Santa María Magdalena és una església catòlica de la localitat espanyola de Matapozuelos, pertanyent a la província de Valladolid, dins de la comunitat autònoma de Castella i Lleó. Representa un dels més importants exemples de l'arquitectura del segle XVIde la província de Valladolid. Domina el nucli urbà d'aquesta localitat de la Tierra de Pinares castellana amb la seva prominent torre, coneguda popularment en la localitat com «La Giralda de Castella».
Situada en un promontori dins del nucli urbà, ha sofert nombroses reformes al llarg de la seva història que han modificat en part la seva estructura original, donant lloc a un monument de caràcter singular. Alberga en el seu interior una de les més importants mostres del gòtic tardà de la província en la volta que cobreix el presbiteri, conservant així mateix una gran riquesa escultòrica i pictòrica en els seus retaules. Per això, va rebre la catalogació de Bé d'Interès Cultural el 1998.
Context històric Existeixen proves de poblament humà a l'entorn de Matapozuelos des de temps prehistòrics. El lloc més significatiu és el pagament conegut com a "Bec", on conflueixen els rius Adaja i Eresma (a gairebé 5 km al nord-est del nucli urbà de Matapozuelos) i avui s'erigeix l'ermita de la Verge de Sieteiglesias. En aquesta àrea s'han trobat restes cèltiques i romans que confirmen l'existència d'un campament militar romà en el lloc (la denominada Nivaria). En l'actualitat, es conserva el pont romà sobre el Adaja de la cañada entre Valdestillas i Hornillos de Eresma.
Després de la invasió musulmana de la Península Ibèrica, a l'actual Tierra de Medina es van assentar grups de berbers dedicats a la ramaderia ovina. S'afirma la presència musulmana en Matapozuelos en l'actual paratge de "Aladín", als afores meridionals de l'actual localitat, situant-se el centre d'aquell poblament entorn del colomar de Donya Vicenta.
Pròpiament Matapozuelos apareix ja esmentat al en la Crònica de Rodrigo Jiménez de Rada en relació amb la batalla de Las Navas de Tolosa. La localitat d'aquella època, com la resta de pobles del seu entorn, constituïa un petit nucli poblacional apinyat entorn de la seva església romànica.
La dimensió d'una església sol donar idea de la riquesa i caràcter d'un poble, la qual cosa va motivar que a partir del segle XVI, i principalment durant els segles XVII i XVIII, les localitats de l'altiplà iniciessin un procés d'enderrocament o reforma completa de les seves esglésies, reconstruïdes seguint l'estil barroc. Matapozuelos no va ser una excepció i ja al començament del es va iniciar la construcció de la nova església. Aquesta obra no es completaria fins a mitjan , com testifica la inscripció en la rematada de la façana barroca: «Any 1767».
El context sociocultural i econòmic que registrava Castella en l'època de la construcció del monument, en començar el , va estar marcat per un gran descens demogràfic que va provocar la desaparició de nombrosos pobles i la pèrdua de població d'aquells que van aconseguir superar aquesta etapa. Això, juntament amb la crisi econòmica generalitzada, explica l'atur produït en la reforma de l'església durant la primera meitat d'aquest segle.
Història esquerra|miniatura|L'església vista des d'una dels carrers del poble. L'església de Santa María Magdalena és l'únic temple de la localitat pinariega de Matapozuelos. Se situa en un promontori emplaçat en l'extrem sud del nucli urbà, en plena intersecció entre les carreteres que connecten Medina del Campo amb Mojados i Matapozuelos amb Olmedo, les quals formen una glorieta en la qual es troba l'edifici.
La part més antiga del temple correspon a la capçalera, de planta rectangular i iniciada en 1544 sota les ordres de Diego de Segòvia. Per 1556, la construcció de l'església s'havia estancat ja que encara restava abovedar i cobrir l'acabat de construir. La volta d'aquesta capçalera guarda una gran similitud amb la de l'església de Sant Joan Baptista de Santovenia de Pisuerga, la qual va ser realitzada per Juan de Escalante. Si ben no existeix un document que certifiqui l'autoria de les traces de l'església de Santa María Magdalena per part de De Escalante, sí es coneix la presència d'aquest arquitecte en la localitat per ocupar-se de la fàbrica en 1563.
Les obres de les naus laterals es van iniciar en 1567, amb Juan de la Vega al càrrec. Es va completar d'aquesta manera el tancament dels laterals del temple, obrint-se l'anomenada «Porta del Sol». Els fusters Juan Gallegón i Pedro de Coca es van encarregar del muntatge d'un artesonado provisional pel cubrimiento. Van haver de passar quatre anys perquè els treballs prosseguissin, en aquest cas amb la construcció de la torre primitiva. Novament en 1594 es va continuar amb el procés d'edificació, aquesta vegada de la mà de Francisco de la Maça i amb l'objectiu d'expandir el temple cap a aquesta torre, per aquell temps exempta. Es va cobrir l'estructura en fusta i es va encarregar la construcció del cor, però aviat van sorgir problemes amb l'estabilitat de la torre que van obligar a reforçar la seva fonamentació mitjançant un carreu de cantería i a reparar-la íntegrament.
A la fi del primer terç del es va plantejar un projecte de reforma parcial de l'obra anterior, dirigit principalment a la techumbre de fusta de les naus laterals, que havia de ser substituïda per sengles voltes de canó. El projecte va ser retocat en 1652 per Nicolás Bueno, qui va informar sobre la necessitat de reforçar les columnes interiors per poder suportar el pes de les noves voltes de canó que s'anaven a realitzar. Es va executar finalment dos anys més tard i va comptar amb el beneplàcit dels arquitectes Mateo Martínez, Pedro Núñez i Francisco Cillero.Archivo Histórico Provincial, Protocolo 10.632, f 124-135 v.º. El preu total de l'obra va ascendir a 40 000 reals, pagant-se la realització de la decoració en guix a part.Archivo Histórico Provincial, Protocolo 10.633, 19 de març de 1658.
Al final de les obres del abovedamiento, es va constatar la inseguretat de la torre i en 1659, amb la visita del representant episcopal, es va determinar que la seva estructura no podria suportar el pes de grans campanes a causa de l'abundància d'esquerdes, alguna cosa que podria ocasionar el desplomi de la mateixa. Dit visitador episcopal va ordenar l'enderrocament de la torre i la realització d'una nova aprofitant els materials de l'anterior, però tal ordre no es va complir fins a 1671, quan el bisbat va donar un ultimàtum a la parròquia davant l'amenaça d'ensulsiada.Jesús Urrea, op.cit pàg. 262.
Es va iniciar doncs l'enderrocament de la torre, @tratar salvar la major part dels materials per a la futura construcció de la seva successora. La construcció com tal es va iniciar en 1681, amb Manuel Cillero a càrrec de la fonamentació de la nova torre i amb Francisco de les Heras Corb ja en 1683 com a encarregat de la realització del cos. La construcció va durar vint-i-set anys, restant solament el cubrimiento de la torre, que es va realitzar de manera provisional en fusta.Jesús Urrea, op.cit pàg. 263.
Van transcórrer gairebé vint anys abans que s'iniciessin els treballs de rematada de l'últim cos de la torre. Al moment en què l'església va disposar de prou diners en les seves arques, es va posar en contacte amb l'arquitecte Matías Matxuca, fet i fet un dels més significatius en la història del temple de matapozuelo. Matxuca va realitzar un doble ochavo amb corredors i llanterna en amb prou feines un any, per la qual cosa va finalitzar la construcció de la torre. Des dels primers moments, es van iniciar les comparacions amb la Giralda sevillana, com constaten els versos de Nicolás de Velasco Moralitat, veí del poble, en el llibre de fàbrica de l'església.
miniatura|1.Retaule major. 2.
Altar del Perpetu Socors. 3.retaule de la Verge del Rosari. 4.
Altar de San José. 5.
Altar del Nen. 6.
Altar de Sant Antonio de Pàdua. 7.
Altar de la Verge de l'O. 8.
Altar del Cor de María. 9.
Altar de la Verge del Carmen. 10.
Retaule de la Dolorosa. 11.
Retaule de la Puríssima. 12.
Altar de Santa María Magdalena (desmuntat).
A.Sagristia nova.
B.Façana del migdia.
C.Baptisteri.
D.Cor.
I.Torre.
F.Façana principal, atri i creuer.
G.Sagristia vella. La relació de Matxuca amb el temple no va acabar, sinó que va continuar en 1731 amb la signatura del contracte d'ampliació. Matxuca va presentar un projecte d'eixample que no va agradar, ja que suposava l'enderrocament de les parets laterals de la capella major.Jesús Urrea, op.cit pàg. 261. Es va decidir prescindir dels serveis de Matxuca i ja en 1742 es va contactar amb l'arquitecte medinense José Castander, qui va traçar els plànols per «l'allargo del cor i capella per a la pila baptismal...amb les voltes corresponents a aquesta obra la que s'ha d'executar sobre els fonaments de pedra que...es troben fets i fabricats». Gràcies a aquesta última intervenció, es va aconseguir unir la torre a la resta de l'edifici, i les últimes obres es van succeir en 1754, amb la construcció de la nova sagristia per Fra Antonio de Manzanares en el costat de l'Epístola, i finalment en 1767, amb la inauguració de la portada principal realitzada íntegrament en pedra per Andrés Añero.Jesús Urrea, op.cit pàg. 262. Urrea parece cometer una errata al señalar los lados, afirmando que la sacristía primitiva se encontraba en el lado de la Epístola cuando en realidad se situaba en el lado del Evangelio.
Al començament del segle XX es va realitzar l'atri de formigó arran de la construcció de la carretera Medina del Campo-Mullats, que va obligar a desplaçar el creuer a les proximitats de la portada. Per a això, es va realitzar un atri de morter recobert de formigó que s'ha mantingut sense amb prou feines modificacions fins a l'actualitat. En 1979 es van iniciar els tràmits necessaris per a la declaració de l'església com Bé d'Interès Cultural (BIC), procés que es va perllongar fins a 1998, quan la Universitat de Valladolid en col·laboració amb la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando van fallar de manera favorable per a la declaració del temple com BIC en categoria de monument. Finalment, el 16 de juliol del mateix any el Decret 144/1998 atorgava al temple i el seu entorn immediat la categoria esmentada.
Descripció artística El temple es pot inscriure dins de l'estil renaixentista del amb reformes en el XVII, encara que incorpora solucions arquitectòniques pròpies del gòtic, i la seva torre i portada, del , són barroques.Felipe Heras García, Arquitectura religiosa del siglo XVI en Valladolid, pàg. 121.
El material predominant de la construcció és el maó, que apareix en tots els murs i voltes, amb una disposició i manera d'ocupació similars als de l'estil mudèjar. La pedra està present en arcs i suports, i en la portada barroca que es troba en la façana nord.En el Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz se dice de la iglesia:
Hay una iglesia parroquial (Sta. María Magdalena), edificio sólido, de buena construcción, de orden romano, en el que llaman la atención su altar mayor, de orden jónico, el coro (situado en lo bajo) con buena sillería y la espaciosa sacristía; tiene buenos ornamentos y tan completo surtido de vasos sagrados que puede decirse que no le excede ni aun iguala ningún templo de los del país.Pascual Madoz (1848). Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España XI. Valladolid: Ámbito. p. 298. ISBN 84-86047-34-X.
miniatura|Façana principal, l'atri de formigó i el creuer.
Exterior Façana principal