El conflicte de Siachen, a vegades anomenat Guerra de Siachen, fou un conflicte militar que va tenir lloc entre l'Índia i el Pakistan pel control de la glacera de Siachen, al Caixmir. L'alto el foc va entrar en vigor el 2003. El territori en disputa té una superfície de prop de 2.600 km². El conflicte s'inicià el 1984 amb l'èxit de la captura per part de l'Índia de la glacera Siachen com a part de l'Operació Meghdoot i posterior Operació Rajiv. L'Índia va prendre el control de la glacera Siachen, de 70 quilòmetres de longitud, així com les seves glaceres tributàries, els principals colls de muntanya i cims de les muntanyes Saltoro situats a l'oest de la glacera, entre els destaca el Sia La, Bilafond La i Gyong La. Per la seva banda, el Pakistan controla valls glacials immediatament a l'oest de lesmuntanyes Saltoro. Segons la revista Time, l'Índia aconseguí el control de més de 2.500 km² de territori gràcies a les seves operacions militars a Siachen.
Causes La glacera Siachen és el camp de batalla més alt de la terra,VAUSE, Mikel. Peering Over the Edge: The Philosophy of Mountaineering, p. 194.CHILD, Greg. Mixed Emotions: Mountaineering Writings, p. 147. on l'Índia i el Pakistan han lluitat intermitentment des del 13 d'abril de 1984. Tots dos països mantenen una presència militar permanent a la regió a una alçada de més de 6.000 metres. Més de 2000 persones han mort en aquest terreny inhòspit.
El conflicte a Siachen té l'origen en el territori delimitat de manera incompleta al mapa més enllà de la coordenada coneguda com a NJ9842 (). L'Acord de Karachi de 1949 i l'Acord de Simla de 1972 no esmentaven clarament qui controlava la glacera, simplement afirmava que la línia d'alto el foc finalitzava a NJ9842. Els funcionaris de l'ONU van pressuposar que no hi hauria cap controvèrsia entre l'Índia i el Pakistan per una regió tan freda i estèril.Modern world history- Chapter-The Indian subcontinent achieves independence/The Coldest War.
Paràgraf B2 (d) de l'Acord de Karachi Després de l'alto el foc mediat per l'ONU el 1949, la frontera entre l'Índia i el Pakistan es va delimitar fins al punt NJ9842, al peu de la glacera Siachen. El terreny, inaccessible més enllà d'aquest punt no es va delimitar, i es va indicar "des d'allà cap al nord fins a les glaceres" en el paràgraf B2 (d) de l'Acord de Karachi.
Després de la guerra indo-pakistanesa de 1971 i de l'Acord de Simla el juliol de 1972, la línia d'alto el foc es va convertir en la "Línia de control" que s'estenia des del "sector Chhamb a la frontera internacional [fins] al sector Turtok-Partapur, al nord". La descripció detallada del seu extrem nord indicava que des de Chimbatia, al sector de Turtok, "la línia de control s'estén al nord-est fins a Thang (a l'Índia), i des d'allà fins a les glaceres". Aquesta vaga formulació va ajudar a què continués la dura disputa.
El document de les Nacions Unides número S/1430/Add.2, segona addenda de l'Acord de Karachi de 1949, mostra la línia d'alto el foc marcada al mapa del principat de Jammu i Caixmir.
Mapa de l'ONU de la línia de l'alto el foc El títol del document de l'ONU número S/1430/Add.2 que il·lustra la línia de l'alto el foc segons l'acord de Karachi diu:
Mapa de l'Estat de Jammu i Caixmir que mostra la línia d'alto el foc d'acord amb l'acord de Karachi, ratificat pels governs de l'Índia i Pakistan els dies 29 i 30 de juliol respectivament. (Veure annex 26 al tercer informe provisional de la Comissió de les Nacions Unides per a l'Índia i el Pakistan) miniatura|Pàgina 1 del Mapa de l'ONU número S/1430/Add.2 a l'acord de Karachi de 1949 miniatura|Pàgina 2 del Mapa de l'ONU número S/1430/Add.2 mostrant la línia d'alto el foc miniatura|Pàgina 3 del Mapa de l'ONU número S/1430/Add.2 mostrant la línia d'alto el foc al Punt NJ 9842
miniatura|Mapa actual del territori indi de Ladakh, amb la glacera Siachen
Un mapa de l'ONU que mostra la línia d'alto el foc superposada a una imatge de satèl·lit representa aquesta línia que finalitza al punt NJ9842. L'extensió d'aquesta línia "d'allà cap al nord fins a les glaceres" mai no va aparèixer en cap mapa autoritzat associat ni als acords de 1948 ni de 1972, només al text.
Oropolítica El 1949 es va signar i ratificar un acord sobre l'alto el foc per l'Índia, el Pakistan i el Grup d'Observadors Militars de les Nacions Unides que delineava tota la línia d'alto el foc. Entre 1956 i 1958 un equip científic, dirigit pel Geological Survey of India, va registrar públicament les seves troballes, incloent informació sobre el Siachen i altres glaceres.
Després que el Pakistan cedís 5.180 km² de la vall de Shaksgam a la Xina en un acord fronterer el 1963, el Pakistan començà a aprovar les expedicions occidentals a l'est del K2.Facts vs bluff on Siachen, Kayani's suggestion worth pursuing , B.G. Verghese, Saturday, 21 April 2012, Chandigarh, India El 1957 el Pakistan va permetre a una expedició britànica dirigida per Eric Shipton apropar-se a la glacera Siachen a través del Bilafond La i reconèixer el Saltoro Kangri.Himalayan Journal Vol. 21 Cinc anys després, una expedició japoneso-pakistanesa va aconseguir que dos escaladors de l'exèrcit japonès i un pakistanès fessin el cim del Saltoro Kangri.Himalayan Journal Vol. 25 Aquests van ser els primers moviments d'aquest particular joc d'oropolítica.
Als anys setanta i començaments dels vuitanta diverses expedicions d'alpinisme demanaren permís al Pakistan per ascendir els cims de la zona de Siachen, en part perquè bona part dels mapes i atles mostraven la línia al costat pakistanès. El Pakistan va atorgar diversos permisos. Això, a la vegada, va reforçar la reivindicació pakistanesa sobre la zona, ja que aquestes expedicions van arribar a la glacera amb un permís obtingut del govern del Pakistan. El Teram Kangri I (7.465 metres) i Teram Kangri II (7.406 metres) foren escalats el 1975 per una expedició japonesa dirigida per H. Katayama, que havia fet l'aproximació des del Pakistan a través del Bilafond La.SANGAKU 71
El 1978 una expedició alemanya al Siachen, sota la direcció de Jaroslav Poncar, va entrar a Siachen a través del Bilafond La i va establir el camp base a la confluència entre Siachen i Teram Shehr. El documental "Expedició a la glacera més llarga" es va projectar al tercer canal de WDR (TV alemanya) el 1979.
Abans de 1984 ni l'Índia ni el Pakistan tenien presència permanent a la zona. El coronel Narendra Kumar, aleshores comandant de la High Altitude Warfare School de l'exèrcit indi va muntar una expedició de l'exèrcit a la zona de Siachen com a contraexercici. El 1978 aquesta expedició va escalar el Teram Kangri II, reclamant-la com a primera ascensió en una típica resposta "oropolítica". Inusualment per a l'exèrcit indi, normalment secret, les notícies i fotografies d'aquesta expedició es van publicar a The Illustrated Weekly of India, una revista de gran difusió.
El primer reconeixement públic de les maniobres i la situació de conflicte que s'estava desenvolupant a Siachen fou en un petit article titulat "High Politics in the Karakoram" de Joydeep Sircar al diari The Telegraph de Calcuta el 1982. El text complet es va reimprimir com a "Oropolitics" a l'Alpine Journal de Londres el 1984.Alpine Journal, 1984
Mapes històrics de la glacera Siachen Els mapes del Pakistan, les Nacions Unides i diversos atles mundials van representar la línia d'alto el foc que finalitzava al punt NJ9842 fins a mitjans dels anys seixanta. L'National Imagery and Mapping Agency va començar cap al 1967 a mostrar una frontera a les seves cartes de pilotatge tàctic, des del punt NJ9842 est-nord-est fins al pas de Karakoram, a 5.534 metres, a la frontera amb la Xina. Aquesta línia es va reproduir als mapes dels Estats Units, Pakistan i altres països als anys setanta i vuitanta. L'Índia creia que era un error cartogràfic.
Expedicions militars El 1977 el coronel indi Narendra Kumar, ofès per expedicions internacionals que s'acostaven a la glacera des del costat pakistanès, va convèncer els seus superiors perquè li permetessin dirigir un equip de 70 homes d'escaladors i portadors fins a la glacera. Hi van tornar cap al 1981, van escalar diversos cims i van recórrer tota la glacera de Siachen.
Operacions de combat importants Al quarter general de l'exèrcit a Rāwalpindi, el descobriment de repetides expedicions militars índies a la glacera va portar els generals pakistanesos a la idea d'assegurar Siachen abans no ho fes l'Índia. Aquesta operació es va anomenar Operació Ababeel. Amb la pressa per reunir recursos operatius, els planificadors pakistanesos van cometre un error tàctic, segons un coronel de l'exèrcit pakistanès ja retirat. "Van demanar equips per suportar el fred a la mateixa empresa que els subministrava als indis", diu el coronel. "Una vegada els indis se'ls van endur, van demanar 300 vestits més (el doble que nosaltres) i van llançar els seus homes a Siachen". L'adquisició de subministraments clau necessaris per a les operacions a les zones glacials va marcar l'inici de les principals operacions de combat a la glacera. miniatura|Monument commemoratiu a la seu del regiment Dogra de l'exèrcit indi en record dels membres del regiment que van morir o van servir al conflicte de Siachen.
L'abril de 1984 es posa en marxa l'Operació Meghdoot. L'exèrcit indi, sota la direcció del tinent general Manohar Lal Chibber, el major general Shiv Sharma i el tinent general P. N. Hoon es van assabentar del pla de l'exèrcit pakistanès d'apoderar-se del Sia La i el Bilafond La, a la glacera. L'exèrcit indi va llançar una operació per prevenir la confiscació dels passos per part de l'exèrcit pakistanès. Tropes del Ladakh Scouts i el Regiment Kumaon ocuparen el Bilafond La el 13 d'abril i el Sia La el 17 d'abril de 1984 amb l'ajuda de la Força Aèria de l'Índia. Per la seva banda, l'exèrcit pakistanès va assabentar-se de la presència dels Ladakh Scouts als colls durant una missió de reconeixement en helicòpter. Com a resposta, l'exèrcit pakistanès va iniciar una operació amb tropes del Special Services Group i la Northern Light Infantry per expulsar els tres-cents membres de les tropes índies dels passos clau. Aquesta operació dirigida per l'exèrcit pakistanès va donar lloc al primer xoc armat a la glacera el 25 d'abril de 1984.
Entre juny i juliol de 1987 té lloc l'operació Rajiv. Durant els següents tres anys, amb les tropes índies posicionades als passos claus, l'exèrcit pakistanès va intentar apoderar-se de les altures que donaven als passos. Un dels principals èxits assolits pel Pakistan en aquest període va ser la confiscació d'un punt de guaita que dominava el Bilafond La, el "Qaid Post". El 25 de juny de 1987 l'exèrcit indi, sota la direcció de general de brigada Chandan Nugyal, el major Varinder Singh, el tinent Rajiv Pande i el Naib Subedar Bana Singh van llançar un atac amb èxit al Qaid Post. Pel seu paper en l'assalt, el Subedar Bana Singh va rebre el Param Vir Chakra, el premi més alt de galanteria de l'Índia. L'indret va canviar el nom pel de Bana Post en honor seu.
El setembre de 1987 va tenir lloc l'operació Vajrashakti/Operació Qaidat. L'exèrcit pakistanès, sota el comandament del general de brigada Pervez Musharraf (més tard president del Pakistan) va llançar l'operació Qaidat per recuperar el Qaid Post. Amb aquest propòsit, les unitats de l'exèrcit pakistanès SSG (primer i tercer batallons) van reunir un grup de treball important a la recentment construïda guarnició de Khaplu.(p. 39) Després d'haver detectat moviments pakistanesos abans de l'Operació Qaidat, l'exèrcit indi va iniciar l'Operació Vajrashakti per aconseguir l'ara rebatejat Bana Post de l'atac pakistanès.Op Rajeev , 18 September 2007