El xinés antic o xinès antic, també denominat xinés arcaic o xinès arcaic en les obres antigues, és l'etapa registrada de l'idioma xinés més antiga, i l'avantpassat de totes les variants de xinés modernes. El període que abasta varia segons els experts. Alguns el limiten a l'inici de la Dinastia Zhou, per l'evidència documental de la fonologia; altres hi inclouen tot el període Zhou, i sovint fins al final de la dinastia Shang amb les primeres proves d'escriptura, mentre que altres hi inclouen els períodes Qin i Han posteriors. Els primers exemples de xinés són inscripcions endevinatòries en ossos oraculars del 1250 ae, al final de la dinastia Shang. Les inscripcions en bronze són abundants durant la següent Dinastia Zhou. En la darrera part del període Zhou va florir la literatura, incloent-hi obres clàssiques com els Analectes de Confuci, Menci i la Crònica de Zuo Zhuan. Aquestes obres serviren de model per a la literatura xinesa clàssica, que fou un estàndard d'escriptura fins a la primeria del , per això es conserva el vocabulari i la gramàtica del xinès antic.Aldridge, Edith (2013), «Survey of Chinese historical syntax part I: pre-Archaic and Archaic Chinese», Language and Linguistics Compass 7 (1): 39-57,
El xinés antic s'escrivia amb una versió inicial de caràcters xinesos, en què cada caràcter representava una paraula monosil·làbica. Tot i que no és una escriptura alfabètica, la majoria dels caràcters es crearen adaptant un caràcter d'una paraula de so semblant. Els lingüistes han utilitzat la informació fonètica d'aquesta escriptura i la rima de la poesia antiga per a reconstruir la fonologia del xinés antic, que es correspon si fa no fa al període de la dinastia Zhou de l'Oest, en l'inici del Mil·lenni I aC. Tot i que molts detalls en continuen incerts, la majoria dels lingüistes estan d'acord que el xinés antic es diferencia del xinés mitjà en la manca d'obstruents retroflexius i palatals, però té grups consonàntics inicials, i consonants nasals sordes i líquides. La majoria de reconstruccions descriuen el xinés antic com una llengua no tonal, però amb grups consonàntics al final de les síl·labes que es transformarien en les distincions tonals del xinés mitjà.
La majoria d'investigadors tracen l'origen del nucli del vocabulari del xinés antic fins al sinotibetà, amb molts préstecs primerencs de les llengües veïnes. Durant la dinastia Zhou el vocabulari monosil·làbic originari augmentà amb mots polisil·làbics formats per composició i reduplicació. També s'hi han identificat afixos derivatius. La llengua manca, però, d'inflexió, i indica la relació gramatical usant l'ordre de les paraules i partícules gramaticals.
Classificació El xinés mitjà i els seus veïns del sud, les llengües tai-kadai, les hmong–mien i la branca viètica de les llengües austroasiàtiques tenen sistemes tonals, estructura sil·làbica i característiques gramaticals semblants, i manquen d'inflexió, però es creu que aquests són trets zonals estesos per difusió més que per una descendència comuna.Norman, 1988, pàg. 8–12.Enfield, 2005, pàg. 186–193. La hipòtesi més àmpliament acceptada és que el xinés pertany a la família de llengües sinotibetanes, amb el birmà, tibetà i altres llengües parlades a l'Himàlaia i al massís del sud-est asiàtic.Norman, 1988, pàg. 12–13. Les proves consten d'uns centenars de cognats, entre els quals s'inclou vocabulari bàsic com aquest:Coblin, 1986. pàg. 35–164Norman, 1988. pàg. 13 SignificatXinés anticLes paraules reconstruïdes del xinés antic segons Baxter (1992) estan marcades amb asterisc i tenen algunes substitucions gràfiques d'obres més recents: per a (Schuessler, 2007. p=122) i consonants transcrites segons les convencions IPA.Tibetà anticBirmà antic'jo'吾 GSR 58f; ṅa (Hill, 2012, p. )ṅā (Hill, 2012, p. )'tu'汝 *GSR 94j; naṅ(Hill, 2012, p. )'no'無 *GSR 103a; dt. (Hill, 2012, p. )dt. (Hill, 2012, p. )'dos'二 *GSR 564a; gñis (Hill, 2012, p. )nhac < * nhik (Hill, 2012, p. )'tres'三 *GSR 648a; gsum (Hill, 2012, p. )sumḥ (Hill, 2012, p. )'cinc'五 GSR 58a; lṅa (Hill, 2012, p. )ṅāḥ (Hill, 2012, p. )'sis'六 La notació «*C-» indica que hi ha proves que existia una consonant en xinés antic abans de *r, però no s'ha pogut identificar quina consonant era (Baxter|1992|p=201).GSR 1032a; drug (Hill, 2012, p. )khrok < * khruk (Hill, 2012, p. )'sol'日 *GSR 404a; ñi-dt. (Hill, 2012, p. )niy (Hill, 2012, p. )'nom'名 *GSR 826a; myiṅ < * myeŋ (Hill, 20, p. 12)maññ < el meuŋ (Hill, 20, p. 12)'orella'耳 *GSR 981a; rna (Hill, 2012, p. )nāḥ (Hill, 2012, p. )'junta'節 *GSR 399e; tshigs (Hill, 2012, p. )chac < * chik (Hill, 2012, p. )'peix'魚 GSR 79a; ña < ṅʲa (Hill, 2012, p. )ṅāḥ (Hill, 2012, p. )'amarg'苦 GSR 49u; kha (Hill, 2012, p. )khāḥ (Hill, 2012, p. )'matar'殺 *GSR 319d; -sad (Hill, 2012, p. )sat (Hill, 2012, p. )'verí'毒 *GSR 1016a; dug (Hill, 2012, p. )tok < * tuk (Hill, 2012, p. ) Tot i que la relació es proposà per primera volta a la primeria del s. XIX ara és acceptada en general, i la reconstrucció de la família sinotibetana està molt més avançada que famílies com la indoeuropea o l'austronèsica (Handel, 2008, p. 422). Malgrat que el xinés antic és des de lluny el primer membre confirmat de la família, la seua escriptura logogràfica no indica clarament la pronúncia de les paraules (Norman, 1988, p. 14). Altres dificultats són la gran diversitat de llengües, la manca d'inflexió en moltes d'aquestes, i els efectes del contacte lingüístic. A més, moltes de les llengües minoritàries es parlen en zones muntanyenques difícils d'investigar per ser zones frontereres en conflicte (Handel, 2008, pàg. 434–436; Norman, 1988, pàg. 15-16).
Les consonants inicials solen correspondre segons el punt i mode d'articulació, però la veu i aspiració són molt menys regulars, i els prefixos varien entre els idiomes. Alguns investigadors creuen que aquests dos fenòmens reflecteixen la pèrdua de les síl·labes menors (Coblin, 1986, p. 11; Handel, 2008, pàg. 425-426). El prototibetobirmà, segons el reconstruïren Benedict i Matisoff, manca de difèrencies per aspiració en les consonants oclusives i fricatives inicials. L'aspiració en el xinés antic sol correspondre's amb les consonants preinicials del tibetà i les llengües lolobúrmiques, i sembla una innovació xinesa sorgida dels primers prefixos (Schuessler, 2007, pàg. 58-63). El protosinotibetà s'ha reconstruït amb un sistema de sis vocals com en les reconstruccions recents del xinés antic, diferenciant-se de les llengües tibetobirmanes que fonen la vocal central mitjana amb la (Gong, 1980, pàg. 476–479; Schuessler, 2007, pàg. 2, 105). Les altres vocals es conserven en ambdues, amb alguna alteració entre la i la *-i-, i entre la *-o- i la *-u- (Schuessler, 2007, pàg. 110-117).
Història Línia de temps del xinés antic i texts existentsc. 1250 aec. 1046 ae771 ae476 ae221 ae Els registres més antics coneguts de l'idioma xinés es trobaren a Yin Xu, prop de la ciutat moderna d'Anyang identificada com la darrera capital de la dinastia Shang, i es remunten a l'any 250 ae (Baxter i Sagart, 2014, p. 1). És escriptura en ossos oraculars, breus inscripcions tallades en closques de tortuga i en omòplats de bous, amb propòsits endevinatoris, i també unes poques i breus inscripcions en bronze. L'idioma emprat correspon a una forma primitiva de xinés, però és difícil d'interpretar per l'escàs del material i l'elevada proporció de noms propis. Només s'han identificat amb certesa la meitat dels 4.000 caràcters gravats. Se sap poc sobre la gramàtica d'aquest idioma, però semblaria molt menys dependent de partícules gramaticals que el xinés clàssic (Boltz, 1999, pàg. 88-89).
Des de començaments de la dinastia Zhou de l'Oest, cap al 1000 ae, els texts més importants trobats són inscripcions en bronze, moltes d'extensió considerable. També s'han transmés texts preclàssics encara més extensos sobre un ampli ventall de temes per tradició literària. Les parts més antigues del Shujing, el Clàssic de poesia i el I Ching també es remunten al començament de la dinastia Zhou, i s'assemblen molt a les inscripcions en bronze pel vocabulari, sintaxi i estil. S'ha identificat una proporció més alta d'aquest vocabulari més variat en comparació amb el vocabulari del període oracular (Boltz, 1999, p. 89).
Els quatre segles que precediren a la unificació de la Xina el 221 ae (el període de les Primaveres i Tardors i dels Regnes Combatents) configuren el període clàssic xinés en sentit estricte. Hi ha moltes inscripcions en bronze d'aquest període, però són àmpliament superades per la rica literatura escrita en tinta sobre tauletes de bambú i (cap a finals del període) sobre seda. Tot i que són materials peribles, i molts llibres foren destruïts en la Crema de llibres i enterrament d'intel·lectuals durant la dinastia Qin, altres texts s'han transmés per còpies. Les obres d'aquest període com ara les Analectes de Confuci, el Clàssic de la pietat filial, Menci i Zuo Zhuan, han estat admirats des de la dinastia Han com a models de l'estil en prosa. El xinés clàssic d'aquestes obres constitueix la base del xinés literari, que fou l'estàndard de l'escriptura culta fins a començaments del segle XX (Boltz, 1999, p. 90).
Escriptura alt=Fragmento de hueso grabado con caracteres|miniatura|Escriptura sobre os oracular de la dinastia en un omòplat de bou miniatura|Impressió en tinta d'una inscripció en bronze del 825 ae alt=Tiras de bambú con escritura vertical de chino antiguo|miniatura|Escriptura amb segells en tauletes de bambú dels Regnes Combatents Cada caràcter de l'escriptura representa un sol mot en xinès antic. La majoria d'experts creuen que aquests mots eren monosil·làbics, tot i que s'ha suggerit que una minoria en tenien presíl·labes menors (Norman, 1988, p. 58; Baxter i Sagart, 2014, pàg. 50-53). El desenvolupament d'aquests caràcters seguí les mateixes tres etapes que els jeroglífics egipcis, l'escriptura cuneïforme i l'escriptura maia (Boltz, 1994, pàg. 52–72; Boltz, 1999, p. 109).
Alguns mots podien representar-se per dibuixos (més tard estilitzats) com 日 rì 'sol', 人 rén 'persona' i 木 mù 'arbre, fusta', per símbols abstractes com 三 sān 'tres' i 上 shàng 'dalt', o per composició de símbols com 林 lín 'bosc' (dos arbres). Al voltant de 1.000 dels caràcters d'ossos oraculars, prop d'un quart del total, són d'aquest tipus, tot i que 300 encara no se n'han desxifrat. Tot i que l'origen pictogràfic d'aquests caràcters és evident, ja han sofert una gran simplificació i estandardització. Algunes versions evolucionades de la majoria d'aquests caràcters encara s'utilitzen en l'actualitat (Wilkinson, 2012, p. 36; Boltz, 1994, pàg. 52-57).
Després, els mots que no es poden representar pictogràficament, com termes abstractes i partícules gramaticals, es representaren prenent prestats els signes pictogràfics de mots de so semblant: Boltz, 1994, pàg. 59–62 i Boltz, 1999, pàg. 114-118:
La paraula lì 'tremolar' originàriament s'escrivia amb el caràcter 栗 de lì 'castanya'.GSR 403; El pronom i la partícula modal qí s'escrivia amb el caràcter 其, que originàriament representava jī 'cistella d'aventar'.GSR 952;
A voltes el caràcter prestat es modificaria lleument per diferenciar-lo de l'original, com 毋 wú 'no', que deriva de 母 mǔ 'mare' (Wilkinson, 2012, p. 36). Posteriorment els préstecs fonètics es desambiguaren amb l'addició d'indicadors semàntics, normalment afegits a la paraula menys comuna:
La paraula lì 'tremolar' posteriorment s'escrigué amb el caràcter 慄, format afegint-hi el símbol ⺖, una variant de 心 xīn 'cor'.GSR 403; La paraula original però poc comuna jī 'cistella d'aventar' s'escrigué amb el compost 箕, obtingut en afegir el símbol 竹 zhú 'bambú' al caràcter.GSR 952;
Aquests caràcters composts fonosemàntics s'usaren molt en els ossos oraculars, i la gran majoria dels caràcters creats des de llavors són d'aquest tipus (Boltz, 1994, pàg. 67-72).