LEthnikó Orgànossis Kipríon Agoniston (EOKA; en grec: Εθνική Οργάνωσις Κυπρίων Αγωνιστών; en català: Organització Nacional de Combatents Xipriotes) fou una organització paramilitar nacionalista xipriota que lluità mitjançant tàctiques de guerrilla contra el domini britànic a Xipre, per a l'autodeterminació de l'illa i per a l'enosi, és a dir, la unió de l'illa amb Grècia.
Rerefons miniatura|214x214px|Geórgios Grivas Xipre, una illa a la Mediterrània oriental, habitada majoritàriament per poblacions d'ètnia grega (majoritària) i una minoria d'ètnia turca, que formà part de l'Imperi Otomà fins al 4 de juny de 1878, quan després de la Guerra russo-turca, es va lliurar a l'Imperi Britànic. A mesura que les tendències nacionalistes creixien a les dues comunitats de Xipre, els xipriotes grecs es decantaven cap a l'enosi (la unió amb Grècia), un concepte que formava part de la Gran idea (en grec, Μεγάλη Ιδέα, Megáli Idéa), l'aspiració d'unir tots els grecs dins d'un sol estat nació amb capital a Constantinoble. Els orígens d'enosi es remunten al 1821, any en què va començar la guerra d'independència grega, i l'arquebisbe de Xipre, el seu ardiaca i tres bisbes van ser decapitats, entre altres atrocitats. El 1828, el comte Ioannis Kapodistrias, el primer governador de Grècia, va demanar la unió de Xipre amb Grècia, mentre que també es van produir diverses revoltes a petita escala. El 1878, quan el general britànic Wolsely va arribar a Xipre per establir formalment el domini britànic, va ser trobat per l'arquebisbe de Kition que, després de donar-li la benvinguda, va sol·licitar que la Gran Bretanya cedís Xipre a Grècia. Inicialment, els xipriotes grecs van donar la benvinguda al domini britànic perquè eren conscients que els britànics havien retornat les Illes Jòniques a Grècia el 1864 i també esperaven la inversió britànica a Xipre.
El 1912 el govern britànic va oferir a Grècia el canvi de Xipre per una base naval a Argostoli, Cefalònia, per tal de guanyar el control del mar Jònic, oferta que es va repetir el 1913. El 1915, els britànics van oferir diverses vegades Xipre a Grècia, a canvi per la participació de Grècia a la Primera Guerra Mundial. Però si bé Grècia estava indecisa sobre si havia d'entrar a la guerra, el govern britànic va retirar la seva oferta. El 1915, els xipriotes grecs veient que ni la inversió britànica ni l'enosi s'havien materialitzat, van augmentar la seva oposició al domini britànic. Al principi, l'enosi tenia pocs adeptes, principalment eren membres de les classes altes. Però això estava a punt de canviar quan si van començar a afegir dos grups de decebuts amb el nou governant: l'Església i els usurers. Els anys següents, un nombre creixent de xipriotes estudiaven a Grècia i, al seu retorn, es van convertir en forts defensors de l'enosi. D'altra banda, la comunitat xipriota turca va començar a desenvolupar el seu propi nacionalisme a principis del , a mesura que arribaven a l'illa notícies sobre les persecucions contra els musulmans als països que es van formar després del col·lapse de l'Imperi Otomà.
El nomenament de Ronald Storrs (un filohel·lè) el novembre de 1926 com a nou governador de Xipre, va fomentar la idea entre els nacionalistes xipriotes grecs que el domini britànic seria un trampolí per a la unió amb Grècia. La seva relació va empitjorar el 1928, quan els xipriotes grecs es van negar a participar en la celebració del 15è aniversari de l'ocupació britànica de Xipre. Grècia va apel·lar a la calma, limitant la difusió d'articles anticolonials als diaris xipriotes grecs. L'educació es va convertir en un altre escenari de conflicte amb l'aprovació de la Llei d'educació, que pretenia reduir la influència grega en els plans d'estudis escolars xipriotes. Els partidaris de l'enosi xipriotes també van lamentar el suposat tracte preferencial cap a Malta i Egipte. Les relacions van empitjorar encara més quan les autoritats britàniques van aprovar unilateralment un nou codi penal que permetia, entre altres coses, l'ús de la tortura. El 1929, l'arquebisbe de Kition Nikodemos i Stavros Stavrinakis, membres del Consell Legislatiu, van arribar a Londres, presentant un memoràndum al secretari de colònies Lord Passfield que contenia demandes d'enosi. Igual que amb intents anteriors, la resposta va ser negativa.
El setembre de 1931, Storrs va bloquejar la decisió del Consell Legislatiu d'aturar les pujades d'impostos que havien de cobrir un dèficit pressupostari local. Els diputats xipriotes grecs van reaccionar renunciant als seus càrrecs. A més, el 18 d'octubre, l'arquebisbe de Kition Nikodemos va cridar els xipriotes grecs a participar en actes de desobediència civil fins que es complissin les seves demandes d'enosi. El 21 d'octubre de 1931, 5.000 xipriotes grecs, majoritàriament estudiants, sacerdots i algunes figures importants de la ciutat, es van concentrar als carrers de Nicòsia mentre cantaven consignes a favor de l'enosi en el que es va conèixer com els Fets d'octubre o la Revolta de Xipre de 1931. La multitud va envoltar l'edifici del govern i després de tres hores de llançament de pedres a l'edifici, la policia va dispersar els avalots. Al mateix temps, les banderes britàniques eren retirades dels edificis públics de tot el país, sovint substituïdes per les gregues. L'ordre es va restablir a principis de novembre. Un total de set manifestants van morir, trenta van resultar ferits, deu van ser exiliats de per vida, mentre que 2.606 van rebre diverses penes que van anar des de penes de presó fins a multes a causa d'activitats sedicioses.
La revolta va danyar tant la causa enòtica com les relacions entre Anglaterra i Grècia. Es van abolir el Consell Legislatiu i les eleccions municipals, el nomenament d'autoritats del poble i jutges de districte va quedar relegat al governador de l'illa. Es va prohibir la propagació d'idees enòtiques i l'ús de banderes estrangeres, així com la reunió de grups de més de 5 persones. Xipre va entrar així en un període de govern autocràtic conegut com a Palmerokratia (Παλμεροκρατία, "Palmerocràcia"), que porta el nom del governador Richmond Palmer, que va començar poc abans de la revolta i duraria fins al començament de la Segona Guerra Mundial.
A la dècada de 1950, es va crear EOKA amb l'objectiu específic de muntar una campanya militar per acabar amb l'estatus de Xipre com a colònia de la corona britànica i aconseguir la unificació de l'illa amb Grècia. La direcció d'AKEL en aquell moment, el partit comunista de l'illa, es va oposar a l'acció militar d'EOKA, defensant un "enfocament gandhià" de desobediència civil, com ara vagues i manifestacions obreres.
Inicialment, la lluita era política, en lloc de militar. EOKA, en paraules de Grivas, volia cridar l'atenció del món mitjançant operacions que cridessin l'atenció perquè arribessin als titulars.
Formació Lideratge EOKA estava encapçalat per Geórgios Grivas un oficial de l'exèrcit grec, veterà de la Primera i la Segona Guerra Mundial. Durant l'ocupació de Grècia per part de les potències de l'Eix a la Segona Guerra Mundial, va dirigir un petit grup de resistència anticomunista, anomenat Organització X. Després de la retirada de l'Eix el desembre de 1944, durant la lluita contra les faccions comunistes a Atenes, va ser salvat a causa de la intervenció britànica. Grivas va rebre el pseudònim Digenis en referència directa al llegendari Digenis Akritas que va repel·lir els invasors de l'Imperi Romà d'Orient. El segon al comandament d'EOKA era Grigoris Afxentiou, també exoficial de l'exèrcit grec. Afxentiou s'havia graduat a l'Acadèmia d'oficials de reserves el 1950 sense experiència prèvia al camp de batalla.
Objectius L'objectiu principal d'EOKA era l'enosi: la unió de Xipre amb Grècia. L'organització va adoptar les idees del nacionalisme grec i va mostrar idees religioses, conservadores i anticomunistes. Això estava d'acord amb les idees imperants de la societat xipriota de l'època. Hi havia una creença generalitzada que les esquerres s'oposaven als objectius nacionals i proporcionaven un cert suport al règim colonial contrari a altres insurreccions anticolonials contemporànies a l'Àfrica o Àsia,dirigides per marxistes.
Grivas i l'arquebisbe de Xipre, Makarios III, no estaven d'acord sobre la manera d'alliberar l'illa del domini britànic. Grivas va rebutjar l'intent de Makarios de limitar la campanya a actes de sabotatge, de manera que s'evitessin la pèrdua de vides. Tanmateix, compartia l'opinió de Makarios que la victòria es guanyaria per mitjans diplomàtics.Newsinger, 2016, p. 96 L'objectiu de Grivas era sotmetre els britànics a un assetjament continuat i incessant, deixant-los clar que l'ocupació comportava un preu, mantenint l'enosi a l'agenda diplomàtica internacional.Newsinger, 2016, p. 97 La resposta britànica a la campanya EOKA va ser crucial en aquest sentit: la repressió, d'una banda, allunyaria la població grega xipriota del domini britànic i, d'altra banda, proporcionaria a Makarios i al govern grec una arma per vèncer els britànics davant les Nacions Unides. EOKA s'asseguraria que hi hagués un problema a Xipre i demostraria al món que els britànics no el podien resoldre.
Preparatius Grivas va realitzar un primer reconeixement de la situació a Xipre ja el juliol de 1951.Newsinger, 2016, p. 93 Makarios n'era escèptic i va dir a Grivas en una ocasió que no trobaria partidaris d'una lluita armada. Els britànics compartien la mateixa opinió. Grivas finalment va arribar a l'illa a principis de novembre de 1954 i va començar a establir la seva xarxa subterrània.Newsinger, 2016, p. 94 Va reclutar a la Unió de Pagesos de Xipre (PEK) als pobles i als dos principals moviments juvenils, el Moviment Juvenil Cristià controlat per l'Església (OHEN) i el Moviment Nacionalista de Joventut Paniprienca (PEON) a les ciutats. Grivas tenia la intenció de convertir la joventut de Xipre "en la llavor d'EOKA". L'eix vertebrador d'EOKA eren els grups muntanyencs, una guerrilla convencional que vivia en camps amagats als boscos, i els grups de la ciutat, que sovint continuaven la seva feina civil o escolarització. El Front Nacional de Xipre (EMAK), molt més ampli, donava suport a aquesta lluita armada, i dotà EOKA d'intel·ligència, subministraments, armes, medicaments, reclutes i cases segures. A més, es va enfrontar als britànics al carrer amb manifestacions i disturbis i va dur a terme l'ofensiva propagandística.
Lluita armada miniatura|Disturbis al carrer a Nicòsia durant la batalla a l'hospital de Nicòsia el 1956
Des de l'abril de 1955 fins a la destitució del governador Armitage (octubre) La lluita armada va començar la nit del 29 de març de 1955 i durant l'abril del mateix any. Es van produir un total de 18 atacs amb bomba en diversos llocs de l'illa. Els incidents més destacats van ser els de Nicòsia per part del grup de Markos Drakos, així com la demolició del transmissor de la Xipre Broadcasting Station. Els atacs van anar acompanyats d'una proclamació revolucionària signada per "El líder, Digenes". Grivas va decidir mantenir la seva implicació en secret en aquest moment i va utilitzar el nom d'un general romà d'Orient que havia defensat Xipre a l'edat medieval. Grivas també va prohibir els atacs contra els xipriotes turcs en aquell moment, ja que només volia que fossin objectius els soldats britànics i els col·laboradors grecs. Els britànics, que no esperaven aquest canvi d'esdeveniments, van transferir tropes d'Egipte per reforçar les seves bases militars locals (Dhekelia i Akrotiri).