Les dones espartanes eren famoses a l'antiga Grècia per tenir més llibertat que les dones en altres llocs del món grec. Per als contemporanis no-espartans, les dones espartanes tenien una reputació de promíscues i que manaven sobre els seus marits. A diferència de les seves homòlegues ateneses, les dones espartanes legalment podien posseir i heretar béns, i normalment tenien una millor educació.
Les fonts escrites existents són limitades i en gran part des d'un punt de vista no-espartà. Com assenyala l'historiador Anton Powell, «dir que les fonts escrites estan exemptes de problemes seria una subestimació difícil de superar».
Les fonts Esparta és un dels tres únics estats de l'antiga Grècia, juntament amb Atenes i Gortina, dels quals sobreviu informació detallada sobre el paper de la dona. Aquesta evidència prové majoritàriament del període clàssic i posterior, però moltes de les lleis i costums que coneixem daten probablement del període arcaic.
Les primeres evidències sobre la vida de les dones espartanes provenen de la poesia grega arcaica, com les Partheneia (παρθένειᾰ, «cançons per a noies») d'Alcman, un poeta de Lídia que va viure i treballar a Esparta al . Tanmateix, les fonts literàries que ens proporcionen més informació sobre la vida de les dones a Esparta són posteriors i escrites exclusivament per persones no-espartanes.
La República dels Lacedemonis (Λακεδαιμονίων Πολιτεία) de Xenofont és una altra font important per a la història espartana. Xenofont va néixer a Atenes, però va treballar com a mercenari a Esparta. La seva obra literària va discutir molts detalls sobre costums i pràctiques espartanes.
La vida de Licurg de Plutarc també és una font important per a informació sobre la història espartana, especialment sobre Licurg. Va descriure el ritual matrimonial dels espartans així com les polítiques d'eugenèsia que Licurg va promulgar en la Constitució espartana. Es creia que aquestes polítiques eren per a fer als nens el més forts possibles i, per tant, enfortirien els militars espartans.
Les fonts no literàries, incloses l'arqueologia i l'art antic, són limitades.
Els problemes de la societat espartana esmentats per Aristòtil Segons Aristòtil, les dones espartanes posaven en qüestió la Constitució espartana (Aristòtil, Política, llibre 2). Les dones dels guerrers espartans heretaven les terres i béns a la mort dels seus marits; algunes tenien latifundis i altres finques més petites.
Amb els homes constantment allunyats de casa a causa dels combats, i amb les dones soles a casa que havien de gestionar les propietats, la població tendia a disminuir. Aristòtil va argumentar que el resultat mostra la naturalesa errònia de les seves lleis de propietat; la manca d'homes els va portar a la ruïna (Aristòtil, Política, llibre 2).
En molts aspectes, Aristòtil admirava l'estil de vida espartà; creia que les seves idees eren bones, però condemnades al fracàs.
La infància de les dones espartanes
miniatura|Segons Plutarc, els nens espartans eren avaluats en néixer, i es deixaven morir als qui es veien poc saludables. Aquesta pintura de Giuseppe Diotti mostra l'examen d'un nadó. No és clar si les nenes també van patir aquesta eugenèsia Segons el testimoni de Plutarc, els espartans practicaven l'infanticidi quan creien que el nadó tenia mala salut. És impossible dir des d'aquest passatge si aquests actes es van perpetrar tant a nois com a noies. No hi ha prou proves per afirmar si es va realitzar al llarg de la història d'Esparta. A diferència d'Atenes, els nens i nenes espartans estaven ben alimentats i eren tractats de la mateixa manera. Això assegurava tenir noies robustes i capaces de parir i criar fills.
L'educació És difícil trobar informació sobre l'educació de les dones espartanes, ja que només hi ha fonts supervivents sobre l'educació dels nois espartans. Els nois joves d'Esparta es van beneficiar d'una educació espartana (ἀγωγή, agoge) des dels set anys (almenys durant alguns períodes de la història espartana), i sembla que des del moment que l'Estat va institucionalitzar l'educació dels nois, també ho va fer per a les noies.
A diferència dels nois, les noies eren criades a casa per les seves mares. Aprenien sobre els deures i les responsabilitats de tenir cura de la llar, principalment perquè els homes sovint estaven fora de la llar. La primera evidència d'un programa oficial d'educació de les noies es remunta a l'època arcaica. Sembla que aquest sistema es va suspendre durant el període hel·lenístic. La data de la restauració de l'educació de les nenes com a part de les reformes iniciades per Cleòmenes III no està clarament definida, però aquesta educació potser no va ser obligatòria, sino voluntària. Aquest programa, supervisat per l'Estat, es va tornar a abolir el 188 aC, i reinstal·lada durant l'època romana. Els exercicis de gimnàstica i la dansa també formaven part de l'educació de les dones, amb l'objectiu d'assegurar-les un bon estat físic i que poguessin tenir fills sans.
Llegir i escriure era, a Esparta, un aprenentatge reservat a l'elit. Hi ha proves de l'època clàssica que algunes dones podien llegir. Així, trobem, per exemple, anècdotes de mares que escrivien als seus fills quan eren fora de la ciutat. Una referència d'Aristòfanes a una poeta espartana, Clitàgora, i a les espartanes pitagòriques citades per Iàmblic de Calcis, suggereix que algunes dones espartanes podrien haver estat molt cultes.
A més de llegir i escriure, les dones estudiaven mousike (μουσική, «l'art de les muses»), que incloïa no només música sinó també dansa i poesia.Nombroses estatuetes demostren que les noies espartanes també van aprendre a tocar instruments musicals. La mousike va ser una part important de l'activitat religiosa espartana, particularment com a part dels cultes a Hèlena de Troia i Àrtemis. Les joves espartanes ballaven en cors formats per noies d'edats similars, i eren dirigides per una noia gran (chorēgos), i entrenades per una poeta professional. Juntament amb la formació en cançó i dansa, aquests cors van educar les noies en l'activitat ritual i culta. La dansa també proporcionava avantatges físics; a la Lisístrata d'Aristòfanes, el personatge espartà Lampito atribueix la seva forma física a la dansa lacònica coneguda com a bibasi, que implicava cops de peu i salts. Finalment, les cançons que ballaven les nenes oferien una oportunitat per inculcar-les amb valors espartans i rols de gènere.
L'entrenament físic A diferència d'altres llocs de Grècia, a Esparta, les noies solteres participaven regularment en esports. El règim d'exercici espartà per a les noies va ser dissenyat per fer-les «tan iguals com els seus germans», tot i que a diferència dels nois, en realitat no s'entrenaven per combatre. En La República dels Lacedemonis, Xenofont informa que Licurg exigia que les dones exercessin igual que els homes i que s'instituïssin competicions atlètiques per a dones.
El règim d'entrenament físic espartà per a les noies es feia de manera que gaudissin de la mateixa condició física que els nois. Així, van aprendre a muntar cavalls, com ho demostren les ofrenes votives que representaven a les dones espartanes a cavall. Fonts primerenques informen que les noies espartanes practicaven córrer i lluita; els textos posteriors també mencionen llançar la javelina i el disc, la boxa i el pancraci. És possible que les dones espartanes anessin nues al realitzar aquests exercicis, l'art arcaic d'Esparta ja les representava així, a diferència de les formes d'art d'altres regions de Grècia.
Probablement les noies van participar en les Gymnopédies (Γυμνοπαιδία, «la festa dels nens nus»), el festival d'estiu espartà on els joves realitzaven exercicis físics. També van participar en curses a peu en diversos festivals, inclosa la prestigiosa competició anomenada Heraia (τὰ Ἡραῖα, «Jocs en honor de la deessa Hera»).
Probablement, en casar-se, les dones espartanes deixaven de practicar esport.
El matrimoni miniatura|Quilonis i Cleombrot II Com va passar amb l'herència, per la tradició matrimonial no disposem de documents suficients per poder declarar amb certa probabilitat una pràctica específica comuna a tots els ciutadans. Sembla que les dones espartanes es casaven a una edat relativament tardana en comparació amb les seves homòlegues d'altres llocs de Grècia, amb la intenció d'evitar complicacions durant l'embaràs. Si bé les dones atenenques es casaven per primera vegada al voltant dels catorze anys amb homes molt més grans que elles, les dones espartanes normalment es casaven entre els divuit i els vint anys amb homes d'edat semblant.
Als homes espartans menors de trenta anys no se'ls permetia viure amb les seves esposes, sinó que vivien en comunitat a la caserna amb altres membres de la seva sissítia (τὰ συσσίτια) i, per tant, es trobaven en la necessitat d'haver de sortir de la caserna de nit per estar amb les seves esposes. Sovint s'organitzaven «raptes de la núvia». Es vestia a la noia com un noi i se li tallaven els cabells curts, i després es portava a la noia a un lloc apartat per poder mantenir una relació sexual amb el seu marit, qui havia de tornar a la caserna abans de la sortida del Sol.
A causa de l'absència del marit, les dones casades s'encarregaven de la llar en gran manera soles i gaudien de llibertat. A diferència d'Atenes, on la ideologia estatal afirmava que els homes eren els responsables de la llar, Sue Blundell argumenta que a Esparta és probable que l'Estat acceptés el control de les dones en l'àmbit domèstic i, fins i tot, que el fomentés.
Segons la ideologia espartana, el paper principal de les dones adultes era tenir i criar nens sans. Aquest focus en la criança dels fills era probablement responsable de l'èmfasi en la forma física de les dones espartanes, ja que es creia que dones físicament més fortes tindrien fills més sans. Abans del matrimoni, hi havia un període de prova per a la parella potencial per assegurar-se que poguessin tenir fills; si no podien, el divorci i tornar-se a casar era la solució acostumada. Per als espartans, totes les activitats relacionades amb el matrimoni giraven entorn de l'únic propòsit: la de produir fills forts i millorar així els seu exèrcit.
Els matrimonis espartans també es podien organitzar en funció de la riquesa i l'estatus. L'evidència del paper dels kyrioi (κύριος, «homes guardians») a l'hora d'organitzar els matrimonis de dones espartanes no és decisiva, tot i que l'historiador britànic Paul Cartledge creu que, igual que els seus homòlegs atenencs (i a diferència dels gortinians), era responsabilitat dels kyrioi organitzar el matrimoni d'una dona espartana.
Hi ha algunes evidències en fonts antigues que els espartans practicaven la poligínia. Andrew Scott suggereix que la poligàmia hauria estat més comuna a l'antiga Esparta a principis del , quan el nombre d'homes ciutadans espartans va disminuir bruscament. Heròdot diu que la bigamia d'Anaxàndrides II, qui es va casar amb una segona esposa perquè la seva primera no havia estat capaç de produir un hereu, era no-espartana.Heròdot, Històries, V.40.2 Polibi va escriure que aquesta pràctica era comuna a la seva època, una pràctica que va ser honrada durant molt de temps.Polibi XII.6b.8
Una altra pràctica citada per molts visitants va ser la de «regal» o «ofrena sexual» de la pròpia esposa als altres; Xenofont afirma que s'animava als homes grans amb esposes més joves a permetre que els homes més joves i més en forma «impregnessin» les seves esposes, per tal de produir fills més forts. A més, Polibi afirma que, quan un home tenia prou fills, era costum espartà que li donés a la seva esposa a un altre home perquè ell també tingués fills amb ella. Fins i tot els homes solters o sense fills podien demanar l'esposa d'un altre per a tenir el seu propi fill.