El Teatre nord de la Guerra de la Revolució Americana després de Saratoga va consistir en una sèrie de batalles entre revolucionaris americans i forces britàniques, de 1778 a 1782 durant la guerra de la Revolució Americana. Es caracteritza per dues àrees d'activitat primàries: El primer conjunt d'activitats es va basar al voltant de la base d'operacions britànica a la ciutat de Nova York, on cada bàndol va fer temptejos o diversos moviments prop les posicions de l'altre que de vegades van derivar en accions notables. La segona va ser essencialment una guerra fronterera a Upstate New York i a la zona rural del nord de Pennsilvània, que va ser lluitada en gran manera per companyies de milícies estatals i alguns aliats amerindis del bàndol estatunidenc, i companyies lleialistes recolzades per amerindis, agents amerindis britànics i ocasionalment regulars britànics.
L'excepció notable de la participació important de l'Exèrcit Continental a la frontera va ser l'expedició de Sullivan de 1779, en la qual el general John Sullivan va dirigir una expedició de l'exèrcit que va expulsar els iroquesos fora de Nova York. La guerra entre els fragments de les Sis nacions iroqueses va ser particularment brutal, convertint gran part de la població ameríndia en refugiats.
Les úniques altres accions notables es van produir a Nova Anglaterra. Es va fer un intent estatunidenc-francès combinat per expulsar els britànics de Newport (Rhode Island). La batalla de Rhode Island va acabar malament quan la flota francesa va abandonar el combat; el fracàs va fer mal a les relacions estatunidenques. El 1779 els britànics van establir una base al riu Penobscot (al districte del Maine) amb la intenció d'establir-hi una presència lleialista. L'estat de Massachusetts va respondre amb l'amfibia expedició a Penobscot, que va acabar en un complet desastre.
Els britànics van continuar un procés d'atac a les comunitats costaneres de Nova Anglaterra. Un d'aquests atacs va provocar una escaramussa a Freetown (Massachusetts), mentre que altres descendien a les comunitats costaneres de Massachusetts i Connecticut. A la batalla de Groton Heights de 1781, els britànics van ser dirigits pel Benedict Arnold, un natiu de Connecticut, qui va causar danys importants a la ciutat.
L'estratègia britànica després de Saratoga Després que el general John Burgoyne va rendir el seu exèrcit després de les Batalles de Saratoga a l'octubre de 1777, França va entrar a la guerra, reconeixent els Estats Units i va entrar en una aliança militar. França va enviar una flota i un exèrcit a través de l'Atlàntic per ajudar els estatunidencs que lluitaven per la independència, a més de realitzar operacions militars al Carib i les Índies Orientals. França també va aplicar pressió sobre Espanya per entrar a la guerra; tot i que això no va passar fins al 1779, les accions espanyoles en altres teatres van estendre encara més els recursos militars britànics.
Aquests canvis estratègics van obligar els britànics a apartar l'atenció de l'Amèrica del Nord, desplaçant tropes, vaixells i recursos per defensar les Índies Occidentals, l'Índia i altres possessions colonials, a més de protegir-se de l'amenaça d'una invasió francesa a la mateixa Gran Bretanya. A Amèrica del Nord, els britànics es van retirar de Filadèlfia el 1778 i van fer de la ciutat de Nova York la seu del teatre d'operacions estatunidenc. Després van iniciar una estratègia cap al sud, en la qual buscaven controlar les colònies de Geòrgia, Carolina del Nord, Carolina del Sud i Virgínia, on creien que el sentiment de lleialisme era fort. Aquesta activitat va constituir la major part de l'activitat militar a Amèrica del Nord durant la resta de la guerra, però les accions i incursions es van produir a partir de fortaleses britàniques al Quebec, Nova York, Rhode Island i Nova Escòcia.
Després de la seva consolidació després del desastre de Saratoga, els britànics van començar a reclutar en gran nombre lleialistes nord-americans i aliats amerindis per compensar la seva manca de tropes de l'exèrcit, i essencialment els van enviar atacar amb incursions assentaments patriòtics a les fronteres. Amb la seva supremacia naval, els britànics també van llançar incursions i accions amfibies contra la costa de Nova Anglaterra.
L'estratègia estatunidenca després de Saratoga L'estratègia militar estatunidenca es va eixamplar fins a cert punt després de l'entrada de França a la guerra. Els estats encara eren dominats per l'exèrcit britànic, més gran, que mantenia l'Exèrcit Continental a la defensiva al voltant de Filadèlfia i Nova York. Els britànics van començar a retirar-se de Filadèlfia a principis del 1778, i l'arribada d'una flota francesa a la rodalia de Filadèlfia el juliol va augmentar les perspectives d'acció ofensiva. Mentre que aquestes accions a gran escala van ocupar l'exèrcit, milícies i colons a les fronteres nord i oest de Nova York i Pennsilvània van haver de lluitar contra les incursions d'amerindis i lleialistes organitzades pels britànics de les fortificacions del Quebec.
Escaramusses als voltants de Nova York Cadascun dels bandols realitzava temptejos o diversos moviments dissenyats per ocultar seus veritables propòsits a l'altre. El general britànic Henry Clinton va enviar tropes per «netejar aquell niu de pirates rebels» a Little Egg Harbour (Nova Jersey). El 6 d'octubre de 1778, a la batalla de Chestnut Neck, els britànics van destruir alguns subministraments estatunidencs, i el 15 van sorprendre la Legió de Pulaski a la massacre de Little Egg Harbor. Aparentment, com un entreteniment per cridar l'atenció d'aquest atac, Henry Clinton també va enviar tropes al nord de Nova Jersey. Durant aquests moviments, 12 companyies d'infanteria lleugera britànica dirigides per Charles Gray van sorprendre i matar una companyia dragons estatunidencs a la massacre de Baylor el 27 de setembre de 1778.
El maig de 1779, Henry Clinton va capturar un fort avançat a Stony Point (Nova York), que custodiava un costat d'un important punt d'encreuament al riu Hudson. Quan Clinton va debilitar aquesta força per a proporcionar tropes per a les incursions costaneres de William Tryon, George Washington va idear un atac per recuperar la posició. El 16 de juliol de 1779, a la batalla de Stony Point, el fort va ser assaltat i capturat per la infanteria lleugera d'Anthony Wayne. Després, Clinton va retirar les seves forces cap a Nova York com a part del pla per a la invasió dels estats del sud. Més tard el 1779, Henry Lee III va dirigir les tropes estatunidenques en una incursió sorpresa sobre Paulus Hook a l'actual Jersey City (Nova Jersey), que va debilitar el control britànic del nord de Nova Jersey.
A principis del 1780, un atac britànic contra un fort avançat estatunidenc al comtat de Westchester (Nova York), va causar prop de 50 víctimes i 75 presoners a la batalla de Young's House. L'última acció notable a la zona de Nova York va ser un intent dels britànics de recuperar el control del nord de Nova Jersey el juny de 1780, atacant el principal campament de l'Exèrcit Continental a Morristown. La primera embranzida britànica-hessia de Wilhelm von Knyphausen va ser bloquejada a la batalla de Connecticut Farms el 7 de juny. Una segona ofensiva de Knyphausen el 23 de juny es va detenir a la batalla de Springfield després de duríssims combats quan Nathanael Greene va aparèixer a l'escena amb 2.000 soldats. Això va posar fi a les ambicions britàniques a Nova Jersey.
El 21 de juliol de 1780, Wayne amb dues brigades de Pennsilvània i quatre canons van atacar un bloqueig lleialista a Bulls Ferry (Nova Jersey). A la batalla de Bull's Ferry, els 70 tories van suportar una barrera d'artilleria i van repel·lir tots els atacs estatunidencs, provocant 15 morts i 49 ferits mentre que ells van patir només 21 víctimes.
Les accions costaneres La costa nord no va veure una gran quantitat d'accions militars després del 1777, tot i que els britànics van executar una sèrie d'incursions contra les comunitats costaneres de Connecticut i Massachusetts, i hi va haver escaramusses ocasionals.
L'arribada de Nova York d'una flota francesa el juliol de 1778 va provocar un furor d'activitat. El general John Sullivan havia estat enviat anteriorment a Rhode Island per organitzar un atac a Newport, ocupat per britànics. Els britànics van atacar els seus magatzems de subministrament, a més de destruir defenses militars i danyar significativament diverses comunitats de la badia Mount Hope. Els esforços de Sullivan es van convertir en el primer gran intent de cooperació francoestatunidenca després que la idea d'un atac a Nova York fos rebutjada. Afrontats pel mal temps i la mala comunicació, les tropes franceses van arribar però no van ser utilitzades, i els estatunidencs, mentre es van retirar després d'un breu esforç fallit de setge a Newport, van lluitar contra una batalla inconclusa amb les forces britàniques a la batalla de Rhode Island. El general Clinton va enviar tropes de Nova York amb la intenció de donar suport a la guarnició de Nova York, però va arribar a Newport després que els estatunidencs fossin expulsats. En canvi, Clinton va ordenar aquestes tropes a realitzar una incursió (dirigida també pel general Gray) contra New Bedford (Massachusetts) i Martha's Vineyard el setembre de 1778. També va ordenar una sèrie d'incursions a la costa de Connecticut dirigits per William Tryon el 1779. La incursió més devastadora va ser contra New London el 1781, dirigit pel general britànic Benedict Arnold.
L'estiu de 1778, els planificadors militars britànics a Londres van començar a desenvolupar plans per a un nou assentament lleialista a la badia de Penobscot. Es va organitzar una expedició a principis del 1779 i, el 30 de maig, una flota que transportava tropes i subministraments va sortir de Halifax (Nova Escòcia). Arribades aproximadament dues setmanes després, els britànics van establir una sèrie de fortificacions al costat est de la badia. L'estat de Massachusetts va organitzar una expedició per expulsar els britànics amb el mínim suport del Congrés Continental. Aquesta expedició va acabar en desastre, amb la flota sencera destruïda i gairebé la meitat dels homes de l'expedició morts, capturats o ferits. Va ser la pitjor derrota d'una força naval estatunidenca fins al . El fracàs de l'expedició es va atribuir a la manca de comandaments ben definits entre la terra i els components navals, i la manca de voluntat del Comodor Dudley Saltonstall d'atacar la flota britànica que havia arribat de relleu.
La guerra fronterera L'ampliació del paper dels amerindis americans
Després de la campanya de Saratoga, va sorgir una guerra fronterera. Abans de la campanya de Burgoyne, el governador del Quebec, Guy Carleton, va restringir prèviament el seu govern al territori del Quebec (que aleshores abastava les terres iroqueses que ara són a l'oest de Nova York, Ohio i al nord-oest de Pennsilvània). Carleton fou, però, ordenat pel secretari d'estat George Germain (qui ostentava un intens odi polític i personal vers Carleton i li havia denegat el comandament donat a Burgoyne) per ampliar el reclutament. Carleton ho va fer, encoratjant i finançant John Butler a Fort Niagara amb aquesta finalitat. Alguns d'aquests reclutes es van unir a Burgoyne, mentre que d'altres es van unir a Barry St. Leger al seu setge igualment infructuós de Fort Stanwix l'agost de 1777. La cruenta Batalla d'Oriskany, es va combatre principalment entre amerindis del bàndol britànic i la milícia del Comtat de Tryon acompanyada d'alguns oneidas, fet que va exposar fractures dins la confederació iroquesa i van suposar l'inici d'una cruenta guerra civil entre iroquesos.