Gertrude Lawrence (Londres, 4 de juliol de 1898 - Nova York, 6 de setembre de 1952) va ser una actriu, cantant i ballarina anglesa coneguda per les seves aparicions escèniques al West End de Londres i a Broadway a Nova York que la van fer una de les estrelles més populars dels escenaris britànics i americans.
Inicis Lawrence va néixer com a Gertrude Alice Dagmar Klasen, Alexandra Dagmar Lawrence-Klasen, Gertrude Alexandra Dagmar Klasen o alguna variant (les fonts difereixen), d'extracció anglesa i danesa, a Newington, Londres. El seu pare era un basso profondo que actuava amb el nom d'Arthur Lawrence. El seu fort alcoholisme va portar la seva mare, Alice, a abandonar-lo poc després del naixement de Gertrude.Morley, Sheridan, Gertrude Lawrence. New York, New York: McGraw-Hill 1981; . p. 5–6
El 1904, el seu padrastre va portar la família a Bognor, a la costa de Sussex, per a les vacances d'agost. Mentre eren allà, van assistir a un concert on es va convidar els assistents a intervenir-hi. A petició de la seva mare, la jove Gertrude va cantar una cançó i va ser recompensada amb un sobirà d'or pel seu esforç. Va ser la seva primera actuació pública.Morley, p. 8
esquerra|miniatura|Gertrude Lawrence el 1917
El 1908, per augmentar els escassos ingressos de la família, Alice va acceptar un treball al cor de la pantomima de Nadal al teatre Brixton. Es necessitava un nen que pogués cantar i ballar per arrodonir el conjunt i Alice va oferir voluntàriament la seva filla. Mentre treballava en la producció, Alice va sentir parlar d'Italo Conti, que ensenyava dansa, elocució i els rudiments de la interpretació. Gertrude va fer les audicions per a Conti, que va creure que la nena tenia prou talent com per a garantir les lliçons gratuïtes.
Lawrence es va unir a la producció d'Italo Conti de Where the Rainbow Ends;Foreword by Italia Conti to the eighteenth edition of Where the Rainbow Ends (La formació de Conti en el repartiment l'hauria portat a formar l'Acadèmia d'Arts del Teatre d'Arts Conti el 1911.) La formació de Conti va conduir a l'aparició de Lawrence al The Miracle de Max Reinhardt a Londres i Fifinella, dirigida per Basil Dean, pel Liverpool Repertory Theatre. En algun moment d'aquest període, la nena va decidir adoptar com a propi el cognom professional del seu pare. Poc després Dean li va donar un paper en la seva pròxima producció, la Hannele de Gerhart Hauptmann, on va conèixer Noël Coward. La seva trobada va ser l'inici d'una estreta i, de vegades tempestuosa, amistat i, probablement, la relació professional més important de totes dues vides.Morley, p. 9–12
Inicis teatrals Després de Hannele, Lawrence es va tornar a connectar amb el seu pare i van acordar fer gira junts en dues revistes successives, després de les quals Lawrence, ara amb setze anys, va optar per viure al Theatrical Girls 'Club de Soho en lloc de tornar amb la seva mare i el seu padrastre.
Va treballar constantment amb diverses empreses turístiques fins al 1916, quan va ser contractada per l'empresari André Charlot per ser la reserva de Beatrice Lillie i apareixeria en el cor de la seva darrera producció al West End de Londres.Morley, p. 16–21 Quan va tancar, va assumir el paper de Lillie en la gira, i després va tornar a Londres per suplir la protagonista en una altra producció de Charlot, on va conèixer al director de dansa Francis Gordon-Howley. Tot i que era vint anys més gran que ella, es casarens i poc després van tenir una filla Pamela, nascut el 28 de maig de 1918, que seria l'únic fill de Lawrence. El matrimoni no va ser un èxit i Lawrence va portar Pamela amb ella a la casa de la seva mare a Clapham. La parella va romandre separada però no es va divorciar fins deu anys després.Morley, p. 24–29, 61
El 1918, ja sigui durant l'embaràs de Lawrence o poc després de parir, va contreure lumbago. Charlot li va passar dues setmanes per recuperar-se. Va veure a Lawrence en una festa de nit oberta a la invitació d'Ivor Novello dos dies abans que fos donada d'alta per tornar al treball del seu metge. Charlot la va acomiadar immediatament. Quan aparentment el motiu del seu acomiadament es va convertir en coneixement comú entre altres productores teatrals del West End, no va poder trobar feina.
A principis de 1919, Lawrence va acceptar una feina cantant en el programa a Murray's, un popular nightclub de Londres, on va romandre durant els dos anys següents. Mentre actuava allí, va conèixer al capità Philip Astley, un membre de la Household Cavalry. Es va convertir en la seva amiga, escorta i, finalment, amant i li va ensenyar a vestir-se i a comportar-se en l'alta societat.
A la fi de 1920, Lawrence va abandonar Murray i va començar a afegir-se al legítim teatre mentre feia gira en un music hall com a soci del popular cantant Walter Williams. L'octubre de 1921, Charlot li va demanar que substituís a una dolorosa Beatrice Lillie com a protagonista de la seva darrera producció, A to Z, amb de Jack Buchanan. En ell, els dos van introduir la cançó "Limehouse Blues", que va passar a convertir-se en un dels temes signats de Lawrence.Morley, p. 35–37
El 1923, Noël Coward va escriure la seva primera revista musical, London Calling!, específicament per a Lawrence. Charlot va acceptar produir-lo, però va portar a escriptors i compositors més experimentats a treballar en el llibret i a la partitura. Una de les cançons supervivents de Coward va ser "Parisian Pierrot", una melodia que s'identificaria estretament amb Lawrence al llarg de la seva carrera.
L'èxit de l'espectacle va portar al seu productor a crear la André Charlot's London Revue of 1924, que va portar a Broadway amb Lawrence, Lillie, Buchanan i Constance Carpenter. Va tenir tant d'èxit que es va traslladar a un teatre més gran per satisfer la demanda d'entrades i va ampliar la seva estada. Després que es tanqués, el programa va recórrer Estats Units i Canadà, tot i que Lawrence es va veure obligat a abandonar el repartiment quan va contractar una pneumònia doble i una pleuresia i es va veure obligada a passar catorze setmanes en un hospital de Toronto.Morley, p. 44–54
Charlot's Revue of 1926, protagonitzada per Lawrence, Lillie i Buchanan, es va estrenar a Broadway a finals de 1925. En la seva crítica, Alexander Woollcott va destacar a Lawrence, titllant-la de «la personificació de l'estil i la sofisticació» i «l'estrella ideal».Morley, p. 57–58 Com la seva predecessora, va recórrer després de la carrera de Broadway. Va resultar ser l'últim projecte de Lawrence amb Charlot. El novembre de 1926, es va convertir en la primera intèrpret britànica a protagonitzar un musical nord-americà a Broadway quan va estrenar Oh, Kay!, amb música de George Gershwin, lletra de Ira Gershwin, i un llibret de Guy Bolton i PG Wodehouse. Després de 256 funcions, el musical es va obrir al West End, on es va fer durant 213 actuacions.Morley, p. 61–9
esquerra|miniatura|Gertrude Lawrence i Noël Coward a Private Lives, un èxit al Regne Unit i als Estats Units. Quan Lawrence es va relacionar romànticament amb el banquer de Wall Street, Bert Taylor el 1927, Astley va proposar-li matrimoni, una oferta que Lawrence va rebutjar perquè sabia que Astley esperaria que abandonés l'escenari i s'instal·lés a l'Anglaterra rural.Morley, p. 63–64 Els dos van romandre pròxims fins que es va casar amb l'actriu Madeleine Carroll el 1931.Morley, p. 32–4 Quan Lawrence es va divorciar de Gordon-Howley, ella i Taylor es van dedicar a la seva vida i van romandre dos anys, amb la qual cosa van gaudir d'una vida social separada de l'altra.Morley, p. 68–9
El 1928, Lawrence va tornar a Broadway davant de Clifton Webb a Treasure Girl, una obra de Gershwin que confiava que tindria un gran èxit. Anticipant una llarga carrera, va arribar a Nova York amb la seva filla Pamela, una criada personal i dos cotxes, i es va instal·lar en un pis a Park Avenue. Els seus instints sobre el musical eren equivocats; el públic va tenir dificultats per acceptar-la com una dona avariciosa que fa xantatge al seu amant per partida doble i va rutllar només per 68 actuacions.Morley, p. 70–1 Va protagonitzar al costat de Leslie Howard Candle Light, una obra austríaca adaptada per Wodehouse, el 1929, i el 1931 ella i Noël Coward van triomfar en la seva obra Private Lives, primer al Regne Unit, i després a Broadway. El 1930, Johnny Green va compondre la seva cançó més famosa, "Body and Soul", especialment per a Gertrude Lawrence.
Carrera posterior als escenaris El 1936, Lawrence i Coward van protagonitzar Tonight at 8.30, un cicle de deu obres de teatre que havia escrit específicament per a ells dos. El 1937 va aparèixer al drama de Rachel Crothers Susan and God, i el 1939 va protagonitzar Skylark, una comèdia de Samson Raphaelson. Lawrence va considerar que l'obra necessitava rodar-se abans d'estrenar-se a Broadway, i es va arreglar una estada al Cape Playhouse de Dennis, Massachusetts. El teatre estava dirigit per Richard Aldrich, i ell i l'actriu van tenir en una relació romàntica. Els dos es van casar el seu aniversari el 1940 i van romandre casats fins a la seva mort el 1952.Morley, p. 134–37 Tenien cases a Dennis i a Turtle Bay, Manhattan.
El juny de 1941, la filla de Lawrence Pamela es va casar amb un metge de Nova York anomenat William G. Cahan. La cerimònia es va celebrar a la casa de Lawrence i Aldrich de Dennis, Massachusetts.Cahan, William G., No Stranger to Tears: A Surgeon's Story. New York, New York: Random House, 1992; . pg. 50 Lawrence va mantenir amistat amb el seu gendre, però va perdre el contacte amb ell després del divorci de 1950 de Pamela, segons la memòria de Cahan publicada el 1992.Cahan, William G., No Stranger to Tears: A Surgeon's Story. New York: Random House, 1992; . p. 130–131 Lawrence no va tenir cap net durant la seva vida.
Lawrence va tornar a l'escenari musical a Lady in the Dark el 1941. Originalment havia estat planificada com una obra de temes musicals recurrents per a Katharine Cornell per Moss Hart, Kurt Weill i Ira Gershwin, però quan va finalitzar el primer acte va ser clar que era un musical que Cornell va estar d'acord que estava fora de la seva capacitat com a intèrpret. Poc després d'això, Hart es va reunir amb Lawrence a un assaig per obtenir una revisió pensada per recaptar fons per al British War Relief i ell li va oferir el paper de Liza Elliott, una editora de revistes en psicoanàlisi per entendre millor per què tant la seva vida professional com la personal s'omplen d'indecisió.
L'espectacle va ser molt ambiciós i va estendre el talent de l'estrella per cantar, ballar i actuar. La seva actuació va incitar a Richard Watts del New York Herald Tribune a anomenar-la "la màxima intèrpret femenina del teatre americà", i Brooks Atkinson la va qualificar de "deessa" en la seva crítica al New York Times. Va romandre amb el programa durant tot el seu recorregut a Broadway i la seva gira nacional posterior en els pròxims tres anys.Morley, p. 142–51
Dècades més tard, Ira Gershwin va explicar a la historiadora del cançoner nord-americà Sheila Davis sobre la contribució que Lawrence va fer a l'hora d'honorar la lletra de la cançó "My Ship" a Lady in the Dark . «Durant un assaig de Lady in the Dark, va escriure Davis, de sobte, Gertrude Lawrence va deixar de cantar la línia mitjana i va cridar a Gershwin, que vigilava des de l'orquestra, "Per què diu "podria esperar quatre anys", per què no cinc o sis?" Per descomptat, la línia era 'jo podia esperar durant anys. El minuciós lletrista va substituir immediatament la lletra per aclarir l'ambigüitat aural.»Davis, Sheila, The Craft of Lyric Writing. Cincinnati, Ohio: Writer's Digest Books 1985; . p. 283