Triumph Engineering Co Ltd fou una empresa anglesa fabricant de motocicletes amb seu a Coventry i més tard a Meriden (West Midlands). Després de la fallida de l'empresa durant la dècada del 1980, una de nova amb seu a Hinckley (Leicestershire) en va obtenir els drets comercials i actualment és un dels principals fabricants de motocicletes del món: Triumph Motorcycles Ltd.
Orígens miniatura|esquerra|Model H, la "Trusty Triumph" ("Triumph de confiança"). Se'n fabricaren 57.000 entre 1915 i 1923
L'empresa fou fundada per Siegfried Bettmann, un alemany que havia emigrat de Nuremberg (aleshores dins l'Imperi alemany) a Anglaterra i s'havia establert a Coventry el 1883. El 1884, a 20 anys, Bettmann havia fundat la seva pròpia empresa a Londres, la S. Bettmann & Co. Import Export Agency. Especialitzada en bicicletes, l'empresa les comprava i venia després amb la seva pròpia marca. Bettmann també distribuïa màquines de cosir importades d'Alemanya.
El 1886, Bettmann va buscar un nom més específic i l'empresa va passar a denominar-se Triumph Cycle Company. Un any després, la companyia es va registrar com a New Triumph Co. Ltd, ara amb el finançament del fabricant de pneumàtics Dunlop. Durant aquell any, un altre natural de Nuremberg, Moritz Schulte, es va unir a la companyia com a soci.
Schulte va encoratjar Bettmann a transformar Triumph en una empresa fabricant i el 1888 aquest va comprar una seu a Coventry amb diners prestats per la seva família i la de Schulte. L'empresa va començar a produir les primeres bicicletes de marca Triumph el 1889. El 1896, Triumph també va obrir una fàbrica de bicicletes a Nuremberg.
El 1898, Triumph va decidir d'ampliar la producció a Coventry per a incloure-hi motocicletes i el 1902 l'empresa ja n'havia produït la seva primera, una d'equipada amb motor Minerva belga. El 1903, després de vendre més de 500 motocicletes, Triumph en va iniciar la producció a la fàbrica de Nuremberg. Durant els primers anys, l'empresa basava els seus dissenys en els d'altres fabricants, però el 1904 va començar a produir motocicletes basant-se en els seus de propis i el 1905 va llançar la primera dissenyada completament a casa. A finals d'aquell any, la companyia ja n'havia produït més de 250.
El 1907, després que l'empresa va haver obert una planta de producció més gran, va produir 1.000 motos. Alhora, Triumph havia iniciat una marca de gamma baixa, Gloria, fabricada també a la seu original de la companyia.
La confusió entre les motocicletes Triumph produïdes per les empreses de Coventry i Nuremberg va provocar que els productes d'aquesta última es rebategessin Orial per a alguns mercats d'exportació. Tanmateix, ja existia a França una empresa anomenada Orial, de manera que les motocicletes de Nuremberg van canviar un altre cop de nom, en aquest cas a TWN (de Triumph Werke Nürnberg).
Primera Guerra Mundial i anys 20 miniatura|Frank Halford amb una Triumph Ricardo el 1922 L'esclat de la Primera Guerra Mundial va suposar un impuls per a la companyia, ja que va canviar la seva línia de producció per a proporcionar material als aliats. Més de 30.000 motocicletes —entre elles el Model H Roadster, també conegut com a «Trusty Triumph» ("Triumph de confiança"), sovint citat com a la primera moto moderna— van ser subministrades als aliats.
Després de la guerra, Bettmann i Schulte van entrar en desacord sobre la planificació, ja que Schulte volia substituir la producció de bicicletes per automòbils. Schulte va finalitzar la seva associació amb l'empresa, però més tard, durant la dècada del 1920, Triumph va comprar l'antiga fàbrica d'automòbils Hillman de Coventry i el 1923 va produir una berlina sota la marca Triumph Motor Company. El motor de la darrera motocicleta de la marca el va crear Harry Ricardo, un conegut enginyer britànic.
A mitjan dècada de 1920, Triumph s'havia convertit en un dels principals fabricants de motos i cotxes britànics, amb una planta de 46.000 m2 capaç de produir fins a 30.000 motocicletes i automòbils a l'any. La demanda de bicicletes Triumph a l'estranger també era alta i les vendes d'exportació es van convertir en la principal font d'ingressos de l'empresa, tot i que per als Estats Units els models Triumph es fabricaven sota llicència. El primer èxit dins el ram de l'automoció de la companyia va ser el model Super Seven, llançat el 1928. Poc després es va desenvolupar el model Super Eight.
Dècada del 1930 miniatura|esquerra|Prototip Triumph de 1929 amb engranatge cònic OHCC Quan va començar la Gran Depressió el 1929, Triumph va vendre la seva filial alemanya com a empresa separada, de propietat independent, la qual es va fusionar més tard amb l'empresa Adler per a convertir-se en Triumph-Adler Company. La planta de Nuremberg va continuar fabricant motocicletes com a TWN (Triumph Werke Nürnberg) fins al 1957. El 1932, Triumph va vendre una altra part de l'empresa, la seva divisió de fabricació de bicicletes, a Raleigh Bicycle Company. Fins aleshores, Triumph havia patit dificultats econòmiques i Bettmann havia estat forçat a deixar el càrrec de president (el 1933 es va retirar definitivament).
El 1936, les dues divisions restants de la companyia es van convertir en empreses separades. Triumph sempre havia intentat obtenir beneficis dels cotxes però, després de fer fallida el 1939, va ser adquirida per la Standard Motor Company. La divisió de motocicletes van obtenir més rendibilitat, ja que va ser adquirida el mateix 1936 per Jack Sangster, el propietari de la marca rival de motocicletes . Aquell mateix any, la companyia va iniciar les seves primeres exportacions als Estats Units, que es van convertir ràpidament en el mercat més important de Triumph. Sangster va crear la Triumph Engineering Co Ltd., dirigida en gran manera per antics treballadors d'Ariel, entre ells Edward Turner, qui va dissenyar la Triumph Speed Twin 5T de 500 cc -llançada el setembre de 1937, fou la base de totes les bicilíndriques Triumph fins a la dècada del 1980. Al contrari de la creença popular, però, aquesta no va ser la primera bicilíndrica en paral·lel de Triumph, sinó el model 6/1 dissenyat per Val Page, llançat el 1933. Aquesta primera bicilíndrica va tenir èxit a les curses, però no gaire entre el públic en general i no es va vendre bé. Després de l'arribada de Turner, amb el seu habitual tarannà brusc, el model 6/1 fou liquidat i substituït més tard pel seu propi disseny. El motor 6/1 es va reutilitzar posteriorment, una mica modificat, amb la BSA A10. El 1939 es va presentar la Tiger T100 de 500 cc, capaç d'arribar als 160 km/h, però aleshores va esclatar la guerra.
Segona Guerra Mundial miniatura|Triumph 3HW 350cc, feta a Meriden des de 1942 A Coventry s'hi van produir motocicletes fins al començament de la Segona Guerra Mundial. La ciutat va ser pràcticament destruïda durant la campanya de bombardejos alemanya coneguda com a Coventry Blitz (del 7 de setembre de 1940 al maig de 1941). El 1942, es van recuperar eines i maquinària del lloc de la devastació i es va reiniciar la producció a la nova planta de Meriden (West Midlands), a Warwickshire.
Postguerra Acabada la guerra, es va produir en grans quantitats la Triumph Speed Twin, un disseny d'Edward Turner d'abans de la guerra. Els esforços per a liquidar els deutes del Lend-Lease van provocar que el 70% de la producció de postguerra fos enviada als Estats Units. Després de la guerra, la Speed Twin i la Tiger 100 es fabricaren amb un tipus de suspensió posterior ideat per la marca, el Triumph sprung hub.
Les Tiger 100, en mans de pilots privats i equipades amb cilindres d'aliatge d'alumini excedents de la guerra, guanyaren diverses curses i inspiraren el model Triumph de GP. Aquest model es va acabar el 1950, quan se'n va exhaurir el subministrament de cilindres. Atès que al mercat nord-americà n'hi va haver una demanda considerable, per mirar de revertir la situació es va fabricar un cilindre d'aliatge d'alumini de fosa a pressió. Com que el capçal d'aliatge d'alumini feia que el soroll de la vàlvula fos més alt, s'hi van introduir lleves descendents per tal de reduir-lo.
Una altra motocicleta basada en el motor del generador dels temps de la guerra fou la TR5 Trophy Twin de 498 cc, presentada també al Motor Cycle Show de 1948. Duia un únic carburador que era una versió de baixa compressió del motor de Gran Premi. Gran Bretanya va guanyar la prestigiosa prova dels Sis Dies Internacionals el 1948, on l'equip de fàbrica de Triumph acabà sense penalització. Un membre de l'equip, Allan Jefferies, hi pilotà una versió de prototip. Pilot polifacètic, Jefferies havia guanyat també amb la Triumph diverses proves de trial durant la dècada del 1930, entre elles el Scott Trial, el British Experts Trial i els Sis Dies d'Escòcia.
Per tal de satisfer la demanda nord-americana de motocicletes adequades per a la conducció en llargues distàncies, Turner va construir una versió de 650 cc del seu disseny Speed Twin. La nova moto va rebre el nom de Thunderbird (un nom que Triumph cediria sota llicència més tard a Ford Motor Company per a un model d'automòbil). Només un any després de la presentació de la Thunderbird, un motociclista del sud de Califòrnia va aplicar-hi un capçal de carburador doble (destinat originalment a curses de Gran Premi) i va anomenar la nova creació Wonderbird. Aquell motor de 650 cc, dissenyat el 1939, va obtenir el rècord mundial absolut de velocitat en motocicleta entre el 1955 i el 1970.
Venda a BSA miniatura|Triumph Bonneville T120 de 1962 El 1951, Sangster va vendre Triumph Motorcycle a la seva gran rival, BSA. Les condicions de la venda incloïen que Sangster fos membre del consell d'administració de BSA (Sangster arribà a ser president del grup el 1956).
Triumph va aconseguir una considerable publicitat de marca als Estats Units quan Marlon Brando va aparèixer amb una Thunderbird 6T de 1950 a la pel·lícula The Wild One (1953). La Thunderbird de 650 cc (6T) de producció era una motocicleta de turisme de baixa compressió, mentre que la Tiger 100 de 500 cc era la motocicleta d'altes prestacions de la marca. Això va canviar el 1954, amb el pas a bastidors de basculant oscil·lant i el llançament de capçals d'aliatge d'alumini per a la Tiger 110 650 cc, cosa que eclipsava la Tiger 100 com a model de màxim rendiment.
El 1959 va aparèixer la T120, una versió de la Tiger T110 millorada amb doble carburador que es va conèixer com a Bonneville. A mesura que Triumph i altres marques guanyaven quota de mercat als EUA, Harley-Davidson es va anar adonant que les seves motocicletes de més de 1.000 cc no eren tan esportives com voldrien els nous pilots de l'època, cosa que els restava quota de mercat. Les Triumph van servir de model per a una nova i petita Harley-Davidson: l'actualment llegendària Sportster, que va començar com una versió de la Triumph Bonneville a l'estil "Harley". Amb el seu anacrònic motor bicilíndric en V, la Sportster no coincidia amb la Bonneville, però va demostrar ser-ne una sòlida competidora en vendes als Estats Units i, finalment, també en longevitat.
Dècada del 1960 Durant la dècada del 1960, malgrat l'oposició interna dels qui creien que reduiria la imatge de "mascle dur" de la marca, Triumph va produir dos escúters: la Triumph Tina, un petit escúter de dos temps i baix rendiment d'uns 100 cc amb embragatge automàtic i cistella de transport al manillar, i La Triumph Tigress, un escúter més potent disponible amb motor monocilíndric de dos temps i 175 cc o bé un de bicilíndric de quatre temps i 250 cc per als entusiastes.