El Regne d'Hongria es formà a partir de l'antic Principat d'Hongria, amb la coronació d'Esteve I l'any 1000. Fou el resultat de la conversió de Géza d'Hongria a l'Església catòlica en la dècada del 970.
Aquest regne fou dirigit per la dinastia Árpád durant els següents tres segles. Ladislau I també esdevingué rei de Croàcia i després els reis d'Hongria n'heretaren el títol. Durant el regnat de Béla IV el regne fou envaït pels mongols. La línia d'Árpád s'extingí al s. XIV. Després d'un curt període d'interregne, quan els senyors més poderosos en competien pel control, els nobles hongaresos triaren una sèrie de reis de diverses dinasties que en restabliren l'autoritat reial.
El primer rei d'Hongria sense descendència dinàstica fou Maties Corví (rei de 1458 a 1490), que dirigí campanyes militars reeixides i també esdevingué rei de Bohèmia i duc d'Àustria. Com a governant renaixentista establí institucions d'educació, patrocinà les arts i les ciències, i introduí un nou sistema legal al regne.
Els territoris hongaresos disminuïren considerablement com a conseqüència de l'expansió de l'Imperi Otomà al . El país es dividí en tres parts el 1541: la part central controlada per l'Imperi Otomà com a província de Budin, la part oest, anomenada l'Hongria Reial, els nobles de la qual triaren Ferran I del Sacre Imperi romà com a rei, amb l'esperança que ajudaria a expulsar els turcs, i Transsilvània com a Regne d'Hongria Oriental, que sovint retia homenatge a l'Imperi Otomà.
Significat El terme Regne d'Hongria s'empra per denotar la composició multiètnica d'una sèrie de territoris en contraposició amb el modern estat hongarés, prou més petit i ètnicament més homogeni. Abans del s. XIX, el terme "hongarés" designava l'habitant d'aquest estat, independentment de la seua ètnia.
En llatí, els mots natio Hungarica i Hungarus es referien a la noblesa del regne. Tot i que la idea d'Hongria (lleialtat i patriotisme més enllà dels orígens ètnics) existia entre gran part de la població d'aquest estat, segons el tractat Tripartitum d'Istvan Werboczy, només els nobles privilegiats eren la Natio Hungarica o Hungarus, subjectes a la Sagrada Corona independentment de la seua ètnia.
Visió general miniatura|298x298px|El Sacre Imperi Romanogermànic a la mort de l'emperador Otó.Mgft. = Marca/Marcgraviat = Ducat = Regne Als quatre segles posteriors a la seua migració cap a la plana pannònica, els magiars van evolucionar des d'una difusa confederació de tribus i arribaren a crear un regne que seria conegut com a Regne d'Hongria; estava regit per la dinastia Árpád i fortament vinculat a la cristiandat occidental. Finalment, el llinatge d'Árpád s'extingí i el Regne d'Hongria s'enfonsà en el caos, en què la noblesa més poderosa lluitava pel control.
Acabada la dinastia Árpád, els nobles hongaresos triaren una sèrie de reis estrangers per restablir l'autoritat reial. Hongria i els països veïns prosperaren durant segles com a Europa central, i experimentaren una etapa de pau interrompuda sols pels conflictes successoris. Amb el temps, l'expansió de l'Imperi Otomà i les lluites arran de la Reforma Protestant afebliren el país, que s'escindí entre els otomans i l'Imperi Austríac
Campanyes magiars i la batalla de 955 Els llaços que unien les set tribus magiars es feren febles poc després de la migració. En aquell moment, Europa estava molt desunida i durant més de mig segle els magiars imposaren tributs a Baviera, la Gran Moràvia, Itàlia i l'Imperi Romà d'Orient i en terres tan llunyanes com els Pirineus. L'any 907, el marcgravi Leopold de Baviera intenta aconseguir una victòria contra els magiars. L'exèrcit europeu estava format per uns 100.000 soldats, però van ser derrotats per Árpád d'Hongria en la batalla de Brezalauspurc. El 910, els magiars derrotaren l'exèrcit imperial franc de Lluís IV d'Alemanya prop d'Augsburg. De 917 a 925 els magiars van assaltar Basilea, Alsàcia, Borgonya, Saxònia i Provença. El 937 saquejaren França, i arribaren fins i tot a Reims i Itàlia fins a Òtranto al sud. De vegades com a mercenaris i altres com a saquejadors, les bandes arrasaren pobles i ciutats i van prendre presoners per explotar-los com a mà d'obra, demanar-ne rescat o vendre'ls com a esclaus. L'emperador de l'Imperi Romà d'Orient i els monarques europeus pagaven tributs anuals als magiars. El 955, però, els exèrcits de l'emperador romanogermànic Otó I el Gran derrotaren un exèrcit magiar en la batalla de Lechfeld, prop d'Augsburg. Això significà el final de les incursions magiars a Europa occidental, tot i que els assalts contra l'Imperi Romà d'Orient es perllongarien fins a l'any 970.
Els Árpád (970-1301) Géza i els començaments de la cristianització del poble hongarés En la dècada del 970, a conseqüència dels canvis nacionals i internacionals, el més poderós dels prínceps hongaresos, Géza, adoptà el cristianisme, la fe dels vencedors, i començà a difondre'l pel país. Per la mateixa època, inicià un procés d'organització del poder central. Amb prou feines declarà la guerra als països estrangers durant els seus 25 anys de govern. Géza reforçàr la seua política pacifista amb matrimonis entre els seus fills i els membres de les dinasties europees més poderoses, per tal de consolidar el poder magiar a la plana pannònica.
Els esforços de Géza per crear un estat estable que garantís el tron als seus successors fracassaren perquè es va veure obligat a compartir el territori amb altres membres de la família principal. El príncep Koppány també reclamava el tron. En el dret hongarés de successió s'aplicava el sistema del Senyoriu, és a dir, el dret del germà major supervivent. Koppány també exigia el matrimoni amb la vídua principal, Sarolt. La voluntat de Géza que el seu primogènit heretés el tron xocava amb el dret ancestral hongarés. esquerra|miniatura|Sagrada corona d'Hongria En relació amb la seua conversió al cristianisme, sorgia la qüestió de si Hongria hauria d'unir-se a l'Església catòlica o a l'ortodoxa. En un primer moment (a l'entorn del 948), els nobles hongaresos s'uniren a l'Església Ortodoxa. A la tardor de 972, però, Adalbert de Praga fou nomenat bisbe pel papa Silvestre II, amb l'objectiu de difondre el cristianisme occidental entre els hongaresos. Sant Adalbert batejà Géza i la seua família. La seua esposa, Sharolt, havia estat batejada de menuda per un bisbe grec. La decisió d'adoptar aquest segon bateig fou dictada per les circumstàncies. La darrera fase dels atacs hongaresos es dirigí contra el sud-est, i això enutjà als romans d'Orient. L'abolició per part de l'emperador romà d'Orient de la independència política i religiosa de Bulgària fou un avís als hongaresos.
L'amenaça romana d'Orient obligà el príncep hongarés a cercar el reconeixement polític i moral del Sacre Imperi. La implantació del cristianisme occidental fou un esdeveniment cultural i polític per als hongaresos. Durant el regnat de Géza, acabaren els saqueigs i quasi aconseguí consolidar un estat independent.
Sant Esteve I miniatura|250x250px|Europa al 1000, l'època d'Esteve I A la mort de Géza, començaren els enfrontaments per la successió en la cort: segons el dret ancestral hongarés, Koppány hauria d'ocupar el tron, però Géza havia designat hereu el seu primogènit. Les lluites en la família reial s'iniciaren al 997. Koppány es va rebel·lar, i molta gent del Transdanubi se li uní. Els rebels representaven l'antic ordre, el dret ancestral, la fe pagana i l'organització tribal. El seu rival Vajk Istvan, que fou batejat amb el nom d'Esteve, estava recolzat pels senyors magiars lleials i cavallers alemanys i italians, i pretenia unir-se a la comunitat europea. La victòria final d'Esteve sobre Koppány canviaria definitivament el curs de la història hongaresa.
Esteve consolidà el seu poder expulsant altres caps de clans rivals i confiscant-los les terres. Després, demanà al papa Silvestre II el reconeixement com a rei d'Hongria. El papa hi accedí, i la llegenda diu que Esteve fou coronat el dia de Nadal de l'any 1000. La coronació convertia Hongria en un estat de ple dret dins d'Occident, independent del Sacre Imperi Romanogermànic i de l'Imperi Romà d'Orient. També conferia a Esteve un poder absolut, que utilitzà per a enfortir el poder de l'Església catòlica a Hongria. Ordenà als seus súbdits pagaments de delmes i la construcció d'una església per cada deu llogarets. Regalà terres als bisbats i monestirs; decretà el matrimoni obligatori per als que no fossen clergues i va prohibir els matrimonis entre cristians i pagans. Els monjos estrangers que hi arribaren van treballar com a professors, i hi introduí mètodes agraris occidentals. Tot i que al principi s'usava un alfabet hongarés, va acabar adoptant l'alfabet llatí. Entre els anys 1000 i 1844, el llatí era la llengua oficial del país.
Esteve implantà a Hongria un sistema de comtats seguint el model franc, cadascú governat per un comte o magistrat nomenat pel rei. Durant l'època d'Esteve, la societat hongaresa estava organitzada en dues classes: persones lliures i no lliures. Els nobles descendien per línia paterna dels magiars que havien arribat a la plana pannònica o que havien rebut nomenament reial. Sols els nobles podien exercir càrrecs públics o presentar queixes al rei. Pagaven delmes i havien de prestar serveis militars a la corona, però estaven exempts d'imposts. Els no lliures -que no tenien representació política- eren esclaus, lliberts, immigrants o nobles despullats dels seus privilegis. La gran majoria eren serfs que pagaven imposts al rei i donaven part de la seua collita a la noblesa per l'ús de les seues terres. Els serfs depenien directament del rei, i això limitava el poder dels nobles.
Les terres dels clans, les de la corona, i les antigues terres reials formaven l'antic regne. Les terres dels clans eren propietat dels nobles, i les podien deixar-les en herència a altres membres de la família o a l'Església; si un noble moria sense descendent, les seues terres anaven a parar al seu clan. Els territoris de la corona eren patrimoni d'Esteve: terres confiscades a nobles deslleials, conquistades en guerra, o desocupades. Les antigues terres eren propietats concedides a l'Església o a particulars pel rei.
Esteve va sotmetre també prínceps semiindependents com els Atjonia, al sud d'Hongria, prop del riu Mureş i els Gyula de Transsilvània.
Successors d'Esteve, invasió mongola i reconstrucció Esteve va morir al 1038, i el canonitzaren al 1083. Malgrat les revoltes paganes i les lluites successòries, Hongria continuà expandint-se. Defensà Transsilvània de les invasions nòmades d'Orient, i els territoris dels sículs i saxons foren colonitzats als s. XI i XII. Igual que en els exèrcits europeus, Esteve creà la cavalleria pesant hongaresa.
Després de mort, comença un procés de lluites per la supremacia entre la reialesa i els nobles. L'any 1051, els exèrcits del Sacre Imperi Romanogermànic intentaren conquistar Hongria, però foren derrotats a la muntanya Vértes i a Pózsony el 1052.
El 1091, Ladislau I d'Hongria conquista Croàcia.Free Dictionary - Croatia.Ladislaus I. Segons una narració basada en el Pacta Conventa, que és possiblement una falsificació, Hongria i Croàcia crearen una unió personal.Europe in the Middle Ages, 500-1250. No hi ha cap document autenticat que verifique aquest fet, i les fonts medievals esmenten l'annexió de Croàcia al Regne d'Hongria.
Els segles XI i XII foren relativament tranquils i Hongria desplegà a poc a poc un sistema feudal segons el model europeu occidental. La producció de gra augmentà, completant així la ramaderia, però fins al els mètodes de conreu eren molt primitius, perquè cultivaven la terra fins a deixar-la exhaurida, i després emigraven a nous terrenys. Les mines d'or, argent i sal constituïen els principals ingressos. Malgrat que s'hi encunyà moneda, el bestiar continuà sent la principal unitat de canvi. Entre aquests membres de la dinastia Árpád destacaren:
Kálmán, l'"amant dels llibres" (1095-1116)