El Regne de Prússia (en alemany: Königreich Preußen) va ser un estat que va existir entre 1701 i 1918, i que va actuar com a potència central en la creació de l'Estat alemany modern. Governat per la branca francona de la dinastia Hohenzollern, l'estat va néixer de la unió de Brandenburg i el Ducat de Prússia.
Fins al 1772, els seus sobirans duien el títol de «Rei a Prússia» per qüestions legals dins del Sacre Imperi. Gràcies al seu poder militar, va assolir l'hegemonia sobre el nord d'Alemanya després de la guerra austro-prussiana.
El 1871, arran de la guerra francoprussiana, es va convertir en el nucli de l'Imperi Alemany, del qual n'era l'estat dominant, abastant gairebé el 65% del territori. El 1918, amb la derrota a la Primera Guerra Mundial i l'esclat de la Revolució de Novembre, la monarquia va ser abolida i el regne es va transformar en l'Estat Lliure de Prússia, integrat com a estat federat a la República de Weimar.
Història Precedents: des de la Prússia original fins a Brandenburg
El Ducat de Prússia té el seu origen en l'establiment dels alemanys a la Prússia Oriental a partir del . La província, que posteriorment va rebre el nom de «Prússia Oriental», era fins a aquesta època l'únic territori anomenat pròpiament Prússia, atès que el seu nom derivava dels seus originaris habitants prussians bàltics, no alemanys, que van ser assimilats després de les Croades Bàltiques i la Drang nach Osten. El règim establert pels alemanys a Prússia va rebre el nom d'Estat monàstic dels Cavallers Teutònics, i encara que va aconseguir sotmetre als regnes cristians de Lituània i Polònia, després va perdre la seva hegemonia en diverses guerres contra aquests últims, sent la Guerra Poloneso-teutònica (1519-21) la que va representar la derrota final. L'últim gran mestre de l'orde, Albert de Brandenburg-Ansbach, va renunciar llavors al catolicisme, abraçant el luteranisme i va jurar vassallatge al rei de Polònia, Segimon el Vell. Per la seva banda, el monarca polonès va secularitzar els territoris de l'Orde Teutònic i els va lliurar a Albert i els seus hereus sota la forma del Ducat de Prússia.
Els Hohenzollern de Brandenburg, cosins del llavors duc Albert de Prússia, van pretendre incrementar els seus dominis mitjançant el matrimoni. Encara que la majoria d'aquestes unions van ser improductives des del punt de vista dinàstic, les noces del marcgravi brandenburguès Joaquim II amb Eduvigis de Polònia, filla del rei Segimon el Vell, li va permetre obtenir al primer la garantia polonesa que si el llinatge d'Albert s'extingia per l'absència de fills homes, els seus hereus rebrien el ducat de Prússia. Quan el duc Albert va morir el 1568, li va succeir el seu fill, Albert Frederic de Prússia. A causa de la debilitat mental d'aquest últim, va sorgir la possibilitat que els Hohenzollern de Brandenburg accedissin al ducat prussià, per la qual cosa el Congrés polonès es va reunir a Lublin i, després de deliberar, va ratificar la decisió del seu rei.
En 1594, el marcgravi Joaquim Frederic de Brandenburg, net de Joaquim II, va aconseguir que el seu fill Joan Segimon es casés amb la filla major d'Albert Frederic, Anna de Prússia, augmentant les probabilitats d'heretar el ducat, ja que el duc no tenia fills homes. El 1603, Joaquim Frederic va aconseguir obtenir la regència de Prússia quan es va agreujar la malaltia mental del duc; va decidir afermar encara més els seus llaços amb Prússia, i, quan va enviduar, es va casar amb Leonor de Prússia, germana d'Anna. D'aquesta manera, pare i fill van tenir al duc de Prússia com a sogre. El matrimoni de Joan Segimon amb Anna va tenir doble benefici, ja que aquesta era la filla major de Maria Leonor de Cléveris, germana major de Joan Guillem de Cléveris, un altre duc mentalment inestable que governava estratègics territoris prop del Rin i del camí espanyol. Amb la mort de Joan Guillem sense fills ni germans homes, Joan Segimon va al·legar tenir drets hereditaris, i va ser un actor important en la Crisi de la successió de Juliers-Cléveris. Quan el duc Albert Frederic va morir el 1618 sense fills homes que l'heretessin, el ducat de Prússia va passar a Joan Segimon. Així, Brandenburg i Prússia van quedar en unió personal amb l'hereu de la casa Hohenzollern, unió que duraria 300 anys i que inicialment seria coneguda sota la dualitat Brandenburg-Prússia. Joan Segimon va morir a l'any següent, i el va succeir el seu fill, Jordi Guillem de Brandenburg.
No obstant això, i a pesar que els Hohenzollern de Brandenburg van aconseguir obtenir guanys territorials importants gràcies a matrimonis estratègics, no estaven en condicions de fer valer la seva autoritat si la seva força militar es posava a prova. La Guerra dels Trenta Anys va ser un desastre per a Brandenburg, que va ser ocupada successivament pels bàndols en conflicte, arrasada i saquejada. En canvi, Prússia va quedar fora dels camps de batalla i va servir de refugi al marcgravi. L'ambivalent Jordi Guillem tampoc va ser capaç de sostenir les seves pretensions hereditàries al ducat de Pomerània, i en morir el 1640 va lliurar al seu fill, Frederic Guillem, un territori molt afeblit amb una força militar inferior a la dels seus enemics. Malgrat això, en finalitzar la guerra el 1648, Brandenburg-Prússia va rebre la part oriental de Pomerània, un territori major al que va rebre Suècia, malgrat que la seva importància militar era considerablement menor. L'explicació es troba en el potencial de Brandenburg-Prússia, no en el seu poder actual. Les dues principals dinasties en conflicte, els Borbó a França i els Habsburg a Àustria, tenien plans similars encara que oposats per a l'Electorat de Frederic Guillem. França volia enfortir a un Estat alemany per fer contrapès als Habsburg austríacs, mentre que aquests últims volien enfortir a Brandenburg perquè fes contrapès a Suècia, ja que des de 1648 compartirien fronteres.
A pesar que la Pau de Westfàlia va premiar territorialment a Brandenburg, igual que el 1618, els Hohenzollern no estaven en condicions de defensar les seves adquisicions. Per aquest període, un conseller de l'elector Frederic Guillem va considerar en un informe que Polònia estava buscant l'oportunitat per arrabassar-li Prússia. Suècia estava fent el mateix amb Pomerània, i els territoris guanyats en la successió de Juliers-Cléveris estaven a la mercè de les Províncies Unides. Per contrarestar aquesta debilitat, l'Elector de Brandenburg va començar a reforçar l'exèrcit, arribant a tenir 25.000 soldats el 1655, suficients com per tenir un paper important a la batalla de Varsòvia com a aliat de Suècia contra Polònia durant el "Diluvi". Frederic Guillem va aconseguir obtenir llavors la garantia del rei Carles X Gustau de Suècia que no intentaria arrabassar-li Prússia, a canvi de jurar-li vassallatge. No obstant això, amb prou feines l'exèrcit suec es va retirar al nord per lluitar contra Dinamarca, l'Elector va canviar de bàndol i es va aliar amb el rei polonès. Leopold d'Habsburg, que era candidat a l'Imperi, volia comptar amb el vot de Brandenburg, per la qual cosa va pressionar al rei polonès perquè confirmés la sobirania dels Hohenzollern sobre Prússia. D'aquesta manera, l'exèrcit de Frederic Guillem va liderar l'atac de la coalició austro-polonès-brandeburguesa contra Suècia, aconseguint una victòria decisiva. Brandenburg-Prússia va poder així controlar tota la Pomerània, però malgrat la seva creixent importància militar, seguia sent una potència menor en la política internacional, i li van ser arrabassades tots els seus guanys territorials en aquesta guerra en el Tractat d'Oliwa, principalment per pressió francesa, que ara vetllava per Suècia. El reconeixement internacional del domini brandenburguès sobre Prússia va ser llavors l'únic guany que els Hohenzollern van poder treure de la guerra del Nord de 1655-1660.
1701: El creixement de Brandenburg miniatura|Escut de Brandenburg. Frederic Guillem, el "Gran Elector" de Brandenburg-Prússia, va morir el 1688. Les seves propietats van passar al seu fill Frederic III (1688-1701), que es va convertir en el rei Frederic I de Prússia (1701-1713). A excepció del ducat de Prússia, totes les terres de Brandenburg formaven part del Sacre Imperi Romanogermànic, en aquesta època sota el govern hereditari de la Casa dels Habsburg. Frederic III va obtenir el consentiment del emperador Leopold I, a canvi de l'aliança contra França en la guerra de Successió espanyola, per adoptar (a Königsberg, el 18 de gener de 1701) el títol de "Rei a Prússia" amb base als seus territoris no imperials. La fórmula rei a Prússia en lloc de rei de Prússia es va adoptar per no poder haver-hi a l'imperi més rei que l'emperador i el de Bohèmia. El títol va passar a ser d'acceptació general amb el Tractat d'Utrecht.
1701-1740: El jove regne El nou regne de Prússia era molt pobre —encara no s'havia recuperat totalment de la devastació de la Guerra dels Trenta Anys— i el seu territori abastava més de 1200 km, des de les terres del Ducat de Prússia a la costa sud-est del mar Bàltic, passant per l'àrea central dels Hohenzollern a Brandenburg i acabant en els enclavaments del Ducat de Cléveris, Comtat de Mark i Ravensberg, a Renània. El 1708, aproximadament un terç de la població del ducat de Prússia va ser afectada per la pesta bubònica.Walker, Mack, The Salzburg transaction: expulsion and redemption in eighteenth-century Germany, (Cornell University Press, 1992), 74. La pesta va arribar a Prenzlau a l'agost de 1710, però va desaparèixer abans d'arribar a la capital, Berlín, a només 80 km.
Amb el Tractat d'Utrecht de 1713 que tancava la Guerra de Successió Espanyola rebé Neuchâtel cedida per França, i el sud-est de Gelderland, a més, França i Espanya van reconèixer la seva transformació en regne. Frederic Guillem I en fou el primer rei.
La derrota dels suecs a les mans de Rússia, Saxòia, Polònia, Dinamarca-Noruega, Hannover i Prússia en la Gran Guerra del Nord (1700-1721) va marcar el final del domini suec en el litoral sud del mar Bàltic. En el Tractat d'Estocolm prusso-suec (gener de 1720), Prússia va recuperar Stettin (Szczecin) i altres parts de les possessions sueques a Pomerània. Els Hohenzollern de Brandenburg havien obtingut la reversió del ducat de Pomerània des de 1472 (anteriorment, Pomerània ja havia estat annexionada a Brandenburg-Prússia el 1648 per la Pau de Westfàlia).
Durant aquest temps, el pla traçat pel gran elector va aconseguir el seu clímax.
1740-1760: Les guerres de Silèsia
miniatura|esquerra|Frederic II el Gran. miniatura|Adolph Menzel: Taula rodona, el rei Frederic II (centre) a Sanssouci amb Voltaire (esquerra) i els principals científics de l'Acadèmia de Ciències de Berlín, 1750. El 1740 va pujar al tron Frederic II el Gran. Valent-se d'un supòsit tractat de 1537 (vetat per l'emperador Ferran I), pel qual parts de Silèsia passarien a Brandenburg després de l'extinció de la dinastia Piast, Frederic va envair Silèsia, la qual cosa va marcar l'inici de la guerra de Successió austríaca. Després de la ràpida ocupació de Silèsia, Frederic va oferir protecció a l'arxiduquessa Maria Teresa I d'Àustria si la província tornava al seu domini. L'oferta va ser rebutjada, però Àustria va trobar altres oponents i Frederic va ser prou hàbil per aconseguir la cessió formal amb el Tractat de Berlín de 1742.
Com a sorpresa, Àustria va aconseguir anul·lar l'avantatge de Prússia en la guerra. En 1744 Frederic va envair de nou regions de l'Imperi per evitar represàlies i reivindicar, aquesta vegada, la província de Bohèmia. No va tenir èxit, però la pressió francesa sobre Gran Bretanya, aliat d'Àustria, va portar a una sèrie de tractats i acords que van culminar en 1748 amb la rúbrica del Tractat d'Aquisgrà, que va restaurar la pau i va concedir a Prússia la major part del territori de Silèsia.