miniatura|Autoretrat amb orella embenada, quadre del pintor holandès Vincent Van Gogh. Artaud denuncia la psiquiatria d'haver empés a la bogeria i al suïcidi a Van Gogh miniatura|Bladar amb corbs (1890), una de les darreres pintures de Van Gogh. Artaud sent que els corbs són la societat ficant-se dins de Van Gogh i fent-li suïcidar-se. miniatura|Cadira de Gauguin (1888), de Vincent Van Gogh. Artaud oposa la personalitat de Van Gogh a la de Gauguin, partint d'aquest quadre miniatura|Retrat del Dr. Gachet de Van Gogh. Artaud atribueix al metge i psiquiatre Gachet la responsabilitat principal de la mort de Van Gogh Van Gogh, el suïcidat per la societat és un assaig realitzat per l'escriptor francés Antonin Artaud (1896-1948) al 1947 sobre la bogeria i el suïcidi del pintor neerlandès Vincent van Gogh (1853-1890). L'obra fou guardonada a l'any següent amb el Premi Saint-Beuve d'assaig.
En escriure l'assaig, Artaud venia de nou anys de reclusió en els manicomios francesos, patint l'aplicació d'electroxocs. En l'assaig sobre Van Gogh, Artaud denuncia la psiquiatria i elabora una visió alternativa de la bogeria. A l'any següent Artaud -com Van Gogh- també moriria suïcidat, a causa d'una sobredosi.
L'assaig És un assaig curt de 21 pàgines, en què Artaud desplega un qüestionament a la psiquiatria prenent com a cas exemplar la mort de Vincent Van Gogh, però amb esments puntuals al seu propi cas, sostenint que tots els psiquiatres són erotòmans, en el sentit de maníacs sexuals:
La cita continua amb expressions demolidores d'Artaud contra el Dr. L. i la seua innoble sexualitat. Paule Thévenin, marmessor i editora d'Artaud, confirmaria que el Dr. L. era el famós psicoanalista Jacques Lacan, que havia atés Artaud en els primers anys de la seua reclusió psiquiàtrica i havia diagnosticat que el dramaturg es trobava fixat, i pronosticà que mai més tornaria a escriure i que moriria als vuitanta anys. El fallit pronòstic de Lacan esdevingué amb el temps un acudit de la gent de teatre de França.
Artaud sosté que Van Gogh no era boig sinó un home amb un angle de visió que anava més enllà d'acceptar el conformisme dels costums, per qüestionar les institucions de la societat. Van Gogh era per a Artaud el més pintor de tots els pintors.
Per a Artaud, la societat no es limità a alienar a Van Gogh, sinó que l'empenyé a la mort, el va suïcidar quan Van Gogh arribà amb el seu cos i la seua pintura a trobar el lloc del jo humà, el lloc del predomini de l'esperit sobre el cos i la carn, una cosa que havia buscat tota la vida.
Tot seguit, Artaud relaciona la tesi del seu assaig amb la pintura de Van Gogh. D'aquesta manera interpreta als corbs negres del famós quadre Camp de blat amb corbs, una de les seues darreres pintures com una inundació de corbs negres en les fibres del seu arbre intern, (que) el submergí en una darrera onada, i prenent-li el lloc, el va matar.
En línia amb la seua concepció del teatre de la crueltat, Artaud assenyala la diferència radical entre Van Gogh i Paul Gauguin, a partir de la presència del ciri encés en la Cadira de Gauguin:
Artaud sosté en el seu assaig que Van Gogh arribà al suïcidi pel Dr. Gachet, al qual defineix com un psiquiatre (entre cometes), que «detestava en realitat a Van Gogh, pintor, i que el detestava com a pintor, però sobretot com a geni». Artaud denuncia, en la figura i el paper jugat per Gachet en la mort de Van Gogh, tota la psiquiatria i la seua funció normalitzadora:
Però no sols assenyala la responsabilitat de Gachet en la mort de Van Gogh, sinó la del seu germà Theo, tractant de limitar l'activitat de Van Gogh a la pintura, evitant que pensara:
Ja al final de l'assaig, Artaud troba el nucli de la genialitat de Van Gogh en el fet d'haver estat un pobre ignorant obstinat a no enganyar-se i diu que això no pot ser comunicat, tal com ell mateix pensava. Acaba expressant-se amb contundència, utilitzant el seu famós llenguatge no simbòlic de cos sense òrgans creat a partir de glossolàlies:
Dades històriques Els estudis històrics han posat serioses ombres sobre les condicions professionals i personals del Dr. Paul Gachet. Gachet tractà a Van Gogh durant els últims 80 dies de la seua vida, requerit pel seu germà Theo, i el seu acompliment sobre la salut mental i fins i tot la mort de Van Gogh s'ha qüestionat. El mateix Van Gogh li deia a Theo, en les seues cartes, que estava més malalt del que jo estic.
L'opinió general més acceptada sosté que Gachet «s'aprofità de la fràgil salut i la inestabilitat emocional de Van Gogh» i no va atendre degudament el pintor després de ferir-se amb el tir que li causà la mort l'endemà passat. La veritat és que el Dr. Gachet esdevingué el més gran posseïdor de pintures de Van Gogh, que a la seua mort passaren als seus dos fills (Marguerite i Paul-Louis).
Però, a més, el Dr. Gachet era un pintor aficionat, igual que el seu fill, Paul-Louis Gachet. Tots dos pintaven amb el pseudònim van Ryssel. Algunes teories sostenen que el Dr. Gachet aprofità els dies d'agonia de Van Gogh per apoderar-se de les seues pintures i que tant ell com el seu fill copiaren quadres de Van Gogh i en vengueren les còpies com a originals. Fa uns anys, el Museu d'Orsay feu una exposició de la col·lecció de Gachet, mostrant moltes còpies i deixant un gran dubte sobre la seua autenticitat.
Referències
Bibliografia
Vegeu també Antonin Artaud. Surrealisme. Teatre de la crueltat.
Categoria:Articles amb traduccions sense revisar Categoria:Assaigs en francès Categoria:Obres del 1947 Categoria:Vincent van Gogh