Des de la revolució de Tunísia de desembre de 2010 i les protestes a l'Orient Mitjà i al nord d'Àfrica (MENA), les dones tunisianes han tingut un paper sense precedents en les protestes. Habib Bourguiba va començar a instituir llibertats laiques per a les dones el 1956, com ara l'accés a l'educació superior, el dret a sol·licitar el divorci i certes oportunitats laborals. Tot i que les dones de Tunísia han gaudit de certes llibertats i drets que sovint es neguen a les dones als països veïns, les normes socials han canviat des del 2011. Tot i que alguns aspectes de la societat són relativament liberals, el règim continua classificant-se com a islàmic. D'altra banda, es van canviar les lleis sobre l'herència per donar a les dones una part d'herència igual a la dels homes, contràriament a la Llei d'herència islàmica.
Demografia El 2008, l'Oficina de Referència de la població dels Estats Units d'Amèrica va informar que la població de dones de Tunísia entre els 15 i els 49 anys era de 3.000.000. El 2015 havia 3.100.000 dones de la mateixa franja d'edat al país. L'esperança de vida de les dones, des del naixement, és de 76 anys (els homes de Tunísia tenen una esperança de vida de 72 anys).
Història
Quan Tunísia encara era una colònia de França, la majoria de les dones tunisianes portaven vel, no tenien educació i complien les tasques domèstiques exigides pels pares i els marits. No obstant això, amb l'aparició del moviment independentista del país, va sorgir una veu per a la igualtat entre homes i dones. De fet, a principis del , moltes famílies urbanes educaven les seves filles. Quan Tunísia va recuperar la seva independència el 1956, el fundador de la república, Habib Bourguiba (الحبيب بورقيبة), va discutir reiteradament sobre la necessitat d'incloure totes les persones a la societat tunisiana.
El 1956 es va promulgar el Codi de l'estatus personal (مجلة الأحوال الشخصية), un document que ha sofert una forta reforma des dels seus inicis. Aquest document ha abolit la poligàmia i el repudi, ha permès a les dones demanar el divorci, ha promulgat una edat mínima per casar-se i ha ordenat el consentiment dels dos cònjuges abans del matrimoni. A més, les dones van obtenir el dret a vot el 1957, i el 1959 les dones van poder buscar una feina fora de la llar. La Constitució de Tunísia promulga el «principi d'igualtat» que s'ha aplicat favorablement a les dones dins del sistema judicial, cosa que les permet entrar a sectors laborals no tradicionals (per exemple, la medicina amb Habiba Djilani (حبيبة الجيلاني الحرشاني), la primera dona cirurgiana, l'exèrcit i l'enginyeria), així com obrir comptes bancaris i establir negocis. El 1962, les dones van poder accedir al control de la natalitat i el 1965 es va legalitzar l'avortament (8 anys abans que les dones estatunidenques hi tinguessin accés).
El 1993, els esforços de pressió de les feministes i les organitzacions de dones van donar lloc a certes modificacions del Codi de l'estatus personal. Les modificacions establien que una dona no estava obligada a obeir el seu marit, però sí que obligava a «compartir part de la càrrega financera de la família». Tot i alliberant les dones de l'obediència als seus marits, ara se les exigia que contribuïssin igualment a la gestió dels afers familiars. No obstant això, una vaga clàusula del Codi obliga a les dones a «tractar amb els seus marits d'acord amb els costums i la tradició». Aquesta clàusula fa que les dones puguin afirmar la seva independència (i, per tant, la seva capacitat de contribuir a la càrrega financera de la seva família), perquè la tradició i el costum s'utilitzen sovint per reforçar la submissió de la dona. Després que l'Association des femmes tunisiennes pour la recherche et le développement i lAssociation tunisienne des femmes démocrates (ATFD) presentessin un document en què demanaven la plena implementació de l'acord, el govern tunisià va ratificar l'acord el 20 de setembre de 1985.
Pel que fa a les reserves mostrades per Tunísia a la signatura de la Convenció sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona el 1979, mostren que els que tenen el poder encara no han decidit fer el pas de la igualtat. L'acord es va signar el 24 de juliol de 1980, però amb reserves, com la resta de països musulmans, sobre alguns paràgrafs de les seccions 15, 16 i 29 per les seves contradiccions amb les disposicions del Codi de l'estatus personal i l'Alcorà (القرآن).
Amb motiu del 50è aniversari de la implementació del Codi de l'estatus personal, el president Zine El Abidine Ben Ali (زين العابدين بن علي) va anunciar dos projectes de llei que van ser adoptats per la Cambra de Diputats de Tunísia (مجلس النواب) el 8 de maig de 2007. El primer reforça els drets legals d'habitatge de les mares que tenen la custòdia dels fills, i el segon estableix una edat mínima per al matrimoni de 18 anys per a ambdós sexes malgrat que l'edat mitjana real del matrimoni ja superés els 25 anys per a les dones i els 30 anys per als homes.
En qüestions relacionades amb la maternitat, Tunísia és sovint considerada com un país obert als canvis provinents del món modern.
Amb motiu de l'anunci del 8 de març de 2008 que el govern s'adheriria a un protocol addicional de la Convenció sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona, coincidint amb el Dia Internacional de les Dones, la presidenta de lAssociation tunisienne des femmes démocrates (ATFD), Khadija Chérif (خديجة الشريف), va qualificar el procés de «positiu però insuficient» i va dir que continuaria «defensant l'eliminació de les reserves que buidaven el significat de la Convenció».
Tunísia observa diverses festes nacionals dedicades a les dones: el Dia Internacional de les Dones (8 de març), i el 13 d'agost, data d'aniversari de la implementació del Codi de l'estatus personal, que s'ha convertit en un dia festiu anomenat Dia Nacional de la Dona.
Des del setembre del 2017, a les dones musulmanes tunisianes se les permet casar-se amb homes no-musulmans, cosa que deixaria fora l'antic decret que obligava els marits a convertir-se a l'islam per poder completar un matrimoni interconfessional.
Un desig de modernització o una necessitat política
A Tunísia, la recerca de la política feminista és encara més necessària, ja que és el principal suport a la bona imatge del país a Europa. De fet, tot i que el creixement econòmic no és menyspreable, no es distingeix d'altres països del nord d'Àfrica com el Marroc; a més, la supressió de la llibertat d'expressió i l'oposició política a Tunísia han desllustrat durant molt de temps la reputació del país a l'estranger. L'estatus de la dona continua sent un domini en què Tunísia, mentre sota el govern de Habib Burguiba (الحبيب بورقيبة) com sota el de Ben Ali (زين العابدين بن علي), podia reivindicar la seva singularitat.
Colette Juillard-Beaudan creu que les dones tunisianes, «abandonades per triar una forma de democràcia, prefereixen que sigui secular». I aquest tipus de propaganda va donar els seus fruits a mesura que el país gaudia, durant el règim de Bourguiba, d'una sòlida reputació de secular nacional i civil en una regió que més sovint consisteix en dictadures militars o monarquies relacionades amb la religió, ja que el Codi de l'estatus personal es va declarar de manera autoritària, ja que no es va debatre públicament ni a l'Assemblea Constituent tunisiana.
El 9 de febrer de 1994, el Senat de França va organitzar un Dia de les Dones Tunisianes sota el lema «Une modernité assumée, la Tunisie» (Una modernitat assumida, Tunísia). Poc després d'un debat organitzat el juny de 1997 al Parlament Europeu sobre la situació dels drets humans a Tunísia, els tunisians van anar a Estrasburg per a donar a Europa una altra imatge del seu país.
A la premsa francesa van seguir una sèrie d'articles elogiosos sobre la condició de les dones a Tunísia. L'octubre de 1997, durant la visita oficial de Ben Ali a França, els defensors del règim tunisià també van citar l'estatus de les dones, tot ignorant les crítiques de les organitzacions que defensaven els drets humans:
L'agost de 1994, durant una conferència dedicada a les dones i la família, lAssociació tunisienne des femmes démocrates (ATFD) va denunciar l'ambigüitat de les forces al poder i l'ús de la religió per a controlar l'estatus de les dones al país, criticant sobretot «l'opressió patriarcal que pateixen les dones». A més, les dones que van intentar rebel·lar-se contra el discurs oficial van ser ràpidament cridades a l'ordre, sobretot a través de la censura d'una premsa tunisiana rigorosament controlada per les autoritats. La presidenta de l'ATFD, l'advocada Sana Ben Achour (سناء بن عاشور), va explicar el març del 2010 que la seva organització vivia en una «situació de sufocació i estrangulació que significa una ruptura de qualsevol possibilitat de diàleg amb els poders públics». Va denunciar, entre altres coses, la «inclusió policial» en la seu de l'ATFD i en la seva universitat femenina, i el fet que es va impedir a l'associació la realització d'una producció teatral que se suposava que commemoraria el Dia Internacional de les Dones del 8 de març.
En aquest context, la cineasta Moufida Tlatli (مفيدة التلاتلي), que es va fer famosa amb la seva pel·lícula Els silencis del Palau (صمت القصور ; 1994), va ser molt criticada a la revista tunisiana Réalités per haver mostrat el seu escepticisme envers el suposat feminisme de l'islam durant un programa de televisió emès a França a l'octubre.
El 13 d'agost de 2003, en el 47è aniversari de la promulgació del CSP, la Ligue tunisienne des droits de l'homme (Lliga tunisiana de drets humans) va declarar:
Vestimenta Abans de la revolució del 2011, Tunísia restringia el dret de les dones a portar el hijab (حجاب). Tot i que el 98% de la població de Tunísia és musulmana i les dones del món musulmà solen portar hijabs, els governs de Ben Ali i Habib Bourguiba van perseguir l'erradicació de les tradicions islàmiques públiques, inclòs el hijab. El 1981 Habib Bourguiba va ratificar la Llei 108 que prohibeix de manera efectiva que les dones tunisianes portin hijab a les oficines estatals. El 1985 va anar més enllà i va ratificar la Llei 108 que ampliava aquesta prohibició als establiments educatius.
Durant el règim de Ben Ali, el govern va començar a reprimir les dones que portaven hijab. El 2008, Amnistia Internacional va informar que les dones es veien obligades a treure's el seu hijab abans de ser autoritzades a entrar a les escoles, universitats, llocs de treball i fins i tot algunes es van veure obligades a treure's el hijab al carrer. L'informe va més enllà afirmant que a les dones amb hijab se les va denegar l'entrada a la Fira Internacional del Llibre de Tunis i, de vegades, van ser traslladades a comissaries i les feien signar un compromís per escrit que deixarien de portar el hijab. «Algunes de les que es van negar van ser agredides per agents de policia».
Tot i que els recents canvis sota el nou govern del Partit del Renaixement (حركة النهضة) han aixecat les restriccions a l'ús del hijab, un canvi més ampli dels valors socials cap al conservadorisme musulmà ha provocat que les dones se sentin més restringides de moltes maneres. Algunes dones es queixen que ja no poden portar faldilles a causa de l'assetjament per part dels homes. A més, afirmen que els hijabs s'han convertit en un requisit social en lloc d'una opció.
Educació Tot i que aquests fets semblen posar les dones a Tunísia a l'igual que les dones occidentals, només el 30% de les dones estan ocupades. La participació mínima de les dones a la força de treball no deriva de la manca d'educació. De fet, el 91% de les dones tunisianes, entre els 15 i els 24 anys, tenen estudis. Les dones joves representen el 59,5% dels estudiants matriculats a estudis superiors a Tunísia.