Jean-Jacques Dessalines (Plaine-du-Nord (Haití), 20 de setembre de 1758 — Port-au-Prince, 17 d'octubre de 1806) va ser un militar i cap d'Estat haitià que va combatre durant la Revolució francesa (1789-1804), la Revolució haitiana (1791-1804), en tant que tinent-general al servei de Georges Biassou i a continuació de Toussaint Louverture.
Com oficial de l'exèrcit francès, va participar en els enfrontaments contra els espanyols i els britànics. Més tard, esdevingué un dirigent de la Revolució haitiana en tant que tinent principal del general Louverture. S'enfrontà en diversos combats contra els colonitzadors francesos, dels quals destaca la batalla de la Crête-à-Pierrot.
Després de la traïció i la captura de la qual Toussaint Louverture va ser víctima l'any 1802, en el moment de l'expedició francesa a Saint-Domingue, Dessalines va esdevenir el líder de la revolució. Durant un temps aliat de les forces franceses, finalment les va trair i les derrotà definitivament a la batalla de Vertières l'any 1803. Proclamà la independència d'Haití l'any 1804 i s'auto-proclama « governador-general de per vida ». Al poder, ordenà la massacre dels colons francesos, provocant, entre febrer i abril de 1804, la mort d'entre 3.000 i 5.000 persones, també dones i nens. Al setembre del mateix any i seguint el model napoleònic, va ser proclamat Emperador d'Haití pels generals de l'exèrcit amb el nom de Jacques I.
Consagrat a l'octubre 1804, va establir un imperi autoritari, hereditari i catòlic, i oficialitzà el francès com llengua oficial, tot i que una gran part de la població només parlava el crioll. Va confiscar les terres dels colons francesos, expulsats o morts, i en va distribuir les millors entre els seus oficials, creant així un tipus de nova noblesa, aquest cop de caràcter haitià. La constitució de 20 de maig de 1805 prohibia la propietat privada a les persones blanques, excepte les naturalitzades pel govern. Per posar en marxa l'economia, va establir el treball forçós pels llauradors, amb unes normes més dures que la imposada per Louverture: la condició dels treballadors es va assemblar, llavors, a la de l'esclavatge colonial francès. Discutit per certs oficials de l'exèrcit, Dessalines va ser assassinat l'any 1806 a Pont-Rouge després d'una conspiració i el poder va passar als seus assassins, que van abolir l'Imperi i van perseguir la seva família.
Considerat avui com el «pare fundador d'Haití», es va donar el seu nom a l'himne nacional haitià, La Dessalinienne, escrit per Justin Lhérisson.
Biografia Primers anys D'origen africà, Dessalines, va néixer el 20 de setembre de 1758 amb el nom de Jean-Jacques Duclos, i fou criat sota la tutela de la seva tieta, la futura guerrera Victoria Montou, esclava com ell."Jean Jacques Dessalines" , Educando, March 2007. Anomenada afectuosament Gran Toya, va guiar i va aconsellar Dessalines a la seva joventut i ell tingué un lligam molt fort amb ella.
Dessalines tenia dos germans, Louis i Joseph Duclos, que més tard van prendre el nom de Dessalines. El primer va ser el pare del mariscal de camp Raymond Dessalines, i rebé el títol de primer baró Dessalines el 8 d'abril de 1811 per part del rei Henri, sota el regnat del qual desenvolupa diversos càrrecs. Va ser assassinat pels revolucionaris a Cap-Henri el 10 d'octubre de 1820. El segon, Joseph, va ser igualment nomenat baró l'any 1816 i va ser camarlenc del rei Henri II.
Treballador als camps de canya a sucre com obrer, el jove Jean-Jacques Duclos rebé el rang de capatàs. Treballa a la plantació fins a l'edat de 30 anys quan, emancipat, prengué el nom de Dessalines i s'instal·la a la Plana del Nord.
La Revolució L'any 1791, Dessalines s'uní a la rebel·lió dels esclaus de les planes del nord dirigida per Boukman Dutty i Georges Biassou. Aquesta rebel·lió és la primera acció de la Revolució haitiana. Dessalines esdevingué, llavors, tinent a l'exèrcit de Papillon i va seguir aquest comandant fins a Santo Domingo, on es comprometé a servir amb les forces militars espanyoles contra la colònia francesa de Saint-Domingue
Fou llavors que Dessalines es trobà per primera vegada amb el comandant militar Toussaint de Bréda (més tard conegut sota el nom de Toussaint Louverture), un home madur, igualment nascut en esclavatge, que combatia amb les forces espanyoles. El seu principal objectiu, llavors, era l'abolició de l'esclavatge però en cap cas la ruptura amb la França revolucionària. L'any 1794, després que els francesos declaressin la fi de l'esclavatge, Louverture va canviar d'aliats i es passà als francesos. Es baté per a la República francesa contra els espanyols i els britànics. Dessalines el seguí i esdevingué tinent en cap de Toussaint Louverture i accedint al grau de brigadista general l'any 1799. Va abandonar Biassou, que havia esdevingut virrei al servei d'Espanya. miniatura|300x300px|Combats durant la Revolució A continuació, durant els disturbis que porten a la independència de l'illa, esdevingué tinent de Toussaint Louverture, ja convertit en governador de per vida. A l'octubre 1802, organitzà la resistència contra l'expedició napoleònica. Va combatre contra el general mulat André Rigaud i el general francès Charles Leclerc.
Després de la deportació de Toussaint es sotmeté a França però poc després es tornà a insurreccionar i es va retirar al nord de l'illa. Allà va aconseguir, amb l'ajuda del comandant del fort de la Crête-à-Pierrot, Louis Daure Lamartinière, i de la dona d'aquest, Marie-Jeanne Lamartinière, rebutjar Donatien-Marie-Joseph de Rochambeau al sagnant combat de la Cresta-a-Pierrot, de Petite-Rivière de la Artibonite. Trouillot, Michel-Rolph, Silencing the Past: Power and the Production of History, Beacon Press, Boston, Massachusetts, 1995.
El 18 de maig de 1803, en el moment del congrés de l'Arcahaie, reagrupant el conjunt dels caps de la Revolució haitiana, Jean-Jacques Dessalines va arrencar de la bandera tricolor francesa la part central de color blanc. Catherine Flon, filla natural legitimada de Dessalines, pren els dos mossos restants, el blau i el vermell, i els cus junts per simbolitzar la unió dels negres i dels mulats, creant així la nova bandera d'Haití. Gairebé tots els oficials acceptaran aquesta nova bandera, excepte els seguidors de Lamour Desrances que preferien la bandera amb els colors negre i vermell. Dessalines perseguirà els partidaris del cabdill de guerra Lamour Desrances, que rebutjava reconèixer-lo com general en cap, enviant al general Nicolas Geffrard que acabarà per aniquilar-los.
Independència esquerra|miniatura|287x287px|Dessalines i Pétion en el moment del jurament anomenat « jurament dels avantpassats ». miniatura|286x286px|Batalla de Vertières, el 18 de novembre de 1803. Durant mes de tres mesos des del desembarcament francés a Le Cap el febrer de 1802, els exèrcits de la revolució d'Haití fan front a la invasió comandada pel general Leclerc. Els generals de Toussaint Louverture, Henri Christophe (a l'abril) i Dessalines (al març 1802) s'acaben rendint als francesos després de durs combats. El propi Toussaint Louverture accepta rendir-se al maig de 1802, rebent l'autorització, en un primer moment, per retirar-se a una de les seves plantacions, a prop de la vila de Ennery, a l'oest de l'illa, no lluny de la costa. El 7 de juny de 1802, Toussaint Louverture va ser detingut i el propi Dessalines, va participar en aquesta detenció. Louverture fou deportat a França i internat a la fortalesa de Joux, a la regió de Jura, on morirà dels rigors del captiveri el 7 d'abril de 1803, després d'haver profetitzat la victòria de la població negra.
Amb Toussaint Louverture neutralitzat, Leclerc decideix prosseguir amb el pla ordenat per Napoleó i comença el desarmament de la població, emprant com a mètode les execucions sumaris. És llavors que els líders negres es deslliguen poc a poc de l'obediència als francesos i s'apropen als insurrectes, prenent consciència que la invasió napoleònica no tenia altre objectiu que el restabliment de l'esclavatge a Saint-Domingue.
Quan van arribar les notícies del restabliment de l'esclavatge a la colònia veïna de Guadalupe que Alexandre Pétion donà el senyal per la revolta, el 13 d'octubre de 1802. Dirigint una tropa de cinc-cents cinquanta homes, es va dirigir contra la principal plaça francesa de l'Haut-du-Cap, es va fer amb els controls de l'artilleria i forà l'exèrcit dels «independents». Els generals Geffrard, Clervaux i Christophe, s'uneixen a Pétion que va cedeir a aquest l'últim el comandament de la insurrecció.
Dessalines s'uneix als revoltats a l'octubre 1802. Al congrés del Arcahaye (15-18 de maig de 1803), aconsegueix realitza al seu profit la unitat de comandament. És en el moment d'aquest congrés que neix la primera bandera haitiana, blava i vermella. El 19 de novembre de 1803, dirigint l'exèrcit dels negres, amb Henri Christophe al seu costat, Dessalines imposa a Rochambeau -el cruel successor de Leclerc- la capitulació després de la derrota dels exèrcits francesos, la vigília, a la batalla de Vertières. Rochambeau va ordenar llavors l'evacuació francesa de l'illa
Després de la sortida dels françesos, Dessalines tornà a donar a Sant-Domingue el seu nom indi d'Haití (Ahatti) i declarà la independència l'1 de gener 1804 als Gonaïves. William Alexander MacCorkle, The Monroe doctrine in its relation to the republic of Haiti, Neale Publishing Company, 1915, p. 42. Va provocar de seguida la massacre de la població francesa que s'havia quedat a l'illa, excepte algunes persones que practicaven un ofici considerat útil pel nou Estat. miniatura|Retrat pòstum de Dessalines Dessalines va aconseguir, el 18 de novembre de 1803, derrotar els francesos a la batalla de Veritères i el primer dia de l'any de 1804 proclamà la independència d'Haití. Primer es va fer nomenar governador general de per vida i, a continuació, emperador sota el nom de Jacques I (1804).
El d'octubre de 1804 fou coronat emperador a Cap-Haïtien amb el títol de: La seva Majestat Jacques Primer, Emperador per Jean-Baptiste-Joseph Brelle, a qui havia nomenat gran-arquebisbe d'Haití el dia anterior. A la constitució imperial, redactada per ell mateix, s'indica que la monarquia imperial és hereditària El fill gran de Dessalines, Jacques, esdevingué príncep i hereu de la Corona
Tement la tornada dels francesos a l'illa, l'emperador va ordenar la construcció de diverses fortificacions.
El 25 de febrer de 1805, Dessalines, liderant un exèrcit de 30.000 homes es va apoderar de Santiago, a la part espanyola de l'illa. El 7 de març l'exèrcit d'Haití va convergir sobre la ciutat de Santo Domingo i l'assetjà. El 21 de març, els assetjats reben el reforç d'un esquadró francès, comandat per l'almirall Comte de Missiessy. El 28 de març, Dessalines abandona el setge de Santo Domingo i retorna a Haití. És llavors quan inicia les massacres de 1804 a Haití contra els colons francesos que quedaven al país causant uns 5000 morts. "A Brief History of Dessalines", from 1825 Missionary Journal. esquerra|miniatura|Caricatura de Dessalines en el moment de la massacre dels colons francesos d'Haití. Paral·lelament, oficialitzà el francès, tot i que la gran majoria de la població només parlava el crioll.
Confiscà les terres dels colons i donà les millors als seus oficials La constitució del 20 de maig de 1805 prohibia la propietat privada a les persones blanques excepte les que havien estat naturalitzades pel govern. Per posar en marxa l'economia, promulgà un edicte del treball forçós dels llauradors, amb una normativa més dura que aquella de l'època de Toussaint