miniatura|347x347px|Coberta de, Francisco Delicado, Retrato de la Loçana andaluza, Venecia, 1528. Página del título.1ª edición, exemplar únic. La Literatura espanyola del Renaixement està estretament vinculada a les relacions polítiques, militars, religioses i literàries entre Itàlia i Espanya des de mitjan que van suposar un florent intercanvi cultural entre aquests dos territoris. El papat dels valencians, Calixt III i Alexandre VI, va promoure les relacions culturals entre Corona de Castella, la Corona d'Aragó i Roma. A Itàlia s'editaven o traduïen les obres literàries de la Península ibèrica, com l'Amadís de Gaula, La Celestina, Cárcel de Amor. També les composicions poètiques de Jorge Manrique i Íñigo López de Mendoza, Marqués de Santillana. També les recopilacions populars com els villancets i els romanços. De la mateixa manera succeïa a Espanya amb obres italianes, com la Jerusalem alliberada de Torquato Tasso.
Les seves primeres manifestacions es poden observar a la Itàlia dels segles i , caracteritzant-se per la recuperació de l'humanisme de la literatura grecollatina i la seva difusió a partir de la invenció de la impremta el 1450. Les llengües vulgars s'imposen sobre el llatí que queda resevat com a llengua literària culta i per obres de coneixement. Figures com Dante, Petrarca i Boccaccio van donar lloc a l'esplendor de la literatura renaixentista a la Italia del . Les relacions hispano-italianes eren molt importants des de feia segles, la qual cosa va permetre que s'importés a la Península les preocupacions i gustos que va donar peu al Renaixement hispànic.
Context històric En desenvolupament del Renaixement coincideix amb l'inici de l'edat moderna. Un període que es caracteritza pel començament de la consolidació dels Estats europeus, els viatges transoceànics que posen en contacte Europa i Amèrica, l'ascens de la burgesia i l'afirmació del capitalisme com a sistema global que dictarà els seu règim socioeconòmic.
La política del està marcada per la configuració dels grans estats monàrquics a Europa, que lluiten per afermar el seu poder territorial, tant a Europa com als nous territoris descoberts a Amèrica i al Pacífic, començant a posar les bases de l'Era Colonial.
Espanya, amb Carles V del Sacre Imperi romanogermànic, esdevé la potència dominant amb el control de Flandes, Àustria, part d'Itàlia i la part occidental d'Amèrica del Sud, que progressivament es va explorant. Portugal li disputar l'hegemonia marítima, particularment amb Manuel I, que va tenir un suport posterior d'Anglaterra. Les guerres al continent europeu es mantenen, especialment la Guerra dels vuitanta anys, que va acabar amb la independència dels Països Baixos. Aquest conflicte, polític i religiós, va adquir derivades com la Guerra de la lliga de Cognac, incorporant el saqueig de Roma (1527) a mans dels espanyoles i alemanyes, amb l'escandol de bona part de la societat europea.
Els monarques europeus van veure limitades les seves ànsies expansionistes a causa de l'Imperi Otomà. Liderat per Solimà I el Magnífic, aquest va conquerir l'antiga Pèrsia. A Europa, va mantenir el bloqueig del comerç mediterrani, que a finals del segle passat ja havia forçat la cerca de noves rutes comercials cap a l'Atlàntic. Els conflictes entre els Habsurg i els turcs son també guerres de religió entre el cristiannisme i l'islam. Mes a l'est, Akbar, va expandir l'Imperi mogol per gairebé tota l'Índia, i va protagonitzar una era d'esplendor cultural i tolerància religiosa al continent. Els mongols mantenien el domini de les estepes, assetjant la Xina de la dinastia Ming.
A Amèrica, els espanyols van sotmetre bona part dels pobles autòctons. Hernán Cortés va reclamar el territori del futur Mèxic, provocant la fi de l'Imperi asteca. Al sud Francisco Pizarro va fer el mateix amb el Perú, lluitant contra l'Imperi Inca. Els portuguesos inicien la colonització del Brasil. El bretó Jacques Cartier descobreix els territoris del Canadà.
Econòmicament, al , s'inicia un autèntic comerç global que inclou tots els continents. Amb la volta al món de Fernão de Magalhães i Juan Sebastián Elcano, s'havia incorporat Oceania a les rutes marítimes d'intercanvi. Europa importava or i nous aliments d'Amèrica, i hi exportava manufactures i esclaus, provinents d'Àfrica, per treballar en els grans latifundis que es regalaven als nous pobladors. De l'Orient, comprava espècies i articles luxosos, que transportaven fent escala a punts com Filipines i la costa africana, a fi de burlar la pirateria turca. El conjunt d'aquests productes que circulen pels oceans es coneix com l'intercanvi colombí, que va fer augmentar el pes de la banca i la burgesia comercial. El seu enriquiment va produir que anés reclamant un major poder polític als estats amb major dinamisme comercial.
Els intercanvis econòmics troben un recolzament amb els inicis de la revolució científica que esclataria el segle següent. La mentalitat més racional, permetia la demostració de les hipòtesis que s'afirmaven en la recerca del coneixement. Aquesta cerca de proves va fer proliferar els experiments amb noves descobertes. La mentalitat humanista considerava que l'home instruït havia de dominar tant la tècnica com les arts. Per això es demanava la traducció de les obres més influents del nou pensament, que gràcies a la impremta es podien consultar pels mecenes a través dels mecenes a les quals anaven dedicades, com a les biblioteques de les universitats que impulsaven el debat i la circulació del coneixement. El pare d'aquesta revolució que propugna el mètode científic el protagonitza Galileo Galilei amb els seus estudis astronòmics i invents com el termòmetre. Altres exemples de l'impuls de la ciència a nivell de la cosmologia hi trobem el model heliocèntric de Nicolau Copèrnic, o les noves estrelles descobertes per Tycho Brahe. També amb el tractats d'anatomia humana d'Andreas Vesal, o l'arrel quadrada de Christoph Rudolff.
Mentalitat humanista El Renaixement simbolitza la reactivació del coneixement i el progrés, després de segles de predomini de mentalitat dogmàtica religiosa establerta a Europa durant l'edat mitjana. L'home serà el centre i mesura de totes les coses, amb interessos polifacètics per les arts, la política i les ciències. Es passa del teocentrisme medieval a un antropocentrisme en que l'home se centre de tot. El terme «renaixement» s'utilitza com un corrent que reprenia els elements de la cultura clàssica i que va ser establert a partir de l'obra de Giorgio Vasari Vides de pintors, escultors i arquitectes famosos (1570).
La mentalitat renaixentista respon a la doctrina de l'humanisme, que es caracteritza per:
La valoració de l'món grecollatí, on es busca una nova escala de valors basada en l'individu L'antropocentrisme: l'home és el centre de l'Univers,capaç de dominar el món i crear el seu propi destí. S'anteposa la raó al sentiment, i preval l'equilibri, la mesura i l'harmonia (Aurea mediocritas). El nou ideal de l'home és el del cortesà de Castiglione, el perfecte cavaller hàbil com poeta i guerrer. La bellesa; la naturalesa, la dona, i l'amor es presenten idealitzats. Es descriu el món no com és, sinó com hauria de ser.
L'humanisme a Espanya miniatura|300x300px| Façana de la Universitat d'Alcalá d'Henares. El 1492 finalitza l'etapa de la Reconquesta amb la presa de Granada. Els habitants de religió musulmana i jueva eren expulsats de la península amb el Decret de l'Alhambra. Però tot i així seguien convivint les tres religions; el judaisme, el islam i el cristianisme. Aquesta última majoritària i ostentadora del poder polític. La Inquisició passa a ser un òrgan dependent de l'Estat i no només de l'Església, i exerceix pressió perquè s'acabi expulsant les confessions abans tolerades. La situació d'Espanya sempre va ser molt complexa, si bé l'humanisme va aconseguir mantenir el seu caràcter innovador, tot i les interferències que van limitar l'estudi dels clàssics.
Durant el govern dels Reis Catòlics cal destacar la tasca de Antonio de Nebrija (1442–1522), autor de la primera Gramàtica castellana.
D'altra banda, el gran mecenes durant l'humanisme va ser el cardenal Francisco Jiménez de Cisneros, que contrasta en part amb la resta del seu prelat pel seu origen humil, caràcter auster i l'haver posat la seva major obstinació en reformar els costums d'indisciplina entre les ordres religioses. La contrareforma havia de ser fruit d'una reforma de l'educació, i encara que no fos erudit va ser el màxim protector dels nous estudis. En 1498 va fundar la Universitat d'Alcalá d'Henares, que va superar en prestigi i influència a totes les altres excepte la de Salamanca, la seva màxima competidora. L'orientació de la seva reforma coincidia en part amb les idees d'Erasme en un moment en què l'erasmisme era la doctrina puixant a Europa. A Espanya comptava amb la protecció del rei Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic. miniatura|Bartolomé de las Casas: «Retratos de Españoles ilustres» publicat per la Real Imprenta de Madrid (1791) Durant aquesta època va ser coneguda l'obra de Pedro Mexía, que va recopilar una miscel·lània d'informació científica. És un exemple de la tendència renaixentista a la idealització, ja que es tenia la convicció que la saviesa es pot extreure de la gent senzilla. La tradició ha conservat aquesta intel·ligència natural, perquè el poble sempre va estar a prop de la natura.
Dins de l'idealisme i el humanisme renaixentista, estan molt ben representades les controvèrsies de l'activitat colonial d'Espanya en el nou món. El principal promotor va ser el frare dominic Bartolomé de las Casas (1474–1566). Tenia com a principis bàsics: que la guerra és irracional i contrària a la civilització. La força no s'havia d'utilitzar contra els indígenes, ja que fins i tot la conversió forçosa al cristianisme és reprotxable. La irracionalitat i la llibertat de l'home exigeix que la religió i tota la resta només s'ensenyi mitjançant una suau i amable persuasió. miniatura|Francisco de Vitoria, Estàtula a San Esteban a Salamanca El ressorgiment del nou esperit es va veure encarnat per Francisco de Vitoria (1483–1546), teòleg dominic, professor de Salacoja. Va rebutjar tota argumentació basada en pures consideracions metafísiques per estar a favor de l'estudi dels problemes reals que plantejava la vida política i social contemporània. També va establir els conceptes bàsics del dret internacional modern, basant-se en la regla del dret natural. Defensava les llibertats fonamentals com la paraula, comunicació, comerç i trànsit pels mars, sempre que les nacions i races no es perjudiquessin mútuament. Però aquestes llibertats eren inherents a la societat humana, dins de la qual els indígenes no eren considerats, ja que pertanyien a comunitats subdesenvolupades, sense organització política ni mitjans de comerç. En conseqüència, Vitòria propugnava un sistema de mandat on les ètnies inferiors havien de ser governades per les superiors, doctrina basada en el servilisme natural. Per tant, si les nacions incivilitzades es negaven a sotmetre's voluntàriament, la guerra era moralment legítima.
Amb Erasme a Espanya mor l'esperit de tolerància, ja que no es va arribar a cap reconciliació ni compromís entre protestants i catòlics. Al començar la Contrareforma, es perseguia la unitat religiosa que només era possible dins el mateix Cristianisme. Amb aquests postulats havia acabat el Renaixement. No obstant això la religiositat espanyola va mantenir els seus propis paràmetres gràcies a una nova ordre, la Companyia de Jesús, fundada per Sant Ignasi de Loiola (1491–1556). Defensava el neoplatonisme que havia arribat a la Península Ibèrica procedent d'Itàlia. Plató, basava la seva filosofia de l'amor en l'elevació, on l'esperit és transportat pel seu amor a la bellesa.