Els Cavalls de Sant Marc són un conjunt escultòric romà compost de quatre cavalls de bronze que originàriament formaven part d'una quadriga. És l'únic original d'aquest tipus que es conserva al món. La seva ubicació original era a Constantinoble (actual Istanbul, a Turquia), ciutat de la qual van ser saquejats l'any 1204 durant la Quarta Croada i posteriorment traslladats a la llotja de la façana principal de la basílica de Sant Marc, a Venècia (actual Itàlia). El 1797, al final de les guerres de la primera coalició contra la França revolucionària, els cavalls van ser portats com a trofeu de guerra a París, per ser retornats a Venècia el 1815 després de la derrota francesa. Avui dia se n'exposen rèpliques a la façana de Sant Marc, mentre que els originals són custodiats al museu de la mateixa basílica.
Els Cavalls de Sant Marc són una obra d'art icònica que simbolitza la victòria i el fet que diverses vegades hagin estat emprats com a botí de guerra reforça aquesta interpretació. La manera que s'exposaren els cavalls a Venècia fou semblant a la que ho feren, amb obres similars, altres ciutats italianes com Pavia, Roma, Florència i Pisa. Si bé els cavalls són un símbol de poder, també són apreciats per les seves qualitats estètiques: al llarg de la seva història han sovintejat els debats sobre el seu origen i la seva valoració com a obra d'art. A més a més, la seva influència en el desenvolupament de la cultura occidental ha estat especialment important, com és palès en les escultures, medalles i pintures creades per nombrosos artistes de renom. Al llarg dels segles han estat reproduïts per una successió d'artistes, inclosos Gentile Bellini, Vittore Carpaccio, Canaletto, Francesco Guardi, Turner, Bonington, Whistler o Walter Sickert. D'altres, com ara Pisanello, Donatello, Verrocchio, Leonardo da Vinci i Antonio Canova els han reinterpretat en les seves obres pictòriques i escultòriques.
Descripció miniatura|Vista frontal de la rèplica dels cavalls a la llotja de la basílica de Sant Marc Els cavalls tenen un gran realisme, tant pel seu aspecte físic com per la seva posició. Les figures estan disposades en dos parells i amb un ampli espai entre ambdós conjunts. Cadascun dels cavalls mira cap al seu veí immediat, i es mostren avançant a mig pas, amb una orella girada cap endavant i l'altra cap al darrere, com si estiguessin atents al conductor de la quadriga. Les fosses nasals són escarpades i la posició del cap mostra un animal altiu i orgullós. La composició general els fa aparèixer com a cavalls ben entrenats i ben cuidats, amb detalls com les traces d'haver portat brides en origen, atès que el contorn d'aquests guarniments està perfectament definit: l'espai que ocupaven no té el recobriment daurat de la resta de la figura i el seu límit està netament definit a la superfície daurada.
Malgrat el realisme de l'escultura, les obres presenten algunes distorsions. Les dimensions de les escultures són majors que les dels cavalls reals de l'època en què es van crear. La creu dels cavalls té una alçada d'1,71 metres, mentre que a l'antiguitat pocs cavalls reals superaven el metre i mig.
L'estil de l'obra té convencions artístiques gregues i romanes. La crinera és curta d'acord amb l'estil grec, però el cos és fort i robust seguint el costum romà d'alimentar als cavalls perquè fossin grossos. Cadascun dels ulls dels cavalls té una incisió en forma de mitja lluna a fi i efecte de crear-hi un efecte de lluentor —una tècnica que només aparegué a l'art romà d'ençà del o . Les orelles, molt estilitzades, no representen membres reals i són més aviat similars a les del cavall de Marc Aureli al Capitoli.
El tipus de falsejament de les proporcions dels cavalls, amb el coll i les potes massa llargues amb relació a la resta de proporcions, indiquen que van ser creats de bon principi per ser exposats a una alçada considerable, potser en el context d'un arc de triomf. Aquesta mena d'encàrrecs només podien ser ordre d'un rang social com el d'emperador. Una de les hipòtesis més raonables és que l'emperador Septimi Sever, un cop va conquerir Bizanci l'any 195 dC, va fer incloure la construcció d'un arc triomfal i una quadriga daurada dins dels seus plans de remodelació de la ciutat. Bizanci era una ciutat de cultura grega on es podien trobar artesans hàbils per fer una obra d'aquesta envergadura. Puix que sabien que la quadriga seria daurada, van prendre la decisió de fer-la en coure. L'autoria de l'obra, tanmateix, roman en l'anonimat.
El naixement del símbol Els carros de guerra de quatre cavalls Les bigues, trigues i quadrigues eren carros de dues rodes amb dos, tres o quatre cavalls de front guiats per un auriga i utilitzats en competicions esportives i en la guerra. Les quadrigues ja apareixien en els inicis de la literatura clàssica grega, com per exemple a la Ilíada, obra en la qual tant Hèctor, campió de Troia, com Aquil·les, heroi dels grecs, conduïen quadrigues. A partir de l'any 680 aC les curses de quadrigues van aparèixer en la celebració dels Jocs Olímpics i altres competicions esportives de la Grècia antiga, i es van començar a utilitzar escultures de quadrigues com a monuments commemoratius per als guanyadors dels jocs.
Pel fet que el manteniment de quatre cavalls era molt costós, participar en aquest tipus de curses era un senyal de riquesa i conferia un gran prestigi. A la Grècia i Roma clàssiques, quan es disposaven quatre cavalls enfront del carro de guerra, sempre ho feien arrenglerats en una única filera, no en dues com seria molt més eficient. La tracció del carro la proporcionaven els dos cavalls centrals, units per un jou, el qual estirava el carro mitjançant la llança, mentre que els dos cavalls exteriors només estaven lligats per brides.
Els grecs van passar aquesta tradició a les cultures properes, com els etruscs i aquests la passaren als romans. Els etruscs van iniciar el costum que el comandant victoriós fes una desfilada a la seva ciutat natal conduint una quadriga, mentre que els romans van limitar aquesta pràctica únicament a l'emperador.
La divinització de l'emperador miniatura|Monument a Filopap a Atenes miniatura|Estàtua erigida a l'hipòdrom en honor a Porphyrios, famós conductor de quàdrigues
En l'antiguitat clàssica, la divinització del sobirà té en el seu origen en Alexandre el Gran, el qual, un cop va derrotar Darios III el 331 aC, va adoptar el costum persa de considerar el regent com a un Déu. Per influència grega, els primers emperadors romans van començar a ser considerats divinitats. La pràctica de representar l'emperador com a déu-sol sembla que va ser introduïda per la dinastia armènia hel·lenitzada dels oròntides, la quan regnava sobre la regió de Commagena, situada a l'Anatòlia oriental, actualment situada al sud-oest d'Armènia i nord de Síria. Un cop annexada la regió a l'Imperi Romà de forma pacífica, l'any 72 dC el seu rei Antíoc IV va ser conduït a Roma junt amb la seva família. S'integraren bé a la societat romana i Filopap, net del rei, fou nomenat cònsol i magistrat honorari a Atenes l'any 109 dC.
Quan morí Filopap, entre els anys 114 i 116 dC, es va erigir un gran mausoleu en un turó d'Atenes. El monument de Filopap mostra dos caràcters de Filopap, cadascun dels quals amb característiques pròpies i que proposen interpretacions diferents. En la capella central del nivell superior està representat com a ciutadà romà, dotat d'un to digne i senatorial. Però en el conjunt escultòric situat al nivell inferior central es mostra Filopap conduint una quadriga, aixecant el braç dret i amb raigs solars sortint del seu cap. La seva representació és la d'un ésser diví, descendent de reis i herois.
La influència del monument va ser gran, perquè el tema fou adoptat pels mateixos emperadors romans. L'any 170 dC els relleus de l'altar antonià d'Efes mostren a l'emperador Trajà ascendint al cel en una quadriga. Caracal·la es representaria a si mateix com el sol conduint una quadriga. L'emperador Constantí I el Gran va continuar aquesta tradició, com es pot veure en l'arc de triomf construït en el seu honor pel senat romà l'any 315. El relleu mostra l'entrada cerimonial de l'emperador a la ciutat de Roma, conduint en una quadriga d'or, després de derrotar el seu rival Maxenci en la batalla del Pont Milvi.
L'emperador Constantí va refundar la ciutat de Bizanci (actualment Istanbul, a Turquia), rebatejant-la com a Constantinoble ('ciutat de Constantí') i declarant-la la Nova Roma. Va fer-hi construir l'hipòdrom de Constantinoble, un hipòdrom a imitació del Circ Màxim de Roma, que fou inaugurat en el mes de maig de l'any 330. Entre els diferents esdeveniments programats, destacà la desfilada d'una quadriga d'or portant la figura daurada de l'emperador, mostrat com a déu-sol i duent una petita estàtua de Tique, la deessa de la bona fortuna. Aquest costum es mantingué durant dos-cents anys en l'aniversari de la inauguració; mentre no s'usava, la quadriga s'exposava al Mílion, un mil·liari monumental al costat de l'hipòdrom. L'estreta relació entre l'emperador i les quadrigues es feia palesa quan el públic aclamava el conductor de la quadriga guanyadora com si fos l'emperador.
Entreteniment popular Les curses de carros es van incorporar com un element més dels jocs del circ romà. Era una de les atraccions preferides pel públic, i es van celebrar fins ben entrada l'antiguitat tardana. A l'Imperi Romà d'Occident s'organitzaven curses de carros tant a Roma com a Milà, residència imperial durant el . El rei ostrogod Teodoric el Gran (455-526) no mostrava cap entusiasme per les curses de carros, però les considerava necessàries per finançar l'afició favorita del poble, l'espectacle d'homes i cavalls formant els equips Verd, Blau, Blanc i Vermell, desafiant-se mútuament a recórrer sis voltes a l'hipòdrom. Contràriament, el papa Fèlix IV (526-530) va condemnar el clergat de Ravenna per demostrar massa interès en l'entreteniment circense, el qual, deia, danyava les seves ànimes. A l'Imperi Romà d'Orient, les curses de carros es van celebrar fins a l'any 1200.
Hipòtesis sobre el seu origen miniatura|Rèplica dels cavalls a la llotja de la façana occidental de la basílica de Sant Marc Al llarg de la història s'ha atribuït l'origen dels cavalls a diverses èpoques i procedències, des de la Grècia clàssica, el període hel·lenístic i a diversos moments de l'època imperial romana. La primera vegada que es documenten de forma unívoca és en una carta de Francesco Petrarca de l'any 1364, quan els cavalls ja es troben a la basílica de Sant Marc. A partir d'aquell moment, diversos autors van anar proposant orígens diferents. Entre el i el , s'establiren diverses teories sobre l'origen dels cavalls. Inicialment es considerava que eren una obra de l'escultor grec clàssic Lísip i que originàriament estaven instal·lats a la ciutat de Rodes; una altra possibilitat era que els cavalls formaven part d'una quadriga destinada a ser ubicada en l'arc triomfal d'un emperador romà, probablement Neró; i la tercera alternativa es decantava que havien estat saquejats de l'illa grega de Quios per part de l'emperador romà d'orient Teodosi II, cap a la meitat del . Al marge del seu origen concret, es creia que en primer lloc els cavalls s'havien traslladat a Roma abans de ser enviats a Bizanci per part de l'emperador romà Constantí. Totes aquestes hipòtesis eren producte d'un estudi poc profund, i on es barrejaven escrits antics i llegendes populars.