Es coneix per alimentació espacial el conjunt de productes alimentaris que es subministren a la tripulació d'una missió a l'espai, els quals provenen de la Terra i tenen un gran impacte sobre la salut dels consumidors degut a ser la única font d'alimentació possible. miniatura|Bossa de menjar de la Estació Espacial Internacional. Hi trobem: formatge cheddar, cacauets recoberts de carmel, un bistec, crema d'espinacs, galetes dolces, galetes salades i coberts.El menjar de la tripulació d'una missió espacial està planificat per complir amb l'aportació nutricional que els astronautes necessiten, garantir que la tripulació pugui exercitar-se i contrarestar els efectes de l'ambient espacial sobre el cos humà. A més, aquest menjar subministrat a l'espai ha de resultar plaent en el seu consum.
Com que, fruit de la ingravidesa, arriba més sang al cap, molts astronautes perden lleugerament el sentit del gust i per això prefereixen aliments picants o molt especiats durant les primeres setmanes de la missió.
En conseqüència del prèviament exposat, el disseny dels "menús" de les missions espacials tripulades ha d'assegurar una bona varietat de productes així com un bon aspecte i gust dels mateixos. Per tal d'empaquetar àpats atractius per a la tripulació, els membres de l'Estació Espacial Internacional tenen la possibilitat de dissenyar els seus propis menús sempre i quan aquests compleixin amb els seus requeriments nutricionals.
El menjar consumit a les missions espacials no difereix gaire del menjar consumit a la terra en quant a ingredients. Així i tot, sí que és diferent en quant al format, l'empaquetatge i les formes de conservar i consumir. Avui dia, els aliments subministrats a l'espai es separen en aliments rehidratables, aliments termoestabilitzats, aliments d'humitat intermèdia, aliments irradiats, aliments frescos, aliments amb la seva forma natural i condiments. De cara a una possible colonització de Mart, es planteja també la congelació del menjar malgrat la reducció del contingut vitamínic que això comportaria.
En un vol espacial, que recordem que es troba en condicions d'ingravidesa, el disseny de l'embalatge està assegurat que els aliments, i sobretot les begudes, puguin ser ingerits per la boca. Això s'aconsegueix tot conservant el menjar en tubs d'alumini, en cubs o liofilitzant-lo.
Actualment, dins de la llista de productes subministrats durant les missions espacials s'hi poden trobar verdures i postres congelades, fruites, productes làctics, còctel de gambes, pollastre amb blat de moro i mongetes negres, pastís de púding de xocolata, xili vegetarià, pollastre agredolç o maduixes liofilitzades.
Història de l'alimentació a l'espai miniatura|294x294px|L'astronauta John Glenn, astronauta del programa Mercury, vestit amb el vestit a pressió de la corresponent missió. L'alimentació espacial ha tingut un fort progrés des dels seus inicis els anys 60 fins a l'actualitat. Tant, que s'ha passat de menjar amb forma de cubs i pastes en tubs a menjar similar al que avui dia es pren a la Terra, l'única diferència consistiria en el mode de conservació i la forma de consumir aquests productes. Gran part d'aquest progrés ha vingut donat pels canvis de disseny de les naus espacials, els quals en milloraven l'habitabilitat. Malgrat tot, la investigació està dirigida a augmentar la vida estable dels productes que formaran part de l'alimentació de missions de llarga durada, com les hipotètiques missions tripulades a Mart on no es podria fer servir el sistema alimentari que s'utilitza avui en dia.
Les complicacions que pot comportar un augment de la vida estable dels productes, però, es troben relacionats amb els requisits nutricionals, la varietat necessària i els mètodes de conservació. De fet, i fent referència als requisits nutricionals de les missions espacials, els últims 40 anys han estat molt importants en l'augment del coneixement sobre els canvis fisiològics que pateix un cos humà en les condicions de les mencionades missions, bàsicament degut a la ingravidesa.
La primera persona en menjar a l'espai va ser Guérman Titov, un astronauta soviètic. Ho va fer l'agost del 1961, un any abans que John Glenn, astronauta estatunidenc. John Glenn era un dels set primers astronautes del programa Mercury (1961 - 1963), el primer programa espacial tripulat dels Estats Units d'Amèrica.
Glenn va qualificar la seva alimentació durant la missió com a "limitada". Aquesta alimentació consistia en compota de poma, carn amb salsa i verdures emmagatzemats en tubs d'alumini, pel que s'havien de consumir sense estris de cuina. El disseny dels tubs estava pensat per evitar fuites que poguessin contaminar la cabina, però presentava dificultats a l'hora d'obrir aquests contenidors i es va seguir utilitzant durant les últimes missions del programa Apollo (1968 -1972).
Mercury miniatura|Menjar subministrat als astronautes de les missions del programa Mercury, conservat en tubs d'alumini o en cubs.El menjar de les missions del programa Mercury estava envasat en dos modes: tubs i cubs. Aquests daus picats, tenien una mida d'aproximadament 0,5 polzades, consistien en una mescla alta en calories, proteïnes, greixos, sucres i fruita o fruits secs. Malgrat les proves de popularitat van donar resultats satisfactoris, la tripulació de la missió no els va considerar apetitosos i, en conseqüència, no es van consumir.
Les investigacions en l'àmbit alimentari que es van dur a terme mentre durava el programa Mercury estaven enfocades en aconseguir aliments nutritius, agradables i amb un alt contingut calòric. Pensant en aquests objectius, també es van subministrar aliments liofilitzats. Així i tot, les naus del programa Mercury no disposaven ni de sistemes d'emmagatzematge ni mètodes molt efectius per a la rehidratació. A més, l'ús de pols rehidratables suposava el risc d'embrutar els equips del transport espacial i que fessin contacte amb les mucoses dels tripulants.
Gemini Gemini (1965-1966) va consistir en un seguit de missions de llarga durada que van aportar molta informació sobre les conseqüències dels viatges espacials en quant a la fisiologia humana i les complicacions per proporcionar una bona alimentació en aquestes condicions. Problemes com la baixa gravetat, els entorns remots i la llarga durada de les missions comportava una mala nutrició. Necessitaven aliments que es poguessin ingerir sense gravetat, amb un empaquetament i tractament adequats per mantenir les propietats nutricionals i organolèptiques durant llargs períodes i que garantissin als tripulants una dieta adient. Per assolir-ho, es van descartar els tubs d'esprémer. Els daus de mida petita es van recobrir amb gelatina per evitar l'esfondrament i els aliments liofilitzats es van tancar en un recipient de plàstic especial per facilitar la reconstitució mitjançant l'addició d'aigua.
Les 10 missions del programa Gemini consistien en tripulacions de dues persones per a cada vol. Per a aquestes es va dissenyar una alimentació amb un menú diari que aportés 2500 kcal per persona, però tenien un pes i un volum restringits; pel que es va posar èmfasi en els aliments concentrats.
Els sistemes alimentaris es van mesurar en termes de densitat calòrica i es van idear mètodes per evitar la defecació dels astronautes a l'espai. El contingut de fibra bruta dels aliments de mida picada es va reduir a quantitats insignificants per millorar la densitat d'energia i en previsió que el baix contingut de fibra de la dieta reduiria la massa fecal i la freqüència de la defecació.
Els astronautes del programa Gemini tenien disponibles plats com còctel de gambes, pollastre amb verdures, flam de mantega i salsa de poma, ells mateixos podien seleccionar les combinacions de menjars. Malgrat els aliments van complir la descripció d'acceptabilitat en proves terrestres, el consum en vol fou insuficient i els astronautes van perdre pes com a conseqüència.
Apollo Els astronautes del programa Apollo van ser els primers a disposar d'aigua calenta a bord, cosa que va facilitar la rehidratació dels aliments i va millorar-ne el gust. Aquests astronautes també van ser els primers a utilitzar el "spoon bowl", un recipient de plàstic que es podia obrir i menjar-ne el contingut amb una cullera. Els menús a consumir pels astronautes del programa Apollo es van formular a partir d'aliments qualificats per al vol en combinacions que consideraven les preferències i personals dels tripulants i també amb el Consum de Referència Alimentari.
Els menús estaven formats principalment d'aliments deshidratats que es podrien rehidratar abans de menjar, recuperant el gust i textura originals. Els aliments es consumien en una seqüència preestablerta, però es podien complementar amb guarnició que s'envasés de forma accessible individualment.miniatura|285x285px|Tres membres de la primera missió tripulada de Skylab menjant. D'esquerra a dreta els astronautes Joseph P. Kerwin, Paul J. Weitz i Charles Conrad Jr. Skylab Skylab (1973-1974), com Gemini, va ser un programa de missions de llarga durada amb la particularitat de ser el primer programa espacial amb un sistema d'alimentació que complia tots els requeriments nutricionals. Les dades obtingudes d'Skylab encara proporcionen la informació nutricional bàsica sobre l'espai.
Al sistema alimentari Skylab hi havia una varietat de 72 aliments per triar, amb un cicle de menú de 6 dies. Skylab va ser la primera missió espacial dels Estats Units a tenir equips bàsics per conservar i consumir menjar com congeladors, neveres i escalfadors d'aliments. Al ganivet, forquilla i cullera convencional que es fan servir a l'hora de consumir l'àpat a la Terra s'afegien unes tisores per tallar segells de plàstic i oberir els aliments empaquetats. Les naus del programa Skylab presentaven una àmplia zona interior on hi havia espai disponible per fer la funció de menjador i una taula. La taula de menjador tenia escalfadors d'aliments integrats amb temporitzadors per a la preparació dels àpats. Els astronautes de Skylab van mantenir la millor aportació nutricional registrada fins ara per als astronautes nord-americans.
Tots els aliments previstos per al programa Skylab es van llançar amb la primera missió, la majoria dels quals es van envasar en llaunes d'alumini per mantenir la vida útil i qualitat durant un període de 2 anys. Es van subministrar suplements vitamínics durant les dues últimes missions per compensar qualsevol defícit que es pogués haver generat a partir de la destrucció per la calor d'alguna vitamina.
Alimentació espacial a l'actualitat El sistema alimentari actual a l'espai es basa en el dut a terme a l'Space Shuttle. Els astronautes del transbordador poden menjar un menú estàndard dissenyat tenint com a referència una missió típica del transbordador de 7 dies o poden substituir articles per adaptar-los als seus gustos personals. Els astronautes poden fins i tot dissenyar els seus propis menús per avançat. Però aquests menús dissenyats per astronautes han d'ésser revisats per un dietista per assegurar-se que els astronautes consumeixen un subministrament equilibrat de nutrients. miniatura|269x269px|L'astronauta Paolo Nespoli a la ISS amb diverses caixes d'emmagatzematge d'aliments a l'esquerra.
Estació Espacial Internacional L'estació espacial internacional es troba a una distància mitjana d'aproximadament 400 quilòmetres de la terra. Això permet que, cada tres mesos, es puguin transportar aliments des de la terra fins allà i repostar aliments.
Els requeriments calòrics es determinen mitjançant la fórmula del Consell Nacional de Recerca per a la taxa metabòlica basal (BEE).
Per a les dones, la taxa metabòlica basal es calcula com:
Mentre que, per als homes, es calcula com:
on W és el pes en quilograms, H és l'alçada en centímetres i A és l'edat en anys.
Space Shuttle