El Teatre sud de la Guerra de la Revolució Americana va ser el teatre central de les operacions militars de la segona meitat de la guerra de la Revolució Americana (1778-1781). Compren enfrontaments principalment a Virgínia, Geòrgia i Carolina del Sud. Les tàctiques consistien tant en batalles estratègiques com en guerra de guerrilles.
Durant els primers tres anys del conflicte, 1775-1778, els més grans encontres militars entre l'Exèrcit Continental i l'exèrcit britànic van tenir lloc a les Colònies Centrals i Nova Anglaterra, al voltant de les ciutats de Boston, Nova York i Filadèlfia. Després del fracàs de la campanya de Saratoga, l'exèrcit britànic va abandonar en gran manera les operacions al nord i va continuar la pau mitjançant la subjugació les colònies meridionals. Abans de 1778, aquestes colònies estaven dominades en gran part per governs controlats pels patriotes i milícies, tot i que també hi havia una presència de l'Exèrcit Continental que va tenir un paper en la defensa de Charleston el 1776, la supressió de milícies lleialistes, i els intents per allunyar els britànics de la fortament lleialista Florida Oriental.
Els britànics comencen a implementar la seva «Estratègia del Sud» a finals de 1778, a Geòrgia. Inicialment va obtenir èxit amb la captura de Savannah (Geòrgia), que va ser seguida el 1780 per operacions a Carolina del Sud que van incloure la derrota de les forces continentals a Charleston i Camden. Al mateix temps, França (el 1778) i Espanya (el 1779) van declarar la guerra a la Gran Bretanya en suport dels Estats Units d'Amèrica. Espanya va capturar tota la Florida Occidental britànica, culminant amb el setge de Pensacola el 1781. França inicialment va oferir només suport naval durant els primers anys després de la seva declaració de guerra, però el 1781 va enviar un gran nombre de soldats a unir-se a l'exèrcit del general George Washington i van marxar cap a Virgínia des de Nova York.
El general Nathanael Greene, qui es va fer càrrec com a comandant de l'Exèrcit Continental després de la batalla Camden, es va dedicar a una estratègia d'evitació i d'apropament contra els britànics. Les dues forces van lluitar una sèrie de batalles, la majoria de les quals van ser tàctiques, tot i que van ser victòries pírriques per a l'exèrcit britànic. L'elevat cost de víctimes va fer que estratègicament els britànics es debilitessin, mentre que l'Exèrcit Continental es va mantenir en gran manera intacte per continuar lluitant. Això ho va exemplificar millor la batalla de Guilford Court House. Diverses victòries estatunidenques, com la batalla del molí de Ramseur, la batalla de Cowpens i la batalla de Kings Mountain, també van servir per afeblir la força militar britànica.
L'enfrontament culminant, el setge de Yorktown, va acabar amb la rendició del general britànic Lord Cornwallis el 19 d'octubre de 1781. Va ser essencialment l'última gran batalla de la Guerra Revolucionària. Poc després, van començar les negociacions entre els Estats Units i la Gran Bretanya, donant com a resultat el tractat de París de 1783.
Les primeres operacions, 1775-1778 Virgínia A la majoria de colònies, els oficials britànics es van retirar ràpidament quan els patriotes van prendre el control, pero a Virgínia, el governador reial va resistir. En l'incident de pólvora del 20 d'abril de 1775, Lord Dunmore, el governador reial de Virgínia, va traslladar tota la pólvora emmagatzemada a Williamsburg cap a un vaixell de guerra britànic al riu James. Dunmore va veure un augment de patriotes en la colònia i va intentar privar a la milícia de Virgínia dels subministraments necessaris per a una insurrecció. La milícia patriota dirigida per Patrick Henry va obligar Dunmore a pagar la pólvora. Dunmore va continuar traslladant armes i subministraments militars durant els mesos següents, actes que a vegades eren previstos per la milícia patriota i que arribava abans del trasllat del material.
Dunmore va publicar una proclama d'emancipació el novembre de 1775, prometent la llibertat dels esclaus fugitius que lluitessin pels britànics. Després d'un incident a Kemp's Landing, al novembre, on les tropes de Dunmore van matar i capturar milicians patriotes, les forces patriotes van derrotar les tropes lleialistes (que incloïen esclaus fugitius que Dunmore havia format al seu Regiment Etíop) a la batalla de Great Bridge el 9 de desembre. Dunmore i les seves tropes es van retirar als vaixells de la Royal Navy ancorats de Norfolk; aquestes forces navals van bombardejar i cremar la ciutat el 1r de gener de 1776. Les forces patriotes de la ciutat van completar la destrucció de l'antiga fortalesa lleialista. Dunmore es va dirigir cap a una illa de la badia de Chesapeake aquell estiu i no va tornar mai més a Virgínia.
Geòrgia El governador reial de Geòrgia, James Wright, va romandre en el poder fins al gener de 1776, quan l'arribada inesperada dels vaixells britànics a prop de Savannah va impulsar el Comitè de Seguretat local a ordenar la seva detenció. Patriotes i lleialistes de Geòrgia creien que la flota havia arribat per proporcionar suport militar al governador, però va ser enviada per les forces britàniques assetjades a Boston (Massachusetts) per adquirir arròs i altres provisions. Wright va escapar de la captivitat i va arribar a la flota. A la batalla de Rice Boats a principis de març, els britànics van abandonar amb èxit Savannah amb diversos vaixells mercants que contenien els subministraments d'arròs desitjats.
Carolina del Sud La població de Carolina del Sud es va dividir políticament quan va començar la guerra. Les comunitats de les terres baixes, dominades per Charleston, eren fortament patriotes, mentre que la resta de la regió tenia un gran nombre de simpatitzants lleialistes. L'agost de 1775, ambdues parts van reclutar companyies de milícies. Al setembre, la milícia dels patriotes es va apoderar de Fort Johnson, la principal obra de defensa de Charleston, i el governador William Campbell va fugir cap a la nau de la Royal Navy al port.
La confiscació per part dels lleialistes d'un enviament de pólvora i municions destinades als cherokees va provocar una escalada de les tensions que van provocar el primer setge de Ninety Six a l'oest de Carolina del Sud a finals de novembre. El reclutament de patriotes va superar aleshores el dels lleialistes, i una important campanya (anomenada Campanya de la Neu a causa de les nevades inusualment fortes) que van implicar fins a 5.000 patriotes dirigits pel coronel Richard Richardson van aconseguir capturar o allunyar la majoria dels caps lleialistes. Els lleialistes van fugir, cap a la Florida Oriental o cap a les terres dels cherokees. Una facció dels cherokees, coneguda com els chickamaugas, es va aixecar en suport dels britànics i lleialistes el 1776. Finalment van ser derrotats per les forces de la milícia de Carolina del Nord i del Sud.
Per a qualsevol intent britànic de controlar el sud era fonamental la possessió d'un port per tal d'obtenir homes i material. Amb aquesta finalitat, els britànics van organitzar una expedició per establir un gran fort en algun lloc de les colònies del sud i van enviar caps militars a reclutar lleialistes a Carolina del Nord. La sortida de l'expedició des d'Europa es va endarrerir significativament i la força lleialista que va ser reclutada per reforçar-la va ser derrotada decisivament a la batalla de Moore's Creek Bridge a finals de febrer de 1776. Quan el general Henry Clinton va arribar a Cape Fear (Carolina del Nord), al maig es van trobar les condicions idònies per a construir un gran fort. Els exploradors de la Royal Navy va identificar Charleston, les defenses de les quals no estaven acabades i semblaven vulnerables, com una ubicació més adequada. El juny de 1776, Clinton i l'almirall Sir Peter Parker van dirigir un assalt al fort Sullivan, que custodiava el port de Charleston.
Clinton no havia ordenat un complet reconeixement de la zona. La seva força de 2.200 homes va desembarcar a Long Island (contigua a l'illa de Sullivan en la qual estava situat el fort), i van trobar que el canal que dividia les dues illes era massa profund per creuar-lo a peu. En lloc de tornar a embarcar-se en els seus vaixells, va confiar en les forces navals de l'expedició per reduir el fort, que va ser conegut després de la guerra amb el nom de Fort Moultrie. No obstant això, la força de foc d'artilleria dels vaixells britànics no va poder deixar cap marca en els troncs esponjosos de palmetto que formaven la major part de les defenses del fort, i el bombardeig va fallar en el seu objectiu. Va ser un fracàs humiliant, i Clinton va finalitzar la seva campanya a les Carolines. Clinton i Parker van discutir després del combat, culpant-se entre ells del fracàs de l'assalt. Es debat que el sud es va perdre per aquest fracàs de prendre Charleston el 1776, ja que va deixar als lleialistes sense suport durant tres anys, alhora que va permetre al port de Charleston servir la causa estatunidenca fins al 1780. Intents fallits a la Florida Oriental Britànica
Els patriotes de Geòrgia van intentar derrotar diverses vegades la guarnició britànica que es trobava a Saint Augustine a la Florida Oriental britànica. Aquesta guarnició va recolzar activament les activitats dels lleialistes que navien fugit de Geòrgia i d'altres estats del sud, i van ser els responsables del robatori de bestiar i d'altres subministraments al sud de Geòrgia.
El primer intent va ser organitzat per Charles Lee després que prengués el comandament del Departament Sud de l'Exèrcit Continental, però va dimitir quan va ser revocat a l'exèrcit principal.
El segon intent va ser organitzat pel governador de Geòrgia Button Gwinnett amb l'ajuda mínima del nou comandant del Departament del sud, Robert Howe, el 1777. Aquesta expedició també va fallar. Gwinnett i el seu comandant de la milícia, Lachlan McIntosh, no van poder pactar res. Algunes companyies de milícies de Geòrgia van arribar a lla Florida Oriental, però van ser derrotades al maig a la batalla de Thomas Creek.
La darrera expedició va ser a principis del 1778. Es van organitzar més de 2.000 continentals i milícies estatals per a l'esforç, però també va fracassar a causa dels problemes de comandament entre Howe i el governador de Geòrgia, John Houstoun. Un breu escaramussa a Alligator Bridge a finals de juny, combinat amb malalties tropicals i problemes de comandament a les forces patriotes, va deixar la Florida Oriental fermament en mans britàniques durant la guerra.
La campanya britànica al sud La qüestió lleialista El 1778, els britànics van tornar a dirigir la seva atenció cap al sud, on esperaven recuperar el control reclutant milers de lleialistes. La seva creença en el suport general es basava en les narracions d'exiliats lleialistes a Londres que tenien accés directe al secretari d'estat britànic per Amèrica, George Germain. Apassionats de recuperar les seves terres i ser recompensats per la seva lleialtat a la Corona britànica, aquests homes es van adonar que la millor manera de convèncer els britànics de realitzar una operació important al sud seria exagerar el nivell de suport dels lleialistes. Com a grup, van tenir una gran influència sobre els ministres britànics a Londres. A més, hi havia forts lligams comercials i familiars entre alguns lleialiestes i els britànics a Londres. Els britànics operaven amb l'esperança de trobar un suport substancial per a les seves accions, si només alliberaven les zones adequades.
Mentre es trobava a Carolina del Sud, Cornwallis va escriure en una carta a Clinton que «Les nostres garanties d'afecció dels nostres pobres amics angoixats a Carolina del Nord són tan fortes com mai». En bona part, aquest supòsit era incorrecte, ja que Cornwallis aviat es va adonar a mesura que avançava la campanya.
Els britànics prenen Savannah miniatura|Retrat del general Benjamin Lincoln, de Charles Willson Peale