La guerra contra el mamelucs per part de Tamerlà fou un conflicte bèl·lic que es va desenvolupar el 1402 i 1403 i va suposar un triomf complet sobre Baiazet (que va morir) i la destrucció temporal de l'incipient Imperi Otomà.

Tamerlà prepara la guerra contra Baiazet I (1401-1402) Timur necessitava una mica de temps per una campanya de propaganda que fes de la seva acció contra els otomans una cosa adequada per l'Islam. A més diversos fets van ser considerat bons auguris pel resultat de la guerra, el que apujava la moral de la tropa la qual a més va rebre la paga dels set anys següents i poc després se'ls ordenava estar preparats per una campanya que ja havia esdevingut popular per l'acció dels propagandistes del règim. Com a bon estrateg, Timur es va informar de les forces i debilitats de l'enemic i de les rutes d'abastiments d'Anatòlia; l'estat de les rutes i les possibilitats de re avituallament li foren facilitats amb detall pels emirs refugiats a la seva cort que en part ho sabien per les seves visites i en part comptaven amb homes de confiança al territori.Campaigne de Timur en Anatolie (1402), per Marie-Mathilde Alexandrescu Derca, Bucarest, 1942

Tamerlà marxa a la guerra contra els otomans (1402) El 25 de febrer de 1402 (16 de febrer de 1402 al calendari julià) Timur va sortir de la Regió del Karabakh. Va passar per Bardaa i Ganja i va arribar a la plana de Shamkur (Shamkir), des de on es va desviar per travessar la frontera pel Mont Tapasar a la Siunia. Mirza Muhammad Sultan pel seu costat, creuava el Kur i el remuntava per la riba esquerra seguint la vall que baixava de l'Ala Dagh cap el Bingol Dagh. Timur va sortir de Shamkir i es va dirigir cap a l'Ala Dagh acampant a Tabadar, a la frontera amb Geòrgia on se li va reunir el príncep Muhammad Sultan que després de creuar el Kur o Kura havia anat a devastar i saquejar la muntanya de l'Elbrús (Albrus Kuh).

Timur just abans de sortir l'exèrcit en campanya, va ordenar a las reines, princeses i dames i als petits prínceps, de retornar a Sultaniya (de fet van passar l'estiu a Tabriz i van seguir després a Sultaniya); després Tamerlà va anar a Menkul des de on va enviar des del seu campament (Mingol Yatak) una carta a Baiazet I, en què li oferia retirar les tropes a canvi que satisfés les seves exigències i entregués la fortalesa de Kemakh considerada una dependència “de l'herència persa”. Informat de la sortida de Kara Yusuf, Timur va insistir per mitjà del seu ambaixador en el lliurament en el lloc de Kara Yusuf, de la seva família i els seus partidaris. Prop del campament hi havia la fortalesa de Tortum, defensada per 200 georgians que no pagaven tribut, sota el comandament d'un cap anomenat Ghirbijek (el governador titular estava absent); la fortalesa va ser presa després de sis dies de setge sent destruïda fins als fonaments i els defensors executats (el governador “que havia escapat” va anar a sotmetre’s a Timur i fou perdonat, però no és clar si es refereix al titular o a Ghirbijek); l'exèrcit es va concentrar a l'entorn de la ciutat d'Awnik on Timur es va aturar a l'espera del retorn dels ambaixadors. Alli va reenviar a Sultaniya a l'emperadriu Tuman Agha (la única que havia quedat amb ell) amb el príncep Sad Vaccas, fill de Muhammad Sultan. Va aprofitar per debilitar a Baiazet I creant enfrontaments entre els tàtars de Sivas, de Kayseri i de Malatya, als que per mitjà del seu representant Fazil va demanar una aliança militar i a canvi els enviaria un kan o reconeixeria al que ells elegissin.

Conquesta de Kemakh (1402) Mentre això passava Timur es va dirigir a Erzurum on se li van reunir la resta de les tropes que havien estat operant al Kurdistan i l'Iraq Arabí, les quals des de Khulaji i les muntanyes de Sunatai havien anat fins a Awnik i Alatagh d'on l'emperador ja havia sortit, i el van anar a trobar a Erzurum. Timur va enviar a Mirza Muhammad Sultan a assetjar Kemakhuna fortalesa en un roc alt i escarpat amb un pas d'accés laberíntic mentre ell mateix anava a Erzincan on es va aturar.

Allà el va anar a trobar l'emir de Kastamonu, Mubariz al-Din Isfendiyar, que el va acompanyar després fins a Sari Kamish. Kemakh, construïda sobre una roca abrupta, defensada per un costat per l'Eufrates i algun afluent i per l'altre per un profund barranc, va resistir als atacants del príncep Muhammad Sultan. Decidit a ocupar-la, Timur hi va enviar als prínceps Abu Bakr, Khalil Sultan, Sultan Husayn Mirza i Iskandar, als amirs Jahan Xah, Xaikh Nur al-Din i Ali Burunduk amb nombrosos reforços; Kemakh fou privada d'aigua i després de diversos dies atacant-la es va decidir un atac general. Els muntanyesos de MakranYazdi esmenta els mekrites que serien gent de Makran i no pas als merkites, una tribu mongola van intentar una escalada de nit per posar en l'obscuritat unes cordes que permetessin als soldats pujar i assaltar la fortalesa; aquest intent va fracassar ja que foren descoberts per la guarnició i rebutjats amb pedres; aquí va morir Ali Shir, nebot de l'amirzade Abas.

L'endemà al matí l'assalt es va reprendre amb gran fúria. Les tropes d'Abu Bakr van ser les primeres a l'assalt seguides de les Muhammad Sultan; les operacions es van veure facilitades pel cobriment d'una part del barranc que defensava un dels costats. La fortalesa, considerava impregnable, va caure després d'una defensa ferotge en la que no es van estalviar ni el foc grec, ni les fletxes, ni les roques. Timur, com que la fortalesa només estava a uns 35 km de Erzincan, la va anar a visitar i en va concedir el govern a Tahartan que conservaria per a si també la marca de l'Eufrates. Mirkhwand diu que el governador local fou l'amir Shams al-Din. La conquesta es datada per Ibn Arabshah el maig del 1402 però probablement es una confusió entre el mes de Shawwal (maig) i el de Shaban (març) ja que per un document de 11 d'abril de 1402 se sap que Timur ja era a Sivas abans del 6 d'abril de 1402 i, per tant, en aquesta data ja havia visitat la fortalesa de Kemakh

Timur a Sivas (1402) A l'abril Timur va tornar a Erzincan i va prendre les darrers disposicions militars mentre les seves forces acabaven de sotmetre als indígenes que s'havien refugiat a les muntanyes properes, que en molts casos, atemorits, sortien i es sotmetien. L'exèrcit es va posar altre cop en marxa i es va dirigir cap a Sivas, que era encreuament de camins caps als ports de la mar Negra i mar Mediterrània i dominava una extensa regió agrícola. Sivas fou ocupada (6 d'abril) i com que les fortificacions estaven desmantellades no consta cap resistència.

Allà el van anar a trobar els seus ambaixadors i els de Baiazet I que portaven el refús del sultà a la proposta de Timur en el sentit que els otomans no volien renunciar a Kemakh de cap manera i tampoc oferien entregar a Kara Yusuf. Timur va refusar els regals del sultà i va declarar que la decisió de fer la guerra era irrevocable; en presència dels ambaixadors va passar revista al seu enorme exèrcit, revista que es va fer a la plana de Sivas (probablement a mitjans d'abril del 1402) i va durar des de punta del dia fins al migdia. Hi havia 20 sultans que representaven a Transoxiana, Hindustan, Pèrsia i Turan (segons al-Bitlisí) i entre ells els amirs de Shirwan, de Gilan, de Diyarbakr, de Kurdistan, de Sistan, de Badakhxan i del Turkestan. M. M. Alexandrescu-Derca, a la seva obra “La campagne de Timour en Anatolie (1402)” indica la data del 1 o 2 de Ramadà del 804 i li fixa com equivalència el 4 o 5 d'abril del 1402, però aquesta data es segons el calendari julià, segons el gregorià seria el 13 o 14 d'abril de 1402. Com que sabem que Timur (Tamerlà) era a Sivas des de al menys el dia 6 d'abril, la revista va haver de ser posterior al dia 6; el dia 13 o 14 encaixa perfectament. Després va acomiadar als ambaixadors amb una darrera proposta: perdonaria a Baiazet I si li enviava a un dels seus fills com hostatges i alliberava a les dones i fills de Tahartan.

Fins a la batalla d'Ankara (1402) En aquests dies, Timur va rebre una delegació de 300 àrabs de l'Iraq i dels Sayyids de Kerbala i seguint la ordre donada pel quart califa Ali ibn Abi Talib al seu cap Sayyid Muhammad Meftah, se li va entregar un estendard blanc. Timur va explicar a les seves tropes que la campanya es trobava ara sota protecció divina.

Mentre, els territoris de l'entorn estaven sent ocupats per les forces de Timur. Així la ciutat de Harluk (Yazdi l'anomena Haruk), on es refugiaven molts camperols de l'entorn, fou capturada pels emirs Nur al-Din i Burunduk després de pocs dies d'atac. Tots els habitants foren massacrats sense perdonar-ne ni un.

Baiazet I va acabar oposant-se al suggeriments pacifistes del seu entorn. Descartant el setge de Constantinoble tot i que estava a punt de caure, va marxar a tota velocitat a Brusa. El sultà havia quedat en pitjor situació perquè els genovesos, venecians i romans d'Orient (que des de l'agost de 1401 sabien la intenció de Timur) que estaven en converses a Brusa amb Baiazet I sobre el futur de Constantinoble, van canviar d'actitud i les converses es van trencar (setembre de 1401). Baiazet I podia témer una acció comuna de les flotes genovesa i veneciana ampliades a altres, per tallar les comunicacions entre les dues parts de l'imperi i efectuar un cop de ma sobre Gal·lípoli i tallar-li la retirada en cas de derrota. Per aturar aquesta amenaça Baiazet I va deixar a Gal·lípoli nou galeres i alguns vaixells mes petits i va fer armar a Altoluogo (Ayasoluk) i a Palatia (Balat) una flota de 20 vaixells sota les ordres d'un renegat de Quios, un tal Atessy.

Sabent que Timur havia entrat als seus estats, Baiazet I va reunir a la regió d'Izmid, Iznik i Brusa, l'exèrcit d'Anatòlia, format per contingent dels antics emirats i ara províncies d'Aidin, Sarukhan i Karasi, sota ordres de Suleyman (el seu fill), contingents dels antics emirats d'Hamid i Teke, manats per Mustafà, els zelosos campions de Karaman i l'atrevida joventut de Germiyan. Va cridar també a les tropes de Rumèlia que estaven assetjant Constantinoble i a les que estaven de guarnició a Gal·lípoli i va cridar també a tots els seus vassalls (timarli i zaim) musulmans i cristians de Rumèlia i Sèrbia perquè li enviessin tropes. També va fer venir als tàtars de Germiyan, de Sivas i del sud de Rússia (Desht i-Kiptxak) que van passar per Moldàvia (Boghdan).

Els espies de Temur el devien informar que els ambaixadors otomans havien aparegut al Caire poc després de la caiguda de Sivas, pressionant per una aliança contra Timur. La proposta no fou acceptada perls mamelucs perquè Baiazet I s'havia apoderat de Malatya (que era egípcia) després de la mort de Barquq. Per ara, no hi va a ver aliança però Timur va comprendre que en qualsevol moment els sultans otomans i egipcis podrien unir forces i posar un poderós exèrcit al camp contra ell.Tamerlane, Sword of Islam, Conqueror of the World, per Justin Marozzi

Baiazet I va repartir les tropes que havia reunit (que serien uns 90.000 homes) i va formar dos cossos d'exèrcit i els va ordenar d'avançar a marxes forçades a Ankara. L'exèrcit concentrat a Izmid es va dirigir allí per Boli i Gerede; els concentrats a Brusa i a Iznik van agafar la ruta de Keiwe i Bey Pazari. Pel camí es van reunir més efectius. A Ankara, Baiazet I va saber que Timur es trobava amb el seu exèrcit a Sivas i que tenia la intenció de dirigir-se a Tokat. El Sultà va promulgar un iride (mandat) per obstruir tots els passos de la ruta de Sivas a Tokat, especialment el congost de Yildiz Dagh.