Faith No More és una banda estatunidenca de metal alternatiu formada a San Francisco, Califòrnia, l'any 1979 amb el nom de «Faith No Man», integrada pel baixista Billy Gould, el baterista Mike Bordin, el teclista Wade Worthington i el vocalista Mike Morris, que posteriorment serien reemplaçats per Roddy Bottum i Chuck Mosley respectivament. Llavors van passar a anomenar-se Faith No More i van reclutar el guitarrista Jim Martin. Amb el debut l'any 1985 de We Care a Lot, es van internar a l'escena underground. Sempre va destacar la seva facilitat de combinar estils, com el rock alternatiu, funk, hardcore, i hip-hop, barrejat amb el característic so influenciat del heavy metal de la guitarra de Jim Martin, tot això reflectit notòriament en el seu segon disc Introduce Yourself l'any 1987.
L'any 1988, Chuck Mosley va ser acomiadat de la banda, i com a substitut va entrar Mike Patton; l'any següent aconseguien la fama mundial amb The Real Thing i el seu reeixit senzill «Epic». Patton va portar noves influències al grup, així l'any 1992 llancen Angel Dust, amb el qual van ampliar encara més el ventall musical, incloent una gran varietat d'estils, que anaven des de la música experimental fins al jazz, música lleugera i pop, entre molts altres. L'any 1994, Jim Martin queda fora del grup, sent reemplaçat per Trey Spruance. L'any 1995 llancen King for a Day... Fool for a Lifetime i Spruance deixa la banda, per la qual cosa durant la gira va haver de ser substituït per Dean Menta, qui després seria reemplaçat per Jon Hudson, amb el qual llancen Album of the Year l'any 1997, que seria el seu últim àlbum d'estudi fins al 2015 quan surt Sol Invictus. L'any 1998 la banda anunciava la seva separació, mitjançant un comunicat a la seva pàgina web però que tindria diversos retorns.
El 24 de febrer del 2009, Faith No More anuncia una gira de reunió per Europa, anomenada «The Second Coming Tour» amb la mateixa formació amb què es van separar. Va començar el 10 de juny, al Brixton Academy a Londres, i va finalitzar el 5 de desembre del 2010 a Santiago de Xile.
Cal destacar que durant la seva carrera, tant en estudi com en les seves presentacions en directe, la banda ha interpretat nombrosos artistes, entre els quals hi ha Black Sabbath, John Barry, The Commodores, Bee Gees, Burt Bacharach, Take That, Dead Kennedys, Al Martino, GG Allin, Portishead, Vanilla Ice, Public Enemy, Violeta Parra, The Cranberries, Sparks, Michael Jackson, entre d'altres. Amb només 7 discs oficials van aconseguir vendre al voltant de 30 milions de còpies per tot el món.
Història Primers anys i We Care a Lot (1979-1985) Faith No More té els seus orígens l'any 1979 quan, a Califòrnia, el baixista Billy Gould i el bateria Mike Bordin van formar una banda anomenada «Sharp Young Men», a la qual se'ls va unir el teclista Wade Worthington i el vocalista Mike Morris; llavors la banda va passar a anomenar-se «Faith No Man» (perquè el sobrenom del vocalista era «The Man») i al 1982 van treure una maqueta de dues cançons, «Quiet in Heaven» i «Song of Liberty». A l'any següent, Mike Morris va ser expulsat i Wade Worthington va ser reemplaçat per Roddy Bottum, amic de la infància de Billy Gould, llavors el grup va passar a anomenar-se Faith No More. El nom prové d'una frase que va dir un amic de la banda: «The Man was No More», o sigui: «The Man mai més», fent referència al fet que havien fet fora a Morris, a qui sobrenomenaven «The Man». De manera que van prendre aquest joc de paraules i van substituir «The Man» per «Faith», i la banda es va quedar Faith No More (No Més Fe).
El grup va fer el seu primer concert l'11 d'octubre de 1983 en San Francisco, amb el vocalista Joe Pop-O-Peu, de la banda Pop-O-Peus i el guitarrista Jake Crucifix. Després d'això, hi va haver un període pel qual van passar diferents vocalistes, entre els quals Walter O'brien, Paula Frazer i Courtney Love, qui va estar prop de sis mesos a la banda. També van passar diferents guitarristes com Mark Steward, Desmond Trial i Mark Bowen. Finalment, l'any 1984 es va optar per Chuck Mosley com a vocalista i a l'any següent va arribar el guitarrista Jim Martin, del grup EZ-Street, completant així la primera formació oficial de la banda.
Al principi van començar a gravar sense el suport d'un segell discogràfic, tot i que van cridar l'atenció de Ruth Schwartz de Mordam Records. L'any 1985, llancen el seu auto-finançat àlbum debut We Care a Lot, que els va portar a un contracte amb la discogràfica Slash Records.
Introduce Yourself (1987-1988) Dos anys després, llancen el seu segon àlbum: Introduce Yourself, en el qual es nota una millora en la elaboració dels temes i incorpora elements de l'hip-hop al seu so. En aquest disc s'inclou una versió més treballada del tema «We Care A Lot» la qual va sortir com a senzill, igual que «Anne's Song», tots dos emesos per la MTV.
Per problemes d'alcoholisme, baralles amb els altres integrants i les seves limitades capacitats vocals, Chuck Mosley va ser acomiadat del grup.
Durant aquest període, la banda va guanyar una mala reputació a causa de les lluites internes i la fricció que generaven. Hi havia rumors freqüent d'enfrontaments físics entre els membres. De fet, en una breu història de la banda, el diari musical britànic Melody Maker va observar que les relacions internes de la banda havien arribat a l'«odi patològic» en què Bordin, en particular, semblava ser el blanc de nombroses i cruels bromes.
The Real Thing (1989-1991) Mike Patton, vocalista de la banda californiana experimental Mr. Bungle va ser suggerit per Jim Martin, després de sentir una maqueta que mostrava el costat mésdeath metal de la formació. Patton va abandonar la Universitat Estatal de Humboldt i es va unir a Faith No More el gener de 1989 i, en dues setmanes, havia escrit totes les lletres de les cançons que componen l'àlbum The Real Thing, llançat sis mesos després.
L'àlbum va ser un èxit total, amb un so únic que definien com una mescla de Brian Eno, Led Zeppelin i Funkadelic, que anava des d'una base funk metal incorporant hip-hop, fins a lounge-soul en cançons com «Edge of the World». El disc també contenia la versió «War Pigs» de Black Sabbath. En poc temps la banda ja era de gira amb Metallica, actuant davant grans audiències, no obstant això, no va ser fins que la cançó «Epic» va ser llançada com a senzill al gener del 1990, que la popularitat de Faith No More no es va disparar als Estats Units, en gran part gràcies a la rotació del vídeo per la MTV (que fins i tot va rebre algunes crítiques negatives per l'escena d'un peix agonitzant fora de l'aigua). Un altre vídeo força exitós va ser el senzill «Falling to Pieces». «From Out of Nowhere» també va ser llançada com a senzill.
Membres de mega-bandes de rock com Metallica i Guns N' Roses nomenaven a Faith No More entre els seus grups preferits. La banda va rebre una nominació al Grammy com a millor interpretació de hard rock.
A finals d'aquell any, The Real Thing ja era disc de platí als Estats Units. El disc els va portar a girar per primera vegada per tot el món, L'any 1991 la banda va llançar a Gran Bretanya l'enregistrament d'un concert que havien hi realitzat, juntament amb dues cançons inèdites, titulat Live at Brixton, i un vídeo del mateix concert, anomenat You Fat B**tards. La banda de San Francisco van tocar en grans esdeveniments per tot el món com a artistes principals, arribant a actuar en la segona edició del Rock in Rio i a l'edició de l'any 1991 del Festival Internacional de la Canción de Viña del Mar, a Xile. El seu so únic i les maníaques pallassades de Patton sobre l'escenari, que interpretava cançons com «Vogue» de Madonna, «The Right Stuff» de New Kids on the Block i «911 is a Joke» de Public Enemy, atreien admiradors de tot tipus d'estil musical. S'estima que les vendes totals de The Real Thing van vorejar les 5 milions de còpies en tot món.
Angel Dust (1992-1994) Després d'una extensa gira, l'any 1992 llancen el disc Angel Dust, que suposa un canvi en l'estil de la banda, abandonant gairebé per complet les bases de The Real Thing enfocant-se en desenvolupaments instrumentals més complexos, experimentals, i lletres més sarcàstiques i tenyides d'humor negre, barrejant el seu so amb melodies més suaus i fins i tot incorporant elements del noise i l'ús de sampler. Aquest va ser el primer disc en què Patton va participar en la composició, amb un canvi en la seva veu, tornant-se molt més complexa, treballada i assolida. Gould, Bottum i Bordin després de l'èxit del seu anterior disc, tenien més confiança en la seva capacitat per crear el disc que volien. Per altra banda, Martin va començar a estar insatisfet amb la direcció que estava prenent el grup musicalment, i amb freqüència no es presentava als assajos programats. Així que Gould en moltes ocasions es va veure obligat a fer ell les parts de guitarra. A l'estiu del 1992, després del llançament de l'àlbum, el seu primer senzill, «Midlife Crisis», va ser emès regularment a la MTV i per la ràdio, obtenint un èxit important. Va ser seguit pels singles i vídeos de «Everything's Ruined», «Easy», que va obtenir gran popularitat a Europa, i «A Small Victory».
Aquests darrers, malgrat ser excel·lents vídeos, van sortir menys per la MTV, tal vegada perquè cap cançó calçava amb la imatge hard rock que havien deixat amb The Real Thing, i era una música molt difícil de classificar. Mentrestant Faith No More va formar part de la gira més gran de l'any, el Guns N' Roses/Metallica Stadium Tour. Després d'aquesta gira, en la qual van rebre tèbies respostes dels fanàtics dels caps de cartell, a causa de la diferència d'estil musical, es van embarcar en gires per Estats Units i Europa davant d'audiències més petites. El disc finalment va vendre més de 600.000 còpies als Estats Units, i al Regne Unit va aconseguir ser el número 2. S'estima que va vendre al voltant de 3 milions per tot el món.
Després que la gira dAngel Dust va acabar, la resta de la banda estava d'acord que Jim Martin els estava frenant amb el seu poc entusiasme i l'any 1993 va ser acomiadat. Segons Roddy Bottum, Martin va ser acomiadat per fax, a més va declarar: «Jim Martin sempre ha estat molt convencional en el que volia per a la banda, és molt fan només de la música amb molta guitarra, metal específicament. Durant l'enregistrament d'Angel Dust es va tornar evident per a ell i per a nosaltres que anàvem en direccions molt diferents». No obstant això, Jim Martin afirma que va ser ell qui va decidir abandonar la banda.
Davant això, se li va oferir a Geordi Walker, de Killing Joke ocupar la seva posició, però no va acceptar.Conspiracy of Two Kerrang magazine, 12 April 2003
A finals d'aquell any col·laboren a la banda sonora de la pel·lícula Judgment Night on interpreten al costat de Boo-Yaa T.R.I.B.I. la cançó «Another Body Murdered» que seria llançada com a senzill. Gould va haver d'enregistrar les guitarres.
King for a Day... Fool for a Lifetime (1995-1996) L'any 1995 s'edita l'àlbum titulat King For A Day...Fool For A Lifetime, un disc que els exposa a un espectre encara més ampli d'estils i experimentació, incloent gèneres com el jazz funk, gospel i bossa nova. Després de la sortida de Jim Martin de la banda, Trey Spruance es va encarregar de les guitarres en l'enregistrament del disc, i després va deixar la banda, donant diferents raons en cada entrevista, no obstant això la banda sosté que va ser perquè Spruance no estava disposat a comprometre's en una gira mundial tan extensa. Va ser reemplaçat per Dean Menta, antic roadie de la banda i exguitarrista de la banda Duh.