El rinoceront de Java (Rhinoceros sondaicus) és un membre de la família dels rinoceronts (Rhinocerotidae) i un dels cinc rinoceronts vivents. Pertany al mateix gènere que el rinoceront de l'Índia i té una pell en mosaic, similar a la d'aquest, que s'assembla a una armadura; tanmateix, amb una llargada de 310-320 centímetres i una alçada de 140-170 centímetres, és més petit que el rinoceront de l'Índia i té una mida més similar a la del rinoceront negre. La banya, de menys de 25 cm, és més petita que en la resta d'espècies de rinoceront.
Antigament, era el més estès dels rinoceronts asiàtics; el rinoceront de Java s'estenia des de les illes d'Indonèsia fins a l'Índia i la Xina, passant pel sud-est d'Àsia. Actualment, l'espècie es troba en perill crític; només se'n coneixen dues poblacions salvatges i cap en captivitat. És, possiblement, el gran mamífer més rar del planeta. Una població de no més de 40 exemplars viu al Parc Nacional d'Ujung Kulon, a l'illa de Java (Indonèsia) i una petita població, que el 2007 fou estimada a un màxim de vuit exemplars, sobreviu al Parc Nacional de Cat Tien, al Vietnam. El declivi del rinoceront de Java s'atribueix principalment a la caça furtiva, principalment per les seves banyes, que tenen un gran valor en la medicina tradicional xinesa i al mercat negre s'arriben a vendre fins a 30.000 $ per quilogram. La pèrdua d'hàbitat al sud-est asiàtic, especialment com a resultat de guerres com ara la guerra del Vietnam, també ha contribuït al declivi de l'espècie i n'ha obstaculitzat la recuperació. L'àmbit de distribució actual es troba dins de dues àrees protegides, però els rinoceronts encara estan amenaçats pels caçadors furtius, les malalties i una pèrdua de diversitat genètica que provoca una depressió endogàmica. No se'n conserva cap exemplar en captivitat.
El rinoceront de Java pot viure 30-45 anys en estat salvatge. Històricament, vivia a les jungles de plana, els herbassars humits i les grans planes inundables. El rinoceront de Java és majoritàriament solitari, excepte durant el festeig i la cria dels joves, tot i que a vegades es poden congregar grups a prop de rebolcadors i fonts de sal. Al seu àmbit de distribució, a part dels humans, els adults no tenen depredadors. El rinoceront de Java sol evitar els humans, però ataca si se sent amenaçat. Els científics i conservacionistes rarament estudien els animals de manera directa, a causa de la seva extrema raresa i el risc d'interferir amb aquesta espècie amenaçada. Els investigadors utilitzen càmeres de vídeo i mostres de fems per avaluar-ne la salut i el comportament. Per això, el rinoceront de Java és la menys estudiada de totes les espècies de rinoceront. El febrer del 2011, la WWF i l'Autoritat dels Parcs Nacionals d'Indonèsia publicaren un vídeo que mostrava dos rinoceronts amb les seves cries. Aquest vídeo demostrà que l'espècie continua criant en estat salvatge,Vídeo de la WWF fet que es repetí el 2015.
Taxonomia i nom miniatura|esquerra|Un caçador europeu amb un rinoceront de Java mort (1895) Els primers estudis del rinoceront de Java per naturalistes que no fossin de la seva regió tingueren lloc el 1787 quan se'n mataren dos exemplars a Java. Els cranis foren enviats al cèlebre naturalista neerlandès Petrus Camper, que morí el 1789 sense poder publicar el seu descobriment que els rinoceronts de Java eren una espècie distinta. Alfred Duvaucel matà un altre rinoceront de Java a l'illa de Sumatra i l'envià al seu padrastre Georges Cuvier, un cèlebre científic francès. Cuvier reconegué l'animal com a espècie distinta el 1822 i el mateix any fou identificat per Anselme Gaëtan Desmarest com a Rhinoceros sondaicus. Fou l'última espècie de rinoceront a ser identificada. Desmarest identificà originàriament el rinoceront com a provinent de Sumatra, però més endavant ho corregí per dir que el seu exemplar era de Java.
El nom genèric Rhinoceros, que també inclou el rinoceront de l'Índia, deriva del grec: rhino significa 'nas' i ceros significa 'banya'; sondaicus deriva de Sunda, la regió biogeogràfica que inclou les illes de Sumatra, Java, Borneo i les illes més petites que les envolten.
Existeixen tres subespècies diferents, de les quals només dues són considerades vivents: Rhinoceros sondaicus sondaicus, la subespècie tipus, coneguda com a rinoceront de Java indonesi. Antigament visqué a Java i Sumatra. La població es limita actualment a no més de 40 animals al Parc Nacional d'Ujung Kulon, a l'extrem occidental de l'illa de Java. Un investigador ha suggerit que el rinoceront de Java de Sumatra pertanyia a una espècie diferent, R. s. floweri, però aquesta teoria no està àmpliament acceptada.Asian Rhino Specialist Group (1996). Rhinoceros sondaicus ssp. sondaicus. Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN 2007. UICN 2007. Consultat el 13 gener 2008. Rhinoceros sondaicus annamiticus, conegut com a rinoceront de Java vietnamita. Antigament s'estenia pel Vietnam, Cambodja, Laos, Tailàndia i Malàisia. Annamiticus deriva de la serralada Annamita del sud-est d'Àsia, que forma part de l'àmbit de distribució d'aquesta subespècie. Una única població, estimada a menys de dotze rinoceronts, viu en una àrea de bosc de terres baixes al Parc Nacional de Cat Tien, al Vietnam. Anàlisis genètiques suggereixen que l'últim avantpassat comú de les dues subespècies vivents es remunta a fa entre 2 milions i 300.000 anys.Asian Rhino Specialist Group (1996). Rhinoceros sondaicus ssp. annamiticus. Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN 2007. UICN 2007. Consultat el 13 gener 2008. Gent del Parc Nacional de Cat Tien ha dit que l'últim exemplar d'aquesta població fou mort per un caçador furtiu a finals del 2010. Si aquesta informació és autèntica, aleshores aquesta subespècie ja s'ha extingit. Rhinoceros sondaicus inermis, conegut com a rinoceront de Java indi. Antigament s'estenia de Bengala a Myanmar, però es creu que s'extingí a la primera dècada del . Inermis significa 'sense banyes', car el tret més característic d'aquesta subespècie és la petita banya que tenen els mascles i una manca evident de banya en les femelles. L'exemplar original d'aquesta espècie era una femella sense banyes. La situació política de Myanmar ha impedit avaluar la subespècie en aquest país, però es considera inversemblant que hagi sobreviscut.
Evolució miniatura|El rinoceront de l'Índia, presentat a la imatge, és un parent proper del rinoceront de Java; són els dos membres del gènere Rhinoceros. Els rinoceronts ancestrals divergiren de la resta de perissodàctils a l'Eocè inferior. Comparacions de l'ADN mitocondrial mostren que els avantpassats dels rinoceronts moderns se separaren dels avantpassats dels èquids fa uns cinquanta milions d'anys. La família vivent, els rinoceròtids, aparegueren a l'Eocè superior a Euràsia i els avantpassats de les espècies vivents de rinoceront es dispersaren des d'Àsia a partir del Miocè.
Els rinoceronts d'Índia i de Java, els únics membres del gènere Rhinoceros, aparegueren en el registre fòssil a Àsia fa aproxidament 3,3-1,6 milions d'anys. Tanmateix, les estimacions moleculars suggereixen que les espècies podrien haver divergit molt abans, fa uns 11,7 milions d'anys. Tot i que pertanyen al gènere tipus, no es considera que els rinoceronts de l'Índia i de Java estiguin estretament relacionats amb la resta d'espècies de rinoceront. Diferents estudis han teoritzat que poden ser parents propers del gaindeteri i el punjabiteri, ja extints. Una anàlisi cladística detallada dels rinoceròtids situà Rhinoceros i l'extingit punjabiteri en un clade amb Dicerorhinus, el rinoceront de Sumatra. Altres estudis han suggerit que el rinoceront de Sumatra és més proper a les dues espècies africanes. El rinoceront de Sumatra podria haver divergit dels altres rinoceronts asiàtics tan enrere com fa quinze milions d'anys.
Descripció miniatura|esquerra|El cap d'un Rhinoceros sondaicus sondaicus mascle que fou mort el gener del 1934 a Sindangkerta (Java Occidental). El rinoceront de Java és més petit que el seu cosí, el rinoceront de l'Índia, i la seva mida és semblant a la del rinoceront negre. El seu cos, incloent-hi el cap, pot mesurar fins a 3,1-3,2 metres de llarg i 1,4-1,7 metres d'alçada. Els informes sobre el pes dels adults varien entre 900 i 2.300 quilograms; com que estan en perill, no s'ha dut mai a terme un estudi per aconseguir mesurar amb precisió els animals i no és una prioritat fer-ho. No hi ha una diferència significativa de mida entre els sexes, però les femelles podrien ser lleugerament més grosses. Els rinoceronts del Vietnam semblen significativament més petits que els de Java, basant-se en proves fotogràfiques i en mesures de les seves petjades.
Com el seu cosí indi, el rinoceront de Java té una única banya (les altres espècies vivents en tenen dues). La seva banya és la més petita de les de tots els rinoceronts vivents i sol mesurar menys de 20 cm; la més llarga descrita només feia 27 cm. El rinoceront de Java no sembla utilitzar sovint la banya per combatre, sinó que l'utilitza per remoure el fang dels rebolcadors, arrancar plantes per menjar-se-les i obrir-se pas a través de vegetació densa. De manera similar a les altres espècies brostejadores de rinoceront (els rinoceronts negre, de Sumatra i de l'Índia), el rinoceront de Java té un llavi superior llarg i puntat que fa servir per agafar l'aliment. Les seves incisives inferiors són llargues i afilades; quan el rinoceront de Java combat, utilitza aquestes dents. Darrere les incisives, dues fileres de molars amb corona baixa serveixen per mastegar plantes dures. Com tots els rinoceronts, el rinoceront de Java té un bon olfacte i una bona oïda però té una vista molt pobra. S'estima que viu entre trenta i quaranta-cinc anys.
La seva pell, que és d'un color gris tacat o marró grisós, cau en plecs a l'espatlla, esquena i darrere. La pell té un patró en mosaic natural que dona al rinoceront una aparença d'estar blindat. Els plecs cervicals del rinoceront de Java són més petits que els del rinoceront de l'Índia, però formen igualment una forma de sella per sobre l'espatlla. Tanmateix, a causa dels riscs que comporta interferir amb una espècie tan amenaçada, el rinoceront de Java és estudiat principalment per mitjà de mostres de fems i càmeres. Rarament se'ls estudia, observa o mesura directament.
Distribució i hàbitat miniatura|El Parc Nacional d'Ujung Kulon, a Java, és la llar de la majoria de rinoceronts de Java restants. Fins i tot l'estimació més optimista suggereix que queden menys de cent rinoceronts de Java salvatges. Es considera que són possiblement el gran mamífer més amenaçat de tots; tot i que hi ha més rinoceronts de Sumatra, el seu àmbit de distribució no està tan protegit com els dels rinoceronts de Java i alguns conservacionistes els consideren com a més amenaçats. Només es té notícia de la supervivència del rinoceront de Java en dos indrets: el Parc Nacional d'Ujung Kulon, a l'extrem occidental de Java i el Parc Nacional de Cat Tien, uns 150 km al nord de Ciutat Ho Chi Minh.
Aquest animal s'estenia antigament d'Assam i Bengala (on la seva distribució s'encavalcava amb la dels rinoceronts de Sumatra i de l'Índia) vers l'est fins a Myanmar, Tailàndia, Cambodja, Laos i el Vietnam i vers el sud cap a la península de Malaca i les illes de Sumatra, Java i possiblement Borneo. El rinoceront de Java habita principalment a jungles denses de plana, zones d'herbes altes i canyissars que són abundants en rius, grans planes inundables, o zones humides amb molts rebolcadors de fang. Tot i que tradicionalment preferia les planes, la subespècie del Vietnam ha sigut empesa a altituds molt superiors (fins a 2.000 m), probablement a causa de l'ocupació del terreny per part dels humans i la caça furtiva.