L'expressió set metalls es refereix als metalls coneguts, i reconeguts com a tals, des de l'antiguitat fins al Renaixement. Els astròlegs de l'Antiguitat els van relacionar amb els «set planetes» (el Sol, la Lluna i els cinc planetes observables a simple vista), aquests mateixos associats amb els déus del panteó grecoromà.
La història dels processos d'extracció dels metalls començà en el . A l'Orient Mitjà, sis van ser els metalls utilitzats durant la Prehistòria i l'Antiguitat: l'or, la plata, el coure, l'estany, el plom i el ferro. L'or i la plata eren massa tous per ser usats a part de les joies. El coure podia endurir-se amartellant-lo, però va ser el descobriment de l'aliatge del coure i de l'estany, el bronze, la qual cosa va fer possible la fabricació d'eines. El plom, fàcil de treballar, es va utilitzar per fabricar recipients i canalitzacions d'aigua en l'Imperi romà. El domini del ferro va ser tan important que va marcar la transició de l'edat del bronze a l'edat del ferro al voltant de l'any .
El primer metall de l'època històrica va ser el mercuri. Va ser utilitzat en forma d'amalgames en el .
Aquests set metalls de l'Antiguitat van aparèixer al voltant dels següents períodes (segons Cramb):
Aquests metalls eren coneguts pels mesopotàmics, egipcis, grecs i romans de l'Antiguitat.
Des del descobriment dels primers metalls, l'or i el coure, fins a finals del , solament es van descobrir dotze metalls. Quatre d'ells –arsènic, antimoni, zinc i bismut– van ser descoberts als segles i . El dotzè metall descobert va ser el platí al . Actualment, es coneixen 82.
Correspondències entre els planetes i els metalls miniatura|Correspondència entre els set planetes i els set metalls (L'astronomie, 1887, Camille Flammarion (1842-1925)
El químic i historiador francès Berthelot suposava que es devia rastrejar el parentiu místic entre els planetes i els metalls fins als babilonis. La xifra «set» va aparèixer en relació amb l'observació de les fases de la Lluna: és aproximadament la cambra de la revolució d'aquest astre. Per a un poble de pastors i grangers, era fàcil detectar el pas dels dies observant les fases de la Lluna. Per tant, els caldeus ritmaren el seu treball durant un període de set dies, la setmana, sincronitzats segons un «quart» de lluna.De fet, un període sinòdic de la lluna (en relació al Sol) no és un nombre enter de dies sinó 29,530 dies. Per tant, un quart val 29.53/4 = 7.38 dies, amb un lleuger decalatge, una font de problemes interminables per als calendaris lunars incapaços d'acordar-se amb les estacions. I com en el cel, es podien observar set astres errants, assignaven a cada dia de la setmana un astre. Als segles següents, per explicar les propietats dels metalls, els filòsofs i astròlegs grecoromans els van associar amb els astres: l'or és groc com el Sol, la plata blanca com la Lluna, el ferro utilitzat per fabricar armes estava associat amb Mart, el déu de la guerra, el coure era de l'illa de Xipre (gr. kupros Κύπρος), la pàtria i Venus/Afrodita, el plom pesat i opac, el metall menys apreciat estava associat amb Saturn, el planeta més distant etc. Pitàgores considerava que el número set era únic, ja que era la suma dels costats de dues figures geomètriques bàsiques, el triangle i el quadrat.
La relació entre el Sol i l'or és esmentada pel poeta grec Píndar (518-). Aquesta relació, així com la influència dels astres en la producció dels metalls, es troba exposada en el comentari de Procle del Timeu de Plató (428-):
Després d'algunes variacions (vegeu més a baix), aquestes correspondències metall-planeta s'establiran després del segle XII:
Aquests termes seran usats en alquímia i química fins a la ruptura terminològica radical operada per Guyton de Morveau, Lavoisier (i col·laboradors) mitjançant la publicació en 1787 del seu nou Méthode de nomenclature chimique.
A finals del , el químic Nicolas Lémery, com altres químics, usava comunament els termes vitriol de Lune per al nitrat de plata, sel de Jupiter per a l'acetat d'estany, sel de Saturne per a l'acetat de plom, vitriol de Vénus per al nitrat de coure, safran de Mars apéritif per a l'òxid fèrric i Mercuri per vif-argen (vegeu Cours de chymie).
La metal·lúrgia en l'antiguitat
Els set metalls coneguts a l'Antiguitat van ser l'or (utilitzat des de ), el coure (), la plata (), el plom (-3500), l'estany (), el ferro () i el mercuri ().
Aquests metalls van ser coneguts per les civilitzacions antigues: els mesopotàmics, els egipcis, els grecs i els romans.
L'or miniatura|Una llavor d'or miniatura|Màscara d'or de Micenas, art funerari en or natiu
L'or es troba en el seu estat natiu, ja sigui en filons o en els rius en forma de llavors (que resulten de l'erosió dels filons). Sovint està present en forma d'un aliatge amb plata, anomenat pels antics electrum.
Molt abans de ser utilitzat com un mitjà d'atesorament i/o de patró de massa (barra, lingot) o monetari (monedes a l'antic Egipte del o Grècia de l'era clàssica), l'or natiu es va utilitzar en objectes habituals o rituals (vaixelles, eines, màscares, estàtua, joies), guardat o mostrat en forma de joies o collaret/polsera. L'or de Núbia –al voltant de – va justificar la conquesta territorial d'aquesta «terra d'or (nub)» per les potències egípcies, que ja portaven practicant l'encunyació de monedes d'or durant uns 700 anys, és a dir, des del voltant de .
Els aurieras són les mines d'or antigues o possiblement les seves restes terrestres.Per exemple al Llemosí (França) i les seves regions veïnes El món gal posseïa excel·lents tècniques que van sorprendre al món romà. Fins i tot després de la conquesta romana, les elits no podien entendre o explicar les múltiples capacitats de producció rural d'aquest metall.
El món greco-llatí ha deixat un extens vocabulari sobre aquest bell metall solar, començant amb aurifabria(orfebreria), aurum filatum (or filat en fil d'or), aurum ductile (or dúctil estiratge en fil), aurum tractile (or estirat), aurotextilis (tela d'or, teixits d'or), aurifrigia (franja daurada), aurum argento (aliatge Au-Ag) ...
El coure miniatura|Coure natiu miniatura|Malaquita i atzurita
El coure natiu es troba de vegades en masses molt grans, aquest mineral de la categoria dels elements natius, encara que és rar, es va usar per a eines des de . El martellejo del coure ho feia trencadís i la solució va ser cuir-lo. Els primers objectes de coure fos que es coneixen daten de a Egipte. El primer mineral utilitzat va ser la malaquita, una roca verda friable. Atès que la temperatura requerida per la reacció de reducció és de 700 a 800 °C, és probable que això es descobrís en els forns d'alfarer (1100 a 1200 °C) en lloc de les fogates (600 a 650 °C).
A l'Europa occidental, l'Edat del coure o calcolític designa el període 2000 /.
El plom esquerra|miniatura|Galena
El plom natiu existeix en la naturalesa, però és molt rar; la galena (sulfur de plom, PbS), que té una aparença metàl·lica, és abundant i va ser utilitzada com a maquillatge pels egipcis. El punt de fusió del plom és de 327 °C i, per tant, es pot aconseguir amb una simple fogata. Els primers usos es remunten a . Massa dúctil com per usar-se com a eina, s'usava per a recipients i conductes.
La plata miniatura|Plata nativa de la República Txeca
miniatura|Destral cerimonial del nord de l'Afganistan, Bactriana, fi - principis del Plata i daurat. La plata existeix en estat natiu, es diu plata nativa, i està excepcionalment present en una massa important (és el metall noble més actiu químicament). La plata és més dura que l'or, però menys que el coure. S'utilitza principalment per a joies i monedes. La galena conté una petita quantitat de plata, i la seva plata es pot extreure per calcinació i oxidació del plom: és la copel·lació. La plata nativa va ser una font de metall de plata, per la qual cosa tenia un veritable interès comercial. Actualment, la plata és solament el subproducte de la refinació dels minerals Pb, Cu i Zn.
Els ornaments de plata eren ja comunes en les tombes fa 6.000 anys. Les primeres mines conegudes a la Capadòcia i a Anatòlia també daten de al voltant de en temps pre-hitites. Es testifiquen diverses joies, ancestres d'anells preciosos egipcis amb incrustacions de pedres precioses. La plata és perfectament treballada amb martellejat refinat pels artesans asteques, penjolls dissenyats per suportar-la.
Després de l'or, l'encunyació de plata en monedes rodones s'estén i va generalitzar al món mediterrani i els seus voltants després de l'any . Va ser un metall patró monetari durant gairebé tres mil·lennis. Per tant, el marc o marc de plata fina de dotze denaris, el denari format per dotze grans, eren alhora pesos (expressats en lliures que corresponen a l'origen de la lliura monetària de plata) i títols, per tant, en la pràctica les unitats bàsiques de mesura, d'aquest metall monetari. Si el denari de plata va ser emblemàtic de la història dels diners de plata de l'Imperi romà i dels (petits) principats medievals, hi ha una gran quantitat de monedes antigues fetes de plata, començant amb la piastra i el real, el tàler/dòlar, el kreuzer, el akçe i el rixdale, el gros, el gros de Tours o gros praguenc i el teston, el sceat, el miliarenc o el siliqua, l'antoninià, el sesterci i els Quinaris romans, el dracma grec o estater, el sicle persa es va convertir en el shekel en hebreu ...
L'argenteria antiga, elaborada pel plater, consistia a aplicar sobre una superfície metàl·lica o una altra, una làmina prima o pel·lícula de plata. L'auge de l'electroquímica ha canviat aquesta professió.
L'estany miniatura|Cassiterita L'estany natiu existeix en la naturalesa, però és rar. I rarament s'usava solament, però si en forma d'aliatge amb el coure: el bronze. El coure obtingut per fusió rares vegades era pur. Amb certs minerals s'obtenia bronze que era més dur i fàcil de treballar, o per tant, més útil per fer eines i armes. Els primers trobats estan datats en , però els minerals d'estany segueixen sent rars, i la concentració d'estany és baixa fins al voltant de 2000/. El principal mineral utilitzat va ser la cassiterita. Al voltant de , era l'aliatge de metall principal utilitzada (Edat de Bronze).
El mercuri esquerra|miniatura|Cinabri de la Toscana esquerra|miniatura|Vif-argent, Mercuri
Es va trobar mercuri o vif-argent en tombes que daten de 1800/. Encara que el mercuri natiu impregna els minerals de mercuri, l'element es troba principalment en forma de mineral de sulfur de mercuri (HgS): el cinabri. És l'únic metall líquid a temperatura ambienti, i va anar àmpliament utilitzat per la seva capacitat per dissoldre l'or i plata en forma d'amalgames.
Al , el grec Dioscòrides va descriure la tècnica de calcinació d'una cullerada de cinabri col·locada sota un recipient en el qual es diposita el vapor de mercuri (De materia medica, V, 95). Dioscòrides, que escrivia en grec antic, nomenava al mercuri ὑδράργυρος, hydrárgyros hydrárgyros es compon de ὕδωρ, húdôr ('aigua') i ἄργυρος, árgyros ('plata') és a dir, 'plata líquida'. En la mateixa època, el romà Plini, descrivia la mateixa tècnica de sublimació del mineral per obtenir el hydrargyrus (derivat del grec antic), terme que en francès es convertirà en hidrargyre i del que deriva el símbol químic Hg, acrònim compost per inicial dels dos morfemes Hydrar i Gyrus. Plini distingia el hydrargyrus de la forma nativa del metall que ell cridava vicem argenti, que en francès donà vif-argent (Plini, HN, XXXIII, 123. El terme vif-argent es va usar fins a principis del .
El ferro El ferro tel·lúric o ferro natiu es va trobar inicialment en petites quantitats en algunes roques terrestres i especialment en els meteorits (contenen també del 6 a 8% de níquel). La seva extracció pot haver començat tan aviat com a , però solament es va desenvolupar a partir de . L'hematita (òxid de ferro) s'havia utilitzat anteriorment en l'ornamentació.
Metal·loides