fou un director de cinema xilè, creador de més d'una vintena de pel·lícules, en la seva majoria documentals.
En 1973 va ser detingut després del cop d'estat a Xile que va donar inici a la dictadura militar de Augusto Pinochet. Va aconseguir partir a l'exili i salvar el registre de la trilogia documental que el va fer mundialment reconegut: La batalla de Chile (1975-1979), que parlava des del triomf de l'expresident Salvador Allende i la Unidad Popular, fins als fets que van desencadenar finalment el cop d'estat.
Des de llavors va viure a l'estranger. Residia a França, des d'on va realitzar la majoria de les seves pel·lícules, inclosos els seus documentals més reconeguts, entre ells Chile, la memoria obstinada (1997), Nostalgia de la luz (2010) i El botón de nácar (2015). La seva obra s'estenia des de 1965, i va ser guardonada amb més de setanta premis en desenes de festivals internacionals.
Biografia Infància i joventut Patricio Guzmán pertanyia, segons les seves pròpies paraules, a «una família molt nòmada, molt desintegrada», i sobre els seus anys escolars, recorda: «Pel mateix em vaig formar en diversos col·legis. Vaig viure, fins i tot, un temps a Viña del Mar. Per tant, no vaig tenir una formació molt homogènia, com la que pot donar-se en un sol col·legi o en un sol barri. Aquesta espècie d'educació desarticulada va acabar en el Institut Nacional, on vaig cursar el quart any d'humanitats [allí va ser company del futur escriptor Antonio Skármeta]. Després vaig anar a parar a una Acadèmia Long Fellow, que rebia tota sort de gent negada als estudis. L'ambient era estrany i fins a mig sinistre. Vaig aprovar, després, amb prou feines el batxillerat i vaig ingressar com a alumne oïdor a Història i Geografia».Sergio Salinas y Héctor Soto. Entrevista a Patricio Guzmán: "Más vale una sólida formación política que la destreza artesanal", revista Primer Plano, nº5, verano de 1973; acceso 11.07.2013
Va estudiar a l'Escola de Teatre de la Universitat de Xile (1960) i a les facultats d'Història (1961) i Filosofia (1962-65), que va haver d'abandonar per raons econòmiques. Va treballar quatre anys en una oficina de publicitat, temps durant el qual va escriure «dos llibres, un conte i una novel·la», que ell mateix va qualificar de «dolents».
Els seus inicis com a cineasta Sobre els seus primers passos al cinema relatava: «La veritat és que aquest treball [en publicitat] no m'apassionava i vaig començar a fer pel·lícules de 8 mm amb dos altres amics. Vam fer diverses que ens van servir d'aprenentatge i ens divertim bastant. Cert dia la meva dona va portar aquestes pel·lícules al Fílmic perquè els traguessin còpies i Rafael Sánchez es va interessar per elles».
Va començar així a col·laborar amb l'Institut Fílmic de la Universitat Catòlica, que poc després li va donar la possibilitat de rodar un curtmetratge de 10 minuts titulat Viva la libertad i el va contractar com a ajudant. No obstant això, arran d'algunes tensions que van sorgir després de filmar Electroshow, va decidir anar-se a estudiar a l'estranger. Com no va aconseguir aconseguir una beca, li va proposar a la seva dona vendre tot el que tenien i es va comprar un passatge per a Espanya, on va començar a treballar en una agència publicitària a Madrid mentre es preparava per a presentar-se a la Escola Oficial de Cinematografia, de la qual es va diplomar el 1969 (es va diplomar de director l'any següent). Va treballar dos anys en els Estudis Moro, de publicitat, un dels més grans d'Espanya.
El març de 1971, va tornar a Xile i a l'any següent va estrenar el seu primer llarg documental, El primer año (sobre els dotze mesos inicials del govern de Salvador Allende). El cineasta francès Chris Marker, que estava de pas a Santiago quan es va estrenar el film, li va oferir mostrar-lo a França i Bèlgica.
Detenció i exili Chris Marker va tornar a prestar una valuosa ajuda a Guzmán el 1973, quan li va proporcionar els rotllos per a filmar La batalla de Chile, una trilogia documental de quatre hores i mitja sobre l'últim any d'Allende. El rodatge d'aquesta pel·lícula es va prolongar fins al mateix 11 de setembre, dia del cop d'estat que va encapçalar el general Augusto Pinochet.
Guzmán va ser detingut i va estar pres quinze dies a l'Estadi Nacional. Amb ajuda de la seva dona i amics, va aconseguir treure de Xile els rotllos de pel·lícula i viatjar a Europa. Allí va començar a buscar, juntament amb Marker, els mitjans econòmics per muntar-la. L'ajuda va arribar des de l'Institut Cubà de Cinematografia (ICAIC), que mantenia bones relacions amb el cineasta francès: Guzmán va partir llavors a l'Havana, on va acabar el documental uns anys més tard.
Consolidació artística miniatura|Classe magistral de Guzmán el 2012. La batalla de Chile va guanyar sis grans premis a Europa i a Amèrica Llatina i va ser distribuïda a les sales comercials de 35 països. La revista nord-americana Cineaste la va definir com «un dels deu millors films polítics del món».
Guzmán va continuar fent documentals en l'exili, a Espanya i França. En 1987, va realitzar En nombre de Dios (Gran Premio, Florencia 1987), sobre la lluita de l'Església catòlica xilena en favor dels drets humans.Un documental sobre la Iglesia chilena, segunda opción de Televisión Española al Premio Italia, El País, 20 de setembre de 1987 Entre 1990 i 1992, va dirigir La cruz del sur (Gran Premio, Marsella 1992), sobre la religiositat popular a Amèrica Llatina; i el 1995, Pueblo en vilo, sobre la memòria històrica d'un llogaret mexicà.
En 1997, el director va presentar La memoria obstinada (Gran Premi, Florència 97), sobre l'amnèsia política xilena. Després seguiren La isla de Robinson Crusoe (1999), sobre l'illa del mateix nom, El caso Pinochet (2001), sobre el judici contra l'exdictador a Londres (Gran Premi, Marsella 2001); Madrid (2002), sobre la capital d'Espanya, Salvador Allende (2004), Nostalgia de la luz (2010, premi al millor documental europeu d'aquell any), El botón de nácar (2015, Os de Plata al millor guió a la Berlinale i el Premi Ecumènic d'aquest festival).
Va ser jurat en nombrosos certàmens, i fundador del Festival de Documentals de Santiago (Fidocs), que va dirigir i realitzar amb l'ajuda d'un grup de joves des de 1997. El 2013, va donar 28 de les seves pel·lícules a la Cineteca Nacional.Patricio Guzmán dona sus películas a la Cineteca Nacional . La Tercera, 11.07.2013; acceso el mismo día
Patricio Guzmán vivia a París amb la seva esposa Renate Sachse, qui col·laborava en l'escriptura dels seus projectes. Era professor de cinema documental en algunes escoles d'Europa i Amèrica Llatina. D'un matrimoni anterior té dues filles cineastes: Andrea i Camila Guzmán Urzúa, els qui amb freqüència treballaven amb ell.La heredera del cineasta Patricio Guzmán , Casa de América, 11.03.2011; acceso 11.07.2013
El llibre El cine documental según Patricio Guzmán, de Cecilia Ricciarelli, analitza profundament l'obra de Guzmán. En el llibre reprodueix algunes declaracions del director xilè, com ara:
Filmografia Curtmetratges 1965: Viva la libertad (18’), ficció animació en blanc i negre, 16 mmm 1966: Electroshow (19’), blanc i negre, 16 mmm 1968: La tortura y otras formas de diálogo, «un capítulo ampliado y deformado de la pieza de Jorge Díaz Introducción al elefante y otras zoologías» 1969: El paraíso ortopédico
Documentals 1972: El primer año (100’), amb pròleg de Chris Marker, sobre el primer any del Govern de Salvador Allende La batalla de Chile, trilogia sobre el Govern de Salvador Allende, composta per: 1975: La insurrección de la burguesía 1976: El golpe de estado 1979: El poder popular 1985: México precolombino (5 x 30´) sèrie sobre les cultures maia i asteca (TVE) 1987: En nombre de Dios (100’), sobre la lluita de l'Església catòlica a favor dels drets humans durant la dictadura de Pinochet 1992: La cruz del sur (80’), sobre la religiositat popular a Amèrica Llatina (Quasar Films per TVE) 1995: Pueblo en vilo (52’), sobre la memòria històrica d'un petit llogaret mexicà 1997: Chile, la memoria obstinada (58’) 1999: Isla de Robinson Crusoe (43´), sobre l'illa del mateix nom 2001: El caso Pinochet (110´), sobre la detenció d'Augusto Pinochet 2002: Madrid (41´), documental sobre la capital espanyola 2004: Salvador Allende (102') 2005: Mi Julio Verne (52’), sobre Jules Verne 2010: Nostalgia de la luz (90’) 2010: Chile, una galaxia de problemas (32’), sobre l'oblit i la indiferència cap al passat recent dels xilens 2010: Astrónomos de mi barrio (14’), una mirada als astrònoms aficionats de Santiago i Viña del Mar 2010: María Teresa y la enana marrón (12’), 2010: Oscar Saa, el técnico de las estrellas (10’), trobada amb l'enginyer principals dels observatoris del desert d'Atacama 2010: José Maza, el viajero del cielo (13’), classe magistral de Maza sobre alguns misteris de l'univers 2015: El botón de nácar (82') 2019: La cordillera de los sueños (84')
Pel·lícules 1983: La rosa de los vientos (90’), sobre Amèrica Llatina, estrenada a Canes Llibres Guion y método de trabajo de 'La batalla de Chile''', Colección Hiperión, Editorial Ayuso, Madrid, 1977 El cine contra el fascismo'', libro entrevista de Pedro Sempere, Editorial Fernando Torres, Valencia, 1977 Premis i reconeixements