El cicle de cançons An die ferne Geliebte, op. 98, de Ludwig van Beethoven, és considerat el primer cicle de lied de la història de la musica i l'únic que té aquest compositor al seu catàleg. Va ser escrit l'abril de l'any 1816, tot i que ja apareixia en els quaderns d'esbossos del compositor entre anys 1814-1815, i es fa fer a partir dels poemes de l'autor Alois Isidor Jeitteles; l'obra està pensada per a veu masculina, normalment tenor, i piano. Consta de sis cançons i la seva interpretació sol durar entorn els 15 minuts. Té una peculiaritat: les cançons estan enllaçades una rere l'altra i s'interpreten totes seguides, no poden cantar-se de manera independent.
El Liederkreis de Beethoven va ser precursor dels cicles de lied posteriors, de compositors com Franz Schubert o Robert Schumann, liederiestes per excel·lència.
A la portada de la primera edició apareix el nom de Joseph Franz von Lobkowitz (1772-1816), un noble bohemi reconegut per la seva activitat com a mecenes de molts músics; entre ells en destaca el propi Beethoven. Si ens fixem en aquesta mateixa portada, hi podem observar un cantant que mira cap al cel, on hi ha una dona envoltada de núvols: sembla que les sis cançons del cicle constituirien una espècie de Réquiem per la difunta amant del príncep Lobkowitz, que va morir just abans que es comencés a escriure el cicle. A més a més, és interresant mencionar que les cançons que constitueixen el Liederkreis han estat sovint associades a personalitats femenines que van estar presents en la vida de Beethoven, com Josephine Deym, Therese Malfatti (inspiradora també de l'op.83, Sehnsucht) i Antonia Brentano.
Els textos El poeta Alois Isidor Jeitteles Jeitelles (1794-1858) va ser un doctor i periodista austríac. Va estudiar medicina entre els anys 1815-1820 i va crear una consulta mèdica a Brünn l'any 1819, compaginant la seva activitat sanitària amb l'escriptura i publicació de poesia, i des de l'any 1848 va ser editor del Brünner Zeitung.
Els poemes recollits a An die ferne Geliebte construeixen la seva obra més coneguda (de fet, és pràcticament desconeguda fora de la seva contribució en aquest Liederkreis), i van ser molt probablement encarregats pel mateix Beethoven per a escriure el cicle, quan l'autor tenia només 22 anys.
Sinopsi de l'argument An die ferne Geliebte no presenta una narració cronològica d'esdeveniments, sinó que mostra una evolució cíclica dels sentiments que un home té envers una estimada que es troba allunyada d'ell. D'aquesta manera, els temes i motius musicals tractats a la 1a cançó reapareixeran de la mateixa manera a l'última, creant un cercle (Kreis).
L'estimat seu, meditant a la natura, i s'adona de la gran distància que el separa de la seva estimada, i decideix cantar-li cançons perquè ella s'adoni de la pena que sent. El protagonista parla de paisatges idíl·lics on vol estar, que representen la meravella de l'amor que sent per la dona. Res el podria fer marxar, car sentiria una pena massa gran. Amb aquests sentiments, crida els elements de la natura (ocells, arbres, vents de l'oest i raigs de sol) per a que portin el seu missatge d'amor a l'estimada. Ell seu, encisat, veient com els núvols i el cel veuran l'estimada i podran gaudir-la, i els demana que comparteixin aquest plaer amb ell. Una descripció del mes de maig i l'oreneta que construeix el seu niu mostra la joia i alegria que porta al món la primavera, però l'amor de la parella és l'únic lloc on aquesta joia no és present, perquè estan separats. L'estimat demana a la noia que rebi les cançons, i li diu que en cantar-les, es venceran els obstacles que els separaven i tornaran, per fi, a estar junts.
Textos i traduccions dels poemes 1. Auf dem Hügel sitz’ ich spähend Auf dem Hügel sitz’ ich spähend
in das blaue Nebelland,
nach den fernen Triften sehend,
wo ich dich, Geliebte, fand.
Weit bin ich von dir geschieden,
trennend liegen Berg und Tal
zwischen uns und unserm Frieden,
unserm Glück und unsrer Qual.
Ach, den Blick kannst du nicht sehen,
der zu dir so glühend eilt,
und die Seufzer, sie verwehen
in dem Raume, der uns teilt.
Will denn nichts mehr zu dir dringen,
nichts der Liebe Bote sein?
Singen will ich, Lieder singen,
die dir klagen meine Pein!
Denn, vor Liebesklang entweichet
jeder Raum und jeder Zeit,
und ein liebend Herz erreichet
was ein liebend Herz geweiht!1. Sec dalt d'un turó a l'aguait
Sec dalt d'un turó a l'aguait
dels camps de boira blava,
veient les prades llunyanes
on et vaig trobar, estimada.
Jo sóc ara lluny de tu,
valls i muntanyes ens separen
l'un de l'altre i de la nostra pau,
de la nostra felicitat i del nostre turment.
Ai, tu no pots veure l'esguard
que tan ardentment s'apressa al teu envers
i els sospirs que s'esvaneixen
en l'espai que ens separa.
És que no et pot arribar res més,
res pot ser el missatger de l'amor?
Jo vull cantar, cantar cançons
que et parlin de la meva pena!
ar el so d'una cançó fa esvair
el temps i l'espai
i un cor que estima assoleix
el que un cor enamorat li ha promès.2. Wo die Berge so blau
Wo die Berge so blau
aus dem nebligen Grau
schauen herein,
wo die Sonne verglüht,
wo die Wolke umzieht
möchte ich sein!
Dort im ruhigen Tal
schweigen Schmerzen und Qual
wo im Gestein
still die Primel dort sinnt
weht so leise der Wind,
möchte ich sein!
Hin zum sinnigen Wald
drängt mich Liebesgewalt,
innere Pein.
Ach, mich zög's nicht von hier,
könnt ich, Traute, bei dir
ewiglich sein!2. Allà on les muntanyes tan blaves
Allà on les muntanyes tan blaves,
de la grisor de la boira,
esguarden cap baix,
allà on el sol es va eclipsant,
on el núvol es transforma,
allà voldria estar!
Allà, a la tranquil·la vall,
emmudeixen dolors i turments.
Allà on, a les roques,
la prímula somieja en silenci,
on bufa fluixet el vent,
allà voldria estar!
Vers el bosc somiejador
m’empeny la força de l'amor,
la pena de l'ànima.
Ai, res em podria fer marxar d'aquí
si mai pogués, al teu costat,
restar per sempre!3. Leichte Segler in den Höhen
Leichte Segler in den Höhen,
und du, Bächlein klein und schmal,
könnt mein Liebchen ihr erspähen,
grüßt sie mir viel tausendmal.
Seht ihr, Wolken, sie dann gehen
sinnend in dem stillen Tal,
laßt mein Bild vor ihr entstehen
in dem luft'gen Himmelssaal.
Wird sie an den Büschen stehen
die nun herbstlich falb und kahl.
klagt ihr, wie mir ist geschehen,
klagt ihr, Vöglein, meine Qual.
Stille Weste, bringt im Wehen
hin zu meiner Herzenswahl
meine Seufzer, die vergehen
wie der Sonne letzter Strahl.
Flüstr' ihr zu mein Liebesflehen,
laß sie, Bächlein klein und schmal,
treu in deinen Wogen sehen
meine Tränen ohne Zahl!3. Falciots lleugers a les altures
Falciots lleugers a les altures
i tu, rierol petit i angost,
si mai arribeu a veure la meva estimada
saludeu-la mil vegades de part meva.
Si vosaltres, núvols, la veieu caminar
pensarosa per la tranquil·la vall,
feu-li aparèixer la meva imatge
en l'airívola volta del cel.
Si ella es troba prop dels matolls que,
tardorencs, estan falbs i esfullats,
dieu-li, planyívols, el que m’ha esdevingut,
feu-li saber, ocellets, el meu turment.
Vent de ponent, bufa fluixet i porta
a l'escollida del meu cor
els meus sospirs que s'esvaneixen
com els darrers raigs del sol.
Xiuxiueja-li les meves súpliques d'amor,
tu rierol petit i angost, deixa que,
amb claredat, pugui veure en les teves ones
les meves incomptables llàgrimes.4. Diese Wolken in den Höhen
Diese Wolken in den Höhen,
dieser Vöglein muntrer Zug,
werden dich, o Huldin, sehen.
Nehmt mich mit im leichten Flug!
Diese Weste werden spielen
scherzend dir um Wang' und Brust,
in den seidnen Locken wühlen.
Teilt ich mit euch diese Lust!
Hin zu dir von jenen Hügeln
emsig dieses Bächlein eilt.
Wird ihr Bild sich in dir spiegeln,
fließ zurück dann unverweilt!4. Aquests núvols al cel
Aquests núvols al cel,
aquesta joiosa bandada d'ocellets,
et veuran, oh encisadora.
Preneu-me en el vostre vol lleuger!
Aquest vent de ponent jugarà
plaguejant a les teves galtes i al teu pit,
i desfarà els teus rínxols de seda.
Si pogués compartir amb vosaltres aquest goig!
Des d'aquells tossals, aquest petit rierol
s'apressa al teu envers.
Si la teva imatge s'emmiralla en ell,
que tantost torni enrere!5. Es kehret der Maien, es blühet die Au
Es kehret der Maien, es blühet die Au,
die Lüfte, sie wehen so milde, so lau,
geschwätzig die Bäche nun rinnen.
Die Schwalbe, die kehret zum wirtlichen Dach,
sie baut sich so emsig ihr bräutlich Gemach,
die Liebe soll wohnen da drinnen.
Sie bringt sich geschäftig von kreuz und von quer
manch weicheres Stück zu dem Brautbett hieher,
manch wärmendes Stück für die Kleinen.
Nun wohnen die Gatten beisammen so treu,
was Winter geschieden, verband nun der Mai,
was liebet, das weiß er zu einen.
Es kehret der Maien, es blühet die Au.
die Lüfte, sie wehen so milde, so lau.
Nur ich kann nicht ziehen von hinnen.
Wenn alles, was liebet, der Frühling vereint,
nur unserer Liebe kein Frühling erscheint,
und Tränen sind all ihr Gewinnen.5. Torna el mes de maig, la parada plena de flors
Torna el mes de maig, la prada plena de flors,
l'oreig bufa tan suau, tan tebi,
barbollant, corren els rierols.
L'oreneta torna al recer de la teulada,
diligent, basteix la seva cambra nupcial
on a dins l'amor s'allotjarà.
Amb afany, va portant, d'aquí i d'allà,
flonjos escapçalls per al llit de noces,
bocins per a l'escalfor dels pollets.
Adés, la parella viuen junts i fidels,
el que l'hivern separà, el maig ho torna a ajuntar,
car ell sap aplegar els que estimen.
Torna el mes de maig, la prada plena de flors,
l'oreig bufa tan suau, tan tebi.
Només jo no puc marxar lluny d'aquí.
Quan a tothom que estima la primavera uneix,
només al nostre amor cap primavera es fa present
i llàgrimes són tot el seu guany.6. Nimm sie hin denn, diese Lieder
Nimm sie hin denn, diese Lieder,
die ich dir, Geliebte, sang,
singe sie dann abends wieder
zu der Laute süßem Klang.
Wenn das Dämmrungsrot dann zieht
nach dem stillen blauen See,
und sein letzter Strahl verglühet
hinter jener Bergeshöh;
und du singst, was ich gesungen,
was mir aus der vollen Brust
ohne Kunstgepräng erklungen,
nur der Sehnsucht sich bewußt:
Dann vor diesen Liedern weichet
was geschieden uns so weit,
und ein liebend Herz erreichet
was ein liebend Herz geweiht.6. Accepta doncs aquestes cançons
Accepta doncs aquestes cançons
que jo, estimada, et cantava,
torna-les a cantar els vespres
amb el dolç so del llaüt.
Quan la vermellor del capvespre
s'estén vers el tranquil llac blau
i els seus darrers raigs s'extingeixen
darrere els cims d'aquelles muntanyes;
i quan tu cantes el jo t’havia cantat,
tot el que del fons del pit em sortia,
sense ostentació artificiosa,
conscient només del desig ardent:
llavors, amb aquestes cançons, desapareix
el que tan temps ens havia separat
i un cor que estima aconsegueix
el que un cor enamorat li havia promès.
Breu anàlisi de les cançons An die ferne Geliebte té rellevància dins el conjunt de cicles de lied per la unitat formal de què consta: diversos poemes desenvolupats en episodis diferents però alhora enllaçats per un fil conductor, a càrrec del pianista. Cada cançó té una entitat per si sola tot i que no pot ser interpretada com a peça independent de la resta. Degut a aquesta peculiaritat, és un primer exemple dels lieder de manera cíclica que trobarem de manera tan present a la producció alemanya durant el s.XIX, de la mà de Schumann, Schubert, Brahms, Wolf o fins i tot Mahler.
És interessant veure com el compositor construeix aquesta obra en forma de cicle, no només a partir de la repetició de material temàtic del 1r poema i a l'últim, sinó per l'ús que es dona a les tonalitats i per a repetició de motius melòdics:
El recorregut tonal que fan les cançons és el següent:
Mi♭ M Sol M La♭ M La♭ M Do M Mi♭ M