miniatura|Instal·lació concreta de Dan Flavin, 1996, Menil Col·lecció L'art lumínic (light art) és una disciplina artística en el qual la llum és el mitjà principal de l'expressió artística. L'obra i el seu significat es troba en la interacció de la llum amb l'espai i l'espectador. Sorgeix a través de la manipulació de llums, colors i ombres. Poden ser provisionals o permanents i ocupen diferents espais com els interiors de les galeries, exposicions, museus i fins i tot a l'aire lliure. Es realitzen festivals de la llum en el qual aquesta transforma obres arquitectòniques i parts de la ciutat. Els artistes experimenten amb la llum i els seus colors de la manera més creativa. Naixeran dues tendències principals a l'hora de fer servir la llum: La primera serà utilitzant la materialitat física de les fonts de llum com a tals. Els llums d'incandescència, els tubs de neó i els tubs fluorescents seran els elements més utilitzats donat el seu ús generalitzat. Amb ells construiran murs extensos, escultures i objectes lumínics que impregnaran de la seva llum l'espai que els acull com el "Monument a V. Tatlin" de Dan Flavin de 1967. La segona són els objectes construïts en llum, figures geomètriques tridimensionalment percebudes, o espais tridimensionals percebuts bidimensionalment. Els "Afruns" -projeccions-de James Turrell consisteixen en construccions d'objectes tridimensionals en geometries simples, fetes en projeccions de llum sobre diferents superfícies. En aquest cas l'obra és un pur exercici cognitiu, la llum és el mitjà per materialitzar una "imatge" visual construïda mentalment com una figura tridimensional. Aquí l'espai no intervé en l'obra excepte per la utilització posicional dels plans respecte a el punt de l'observador. Es tracta d'un exercici de comprensió visual, un joc entre la llum i la perspectiva visual.
"La participació del propi subjecte espectador, amb les seves impressions dins de l'obra, és clau. El caràcter immersiu característic d'aquestes intervencions ens porta a plantejar-nos la necessitat de reactualitzar la manera en la qual es registren i cataloguen per les vies tradicionals. […] Una instal·lació lumínica com la dels artistes Dan Flavin, Yayoi Kusama, James Turrell o Ann Verónica Janssens necessita la vivència in situ de l'espectador, la seva processualitat corporal, la seva imaginació i interpretació i la seva intervenció en la mateixa per completar-la".
Cal destacar que no totes les obres en què es trobin presents elements il·luminants o que proposin alguna interacció amb la llum poden ser considerades Light Art. Com explica la investigadora i artista lumínica Sophya Acosta en la seva publicació de l'any 2025:
Inicis En el període comprès entre l'últim quart de segle XIX i el primer quart d'el segle XX es dona el màxim desenvolupament de la indústria luminotècnica aconseguint-se la generalització de l'ús de la il·luminació elèctrica. A Nova York, Tomas Alva Edison patentarà la seva llum incandescent el 21 d'octubre de 1879. Es tractarà d'un llum de filament de bambú carbonitzat, que va superar les quaranta hores de funcionament ininterromput.
Per tant, les primeres manifestacions d'aquest art apareixen després del descobriment de la bombeta elèctrica, la qual va resultar segura i ecònomicament accessible, però no va ser fins a finals del segle XX que va esdevenir una forma d'art. La transformació de la llum artificial, d'eina funcional a llenguatge formal, és conseqüència d'un llarg procés de desenvolupament tecnològic i d'intercanvi constant d'experiències entre diferents disciplines tècniques, artístiques i culturals.
Una vegada que l'obra d'art ha superat les dues dimensions del "llenç", que ha introduït el moviment i l'energia experimentant amb la llum i l'ombra, s'iniciarà una nova tendència en l'art en la qual la llum artificial serà fonamental per l'expressió plàstica. Aquesta nova expressió artística s'iniciarà amb les propostes individuals d'artistes, ubicats a la costa oest dels EUA, durant els anys seixanta. Va ser gràcies al experimental Museu del Condado de Los Ángeles i la feina de Robert irwin i James Turrell començada al 1969, que van veure en la llum una obra en si mateixa.
La nova generació d'artistes utilitzarà la llum artificial per crear "objectes-escultures", "ambients" i "atmosferes" que interactuen amb el públic sota la envoltant d'un determinat espai. L'observador es convertirà en una peça absolutament necessària per a la realitat de l'obra, que tractarà sobre la percepció visual, les emocions psicològiques, la comprensió cultural, etc.
Modernisme, Constructivisme i Bauhaus (1920–1935) miniatura|László Moholy-Nagy La llum sempre s'ha relacionat amb l'arquitectura i com la percepció d'aquesta segons la il·luminació. Així i tot, la llum com a art es desenvolupa amb l'experimentació d'artistes moderns procedents de l'escola Bauhaus com László Moholy-Nagy. Va elaborar un film anomenat “Ein Lichtspiel schwarz weiss grau (Joc de llums negre blanc i gris), 1930”. L'artista classificava a la pintura com un mitjà per donar forma a la color, mentre que veia en la fotografia un instrument per a la investigació i l'exposició de l'fenomen llum. Per a ell, no es tractava d'un mitjà perfecte per intensificar la visió humana - com s'afirmava freqüentment durant els anys vint -, sinó d'una nova matèria artística. La primera peça escultòrica de l'artista va ser Light-Space Modulator (1922-1930).
Lissitzky, es considera el primer artista que incorpora a la seva arquitectura elements de llum com un component més de la seva obra "Prounenraum (Proun Habitación) (1923) El mateix passarà amb els dadaistes com Marcel Duchamp amb la seva obra Hat Rack, en la qual penja del sostre un penja barrets el qual projecta una ombra contra la paret.
La crítica d'art Hilarie M. Sheets, explica que "la interacció entre la llum i l'ombra ha estat un tema recurrent des de l'escultura grega i romana fins al renaixement o la pel·lícula que es pinta de forma experimental. La tecnologia que ha anat apareixent, com la bombeta elèctrica o el monitor dels ordinadors, ha estat una experimentació constant i subjectiva de la llum per part dels artistes ".
L'experimentació lumínica donada pel teatre també va influir en l'aparició d'aquest nou art. A més, el desenvolupament del modernisme i la llum elèctrica van de la mà amb la idea de la ciutat moderna i la qual incorporarà de forma viva l'art de la llum.
Art lumínic cinètic i Op art (1950–1970) És un subconjunt d'art cinètic que suposa llum i moviment. Es tracta d'un art molt lligat a l'escultura en què els artistes construeixen estructures que combinen llum i espai. Molt lligat a això hi ha el op art o art òptic, un moviment més pictòric que s'uneix a l'art cinètic per crear un tot final.
Minimalisme Es tracta d'una tendència que redueix al màxim qualsevol forma d'art. En el camp de la llum, els artistes tracten d'eliminar aquells elements sobrants que carreguen l'espai i utilitzen el mínim de punts lumínics possibles. Un dels artistes més coneguts és Dan Flavin, artista conceptual de segle XX que va començar a crear espais futuristes a través de simples bombetes fluorescents.
Art de neó (1980) miniatura|Art de neó L'art de neó és una evolució de l'art de la llum que s'ha desenvolupat gràcies a l'aparició del neó, com un invent que utilitza diferents gasos dins d'un recipient per crear llum de diferents colors.
"En els anys 30 i 40 res deia glamour com un rètol de neó. L'apogeu de la publicitat en els nous mitjans, el nou bar de còctels d'una ciutat es va anunciar de manera més elegant amb una copa de martini de neó i, per descomptat, un teatre d'avantguarda havia de venir amb una marquesina de neó. A mesura que el material es va fer més barat i disponible, les ciutats es van veure envaïdes per la senyalització, transformant els paisatges urbans en només uns pocs anys."
Als anys 60 i 70, lús del neó encara va ser més revolucionari i comú.
Andy Warhol va qualificar el neó com una de "les grans coses modernes" i l'artista francès Martial Raysse es va convertir en un dels primers a treballar amb neó en un sentit estrictament artístic. Les seves obres, que combinen el retrat de l'art pop amb accents de neó, van ajudar a traslladar el neó a la conversa cultural, difuminant encara més la divisió entre el nou consumisme i el mèrit artístic.
Cerith Wyn Evans, estudiant de Warhol, va crear obres de neó que van fusionar el cinema i la literatura, fent preguntes sobre com ens comuniquem i l'eficàcia del llenguatge. YBA és un reconegut grup d'artistes joves britànics que fa servir el neó.miniatura|Mapeig de Projecció a San Francisco L'èxit estètic immediat del neó: brillant, amb infusió d'art pop, és un complement obvi per a l'era de les xarxes socials."
CATEGORIES DEL LIGHT ART L'any 2022, les investigadores argentines Luciana Suppicich i Sophya Acosta van proposar en l'article «Light Art as Artistic support» una categorització de les peces de Light Art segons el seu format, el seu enfocament compositiu i la utilització de la llum durant el procés creatiu. En una versió posterior de la recerca, les autores van ampliar aquestes categories.
CATEGORITZACIÓ PER FORMAT Aquesta categoria centra la seva classificació en com la idea central es desplega en l'espai; és a dir, la materialització física de la peça. En lloc de centrar-se en la construcció o l'execució tècnica, aborda allò que es presenta davant del públic: la posada en acte del concepte lumínic desenvolupat per l'artista o col·lectiu. Les subcategories corresponen a diferents enfocaments sobre com l'obra d'art es relaciona, es connecta i intervé en el seu entorn físic circumdant.
Objectes lumínics Fa referència a obres d'art compostes per elements tangibles de diferents formes i mides que emeten o produeixen llum i efectes lumínics. Històricament, diverses obres dins d'aquest format s'han catalogat com a escultures lumíniques. Conceptualment, es poden entendre com a peces orientades a donar una forma tangible a la mateixa llum. Aquest format permet una exploració profunda de les fonts de llum i de diversos materials que interactuen amb els estímuls lumínics. Els objectes lumínics requereixen habitualment espais de penombra o foscor per a la seva exhibició. Exemples d'aquesta categoria inclouen Dichrolight de Laurent Fort, així com Microtemps 12 i Prisma de Nicolas Schöffer.
Grans instal·lacions Són intervencions lumíniques dissenyades per a espais de grans dimensions. Tot i que poden consistir en objectes lumínics, s'executen a gran escala en relació amb les proporcions humanes. S'acostumen a muntar i exhibir a l'aire lliure, on la geografia de l'espai determina com s'interpreta l'obra. Sovint interactuen amb les condicions ambientals de llum diürna i nocturna o se'n veuen afectades. Com a exemples representatius trobem Field of Light de Bruce Munro i Now You See Me, Now You Don’t de Manal AlDowayan.
Instal·lacions immersives Aquestes peces conviden l'espectador a submergir-se físicament a l'interior de l'obra, estimulant tots els sentits humans en la mateixa mesura. En mantenir un control total sobre els estímuls visuals, l'artista obre nous camps perceptius per a l'observador, i de vegades provoca respostes fisiològiques específiques. Aquestes propostes permeten l'alteració o la pèrdua del sentit de profunditat, l'ortogonalitat i l'equilibri, requerint un espectador contemplatiu. White Canvas de COCO LAB i Light Origami de KAZ Shirane són dos exemples clars que il·lustren aquesta categoria.
Instal·lacions interactives