L'àcar roig, àcar roig dels cítrics o aranya bruna dels cítrics (Panonychus citri) és un àcar tetraníquid fitòfag que pot esdevindre una plaga. Dins els cítrics els més afectats són les llimoneres, els clementiners i els del grup nàvel.
Etimologia Panonychus és un compost culte grecollatí de panus (πᾶνος pânos), «bobina» i ὄνυξ, ὄνυχος (onyx, onychos) «ungla, urpa». L'epítet citri és genitiu del llatí citrus, «poncemer» en referència als cítrics, les espècies de les quals es nodreix.
Història L'àcar roig constitueix una de les plagues més greus que ataquen els cítrics arreu al món. Es considera una plaga molt important als països de gran producció citrícola com els Estats Units, el Japó, la Xina, l'Índia i Sud-àfrica. Es va descriure l'espècie per primera vegada 1916 a Califòrnia, zona en la qual és un problema del cultiu de manera ininterrompuda des de principi del . A Europa es va trobar per primera vegada a l'antiga Iugoslàvia el 1949, i es va estendre a altres països de la zona mediterrània pròxims com França (1965), Itàlia (1973), Líban (1973), Turquia (1975) i Israel (1981) i País Valencià (1981). P. citri és per tant una plaga de primer ordre en les regions citrícoles d'Amèrica, Àsia i Àfrica i la conca mediterrània.
Descripció Són de mida xicoteta d'entre 0,3 a 0,6 mm. La forma del cos sol ser oval arredonida, encara que entre les espècies fitòfagues n'hi ha típicament vermiformes. El nombre de potes a l'estat d'adult i nimfa és generalment de quatre parells i tres en la larva. Respiren per tràquees que s'obrin a l'exterior per mitjà d'estigmes, però existeixen grups caracteritzats per respirar a través del tegument, per osmosi, o bé per anaerobosi.
La femella adulta és arredonida i de color roig fosc o porpra, amb llargues quetes sobre l'idiosoma, amb tubercles basals del mateix color roig de la resta del tegument. El mascle és una mica més xicotet, de color més clar i de forma de pera. Els ous són rogencs amb un fil de teranyina vertical de l'extrem del qual sorgeixen fils fins a la superfície del substrat.
Biologia, ecologia i hàbitat La reproducció sol ser sexual. La fecundació té lloc immediatament després de l'emergència de la femella. Cada femella d'àcar roig és capaç de produir entre 25 i 30 ous al llarg de la seua vida. Prefereix pondre al llarg del nervi central del feix de les fulles, que és més densa en el terç basal de les fulles. A diferència d'altres espècies, no forma quasi teranyines en les zones de posta i mostra una clara preferència per fulles que han aconseguit el seu total desenvolupament enfront d'aquelles que estan en formació. L'adult es troba per tota la superfície foliar mentre que les formes immadures es troben preferentment en el revers.
El nombre de generacions de l'àcar roig per any és molt variable, en les nostres condicions aconsegueix el màxim poblacional a final d'estiu i principi de la rerevera, la resta de l'any es manté en l'arbre en nivells poblacionals molt baixos, quasi imperceptibles, durant els primers mesos de l'any. Les poblacions augmenten de forma generalitzada en tots els cultius a partir del mes d'agost. Amb gran rapidesa poden assolir poblacions molt altes al setembre i octubre. Posteriorment la població descendeix per l'acció dels enemics naturals que la controlen eficaçment, i es mantenen durant els mesos d'hivern, entre novembre i març es desenvolupa molt lentament i causa pocs danys. En altres països on la plaga es manifesta amb gravetat des de fa molts anys se citen tradicionalment dos moments d'atac, primavera i rerevera. Es considera que a l'estiu les temperatures elevades, especialment si la humitat relativa és baixa, destrueixen nombroses formes mòbils de la població. En experiències de laboratori s'ha comprovat que temperatures de 32° C o superiors causen una elevada mortalitat d'ous i immadurs en aquesta espècie d'àcar.
Aquest àcar s'alimenta de la clorofil·la de fulles, tiges i fruits. Les seues picades produeixen una descoloració difusa sobre la fulla i el fruit. Quan l'atac és intens, els òrgans afectats prenen un color platejat. Els fruits atacats abans de la maduració o canvi de color, no adquireixen la seua coloració normal, quedant amb una coloració pàl·lida. En canvi, si l'atac es produeix quan el fruit ja està pigmentat els danys no es fan visibles i la coloració del fruit és normal. Aquest fet fa que varietats de cítrics del grup de les mandarines, en les quals coincideix l'inici de la seua maduració amb l'augment de la població d'àcar roig, només en rares ocasions es veien afectades per aquest mal estètic, mentre que varietats de taronger dolç que pigmenten tardanament, sí que solen ser afectades per aquestes picades. La combinació de forts atacs d'àcar roig amb humitats ambientals baixes i vent (ponent), o deficient contingut d'humitat en la planta per sequedat del sòl o escàs sistema radicular, poden provocar fortes defoliacions, sobretot en les parts més exposades de l'arbre. Els danys es diferencien amb relativa facilitat dels produïts per l'aranya roja, perquè la descoloració de les fulles és total mentre que en el cas de l'aranya roja està delimitada a la zona ocupada per la colònia. Sobretot pot causar danys greus en varietats del grup nàvel de tarongers, en qualsevol cas pot atacar qualsevulla varietat de cítrics.
Mostreig i llindar de tractament Els mostrejos s'han de realitzar en els mesos d'agost i setembre, amb una periodicitat quinzenal. Per a determinar la població d'àcar roig, s'han de mostrejar dues fulles completament formades de l'última brotada per arbre i determinar el nombre de fulles ocupades per àcar roig. En el mateix arbre, s'ha de mostrejar una fulla madura de l'interior i determinar el nombre de fulles ocupades per fitoseids. Aquests es distingeixen fàcilment per la seua gran mobilitat pel revers de la fulla i per tindre una coloració clara i forma piriforme. S'han de mostrejar cinquanta arbres per hectàrea, i tractar només quan el percentatge de fulles madures ocupades per fitoseids siga inferior del 30% i el percentatge de fulles joves ocupades per l'àcar roig siga superior del 20% entre agost i octubre. En general l'àcar roig és controlat de manera natural pels seus enemics naturals, principalment pels fitoseids abans esmentats, i no hi cal aplicar d'acaricides. A més, l'ús d'aquests pot trencar l'equilibri entre les poblacions plaga i depredador.
Gestió agronòmica Control biològic Els enemics naturals més eficaços de l'àcar roig es troben entre els àcars fitoseids, com ara Neoseiulus californicus, Phytoseiulus persimilis, Typhlodromus phialatus, destaca Euseius stipulatus. En un mostreig realitzat en cinc parcel·les mostrejant cada quinze dies durant tres anys, més del 90% dels àcars fitoseids corresponien a E. stipulatus, que és l'espècie més freqüent i la que desenvolupa poblacions més elevades en els arbres. Es considera un nivell acceptable de fitoseids el del 20% al 40% de fulles ocupades (que correspon a una població de 0,5 a 1 àcar per fulla).
El fitoseid que destaca per la seua predominant presència i pel control exercit sobre aquesta plaga és E. stipulatus. Aquest és el responsable de l'actual control biològic de l'àcar roig pel que les seues poblacions s'hauran de tindre en compte abans de realitzar tractaments, a més en el cas de ser necessari l'ús d'acaricides és molt recomanable utilitzar productes respectuosos amb aquest. Si se sobrepassa el llindar es recomana realitzar tractaments fitosanitaris, tenint en compte que, els tractaments amb acaricides han de fer-se sempre quan s'observen formes vives, i no de manera preventiva o per observar només símptomes. Per a obtindre una alta eficàcia s'han de mullar ben bé les parts més elevades de l'arbre. En aquesta plaga és molt important l'alternança entre matèries actives utilitzades, ja que en cas contrari, es poden desenvolupar resistències i evitar utilitzar productes nocius per a E. stipulatus.
A banda dels fitoseids, hi ha nombrosos insectes auxiliars que s'alimenten de l'àcar roig, com els neuròpters Conwentzia psociformis, Semidalis aleyrodiformis i Chrysoperla carnea, així com el coleòpter coccinèl·lid Stethorus punctillum. Alguns d'aquests insectes es troben sovint en gran nombre en els arbres atacats per l'àcar roig, però solen acudir quan les poblacions de l'àcar ja són plaga, és a dir, ja són elevades per la qual cosa difícilment poden previndre els danys. Els neuròpters, que són abundants a la primavera, pareixen exercir una important acció controladora dels atacs d'àcars durant aquesta estació. En diverses avaluacions experimentals per addició o exclusió realitzades en dues parcel·les durant la primavera es va demostrar que l'acció d'enemics naturals, tant àcars fitoseid com neuròpters, és un factor fonamental en la regulació de les poblacions de P. citri en aquesta època.
En general l'àcar roig està controlat de manera natural pels seus enemics naturals, no ha de menester fitosanitaris. En agricultura ecològica, en cas d'haver de fer alguna intervenció per a controlar les poblacions de P. citri es poden utilitzar olis de parafina.
Control químic L'àcar roig de cítrics es controla bastant bé amb acaricides específics i amb oli mineral, però pot desenvolupar resistències amb facilitat, per la qual cosa és aconsellable evitar tractaments innecessaris. S'ha comprovat que en molts casos es produeixen increments poblacionals de la plaga per aplicacions de plaguicides per a combatre altres plagues de cítrics, sobretot cotxinilles. Un producte amb excel·lent acció acaricida contra Panonychus citri és l'oli mineral, que actua com adulticida i com ovicida simultàniament. A l'hora de seleccionar un acaricida cal considerar no sols la seua eficàcia directa sinó també la seua persistència, possibles problemes de fitotoxicitat o impacte sobre àcars beneficiosos. Els olis minerals respecten als enemics naturals de l'àcar roig, tenint molt bona acció acaricida, fins i tot ovicida, i són menys favorables que uns altres acaricides a la inducció de resistències.
Les matèries actives recomanades són: Mode d'acció Matèria activa Termini de seguretat (dies) Inhibidors del creixement dels àcars Clofentecín, Hexitiazox, Etoxazol 21, 14, 14 Inhibidors del transport d'electrons Tebufenpirad, Fenpiroximat* 7, 14 Inhibidors de la síntesi de lípids Espirodiclofèn 14 Activadors del canal de clor Abamectina 10 Físic (asfixia) Oli de parafina 20 (*)No aplicar en equips amb deriva.
La classificació pel mode d'acció (IRAC) emprada per a cada producte pretén visualitzar les diferents maneres d'acció en els quals basar les rotacions per al maneig de les resistències.
Resistències als acaricides Arreu del món s'ha observat que alguns tetraníquids, com ara Panonychus citri, han desenvolupat progressivament resistències als productes aplicats per a controlar-los, des del sofre i els fosforats en els anys 1960, fins molts dels acaricides específics com binapacril, quinometionat, fenson, tetradifon o dicofol. En el cas de l'àcar roig dels cítrics a l'Estat Espanyol, pocs anys després de la seua introducció el 1981 va començar ja a parlar-se de resistències en moltes zones on l'aplicació de l'acaricida dicofol, només o en mescla amb tetradifon, havia sigut repetida sovint. L'àcar roig multiplica de manera notable els tractaments acaricides en els cultius de cítrics, de manera que en moltes parcel·les s'aplicava rutinàriament dicofol a l'hora que qualsevol tractament fitosanitari, per a «previndre» els atacs de l'àcar. Aquesta pràctica va portar en poc temps al desenvolupament de línies resistents.