miniatura|L'estela de la tomba d'Hegeso (c. 410-400 aC) és un dels millors exemples sobrevivents d'esteles d'una tomba àtica. A partir del 450 aC, els monuments funeraris atenesos representaven cada vegada més a les dones a mesura que augmentava la seva importància cívica. L'estudi de la vida de les dones a l'Atenes clàssica ha estat una part important de la formació clàssica des de la dècada del 1970. El coneixement de la vida de les dones atenenses prové de diverses fonts antigues. Gran part d'ella és evidència literària, principalment de tragèdia, comèdia i oratòria; complementat amb fonts arqueològiques com epigrafia i ceràmica. Totes aquestes fonts van ser creades per homes (i sobretot per a ells); no hi ha testimonis antics sobrevivents de les dones ateneses clàssiques sobre les seves pròpies vides.
Les noies joves d'Atenes de l'època clàssica no tenien educació formal; més aviat, les seves mares les haurien ensenyat les habilitats que necessitarien per dirigir una llar. Es casaven molt joves, sovint amb homes molt més grans que elles. Quan es casaven, les dones ateneses tenien dos papers principals: tenir fills i dirigir la llar. La dona atenesa ideal no sortia en públic ni interactuava amb homes amb els quals no estava relacionada, tot i que aquesta ideologia de reclusió només hauria estat pràctica en famílies benestants. A la majoria de les llars, les dones eren necessàries per dur a terme tasques com anar al mercat i portar aigua, que requerien temps fora de casa on eren possibles les interaccions amb els homes.
Legalment, els drets de les dones eren limitats. Se les va prohibir la participació política i les dones ateneses no tenien permís per representar-se davant la llei, tot i que sembla que les dones meteques sí (un metec era un estranger resident, lliure, però sense els drets i privilegis de la ciutadania). També se les va prohibir la realització de transaccions econòmiques per valor superior a un medimnos d'ordi. Tot i això, sembla que no sempre es va obeir aquesta restricció. En les famílies més pobres, les dones haurien treballat per guanyar diners i també s'haurien encarregat de les tasques domèstiques, com cuinar i rentar la roba. Les dones ateneses tenien una capacitat limitada per posseir béns, tot i que podien tenir dots importants i podien heretar béns.
L'àrea de la vida cívica en què les dones ateneses tenien més llibertat de participar era l'esfera religiosa i ritual. Juntament amb importants festivals reservats exclusivament a les dones, van participar en moltes activitats rituals mixtes. Va tenir especial importància el culte a Atenea Polias, la sacerdotessa de la qual va tenir una influència considerable. Les dones van tenir un paper important a la Panatenea, el festival anual en honor d'Atenea. Les dones també van tenir un paper important en els rituals religiosos domèstics.
Historiografia Les fonts
Les principals fonts sobre la vida de les dones d'Atenes de l'època clàssica són literàries, polítiques i legals, i artístiques. Com que les dones tenen un paper destacat en molta literatura atenesa, inicialment sembla com si hi hagués una gran quantitat d'evidències sobre la vida i les experiències de les dones ateneses. Tanmateix, les proves literàries supervivents són escrites exclusivament per homes: els historiadors antics no tenen accés directe a les creences i experiències de les dones ateneses clàssiques. És per això que John J. Winkler escriu a The Constraints of Desire (Les restriccions del desig) que «la majoria dels nostres documents supervivents simplement no es poden prendre amb valor nominal quan parlen de dones».
Segons Sarah Pomeroy, «les tragèdies no es poden utilitzar com a font independent per descriure la vida de la dona mitjana», ja que la posició de les dones en la tragèdia estava dictada pel seu paper en els mites preclàssics utilitzats pels tragèdics com a fonts.
Tanmateix, The Position of Women in Athens in the Fifth and Fourth Centuries (La posició de les dones a Atenes als segles i ) d'A. W. Gomme es va basar en gran manera en la tragèdia com a font, i va argumentar que els personatges femenins de la tragèdia clàssica atenesa van modelar les vides de les dones contemporànies. També es discuteix la rellevància de la comèdia com a prova. Pomeroy escriu que, atès que tracta més sovint amb gent corrent que amb herois i heroïnes mitològiques, la comèdia és una font més fiable que la tragèdia per a la història social. No obstant això, Gomme va criticar l'ús de la vella comèdia com a prova de la vida quotidiana «perquè pot passar qualsevol cosa amb Aristòfanes».
Una altra font important per a la vida de les dones d'Atenes de l'època clàssica és la supervivència dels discursos legals. Atès que molts es refereixen a l'herència, són fonts valuoses d'actituds ateneses cap al gènere i la família. Tot i que aquestes fonts s'han de tractar amb precaució perquè els judicis a Atenes de l'època clàssica eren «lluites essencialment retòriques», són útils per obtenir informació sobre les ideologies de gènere, família i llar. Aquests discursos també freqüentment contenen referències a les lleis ateneses i fins i tot els textos de les quals no es conserven d'una altra manera; per exemple, el discurs pseudo-Demòstones Contra Neaira, conté una llei sobre l'adulteri que no està atestada d'una altra manera.
L'evidència arqueològica i iconogràfica proporciona una gamma més àmplia de perspectives que la literatura. Se sap que els productors d'art atenès antic incloïen els metecs. Part d'aquest art pot haver estat produït per dones i nens. Tot i que l'art produït (en particular, ceràmica, esteles sepulcrals i figuretes) va ser utilitzat per un ventall més ampli de persones que la literatura atenesa, incloses les dones i els nens, no se sap amb quina exactitud la iconografia de l'art clàssic va cartografiar la realitat de la societat clàssica.
Enfocaments Abans del , i en alguns casos fins a la dècada del 1940, els historiadors prenien en gran manera fonts literàries antigues com a prova de la vida de les dones al món antic. A mitjan , això va començar a canviar. Les primeres innovacions en l'estudi de les dones en la història antiga van començar a França, ja que l'Escola dels Annales va començar a interessar-se més pels grups poc representats. Robert Flacelière va ser un autor influent de les dones a Grècia. Al mateix temps, la filosofia feminista, com El segon sexe de Simone de Beauvoir, també examinava la vida de les dones al món clàssic.
Influït pel feminisme de la segona onada, l'estudi de les dones de l'antiguitat es va generalitzar al món de parla anglesa a la dècada del 1970. La quantitat de beques per a dones al món antic ha augmentat dramàticament des de llavors. La primera publicació important en aquest camp va ser un número especial de la revista Arethusa de 1973, que tenia com a objectiu mirar les dones del món antic des d'una perspectiva feminista. El 1975 es va publicar la primera edició de Goddesses, Whores, Wives, and Slaves (Deesses, putes, esposes i esclaves) de Sarah Pomeroy. Això s'ha descrit com «la inauguració d'estudis sobre dones dins dels clàssics». Lin Foxhall va titllar el llibre de Pomeroy de «revolucionari» i «un gran pas endavant» de l'anterior llibre acadèmic en anglès sobre dones antigues. Segons Shelley Haley, l'obra de Pomeroy «legitimava l'estudi de les dones gregues i romanes a l'antiguitat».
Tanmateix, els clàssics s'han caracteritzat com un camp «notòriament conservador» i, inicialment, la història de les dones va trigar a adoptar-se; del 1970 al 1985, només es van publicar alguns articles sobre dones de l'antiguitat a les principals publicacions. El 1976, una sola revisió va ser capaç de cobrir «tot el camp de la recent publicació acadèmica sobre dones en tota l'antiguitat clàssica». Tanmateix, el 1980, es deia que escriure sobre dones d'Atenes de l'època clàssica era «positivament de moda». El 1989, els estudis sobre dones es van descriure com «un dels punts de creixement més emocionants» dels clàssics.
Juntament amb la teoria feminista, l'obra de Michel Foucault, influenciada per l'estructuralisme i el postestructuralisme, ha tingut un impacte significatiu en l'estudi de gènere a l'antiguitat clàssica. Foucault fou elogiat per mirar el gènere des de la lent dels sistemes socials. Segons Lin Foxhall, el seu enfocament «ha tingut més impacte en la formació de gènere que res des del feminisme de segona onada» i és «pràcticament canònic en alguns sectors». No obstant això, l'obra de Foucault ha estat criticada per la seva «discussió superficial sobre les dones com a subjectes històrics».
L'interès acadèmic per la vida de les dones al món antic ha continuat augmentant. El 2000, una revisió de llibres centrats en les dones de l'antiga Grècia publicada en un període de tres anys podria abastar divuit obres sense ser exhaustiva. El ventall de temes tractats per les dones historiadores també va augmentar substancialment; el 1980 la qüestió de l'estatus de les dones era el tema més important per a les historiadores de les dones ateneses, però el 2000 els erudits van començar a treballar sobre «gènere, cos, sexualitat, masculinitat i altres temes».
Fins a la dècada del 1980, els estudiosos de les dones d'Atenes de l'època clàssica estaven principalment interessats en la condició de les dones i en la forma en què les veien els homes. Els primers estudis feministes pretenien afirmar que les dones eren significatives en la història antiga i demostrar com havien estat oprimides. Els primers erudits van afirmar que les dones ateneses tenien un lloc «menyspreable», però el 1925 Arnold Wycombe Gomme va desafiar aquesta posició. Segons Gomme, les dones tenien un estatus social elevat malgrat els seus drets legals limitats; la seva opinió ha reforçat aquesta posició des de llavors. Pomeroy atribueix la varietat de punts de vista als tipus d'evidència prioritzats pels estudiosos, amb aquells que defensen l'elevat estatus de les dones ateneses que citen predominantment la tragèdia i els que argumenten en contra que destaquen l'oratòria.
Amb un interès creixent per la història de les dones per part dels erudits clàssics, diverses disciplines relacionades també han esdevingut més significatives. Els classicistes s'han interessat més per la família des de la Segona Guerra Mundial, amb particularment influència del llibre de W. K. Laceyen The Family in Classical Greece (La família en la Grècia clàssica) de 1968. La història de la infància va sorgir com a subdisciplina de la història durant la dècada del 1960, i altres disciplines com l'estudi de la medicina antiga han estat influïdes pels enfocaments feministes dels clàssics.
La infància de la dona atenesa La mortalitat infantil era molt freqüent a Atenes de l'època clàssica, amb potser el 25% dels nens que morien al naixement o poc després. A més dels riscos naturals del part, els antics atenesos practicaven l'infanticidi; segons Sarah Pomeroy, les noies eren més propenses a morir que els nois. Donald Engels ha argumentat que un elevat índex d'infanticidi femení era «demogràficament impossible», tot i que els erudits han desestimat en gran manera aquest argument. Tot i que els estudiosos han intentat determinar la taxa d'infanticidi femení, Cynthia Patterson rebutja aquest enfocament per fer preguntes equivocades; Patterson suggereix que els estudiosos haurien de considerar la importància social i l'impacte de la pràctica.
Janet Burnett Grossman escriu que sembla que les noies eren commemorades amb la mateixa freqüència que els nois sobre les làpides àtiques supervivents, tot i que els estudiosos anteriors van suggerir que els nois eren commemorats el doble de vegades. Si sobrevivien, els nadons atenesos rebien un nom en una cerimònia (ἀμφιδρόμια, amfidròmia) al cinquè, setè o desè dia després del naixement. Els ritus de pas posteriors van ser aparentment més comuns i elaborats per als nois que per a les noies.