Durant la Guerra de la Independència d'Algèria de 1962, les dones algerianes van lluitar com a iguals al costat dels homes. Així van assolir un nou sentit de la seva pròpia identitat i una mesura d'acceptació per part dels homes. Després de la guerra, les dones van mantenir la seva nova emancipació i es van involucrar més en el desenvolupament del nou estat. Entre els països de la regió, Algèria és considerada com una nació relativament liberal, i l'estatus de les dones ho reflecteix. La constitució d'Algèria garanteix la igualtat entre els gèneres. Les dones poden votar i presentar-se a càrrecs polítics.
Context
Algèria és un país del nord d'Àfrica, a la costa mediterrània. Després d'un llarg govern per França, Algèria va obtenir la independència de França el 1962. La Guerra Civil algeriana (1991-2002) va tenir una influència negativa en el benestar de les dones. El 99% de la població és araboamaziga, i un percentatge similar és musulmana, predominantment sunnita.
A Algèria, com en la resta de la regió del MENA, les dones són tradicionalment considerades més febles que els homes i s'espera que estiguin subordinades als homes. Algèria també té una forta cultura d'honor familiar, que està relacionada amb la modèstia de les dones.
L'Algèria colonial
Tot i que les lleis de Jules Ferry de la dècada del 1880 haurien d'haver conduït a l'educació de les dones algerianes, a la dècada del 1950 només hi havia un 4% de noies musulmanes a l'escola (contra un 10% de nens algerians i un 97% denens de totes les edats d'europeus). El 1930 s'havien obert centres de formació per a dones joves algerianes, però el seu nombre era molt baix i les estudiants es limitaven a les tasques domèstiques. El 1962, el 90% de les dones algerianes eren analfabetes. Pel que fa al dret a vot, adquirit per a dones franceses el 1944, no es concedirà a Algèria fins al 1958; el 1953, França fou criticada pel Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides per no garantir la seva implementació als seus territoris colonials.
De fet, el mite de l'assimilació de les dones durant el període colonial es va limitar a establir l'edat mínima per al matrimoni el 1958 i a instaurar el divorci legal. El pretext de respectar la convenció de 1830 (que especifica que França no ha d'influenciar els aspectes religiosos i socials dels nadius) és en realitat una excusa, ja que la colonització francesa va destruir posteriorment les estructures tradicionals de la societat algeriana. Això va portat la població a reinvertir en la família com a últim refugi d'identitat i de resistència a la dominació. El politòleg Feriel Lalami assenyala: «Les dones algerianes es troben llavors atrapades en una doble restricció: la del colonialisme i la del patriarcat de la seva societat i del poder colonial».
No s'ha d'oblidar que el món àrab havia estat travessat des de la segona meitat del per un corrent reformista, el Nahda (النهضة ; «la Renaixença») per tal de reaccionar a la decadència de l'Imperi Otomà i a la nova situació provocada per la colonització europea. Així, els intel·lectuals han qüestionat l'estatus de les dones. El 1903, l'algerià Kamel Mohamed Ibn Mustapha va publicar Els drets de les dones i el 1913, l'egipci Mansour Fahmy La condició de les dones en la tradició i l'evolució de l'islamisme. Tot i això, aquestes publicacions tenen poc impacte a Algèria. El 1924 es va fundar la Unió Feminista Egípcia, que exigia notablement la fi de la poligàmia. El 1930 es va celebrar a Damasc el Primer Congrés de Dones d'Orient, que demanava reformes igualitàries; el dret a vot es va concedir a Turquia el 1934 i, el 1938-1939, el setmanari algerià L'Entente va iniciar un debat sobre l'estatus de la dona i el vel, reduït finalment a l'educació de les noies. Aleshores, pel que fa als drets de les dones, Algèria apareixia en retirada d'altres països àrabs i musulmans. També cal assenyalar que el poder colonial no estava disposat a atorgar drets que refusava a les dones franceses de la França metropolitana, on encara estaven en vigor diverses lleis discriminatòries resultants del Codi napoleònic.
Durant la seva estata a Algèria del 1888 al 1892, la feminista francesa Hubertine Auclert va observar la situació de les dones indígenes i va assenyalar la doble discriminació que patien (la familiar i la colonial), la segona agreujada per la primera, segons ella.
El paper de la dona durant la Guerra d'Algèria
La situació de la dona canvia durant la guerra d'Algèria (1954-1962). És cert que les dones estan excloses dels llocs públics on la consciència nacionalista va començar els anys anteriors, però experimenten una discriminació (exclusió, pauperització, etc.) íntimament i, en contacte amb els homes de la seva família, senten parlar d'idees nacionalistes. També elles han perdut parents en la lluita; durant les cerimònies familiars, tenen lloc moments de meditació i cançons patriòtiques. A partir del 1956, algunes dones van arribar fins i tot a convertir-se en guerrilleres però, per no ofendre les concepcions dels combatents masculins, es va convidar a activistes a educar altres dones, ajudar les famílies i tractar els ferits. L'any següent, citant la duresa dels combats, les guerrilleres van ser enviades a Tunísia i al Marroc.
miniatura|Kheira-Leïla Tayeb, 1962 Les dones van complir una sèrie de funcions diferents durant la Guerra d'Algèria. La majoria de dones musulmanes que es van convertir en participants actives ho van fer al costat del Front Nacional d'Alliberament (FLN). Els francesos incloïen algunes dones, tant musulmanes com franceses, en el seu esforç de guerra, però no estaven tan integrades, ni tenien la mateixa amplitud de tasques que les seves germanes algerianes. El nombre total de dones implicades en el conflicte, tal com es determina pel registre de veterans de guerra creat en la postguerra, van ser unes 11.000, però és possible que aquest nombre fos significativament més alt a causa de la manca d'informació.
Existeix una distinció entre dos tipus diferents de dones que es van involucrar en el conflicte: urbanes i rurals. Les dones urbanes, que constituïen aproximadament el 20% de la força total, havien rebut algun tipus d'educació i en general van optar per unir-se a la FLN per si mateixes. D'altra banda, les dones rurals (en gran part analfabetes), el 80% restant, a causa de la seva ubicació geogràfica respecte a les operacions del FLN, sovint es van involucrar en el conflicte com a resultat de la proximitat aparellada amb la força.
Les dones operaven en diverses àrees diferents durant el curs de la rebel·lió. «Les dones van participar activament com a combatents, espies, recaptadores de fons, així com infermeres, netejadores i cuineres», «les dones van ajudar a les forces de combat masculines en àrees com el transport, la comunicació i l'administració»; la gamma de participació d'una dona podia incloure tant en els papers de combatent com els de no-combatents. Mentre que la majoria de les tasques que les dones van dur a terme se centraven en l'ambit de les no-combatents, les que envoltaven el nombre limitat que van participar en actes de violència eren més freqüents. La realitat era que «les dones rurals en les xarxes de suport rural» contenien la immensa majoria de les participants. No es tracta de marginar a les dones que van participar en actes de violència, sinó simplement d'il·lustrar que constituïen una minoria.
Fins i tot si les dones participen en la lluita nacionalista (sobretot a l'Associació de Dones Musulmanes d'Algeria, AFMA), no n’hi ha cap en posicions de responsabilitat política i militar: el Consell Nacional de la Revolució Algèria (CNRA), només format per homes, tenia una activista com Nafissa Hamoud, que tenia la legitimitat de pertànyer al consell. Tanmateix, el FLN és conscient de l'interès de la mobilització de dones amb l'objectiu de fer propaganda, per tal d'engrandir el suport del poble algerià en la seva lluita. A més, algunes activistes també són objecte de processos o víctimes de tortures: el cas de Djamila Bouhired, condemnada a mort, és especialment simbòlic i dona lloc a una campanya de suport internacional.
El tema de l'alliberament de les dones després de la independència és una font de debat, però no figura a l'agenda. De fet, segons un discurs estereotípic, es considera que les dones van participar en la independència del país, però ara no hi ha qüestió de qüestionar el seu estatus i donar-les nous drets. Així, sobre la qüestió del vel, Frantz Fanon va assenyalar: «Vetllem per tradició, per la rígida separació de sexes, però també perquè l'ocupant vol treure el vel d'Algèria». Citant els testimonis de dones que van lluitar (el 3,1% dels efectius), Feriel Lalami afegeix que «en el context de la lluita per la independència, les era impossible atacar la seva pròpia comunitat i arriscar-la. Es van debilitar en un moment en què es van haver de mobilitzar totes les forces. […] La preservació de la personalitat algeriana esdevé el paper assignat a les dones». Si els nacionalistes van utilitzar les idees franceses de llibertat i igualtat per usar-les contra el poder colonitzador, és evident que no les van aplicar a les dones. I Feriel Lalami va concloure el 2008: «Encara avui, el moviment femení és presoner d'aquest passat i qualsevol demanda de drets o igualtat és denunciada, tant per les autoritats algerianes com pels islamistes, com un atac als valors autèntics de la nació i com a despersonalització».
Tot i que els drets de les dones són reconeguts constitucionalment, en realitat són ignorats pels homes
Matrimoni i vida personal L'edat legal per al matrimoni és de 18 anys per a les dones i 21 per als homes. Moltes dones algerianes es casen i comencen a tenir famílies molt majors que les que tenien sota el domini francès. L'educació, el compromís laboral i el canvi d'actituds socials són les raons del canvi.
El 2010, la taxa total de fertilitat era de 1,76 fills nascuts/dona. Es tracta d'una caiguda de 2,41 en 2009 i 7,12 en la dècada del 1970, just després de la Guerra de la Independència d'Algèria de França.
Els colonitzadors francesos es van oposar al vel a causa de la seva constitució sobirana secular i el concepte de laïcité. La constitució secular francesa es basa en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789, que confereix intencionadament drets als homes i els nega a les dones.
Sota el domini francès, les algerianes s'aferraven al vel islàmic, i després de la independència van augmentar el seu ús.
Educació i treball Abans de la independència del país, molt poques dones algerianes natives sabien llegir i escriure. Això va ser el resultat d'una prohibició imposada pels francesos de l'educació islàmica per a tota la població autòctona algeriana, el que també va portar al tancament de moltes escoles, fins que a penes hi havia prou escoles per adaptar-se a les necessitats del país. Les restes d'aquesta política continuen manifestant-se avui dia en la taxa d'alfabetització significativament baixa que es troba en dones majors de 40 anys.
La taxa d'alfabetització de les dones és encara inferior a la dels homes (és a dir, el 73,1% de les dones i el 87,2% dels homes, segons les estimacions de 2015, a partir d'una població major de 15 anys).