El Parc Ansaldo va pretendre ser una urbanització de classe mitjana-alta i es va convertir en un barri marginal situat en una antiga alqueria senyorial de l'Horta d'Alacant, al sud del País Valencià. La urbanització, situada al terme municipal de Sant Joan d'Alacant, va ser construïda entre 1979 i 1982, i si bé en principi va ser un èxit, després de les riuades, hi van arribar famílies conflictives i prompte es va convertir en un important centre de venda i distribució de droga i en un reducte de pobresa, delinqüència i marginació, cosa que va empitjorar en els anys previs als Jocs Olímpics de Barcelona. Després d'intervindre-hi la Generalitat Valenciana, va ser finalment demolida tota la urbanització entre 1998 i 2004, de la qual va quedar només en peus la casa-torre dels Ansaldo, que va passar a ser propietat municipal.
Etimologia El Parc Ansaldo deu el seu nom a una antiga finca situada al mateix lloc, anomenada "Finca Ansaldo" o "Torre Ansaldo", la més gran de les moltes establertes durant l'Edat Moderna a l'Horta d'Alacant. miniatura|257x257px|Taulell amb l'escut d'armes de Ansaldo oposat en el saló principal de la Casa-Torre (1982) Va ser en el seu moment propietat de la noble i rica família alacantina Ansaldo (cavallers procedents de la República de Gènova); considerada Bé d'Interés Cultural (BIC), està situada en la part nord del terme municipal de Sant Joan d'Alacant.Sant Joan reanuda las obras para convertir la Torre Ansaldo en un Centro de Interpretación
Jaime Ansaldo, va vindre a la Reconquesta al i va obtindre propietats a Almoradí.El solar catalán, valenciano y balear A. y A. García Carraffa con la colaboración de Armando de Fluviá y Escorsa. San Sebastián, 1968; impr. BC En ple , una part de la família va marxar a Amèrica, mentre que l'altra es va traslladar a Cartagena i després, a Alacant.Artículo del Dr. V. Montojo, publicado en el n.º 122 de la "Revista Murguentana" pags 43-66, año 2010. Edita la Real Academia de Alfonso X el Sabio de la Región de Murcia. D'acord amb el Nobiliari Alacantí de Fra A. Arques i la ressenya de Famílies de la Història d'Alacant del Pare Maltés"Breve noticia de los Linages antiguos de Alicante" apéndice que forma parte Ilice Ilustrada, Historia de la muy noble, leal y fidelísima Ciudad de Alicante que escribió el Padre Maltés en el S-XVIII; edición facsímil 1991, Ayto de Alicante. D.Legal A-597-1991 el primer que va habitar a la ciutat d'Alacant va ser Juan Agustín Ansaldo,Revista Hidalguía n.º 115 de 1972 Visitador real provinent de Cartagena que va fundar la seua Casa-solar a la citada Casa-Torre de Sant Joan d'Alacant i va ser enterrat a la seua capella familiar situada a la Cocatedral de "Sant Nicolau de Mira" d'Alacant en 1661, tal com testifica la làpida sepulcral que mostra el seu escut nobiliari.Crónica de Alicante por R. Viravens y Pastor. 1876, Ayuntamiento de Alicante Fill d'aquest va ser el Jurat en Cap del Consell de la ciutat d'Alacant al Henrique Ansaldo i net Agustín Ansaldo, Fiscal del Rei en l'Horta d'Alacant a mitjan segle XVIII.
D'aquesta família, a principis del , va haver-hi a Alacant un Síndic de l'Estament dels Nobles, Ignacio Ansaldo que va capitanejar Milícies urbanes en la Guerra d'Independència d'Espanya.Historia de la provincia de Alicante y de su capital del Dr. Vicente Ramos Pérez, 1971; editado por la Diputación Provincial de Alicante Dep Legal A-7-1971
A la Casa-Torre de Sant Joan d'Alacant va nàixer en 1825 Manuel Gómiz sobrenomenat «Ansaldo» per descendir d'aquest cognom, i va ser alcalde d'Alacant en 1890.Diccionario de los nombres de las calles de Alicante Manuel Martínez López, 2003 El 1977 el seu net, el també alcalde d'Alacant Manuel Montesinos Gómiz, va donar la finca a l'ajuntament.
Els inicis La urbanització de Parc Ansaldo es va projectar en 1977, per part d'una empresa promotora que va crear la societat de Viviendas Sociales de Alicante S.A. (VISOALSA), en uns moments en què la població de Sant Joan d'Alacant estava creixent de manera vertiginosa. De fet, va passar, com la resta de pobles de la comarca, d'una zona agrícola a una localitat de l'àrea metropolitana d'Alacant. La idea era crear una 'ciutat jardí', això és, una zona residencial allunyada del nucli urbà, on els habitatges serien de protecció oficial amb la finalitat d'ajudar les famílies amb baix nivell de rendes.
El projecte va ser signat pels arquitectes Pedro Casariego i Genaro Alas Rodríguez, impulsors d'un dels estudis d'arquitectura més famosos dels anys 70 (el mateix que, entre uns altres, va dissenyar el desaparegut edifici Windsor); els seus senyals d'identitat van ser "la transparència de línies rectes, el joc de plens i buits i l'ús digne als materials". El projecte va ser fins i tot guardonat amb la Medalla i Diploma amb Esment Especial en el Concurs organitzat pel Consell d'Europa en la seua Campanya Europea per al Renaixement de la Ciutat. En total, el complex urbanístic Parc Ansaldo va nàixer amb 612 habitatges, repartits en 25 blocs i completes amb un abundant i important equipament, inclòs un col·legi i una zona comercial; el terreny ocupava una extensió de més de 13.000 m².
Entre principis de 1981 i finals de 1982, els anuncis en la premsa escrita de la província apareixien de forma abundant i periòdica. Els pisos es promocionaven com uns dels millors pisos d'Europa per 18.642 pessetes al mes, amb una entrada que no arribava a les 400.000 pessetes; el preu total de cada pis rondava els 2,5 milions de pessetes. No obstant això, des del principi es van denunciar deficiències en els habitatges i les vendes no van ser tantes com pensaven els seus promotors; en finalitzar la construcció del barri, un total de 182 habitatges (el 30 % del total) estaven sense vendre i van ser adquirides pel Ministeri d'Obres Públiques (MOPU).
La riuada de 1982 El 20 d'octubre de 1982, una gota freda va assolar la ciutat d'Alacant, quan es van registrar unes precipitacions equivalents al 60 % de la precipitació anual mitjana en tan sols 7 hores. Els més de 200 mm caiguts van provocar una crescuda de 400 m3 a la Rambla de les Ovelles, que va arrasar el barri de Sant Gabriel, i va provocar la inundació de la ciutat. La riuada va provocar que moltes famílies es quedaren en la més absoluta de les misèries, normalment persones de rendes baixes i amb escassos recursos econòmics.La riada de 1982. 30 aniversario de la catástrofe
Com el MOPU (PSOE) era propietari de 182 habitatges de Parc Ansaldo, les administracions públiques van acordar atorgar 96 d'aquests habitatges a damnificats per la riuada. No obstant això, al final només es van adjudicar 32 pisos a afectats per la riuada, mentre que els 64 restants es van adjudicar a famílies gitanes que l'Ajuntament d'Alacant (PSOE) va incorporar a la llista, 'conflictives pel seu desarrelament i per les seues activitats il·lícites, sobretot pel tràfic de drogues'. Ràpidament, els nous inquilins van començar a tindre problemes de convivència amb les més de 300 famílies que ja residien al barri.
Encara quedaven 35 cases buides pertanyents al MOPU. Al desembre de 1983, Serveis Socials de l'Ajuntament d'Alacant (PSOE) va decidir usar-les per erradicar l'infrahabitatge que proliferava per la ciutat i va enviar a famílies de les barraques del Montoto o del Cementeri d'Alacant a Parc Ansaldo.
L'espiral de degradació L'arribada de famílies conflictives després de la riuada de 1982 i l'eliminació de l'infrahabitatge en 1983 va propiciar que el sector sud del barri fora ocupat de manera progressiva per clans i màfies que van establir al Parc Ansaldo la seua base d'operacions. La seua presència, capacitat d'intimidació i eficàcia a l'hora d'expulsar a veïns legals del barri va provocar que moltes cases començaren a quedar-se buides, cases abandonades que ocupen immediatament.
Des de ben ràpid, les pàgines de successos dels periòdics locals van incloure referències al Parc Ansaldo de forma contínua; ja al març de 1985 va ser assassinat un home de 32 anys sense que la Guàrdia Civil fos capaç de resoldre el cas.
La xarxa delictiva es va propagar i a principis dels anys 1990 les màfies van donar el salt a la zona nord del barri, on va incrementar la pressió i la violència cap a les famílies que es resistien a marxar-se'n, la qual cosa va empitjorar amb l'emigració de Barcelona.
La situació d'aïllament del Parc Ansaldo pel que fa a la resta de la població de Sant Joan d'Alacant va ajudar al fet que la delinqüència es retroalimentara, allunyada dels habituals controls de les forces de seguretat. Però, al mateix temps, el Parc Ansaldo es va convertir en fossa emissora i receptora de delictes. La distribució de droga a la menuda que es produïa al barri va originar un anar i vindre de drogodependents que recorrien a tot tipus d'actes delictius per aconseguir els diners necessaris amb el qual obtenir la droga: furts en llars, robatoris de radiocassets dels cotxes i altres objectes.
A mitjan 90, els veïns que havien resistit en la dècada dels 80 no van ser capaços de suportar la pressió i van començar a abandonar el barri a un ritme accelerat. Aquest nou èxode va ser de nou aprofitat per les màfies dedicades a la delinqüència, les quals van incrementar la pressió per apropiar-se de més cases, amb les quals van muntar un nou negoci, aquesta vegada de lloguers il·legals d'habitatges a immigrants magrebins. Aquests nous residents del barri també van organitzar màfies que competien amb els clans gitanos pel negoci de la droga, rivalitat que de vegades va acabar en enfrontaments a trets.
Les bandes més perilloses, obertes i preparades per a tot tipus de delictes es disputaven estar presents al barri. La pressió de la Policia Nacional sobre el barri marginal de les Mil Vivendes d'Alacant va estendre els clans a altres zones de l'àrea metropolitana, especialment el Parc Ansaldo. Els pisos del barri servien com a refugi d'homicides, com a punts de venda de droga o per a la distribució a gran escala.
A causa de tot això, en els anys 1990 el municipi de Sant Joan d'Alacant registrava un dels índexs de delinqüència més alts de tot el país. Els delictes de qualsevol tipus se succeïen diàriament i el Parc Ansaldo s'alternava amb poblats d'infrahabitatges o nuclis de drogoaddicció de primera magnitud com Las Barranquillas (Madrid), Can Tunís (Barcelona) o Les Canyes (València).
Un lumpen social Segons informes de la Regidoria de Serveis Socials de l'Ajuntament de Sant Joan, hi havia el 1986 1.235 habitants al barri, diferenciats clarament en dos grups: paios i gitanos. Hi abundaven les famílies nombroses (de 5 a 8 fills); molts eren analfabets i/o no tenien cap qualificació professional. Les dones que treballaven ho feien com a netejadores, venedores de roba interior en mercats ambulants o en clubs nocturns. Els homes que treballaven ho feien, en la seua majoria, com a venedors ambulants o com a obrers sense qualificar, aïllats a causa d'una deficient higiene personal. Els joves de 15 a 20 anys estaven desocupats, passejant pel barri, i moltes famílies es dedicaven a la venda de droga.