Celestí V, nascut Pietro Angelerio (o segons alguns Angeleri), conegut com a Pietro da Morrone i venerat com a Pietro Celestino (Isernia o Sant'Angelo Limosano, vers 1209/1215 – Fumone, 19 de maig de 1296), va ser el 192è papa de l'Església catòlica del 29 d'agost al 13 de desembre de 1294, monjo i fundador de l'orde dels celestins. És venerat com a sant, amb el nom de Pietro Celestino da Morrone, per l'Església catòlica, que en celebra el dies natalis el 19 de maig. És el patró del municipi d'Isernia, que reivindica el seu lloc de naixement, i copatró de L'Aquila, Ferentino, Urbino i Molise.
Elegit a Perusa el 5 de juliol de 1294, va ser coronat a L'Aquila el 29 d'agost a la basílica de Santa Maria di Collemaggio, que havia estat construïda uns anys abans. Durant el seu breu pontificat va donar a llum la Perdonanza, una celebració jubilar anual que encara existeix. Està enterrat a la mateixa basílica de L'Aquila, al mausoleu construït per Girolamo da Vicenza.
Celestí V va ser el primer papa que va voler exercir el seu ministeri fora de les fronteres dels Estats Pontificis i el sisè, després de Climent I,C. Rendina, I Papi. Storia e segreti, p. 30.Biografia di papa Clemente nell'Enciclopedia dei Papi Treccani Poncià,Biografia di papa Ponziano nell'Enciclopedia dei Papi Benedetto IX< Treccani Silveri, Benet IX i Gregori VI a renunciar al ministeri; després d'ell hi van renunciar Gregori XII (el 1415) i Benet XVI (el 2013).
Vida d'ermità miniatura|esquerra|El complex Castrum Sancti Angeli de Ravecanina avui miniatura|Opuscula omnia, 1640. De la BEIC, biblioteca digital Pietro da Morrone, penúltim dels dotze fills d'Angelo Angelerio i Maria Leone, pagesos modestos, va néixer entre 1209 i 1215 (la font més acreditada és l'anomenada Vita CScritta dai confratelli del Papa, ne esistono tre redazioni la più antica delle quali è codificata con Vita C. Le redazioni A e B sono dei rimaneggiamenti successivi. que diu que va morir als 87 anys el 19 de maig de 1296 i això significaria, com diuen altres fonts, que hauria nascut l'any 1209) a Molise. El seu naixement és reivindicat tradicionalment per dos municipis: IserniaJohn N.D. Kelly, Gran Dizionario Illustrato dei Papi, p. 524; Claudio Rendina, I papi, p. 502 i Sant'Angelo Limosano (del qual és el patró). Altres dos llocs també van reivindicar el seu lloc de naixement: Sant'Angelo in Grotte (fracció de Santa Maria del Molise)Un documento parla della nascita di Celestino V « […] in un castello di nome Sancto Angelo...», tradizionalmente interpretato come Sant'Angelo Limosano, ma gli abitanti di Sant'Angelo in Grotte ritengono si parli del loro borgo. i Castrum Sancti Angeli de Ravecanina,A metà dell'Ottocento, per l'esattezza in virtù di un Regio Decreto del 22 gennaio 1863, al suo posto sono sorte due diverse amministrazioni: Sant'Angelo d'Alife e Raviscanina. Riferimenti a queste rivendicazioni sono in:
Domenico Caiazza, Il segreto di San Pietro Celestino delle origini e formazione di Pietro degli Angeleri Papa Celestino V, quaderni campano-sannitici VI, ed. Ikona, 2005 Archivio dell'Abbazia della Ferrara a la zona de Caserta.
De jove, durant un breu període, es va allotjar al monestir benedictí de Santa Maria in Faifoli, una església abacial que, entre les dotze de la diòcesi de Benevent, era una de les més importants. Va mostrar una predisposició a l'ascetisme i a la solitud, i es retirà el 1239 a una cova aïllada del Monte Morrone, sobre Sulmona, d'aquí el seu nom.
El 1240 es va traslladar a Roma, presumiblement al Laterà, on va estudiar fins a prendre les ordes sacerdotals. Després d'abandonar Roma, el 1241 va tornar al mont Morrone, en una altra cova, prop de la petita església de Santa Maria di Segezzano. Cinc anys més tard també va abandonar aquesta cova per refugiar-se en un lloc encara més inaccessible de les muntanyes de la Maiella, als Abruços, on va viure de la manera més senzilla possible.
S'havia allunyat temporalment de la seva ermita al mont Morrone l'any 1244 per constituir una congregació eclesiàstica reconeguda pel papa Gregori X, el refugi preferit de Pietro, i que només més tard va prendre el nom de celestins, que va ser aprovada per Urbà IV al 1264.
L'hivern de 1273 va anar a peu a Lió (França), on estaven a punt de començar els treballs del Segon Concili de Lió volgut per Gregori X, per evitar que l'orde monàstic que ell mateix havia fundat fos suprimit. La missió va tenir èxit perquè el monjo ermità tenia fama de santedat, tant que el papa li va demanar que celebrés una missa davant tots els pares conciliars, dient-li que «[…] ningú era més digne d'això».
Els vint anys següents van veure la radicalització de la seva vocació ascètica i la seva desvinculació cada cop més de tot contacte amb l'exterior, fins que es va convèncer que estava a punt d'abandonar la vida terrenal per tornar a Déu. Però va succeir un fet totalment inesperat.
Elecció al tron papal
El papa Nicolau IV va morir el 4 d'abril de 1292; el mateix mes es va reunir el conclave, que en aquella època era format només per dotze cardenals. Hi havia nombroses reunions dels pares cardenals a la Ciutat, però sempre celebrades en diferents llocs: a Santa Maria sopra Minerva, a Santa Maria la Major i a l'Aventino al monestir de Santa Sabina. Malgrat això, el Sacre Col·legi no va poder convergir els vots necessaris sobre cap candidat.
Una epidèmia de pesta va provocar la dissolució del conclave. Durant l'epidèmia, el cardenal francès Cholet va ser colpejat per la malaltia i va morir, de manera que el Col·legi de Cardenals es va reduir a onze membres.
Va trigar més d'un any per convacar un nou conclave, perquè havia sorgit un profund desacord pel que fa al lloc on convocar-lo (Roma o Rieti). Finalment es va decidir establir la nova seu a la ciutat de Perusa; era el 18 d'octubre de 1293.
miniatura|Ermita de Sant'Onofrio al Morrone on va viure Pietro da Morrone. miniatura|esquerra|Estàtua que representa a Celestí V Malgrat les negociacions laborioses, els cardenals no van poder elegir un nou papa, sobretot per la fractura que s'havia creat entre els partidaris de Colonna i la resta de cardenals. Els mesos es van succeir en va i la continuïtat de la sede vacante va augmentar el descontentament popular, que es va manifestar el malestar amb protestes, fins i tot en els mateixos cercles eclesiàstics.
Així arribem a final de març de 1294, quan els cardenals van haver d'inscriure un esdeveniment que probablement van contribuir a concloure els treballs del conclave. Aleshores Carles II d'Anjou, rei de Nàpols, i Jaume II, rei d'Aragó, negociaven per resoldre els fets vinculats a l'ocupació catalana de Sicília, ocoreguda arran de les anomenades vespres sicilianes de 31 de març de 1282. Com que un tractat estava a punt de signar-se, Carles d'Anjou havia menester de l'aprovació papal, cosa e impossible com que no hi havia papa. Impulsat per aquesta necessitat, el rei de Nàpols va anar juntament amb el seu fill Carles Martell a Perusa, on es reunia el conclave, per a pressionar el conclava a elegir un nou pontífex. La seva entrada a la sala del Sagrat Col·legi va provocar, la desaprovació de tots els cardenals i el rei va ser expulsat, sobretot a causa de la intervenció del cardenal Benedetto Caetani. Aquest fet probablement va portar els cardenals a prendre consciència que er urgent tancar la seu vacant el més aviat possible.
Mentrestant, Pietro da Morrone havia pronosticat «càstigs greus» per a l'Església si no elegia immediatament un papa. La profecia va ser enviada al cardenal degà Latino Malabranca, que la va posar en coneixement dels altres cardenals, i va proposar el monjo ermità com a pontífex; la seva figura ascètica, mística i molt religiosa era coneguda per tots els governants d'Europa i tothom en parlava amb gran respecte. El cardenal degà, però, va haver de treballar molt per eliminar les nombroses resistències que tenia el Sagrat Col·legi respecte a una persona que no era cardenal. Al final, 27 mesos després de l'inici del conclave, va sorgir per unanimitat el nom de Pietro da Morrone; era el 5 de juliol de 1294. miniatura|upright=1.6|La basílica de Santa Maria di Collemaggio, construïda per ordre del sant La notícia de l'elecció la hi van portar tres eclesiàstics que, les setmanes següents, poc abans d'agost de 1294, van pujar al mont Morrone per explicar-li el resultat. Un dels missatgers, Iacopo Stefaneschi, futur cardenal, narra així la història en el seu Opus Metricum: «[…] va aparèixer un vell, sorprès i dubtant d'una novetat tan gran» portant «[... sotana». A la notícia de les eleccions, els seus ulls s'ennuvolaven de llàgrimes. El mateix Stefaneschi narra que quan els missatgers es van agenollar davant seu, el mateix Pietro da Morrone es va postrar humilment davant d'ells. Entre la sorpresa i la consternació per l'anunci que li van fer, el germà Pietro es va girar cap al crucifix penjat a la paret de la seva cel·la i va pregar una llarga estona. Aleshores, amb gran aprensió i patiment, va declarar que acceptava les eleccions. Tan bon punt es va estendre la notícia de l'elecció del nou pontífex, Carles II d'Anjou va abandonar immediatament Nàpols i va ser el primer a arribar al religiós. A cavall d'un ruc subjectat per la brida del mateix rei i escortat per la processó reial, Pere va anar a la ciutat d'Aquila, on havia convocat tot el Sacre Col·legi. Aquí, a l'església de Santa Maria di Collemaggio, va ser coronat el 29 d'agost de 1294 amb el nom de Celestí V.
Pontificat Un dels primers actes oficials va ser l'emissió de l'anomenada Butlla del Perdó, una butlla que atorga la indulgència plenària a tots aquells que, havent-se confessat i penedit dels seus pecats, anessin a la Basílica de Santa Maria di Collemaggio, a la ciutat de L'Aquila, des de les vespres del 28 d'agost fins al capvespre del 29, així es va establir la Perdonanza, una celebració religiosa que anticipava el primer Jubileu el 1300, que encara se celebra avui a la capital dels Abruços. A la pràctica, Celestí V va establir un prototip del Jubileu a Collemaggio, i potser tant ell com Bonifaci es van inspirar en la llegenda de la "Indulgència dels cent anys" de la qual hi havia testimonis que es remunten a Innocenci III.Claudio Rendina, La vita segreta dei Papi, Mondadori, Cap. 17: "L'invenzione dell'Anno Santo", p. 87.
El nou pontífex es va confiar, incondicionalment, a mans de Carles d'Anjou, i el nomenà mariscal del futur Conclave. Va ratificar immediatament el tractat entre Carles d'Anjou i Jaume d'Aragó, pel qual s'establia que, a la mort d'aquest últim, Sicília tornaria als angevins.
Seguint el consell de Carles d'Anjou, va establir la seu de la Cúria al Castel Nuovo de Nàpols,Barbara Frale (storica del Medioevo), L'inganno del gran rifiuto: La vera storia di Celestino V, papa dimissionario, ed. UTET 2013 on es va instal·lar una petita sala, moblada d'una manera molt senzilla i on sovint es retirava per pregar i meditar. De fet, el papa estava protegit per Carles, però també el seu ostatge, ja que moltes de les decisions papals estaven directament influenciades pel rei angeví.
Probablement, en el transcurs de les seves freqüents meditacions devia arribar, a poc a poc, a la decisió d'abandonar el càrrec. En això també li donà suport l'opinió del cardenal Benedetto Caetani, expert en dret canònic, que considerava plenament legítima la renúncia al pontificat.
Consistoris per a la creació de nous cardenals El papa Celestí V durant el seu pontificat va nomenar 13 cardenals durant un únic consistori.
Renúncia al pontificat