Luci Licini Lucul () va ser un magistrat romà, conegut com el general que va derrotar a Mitridates VI Eupator. Era fill de Luci Licini Lucul i de Cecília, filla de Luci Cecili Metel Calb. Va néixer vers el 106 aC i la seva primera aparició publica va ser a l'acusació de l'àugur Servili, autor del desterrament del seu pare, que finalment va ser absolt.
Servei amb Sul·la De jove va servir amb distinció a la guerra social i va atreure l'atenció de Sul·la al que va acompanyar com a qüestor a Grècia i Àsia quan va esclatar la guerra amb Mitridates VI Eupator (88 aC). Durant el setge d'Atenes, i per manca de flota, Sul·la va enviar a l'hivern del 87 al 86 aC a Lucul, amb sis vaixells, a demanar ajut dels aliats. Lucul va aconseguir expulsar a les forces del rei del Pont de l'illa de Quios i de Colofó (86 a 85 aC). Fímbria, que era del partit popular i havia estat enviat pel govern de Roma, va expulsar Mitridates de Pèrgam i el va assetjar a Pitane. Si Lucul llavors hagués col·laborat, el rei hauria estat agafat i la guerra s'hauria acabat, però va seguir els interessos de Sul·la i no va donar suport a Fímbria i Mitridates es va poder escapar per mar a Mitilene. Una mica després Lucul va derrotar la flota enemiga a la batalla de Ténedos i es va fer amo de la zona de l'Hel·lespont facilitant el pas de Sul·la cap a Àsia a la primavera del 84 aC.
Una mica després es va signar una pau amb Mitridates i Sul·la va tornar a Roma i va deixar Lucul a Àsia. Durant el temps de pau es va ocupar d'afers civils, com l'emissió de moneda i la recaptació de les quantitats exigides per Sul·la a les ciutats vençudes. En aquestes tasques va ser liberal i va mirar de fer que els pagaments resultessin el menys penosos possible. La revolta de Mitilene va ser reprimida amb severitat mostrant que també podia ser dur si calia.
Va restar a Àsia fins a l'any 80 aC i va retornar a Roma i el 79 aC, on va ser edil curul junt amb el seu germà Marc Licini Lucul. Els jocs organitzats pels germans van ser esplèndids i per primera vegada es va veure a elefants lluitant amb braus.
Sul·la li va encarregar de revisar els seus comentaris i el va nomenar tutor del seu fill Faust abans que a Pompeu (cosa que va donar lloc a la gelosia d'aquest). Per una llei especial, Lucul va poder exercir com a pretor quasi immediatament després d'acabar el període d'edil (probablement l'any 77 aC). Després va ser propretor a Àfrica on va actuar de manera justa i el 75 aC va tornar a Roma on va aspirar al consolat que va obtenir per l'any 74 aC junt amb Marc Aureli Cota.
Consolat i la guerra contra Mitridates En el seu consolat es va oposar als intents de Luci Quinti per abolir les lleis constitucionals de Sul·la. Al final del període va obtenir la província de la Gàl·lia Cisalpina i el seu col·lega Cotta la de Bitínia (que havia esdevingut territori romà a la mort del rei Nicomedes III Evergetes), però en aquell moment va morir Octavi, el procònsol de Cilícia i Lucul va aconseguir ser nomenat procònsol d'aquesta província en lloc de la Gàl·lia, i amb l'encàrrec de dirigir, si s'esqueia, la guerra per terra contra Mitridates del Pont, que es veia venir, mentre Cota tindria el comandament de la flota.
Al final de l'any 74 aC ja eren els dos cònsols a Àsia. Lucul portava una legió des d'Itàlia i en va trobar quatre més a Àsia que eren les antigues forces de Fímbria. Va restaurar la disciplina d'aquests tropes i al final va poder reunir trenta mil infants i 2500 cavallers. Just a temps, ja que aviat va rebre notícies que Mitridates havia envaït Bitínia amb 150.000 homes, havia derrotat a Cota per terra i mar i l'havia bloquejat a Calcedònia. Lucul es va dirigir a Galàcia, però quan va passar a Frígia es va veure aturat a Otryae per un destacament de Mitridates dirigit pel romà exiliat Vari. L'aparició d'un meteor va impedir l'enfrontament.
Mentre, Mitridates va abandonar el setge de Calcedònia i es va dirigir contra Cízic i Lucul es va dirigir a aquesta zona, però sense preses, esperant les dificultats del rei per mantenir un exèrcit tan gran. Va establir el campament a certa distància, des d'on podia vigilar, interceptar les comunicacions i impedir els subministraments; quan l'hivern va impedir a Mitridates rebre subministraments per mar, la gana va afectar els seus homes i va haver d'aixecar el setge. Un destacament de quinze mil homes d'avantguarda va ser atacat per Lucul i aniquilat a Rhyndacus. Quan el gros de les forces del rei van començar la retirada, Lucul va atacar la rereguarda al pas de l'Esop i el Grànic, i va causar nombrosos baixes a l'enemic. L'exèrcit de Mitridates va quedar seriosament damnat però el rei va conservar el domini de la mar, i va donar el comandament de la flota al romà Vari amb orde de mantenir el domini de la mar Egea mentre ell va tornar a Bitínia. Lucul va enviar els seus lloctinents Voconi i Triari mentre ell mateix s'ocupava de formar una flota a l'Hel·lespont amb aportacions de totes les ciutats gregues d'Àsia. El primer combat va tenir lloc a Ilium, i Lucul va derrotar la flota pòntica, i el segon va ser a Lemnos onel que la flota del rei va ser gairebé aniquilada i el mateix Vari fet presoner junt amb el seu estat major.
Llavors Lucul es va poder dirigir a Nicomèdia on era Mitridates. Cota i Triari ja es preparaven a assetjar a Mitridates i aquest, quan va conèixer la derrota de la flota, va fugir de la ciutat i es va escapar per mar cap al Pont. Lucul es va reunir amb Cotta i Triari a Nicomèdia i va enviar al primer a forçar l'aixecament del setge d'Heraclea, i Triari amb la flota va ser enviat al Bòsfor, per impedir la tornada dels esquadrons enemics.
Lucul va passar a Galàcia saquejant el país i va entrar sense cap oposició seria fins a Temiscira, però per evitar que el rei iniciés una guerra de guerrilles a les muntanyes, no el va perseguir cap a Cabeira (on ara era Mitridates) i es va aturar per assetjar Amisos i Eupatòria, esperant que al privar al rei de la seva rereguarda l'obligaria a sotmetre's. Però el rei va enviar reforços a les dues ciutats i va restar tranquil a Cabeira on disposava d'una força de quaranta mil infants i quatre mil cavallers.
Campanya del 72 aC Cal·límac va fer una gran defensa d'Amisos tot i l'energia de Lucul i finalment al bo de l'hivern es va distendre. A la primavera del 72 aC Lucul va deixar a Murena amb dos legions per mantenir el setge i va marxar contra Mitridates a Cabeira, però la superioritat del pòntic en cavalleria impedia un enfrontament directe i només es van produir combats parcials, en els que els romans van portar la pitjor part, i finalment per la manca de provisions Lucul es va haver de retirar cap a Capadòcia.
Justament llavors uns destacaments de tropes reials dirigits per Menemac i Miró van ser aniquilats per un dels lloctinents de Lucul, i Mitridates va decidir traslladar-se a més distància de l'enemic. Però en donar les ordres de retirada el pànic es va apoderar de les tropes que es van desbandar i el mateix rei va estar a punt de morir en la confusió. Va ser perseguit per la cavalleria romana cap a Comana, des d'on va fugir a Armènia acompanyat només per un petit cos de cavallers; Tigranes II d'Armènia el va acollir. Lucul el va perseguir fins a Talaura,Dió Cassi xxxv. 14Apià, Mithr. 115. però considerant la retirada d'Armènia dificultosa, es va aturar a aquesta ciutat i va enviar a Api Claudi Pulcre com ambaixador al rei Tigranes, demanant l'entrega de Mitridates.
Mentrestant va rebre la submissió de la Petita Armènia que havia estat sotmesa a Mitridates, i tributs dels colquis i tibarens. Llavors va retornar i va sotmetre completament el Pont. Amisos i Eupatòria que encara resistien, es van rendir, però Amisos va ser incendiada per Cal·límac abans de fugir, i encara que els soldats romans podien haver apagat les flames, es van aturar en el saqueig i van deixar la ciutat assolada i finalment es va cremar en gran part. Lucul va intentar restablir la ciutat concedint-li la llibertat i invitant nous poblador amb privilegis especials. Heraclea no va caure en poder dels romans fins a l'any 71 aC i Sinope va seguir una mica després amb el que es va completar la conquesta del regne. Al mateix temps, Macares, fill de Mitridates que el seu pare havia nomenat rei del Bòsfor, va enviar ambaixadors per fer submissió al general romà i fins i tot va enviar un cos que va participar en la conquesta de Sinope. Api Claudi no va obtenir una resposta positiva de Tigranes i es va sospitar que els dos reis preparaven una nova guerra units.
Lucul va dedicar atenció als afers civils de l'Àsia, fixant un tipus d'interès moderat, limitant les exaccions dels recaptadors romans, i restringint els abusos dels publicans. Amb aquestes mesures es va guanyar el favor popular i li van oferir jocs en el seu honor i diverses mostres de respecte i adhesió. Aquestes reformes es van mantenir quan Lucul va deixar el territori, prova de què eren encertades. En canvi es va guanyar l'enemistat dels cavallers romans, molts dels quals eren publicans, que van presentar una queixa a Roma.
Campanya del 69 aC Lucul va decidir avançar-se als designis de Mitridates i Tigranes amb la invasió d'Armènia (primavera del 69 aC), que va efectuar amb 12.000 infants i 3.000 cavallers. A deixar en el govern del Pont al seu lloctinent Sornaci i va rebre assistència de Ariobarzanes II de Capadòcia per passar l'Eufrates, entrant després a la Sofene i creuant el Tigris per avançar cap a Tigranocerta. El rei armeni va enviar a Mitrobarzanes per aturar Lucul, però l'armeni va ser derrotat i les seves forces aniquilades. Tigranes va fugir de Tigranocerta i en va encarregar la defensa al seu oficial Mankaios (pels romans Manceu, ) retirant-se a l'interior del país a esperar les tropes que estava reunint. Lucul va assetjar Tigranocerta amb l'esperança de què el rei armeni intentés atacar als assetjadors i lliurar un combat decisiu. Tigranes quan va reunir les tropes va enviar un contingent que va poder reforçar la ciutat i treure'n a les seves dones i concubines, i animat per aquest èxit es va presentar a la zona amb 150000 infants, 55000 cavallers i 20000 arquers i foners. El dia 6 d'octubre s'anunciava com un dia desgraciat pels àugurs romans però Lucul va dir: «jo el faré un dia afortunat».
El combat decisiu tingué lloc efectivament el 6 d'octubre del 69 aC a la riba del Tigris, probablement una mica més amunt del lloc de confluència del Centrites (Bohtan). Tigranes manava el centre, la dreta era del rei de Atropatene (gendre de Tigranes) i l'esquerra del de Adiabene. Lucul, amb una brillant estratègia, va obtenir una victòria completa i Tigranes i els seus es van retirar i en la fugida el rei va perdre fins i tot la seva diadema reial. Síria i la regió al sud del Tigris ja es podia donar per perduda pels armenis. Els mercenaris grecs i cilicis de Tigranocerta van desertar i Lucul va fer la seva entrada i va permetre el retorn a casa seva de tots aquells que ho volien, especialment els grecs. Els dinastes locals van haver d'acceptar el protectorat romà, entre ells el rei de Commagena, Antíoc I. Lucul va investir al selèucida Antíoc XIII Asiàtic que aprofitant els fets havia recuperat el regne de mans dels armenis i havia estat proclamat a Antioquia (ja havia estat reconegut abans pel senat romà com a legítim rei). Els romans van passar l'hivern a la Corduena. Nisibe encara resistia sota la direcció de l'enginyer grec Calímac o Cal·límac l'antic eficaç defensor d'Amisos.
Campanya del 68 aC Tigranes va recórrer Armènia i va reunir un nou exercit per passar a l'atac al bon temps de l'any següent, és a dir a la primavera del 68 aC. Oficials grecs van instruir a tota presa a quaranta mil soldats i trenta mil cavallers, armenis, ibers i gent de Mèdia, entre d'altres. Aprofitant els saquejos dels temples i santuaris que feien els romans, es va poder donar a la lluita un caire de defensa de la nació i de la religió.