La campanya a l'Índia de Tamerlà fou una expedició militar per sotmetre el sultanat de Delhi i altres regnes, que va durar un any, entre la sortida a l'abril de 1398 i la tornada l'abril de 1399.

Antecedents Sarang Khan Lodi (cosí de Dawlat-Khan Lodi, el katwal de Delhi) va rebre l'ikta (feu) de Dipalpur i el seu germà petit Mallu Ikbal fou nomenat segon wazir del sultanat de Delhi. La rodalia de Delhi estava agitada i el maig de 1394 el sultà Mahmud Xah Tughluq va enviar l'eunuc Malik Sarwar (que tenia el títol de Khwadja Djahan) a reprimir una revolta d'un zamindari hindú a Jaunpur i li va donar el títol de Sultan al-Shark. A causa del seu èxit va dominar el territori i fou el fundador de la dinastia xàrquida de Jaunpur. Al mateix temps Bir Singh Deva, rajput tomara de Dandaroli, va atacar Gwalior que va ocupar (juny de 1394) i el mateix Mahmud Xah va marxar contra la ciutat acompanyat de Saadat Khan (Abd al-Rashid Khan Sultani que tenia el títol de Saadat Khan i el càrrec de barbek) deixant el govern a Delhi al seu hereu presumpte, Mukarrab Khan. Quan s'acostaven a Gwalior alguns amirs dirigits per Mallu Ikbal van conspirar per assassinar el sultà, però Saadat se'n va assabentar i va fer matar els implicats excepte Mallu que va poder fugir cap a Delhi on va demanar protecció a Mukarrab Khan.

Mahmud i Saadat van retornar a la capital que els va tancar les portes; Delhi fou assetjada durant tres mesos durant els quals Mahmud Xah es va enemistar amb Saadat i es va reconciliar amb Mukarrab; Saadat va fugir a Firuzabad, que va ocupar el gener del 1395, i va proclamar sultà un net de Firuz Shah, Nusrat Khan; però els esclaus turcs que seguien Saadat se li van girar aviat en contra. Saadat va fugir a Delhi i va demanar protecció altre cop a Mukarrab però aquest el va fer matar.

La resta dels esclaus turcs revoltats a Firuzabad (que dominaven aquesta ciutat, part del Doab, Sambhal, Panipat i Rohtak) van seguir lleials a Nusrat Khan (ara Nusrat-Xah Tughluq) mentre Mahmud Xah tenia el suport dels lodis i exercia a Delhi amb Mukarrab i dominava la fortalesa de Siri. Mahmud va regnar uns anys en els quals les dues parts van lluitar en petits combats.

El 1398 Mallu Ikbal, que era a Delhi, va cridar Nusrat Xah a Jahanpanah i li va jurar fidelitat, però no va tardar a atacar-lo i Nusrat va fugir cap a Firuzabad i després a Panipat al costat del seu wazir Tatar Khan. Mallu Ikbal va ocupar Firuzabad i durant dos mesos va combatre contra Mukarrab fins que el va matar, però en canvi va respectar Mahmud Xah, que va reconèixer com a sultà i sobre el qual va exercir gran influència. El seu poder no anava gaire més lluny de Delhi (fins a Palam); segons l'historiador Abd-al-Qàdir Badauni, el Gujarat, Rajasthan, Bengala i Bihar s'havien fet independents i Kanauj, Dalmaw, Oudh i Bahraich formaven ara part del sultanat de Jaunpur. Els zamindaris hindús a l'occident i orient de Delhi s'havien revoltat i al nord-oest Multan estava en mans de Sayyid Khizr o Khidr Khan (després sultà Sayyid Khidr Khan 1414-1421).

El 1395 Khidr Khan es va enfrontar a Dawlat-Khan Lodi, governador de Dipalpur i germà de Mallu Ikbal, i fou fet presoner; Sarang va ocupar Multan, i després va derrotar Shaykha Khokar i va nomenar el seu germà petit Adil Khan governador de Lahore. Però el 8 d'octubre de 1397 Sarang fou derrotat pel wazir Tatar Khan a la batalla de Kotla; Khidr Khan que per aquest temps es va poder escapar, es va unir a Tamerlà que poc després va envair el Panjab i que ja havia enviat una avantguarda manada pel seu net Pir Muhammad.

Expedició a l'Índia de Pir Muhammad ibn Jahangir (1398) Pir Muhammad ibn Jahangir era el governador de Kunduz, Balkh, Kabul, Gazni i Kandahar. L'hivern del 1397-1398 va rebre l'ordre de Timur d'agrupar les tropes de les províncies per a fer una expedició a l'Índia; els primers van ser els uganis que vivien a les muntanyes de Sulayman Kuh, territori que van assolar; després van creuar l'Indus i van assaltar la ciutat d'Utsha; d'allí van arribar a Multan, que també van assetjar. Els contingents que assetjaven Multan feien un parell d'assalts al dia.

Kafiristan (1398) Timur amb les seves tropes va sortir cap a l'Índia el mes d'abril amb un exèrcit d'uns 90.000 homes. El príncep Muhammad Umar (fill de Miran Shah) fou deixat com a governador de Samarcanda. Passat Xahrisabz (Ciutat Verda o Kish) hi havia les muntanyes Hissar darrere les quals el pas assenyalat amb la porta (antigament de fusta i ferro, ja desaparegut en temps de Timur) de Temur Darmaza (Dar-i Ahanin) a les muntanyes Baysun Tau (literalment “Muntanyes que porten turbant” per la neu als cims) bessona de la porta del mateix nom a Derbent del Caucas a 7.200 km. El riu Oxus (Jihun, Jayhun, Jaihun en àrab, modern Amu Darya) fou passat a Tirmidh (modern Termez) en un pont de barques. De Khulm va passar a Aznik i Semenkan i cap a les muntanyes del Bakelan, fins a arribar a Andarab on va acampar. Allí va rebre queixes amb relació a atacs dels habitants de les muntanyes de Katwar, cap al Kafiristan, anomenats siapuxis, que vestien sempre de negre i exigien tribut anual als musulmans. Uns km més enllà del campament el pas de Khawak de 3.800 metres, marcava el límit amb les tribus kafirs, independents. Timur va agafar 3 homes de cada 12 i va deixar el comandament de la resta al seu fill Xah Rukh que va romandre a Gunandiktur (on generalment passava l'estiu). Timur va anar en poc mes d'un dia fins a Perjab (a 2 dies de camí) on deu mil homes manats pel príncep Rustem i per l'amir Burhan Aghlan van agafar el camí de l'esquerra a la recerca del siapuxis; Timur va seguir el camí amb un temps cada cop pitjor, i va arribar a Kauc on va trobar una fortalesa en ruïnes que va fer reconstruir. Els cavalls relliscaven, queien i es mataven. Les baixes eren elevades. Es va decidir viatjar de nit per evitar els perills del gel que es fonia durant el dia. Van deixar el cavalls i van intentar pujar la primera muntanya Katwar a la nit però com que hi havia molta neu gelada els infants no van poder ascendir; si que ho van poder fer al de dia. En els precipicis que eren intransitables es feien servir cordes. Timur, a causa de la seva edat, va haver de ser baixat 300 metres en llitera; els intents amb els seus cavalls no van funcionar i només dos van sobreviure i Timur va haver de caminar a peu com un infant mes. Però no estava disposat a parar per les dificultats i estava disposat a sotmetre als infidels abans de pensar en Delhi. Van poder arribar a una ciutadella dels katwaris (kafirs) el príncep del qual s'anomenava Oda o Odashu, situada al darrere d'un riu i protegida a l'esquena per una muntanya; la fortalesa fou evacuada pels katwaris que es van retirar cap a la muntanya deixant nomes algunes cabres. Timur va ordenar perseguir-los cap a la muntanya. Diversos amirs van fer operacions encertades. Els kafirs eren guerrers i van causar moltes baixes, sense saber que això provocaria la venjança despietada. Finalment es van rendir però ja era tard. Timur els va exigir obediència i adoptar la religió musulmana i a canvi respectaria vida i bens i els deixaria el seu territori; els katwaris llavors es van sotmetre i van acceptar totes les condicions; però a la nit van atacar el regiment de Shah Malik i el van exterminar quedant nomes vius alguns soldats tot i que ferits. En revenja Timur va fer presoners a 150 enemics als que va matar; després va atacar a la resta i va ordenar matar a homes i vells però respectar a les dones i canalla. Aquests fets van tenir lloc el mes de juny de 1398.

No hi havia notícies del príncep Rustem i de l'amir Burhan Aghlan i Timur va enviar a l'amir Muhammad Azad a buscar-los amb 400 turcs i 300 tadjiks (els habitants de Transoxiana que no eren ni turcs ni mongols). L'amir va arribar a la fortalesa dels siapuxis, que estava deserta. El contingent de Rustem i Burhan havia caigut en una emboscada en un congost; Burhan havia fugit sense combatre, cosa que va desmoralitzar a la tropa que va intentar fugir també però fou massacrada; entre els morts els amirs Shaikh Husayn Kurji, Dalat Shah Gebegi, i Adina. Muhammad Azad va derrotar els siapuxis i els va arrabassar el botí que havien fet; després va trobar a Burhan i als que havien pogut fugir i els va restituir les armadures i armes que havien perdut. Muhammad Azad va recomanar restar allí tota la nit però Burhan no li va fer cas i va marxar amb els seus homes. Yazdi diu que cap genguiskhànida de la raça de Kayat havia fet mai una acció tan innoble. Ja en una guerra anterior havia fet un acte de covardia i Timur l'havia perdonat però aquest acte destruïa la seva reputació per sempre.

Timur va enviar a Jalal al-Islam a explorar les vies per les muntanyes. Van sortir de la zona i van arribar a Kauk on va deixar una guarnició a la fortalesa reconstruïda. Després de 18 dies combatent a peu van recuperar els seus cavalls. Burhan Aghlan i Muhammad Azad van arribar també al campament imperial però Timur no va voler rebre el primer. En un moment que hi va coincidir el va tractar vergonyosament i finalment el va declarar criminal i el va expulsar de la cort. A Muhamad Azad en canvi li va donar diverses mostres d'afecte i un ascens. Fou aquí, a Kauk, que Timur va autoritzar el seu fill Shah Rukh a retornar a Khurasan mentre Timur va desacampar i va sortir en direcció a Kabul, passant per Tulle, les muntanyes del Hindu Kush i el Panjhir, acampant a una plana a Baran a uns 25 km de Kabul (agost).

Recepcions d'ambaixadors i notables (1398) Timur va anar després a acampar a la plana de Durin, on Timur va rebre alguns ambaixadors: el primer l'enviat per Timur Kutluq Aglan, kan de Kiptxak (Horda Blanca) que anunciava que es penedien de la seva desobediència passada quan, en contra del seu acord per portar els seus exèrcits a Timur, havia "vagat al desert com lladre sense llar", i va manifestar la seva esperança que l'afable emperador "oblidaria tots els pecats i faltes i creuaria amb línies de perdó les pàgines dels nostres mals"; un segon ambaixador venia de l'amir Edigu o Ideku (Idigu); i un tercer enviat per Khidr Khan de Mogolistan comprometent-se en la seva fidelitat. També allí van arribar altres personatges: en primer lloc el príncep mongol Taizi Aghlan que havia hagut de fugir de la cort de Mongòlia o país kalmuk, la seu del qual era Olug Yurt (Gran Horda), que es va refugiar amb Timur el qual li va donar diversos signes d'honor i consideració; també va arribar l'amir Xaikh Nur al-Din, fill de Sarbugha, amb la recaptació imperial de Pèrsia. En la presentació dels tresors recaptats, que eren extraordinaris, Nur al-Din, va intercedir pel príncep Burhan Aghlan. Sobre els tresors Yazdi va escriure que “era un tresor immens amb abundància de joies d'un preu inestimable; igualment animals propis per a la cacera i rapinyaires; lleopards, diners d'or, cinturons enriquits amb pedres precioses, armilles teixides d'or, coses de tots colors, armes i tota mena d'estris per a la guerra, cavalls àrabs amb cadires d'or, grans camells, diversos carruatges i mules d'equitació, estreps fins, cintes brodades d'or i plata; paraigües, marquesines, pavellons, tendes i cortines de color escarlata i de tots els colors".

Sulayman Kuh (1398)