Les centrals elèctriques del Barcelonès Nord són plantes industrials que s'han instal·lat a la zona de la desembocadura del riu Besòs, tant al marge dret com a l'esquerra, amb l'objectiu de satisfer la gran demanda energètica industrial de la àrea metropolitana de Barcelona. Aquestes centrals han experimentat diferents tecnologies de generació i han estat objecte d'un procés de concentració empresarial del sector des de 1919 fins a l'actualitat. Funcionen generant electricitat a partir de vapor d'aigua escalfat per un combustible derivat del petroli.
Introducció L'era de l'electricitat comercial va arrencar a Catalunya el 1881. En aquest any es va produir la fundació de la Societat Espanyola d'Electricitat: una companyia dedicada a la fabricació i muntatge de material elèctric, i al subministrament de fluid per a enllumenat. Es tracta d'una iniciativa certament pionera. Segons va publicar immediatament la revista L'Electricien de París, la societat vindria a ser la sisena empresa del món a iniciar la producció i venda d'electricitat, després experiències precedents a Londres, Berlín, Sant Petersburg, Chicago i Nova York. La Societat Espanyola d'Electricitat va construir a Barcelona una central termoelèctrica destinada al servei públic, que va arribar a comptar amb una potència de 1.100 CV. Es tracta de la primera infraestructura d'aquest gènere que va operar a Espanya.
La Companyia Barcelonesa d'Electricitat «s'havia constituït a finals de 1894. Entre els seus promotors figuraven lAllgemeine Elektrizitäts-Gesellschaft (AEG), el Deutsche Bank i la Société Lyonnaise des Eaux et de l'Eclairage. Des del punt de vista financer, tècnic i de gestió, la contribució de l'empresa elèctrica alemanya era decisiva. La Companyia Barcelonesa va adquirir totes les propietats i drets de la Societat Espanyola d'Electricitat. El seu principal actiu era un extens solar situat al carrer Mata, en el qual es construirà una central termoelèctrica enterament nova. La planta va ser equipada amb cinc generadors de vapor multitubulars de 750 CV, als quals es van acoblar dinamos de corrent continu subministrats per l'AEG. La nova central va entrar en activitat el juliol de 1897.
L'any 1897 la Sociedad Central Catalana de Electricidad, constituïda amb el capital aportat a parts iguals per les companyies gasistes barcelonines: la Catalana de Gas i la Companyia Lebon promogué la construcció de la central tèrmica del carrer de Vilanova, a Barcelona (Central Catalana d'Electricitat). La central produïa electricitat a partir de cinc màquines de vapor verticals que tenien acoblades, cadascuna, una dinamo de corrent continu. El projecte tècnic de la central termoelèctrica de La Catalana va ser desenvolupat a Nuremberg per la firma Schuckert, i l'edifici, projectat per l'arquitecte Pere Falqués, tenia dues naus, una per a les màquines de vapor i les dinamos, i l'altra per a les calderes de vapor. Un volum disposat perpendicularment albergava les oficines i els habitatges dels encarregats de la central. La sortida de fums es realitzava mitjançant una xemeneia, desapareguda als anys seixanta del segle passat. El 1908 es va instal·lar el primer turbogenerador, i en els anys successius la central s'anà ampliant en diverses etapes. L'any 1919 fou substituïda per la central nova de Sant Adrià del Besòs [vegi's punt 3], moment en què deixà de fabricar electricitat i esdevingué una planta de transformació.
L'any 1977 cessà l'activitat, i fins a 1980, per iniciativa de la companyia Hidroelèctrica de Catalunya, es dugué a terme la reconversió de l'edifici en oficines comercials de l'empresa. Des de l'any 2013 funciona com a centre adscrit al programa “Endesa Educa”, adreçat a la difusió i divulgació del coneixement relacionat amb l'electricitat.
Mentrestant, l'enginyer Josep Pascual i Deop concretava els estudis sobre la importància de la força motriu del riu Llobregat i altres saltants naturals d'aigua catalans, per la seva orografia muntanyosa i de congostos, cosa que propicià un gran canvi en el sistema elèctric i una important evolució industrial per a Catalunya, on, a partir d'aquest moment, tindrà molta importància la generació hidroelèctrica..
La Central tèrmica d'Energia Elèctrica de Catalunya La primera actuació en aquest sector va ser la central tèrmica d'Energia Elèctrica de Catalunya, que es va construir a Sant Adrià del Besòs, al marge esquerre del riu, a tocar literalment amb el terme municipal de Badalona. De cicle convencional, l'empresa propietària havia estat fundada l'any 1911 i les obres es van escometre tot seguit.
Dissenyada per l'arquitecte Eduard Ferrés, va ser construïda amb formigó armat per l'empresa Construcciones y Pavimentos, aplicant per primera vegada a Catalunya el “sistema Hennebique”. Les obres van començar a l'abril de 1912 i van estar connectades a la xarxa el 23 de març de 1913. Tot i que el projecte inicial havia previst vuit turboalternadors, va entrar en servei amb només dos, amb una potència total de 7,5 MW cadascun, i el 1914 es va ampliar amb un nou grup de 15 MW. Aquests turboalternadors produïen corrent elèctric a 11 kV, que posteriorment s'elevaren a 80 kV a la sala de transformació i es connectaven a la planta hidroelèctrica que tenia la mateixa empresa a Cabdella, a través d'una xarxa d'alta tensió –la primera a Catalunya– de 80 kV i 175 km de longitud. L'edifici de calderes allotjava setze grups Delaunay-Belleville, i tenia quatre xemeneies de 60 m d'altura per a l'evacuació de fums. La recollida de l'aigua de la condensació es duia a terme per quatre canonades de fosa de ferro suportades per una estacada de formigó, que entrava 150 metres dins del mar.
La capacitat de producció de la planta va disminuir en gran manera durant la primera Guerra Mundial, a causa del bloqueig marítim alemany a Gran Bretanya, fet que va impedir que arribessin els subministraments de carbó. Aquesta situació es va agreujar des de 1918, amb l'avaria de dos dels tres grups generadors. La planta va estar pràcticament inactiva fins al 1923, quan es va instal·lar un nou turbogenerador, fabricat per la Compagnie Électro-Mécanique, juntament amb tres nous transformadors Westinghouse, que augmentaven el seu voltatge. Aquell mateix any l'Energia Elèctrica de Catalunya, l'empresa propietària de la planta, va passar a mans de l'empresa Barcelona Traction, Light and Power, coneguda popularment com “la Canadenca”.
miniatura|Central tèrmica d'EEC En algunes fotos disponibles, figura per error atribuïda a la Central tèrmica de La Catalana (situada al marge dret del Besòs). Durant la vaga general obrera de gener a març de 1919, més coneguda per la vaga de la Canadenca, els treballadors del sector elèctric de Barcelona Traction, hi van participar activament i tingueren un paper important en l'assoliment dels acords que, la nit del 14 de març de 1919, van ser legislats per l'enviat especial del govern, D. José Morote i que representaven l'acceptació total de la jornada laboral de 8 hores, l'augment salarial llargament demanat i l'alliberament dels detinguts i la seva readmissió (així com la dels altres represaliats amb motiu de la vaga general).
Durant la Guerra Civil Espanyola, la tèrmica de Sant Adrià va tenir un paper important en el subministrament elèctric de Barcelona, després que les centrals hidràuliques dels Pirineus fossin preses pels revoltats i desconnectades del sistema. Per aquest motiu, es va convertir en l'objectiu de l'aviació feixista, que el 13 de novembre de 1938 va bombardejar-la, provocant setze morts. El 1939 l'exèrcit republicà, en la seva retirada, va provocar la voladura de part de la instal·lació i deixà en funcionament un grup únic de 7,5 MW.
El 1948 la Barcelona Traction va ser declarada en fallida i, en una operació controvertida provocada per en Juan March, l'empresa de nova creació Fuerzas Eléctricas de Cataluña, SA (Fecsa) va adquirir tots els seus béns i drets, incloent-hi la central tèrmica de Sant Adrià del Besòs. La reestructuració duta a terme pels nous propietaris va provocar que la planta deixés de funcionar el 1954. Fecsa la substitueix per una nova central tèrmica, construïda sobre la parcel·la a la banda del NE, ja al municipi de Badalona: les conegudes com a Badalona I i Badalona II.
Paral·lelament a la construcció de la planta de Badalona I, que va entrar en servei el 1957, es procedeix a l'enderroc de l'originària tèrmica del 1912. El 1965 Fecsa va posar en marxa Badalona II.
La Central tèrmica de La Catalana La Central tèrmica de la Catalana va ser una central tèrmica de Sant Adrià del Besòs construïda a partir del 1915, que deixà de funcionar el 1966 i que, posteriorment, va ser enderrocada.
El 1913 la companyia Catalana de Gas i Electricitat, popularment coneguda com «la Catalana», va adquirir 300.000 m² de terreny a la riba dreta de la desembocadura del Besòs, entre el riu i el Camp de la Bota, al límit municipal de Sant Adrià del Besòs amb Barcelona, destinats a la construcció d'una central tèrmica de carbó, complementària a la que ja tenia operativa a l'avinguda Vilanova de la ciutat comtal, Central Catalana d'Electricitat. Un any abans, una de les seves principals competidores en el mercat elèctric, la societat Energia Elèctrica de Catalunya, ja havia inaugurat la seva pròpia central a la riba esquerra del riu Besòs [vegi's punt 2].
Les obres de construcció no es van iniciar fins a l'octubre 1915. La central es va connectar a la xarxa el 25 d'abril de 1917. Comptava amb dos grups de generació Oerlikon i turbines Westinghouse-Leblanc, que subministraven una potència inicial de 12 MW. Estava connectada a la central Vilanova amb un cable subterrani a 50 kV, així com també a la central hidroelèctrica del salt de Seira (Osca). El 1921 es van incorporar dos nous turboalternadors Oerlikon i dos generadors de vapor Babcock & Wilcox, procedents de l'avinguda Vilanova, que van permetre augmentar la potència de la central a 14,6 MW. El 1928 la gestió de la planta va passar a la Cooperativa de Fluid Elèctric (CFE), després d'arribar a un acord amb Catalana de Gas i Electricitat per arrendar el seu patrimoni elèctric. El 1930, amb la instal·lació d'un nou turboalternador Brown-Boveri de 20 MW, va arribar als 34,6 MW, que la van convertir en la central termoelèctrica de Catalunya amb més potència instal·lada fins als anys 1950. Durant la Guerra Civil Espanyola la central es va convertir en objectiu militar. El 12 de maig de 1938 un bombardeig de l'aviació feixista sobre les seves instal·lacions va provocar 12 morts.
[Arribats a aquest punt, el sistema elèctric català, poc abans de la Guerra Civil, es pot descriure com el resultat d'un consum concentrat en bona part al voltant de Barcelona, mentre que la generació comprenia les centrals tèrmiques del seu entorn i les hidroelèctriques dels Pirineus. Vegeu lAtles de la industrialització de Catalunya.] miniatura|Antiga seu d'Hidroelèctrica de Catalunya, al carrer dels Arcs Anys més tard, el 1961, a La Catalana es van instal·lar dos nous grups turboalternadors de 7 MW cadascun, procedents de la desmantellada termoelèctrica d'Adrall. El 1965 la central va passar a Hidroelèctrica de Catalunya (HECSA), societat que va absorbir a CFE i es va subrogar en el contracte d'arrendament del patrimoni elèctric de Catalana de Gas i Electricitat.
La central de carbó de «la Catalana» es va mantenir operativa fins a 1966, quan va ser reemplaçada per unes instal·lacions més modernes de fuel [veure punt 5].
La Central tèrmica de Terbesa a La Catalana L'''Instituto Nacional de Industria (INI), va ser creat pel govern franquista, després de la Guerra Civil Espanyola, per controlar i revifar la malmesa indústria espanyola, concentrada majorment en territoris catalans, bascos i asturs, no gaire afins al règim imposat.