Fou un psicoterapeuta cognitiu estatunidenc que desenvolupà la teràpia racional emotiva conductual (TREC) a partir de 1955. Fou fundador i president de l'Albert Ellis Institute, deNova York.Albert Ellis Institute. Consultat el 4 de novembre de 2012. Fou considerat el segon psicoterapeuta més influent de la història (per davant de Sigmund Freud, que n'ocupà el tercer lloc; el primer en fou Carl Rogers), segons una enquesta distribuïda al 1982 entre professionals de la psicologia dels Estats Units i el Canadà. El mateix any de la mort d'Ellis, Psycology Today el qualificà com el «psicòleg viu més important».Jules Evans (l'1 d'agost de 2007). «Prospect Magazine: Albert Ellis». Número 137.
Infantesa Ellis nasqué a Pittsburgh, Pennsilvània el 27 de setembre de 1913 i es crià a Nova York.George Boeree (1998). Rafael Gautier (traductor) (2002). «Teorías de la personalidad: Albert Ellis». Recuperat de Psicologia Online . Consultat el 4 de novembre de 2012. Era el major de tres germans. El pare d'Ellis era un home de negocis, activitat en què tingué poc d'èxit.
En la seua autobiografia, Ellis retrata la seua mare com una dona abstreta, amb trastorn bipolar. De vegades, segons Ellis, era una «cotorra cridanera que no escoltava». Donava la seua opinió sobre molts temes fermament. Com el pare, la mare d'Ellis era emocionalment distant dels seus fills. Quan arribà la Gran Depressió, els tres germans van haver de treballar per ajudar la família.
Educació i principis de la seua carrera Entra en l'àmbit de la psicologia clínica després d'obtenir una llicenciatura en vendes per la Universitat de la Ciutat de Nova York. Comença una breu carrera com a economista, seguida d'una altra com a escriptor. Aquests intents es donen durant la Gran Depressió, que començà al 1929: a Ellis els negocis li anaven malament i no tenia èxit en la ficció. Com que sí que se li donava bé escriure assaig, va investigar i escrigué sobre sexualitat, convençut d'emprendre una nova carrera en psicologia clínica.
El 1942, Ellis comença els estudis de doctorat en psicologia clínica al Col·legi de Mestres de la Universitat de Colúmbia, que formava els psicòlegs sobretot en psicoanàlisi. Completa el mestratge en psicologia clínica al juny de 1943, i fa pràctiques privades a temps parcial, mentre seguia treballant en la tesi, potser perquè llavors a Nova York els psicòlegs no necessitaven llicència. Ellis publica articles abans de doctorar-se. El 1946 escriu una crítica sobre tests de personalitat de llapis i paper, molt utilitzats. Arriba a la conclusió que només l'Inventari Multifàsic de Personalitat de Minnesotta complia les normes com a eina vàlida de recerca.
El 1947 obté un doctorat en Psicologia Clínica a Colúmbia; en aquest moment Ellis creia que la psicoanàlisi era la forma més profunda i eficaç de teràpia. Com la majoria de psicòlegs de l'època, s'interessà en les teories de Sigmund Freud. Practica la psicoanàlisi: comença una anàlisi personal i un programa de supervisió amb Richard Hülsenbeck (l'analista del qual havia estat Hermann Rorschach, un dels principals analistes formats en l'Institut de Karen Horney, i promotor del test de Rorschach). En aquest temps fa classes a la Universitat de Nova York i a la de Rutgers. Ellis completa la seua anàlisi i practica psicoanàlisi clàssica sota la direcció del seu mestre.
Però la fe d'Ellis en la psicoanàlisi aviat s'enfonsa per la poca millora en els seus pacients, per això decideix usar una aproximació neofreudiana, amb què aconseguí millors resultats, però no suficients. És per això que adopta un paper més actiu, combinant consells i interpretacions directes. Els seus pacients semblaven millorar més ràpidament que quan emprava procediments psicoanalítics passius.
Desenvolupament de la teràpia racional emotiva conductual Les majors influències d'Ellis foren els psicòlegs Karen Horney, Alfred Adler, Erich Fromm i Harry Stack Sullivan. Ellis reconeix Alfred Korzybski i la seua obra Ciència i seny, així com els seus estudis sobre semàntica general, com el començament del seu camí per a la creació de la teràpia racional.Ellis A. (1991). «General semantics and rational-emotive therapy: 1991 Alfred Korzybski Memorial Lecture». Institute of General Semantics. També es va basar en la filosofia moderna i antiga, i en les seues pròpies experiències per teoritzar sobre psicoteràpia.
El gener de 1953 trenca amb la psicoanàlisi, i es refereix a si mateix com a terapeuta racional. Desenvolupa un nou tipus de psicoteràpia més activa, directiva i dinàmica, en què es requeria que el terapeuta ajudàs el client a comprendre, —i actuar per aquesta comprensió—, que la seua filosofia personal contenia creences que contribuïen als seus dolors emocionals. La seua nova aproximació emfasitza el treball de canviar activament creences i capteniments contraproduents, autoderrotistes i rígids del pacient, demostrant la seua irracionalitat per falta d'evidències. Ellis creia que amb l'anàlisi racional la gent entendria les seues creences irracionals, i les canviaria per una posició més racional. A això se li denomina reestructuració cognitiva.
El 1954 Ellis ensenya la seua nova tècnica a altres terapeutes, i el 1957 exposa formalment la primera teràpia cognitiva, proposant que els terapeutes ajuden la gent ajustant el seu pensament i capteniment, com a tractament per a problemes de pensament i comportament. Dos anys més tard Ellis publica Com viure amb un neuròtic, en què es referia al seu mètode.
El 1960 Ellis presenta la seua nova teoria en l'Associació Americana de Psicologia, en una convenció a Chicago, però és rebut amb poc d'interés, perquè llavors l'atenció de la psicologia experimental es dirigia al conductisme, mentre que en psicologia clínica s'enfocava a les escoles de psicoanàlisi deSigmund Freud, Carl Jung, Alfred Adler i Fritz Perls. Malgrat que l'enfocament d'Ellis se centrava en l'estudi del coneixement, l'emotivitat, la conducta, i els mètodes d'anàlisis des del diàleg conscient amb el psicoterapeuta; l'èmfasi en la cognició resultà cridanera i, sovint, el reberen amb hostilitat en conferències professionals i revistes, potser exceptuant els seguidors d'Adler.Dr. Mike & Dr. Lidia Abrams: «A Brief Biography of Dr. Albert Ellis 1913–2007» Consultat el 4 de novembre de 2012.
Tot i la lenta adopció del seu enfocament, Ellis funda el seu propi institut, l'Institut per a la Vida Racional, com una organització sense afany de lucre, el 1959. El 1968 és aprovat pel Consell Rector de Governadors de l'Estat de Nova York com un institut d'aprenentatge i psicologia clínica. Regularment hi oferia seminaris en què convidava un participant a l'escenari per tractar-lo. El seu mètode es feu famós per prendre sovint un estil directiu i confrontacional.
Estudis d'avaluació de la integritat El 1979 i durant les següents dues dècades Ellis enfoca part de les seues recerques cap a la integritat conductual mitjançant la psicologia experimental aplicada, centrant-se en la fiabilitat, honestedat i lleialtat com a conducta psicosocial, i el compromís organitzacional com a norma cognitiva avaluant concretament imatges desenvolupades en el seu Institut.
En el seu llibre Personality Theories coescrit amb Mike Abrams i Lidia Dengelegi Abrams s'estableixen les opinions d'avaluació de la integritat entenent que cada personalitat pot tenir un canvi en la seua actitud; la confiabilitat és el factor comú de les seues mostres preses, de les quals s'obtingueren grans avanços per trobar una eina per treballar amb la ment humana.
Treball com a sexòleg i investigador de la sexualitat humana i l'amor En la dècada dels 60, Ellis arriba a ser considerat un dels fundadors de la revolució sexual americana. Sobretot al principi de la seua carrera, era molt conegut pel seu treball com a sexòleg i per les seues humanistes i, de vegades, controvertides opinions sobre la sexualitat humana; temes que van interessar-lo des del començament de la seua carrera. També col·labora amb el conegut zoòleg i investigador sobre sexualitat Alfred Kinsey, junts treballen en una sèrie de llibres i articles sobre sexualitat humana i amor.
El 1958 publica el seu clàssic Sexe sense culpa que va arribar a ser àmpliament conegut per les seues actituds sexuals obertes. Col·laborà amb la revista The Realist de Paul Krassner; entre els seus articles, el 1964 publica «Si això és heretgia… És la pornografia perjudicial per als xiquets?».Albert Ellis, Ph.D. (1964) «If this be heresy... Is pornography harmful to children?», en «The Realist» No.47 pp.17-8, 23. El 1965 publicar un llibre anomenat Homosexualitat: les seves causes i la seua cura, en què veia l'homosexualitat com una patologia que havia de ser guarida. El 1976 l'Associació Nord-americana de Psiquiatria reverteix la seua posició sobre l'homosexualitat, en declarar que no és un trastorn mental i, per tant, no ha de ser tractada; el mateix any, Ellis aclareix la seua opinió anterior en Sexe i l'home alliberat, exposant que alguns capteniments homosexuals estan pertorbats i poden ser objecte de tractament; però, en la majoria de casos, no s'ha de qualificar l'homosexualitat com a bona ni dolenta (exceptuant-ne la perspectiva religiosa). Prop del final de la seua vida, actualitza i reescriu Sexe sense culpa, i el 2001 el publica com a Sexe sense culpa al . En aquest llibre exposa i millorar la seua visió humanista de l'ètica i la moral sexual; dedica un capítol a l'homosexualitat i hi dona consells i suggeriments sobre com millorar la vida amorosa i sexual.
Ellis i la religió En la versió original de Sexe sense culpa, Ellis afirma que les restriccions religioses sobre la sexualitat són sovint innecessàries i perjudicials per a la salut emocional. També fou famós el seu debat amb psicòlegs religiosos, incloent-hi Orval Hobart Mowrer i Allen Bergin, sobre la proposta que la religió sovint contribueix a l'angoixa psicològica. Per la seua adscripció a l'humanisme no teista, fou reconegut el 1971 com l'Humanista de l'Any per l'Associació Humanista Americana. El 2003 és un dels signants del Manifest humanista III. En els seus darrers anys, Ellis es descriu com un ateu probabilístic, que significa que, tot i reconéixer que no podia estar completament segur que no hi ha déu, creia que la probabilitat de la seua existència era tan minsa que no valia la pena parar-hi esment i triava no creure fins que les evidències n'apuntassen al contrari.Nielsen, Stevan Lars & Ellis, Albert. (1994). «A discussion with Albert Ellis: Reason, emotion and religion», en «Journal of Psychology and Christianity«. 13(4), Win 1994. p. 327–341Albert Ellis & Shawn Blau (compilador) (2000). «Vivir en una sociedad irracional; una huía para el bienestar mediante la terapia racional emotiva-conductual». Madrid: Paidós Ibérica.
Mentre que l'ateisme i l'humanisme personal d'Ellis foren constants, els seus punts de vista sobre la funció de la religió en la salut mental canviaren amb el temps. En els primers comentaris en les convencions i en el seu institut de Nova York, declarà que les creences devotes i les pràctiques religioses eren perjudicials per a la salut mental. En «El cas contra la religiositat», un fullet de 1980 publicat pel seu institut, oferia una definició idiosincràtica de la religiositat com qualsevol creença devota, dogmàtica i exigent. Observa que els codis i persones religioses sovint manifesten la religiositat de manera exigent, però afig que la devoció exigent és evident en molts psicoterapeutas i psicoanalistes ortodoxos, devots creients polítics i ateus agressius. Al final conclou que la religió no era en si mateixa perjudicial, sinó en els casos d'extrem fanatisme com qualsevol altra idea irracional.