassin a les obres de l'església i Casa de Nostra Senyora de Loreto.
Arran del Concili de Trento, el bisbe Diego de Arnedo anul·là l'Orde de Claustrats Reformats Franciscans, al qual pertanyia la comunitat de Manresa, perquè es negava a integrar-se dins l'Orde dels Franciscans Observants. Així les coses, els frares de Manresa suplicaren al bisbe Arnedo que confiàs la capella i el Convent a altres religiosos. Els vint anys d'estada dels franciscans a Manresa, a més de la devoció a la Verge Maria de Loreto, deixaren en herència la capella edificada en terrenys cedits el 1549 per Joanot Jaume i engegaren els mecanismes de proveïment de fons a través de beneficis, censals, etc.