El pern (en rus: Болт), op. 27, és una música per a ballet en tres actes i set escenes compost per Dmitri Xostakóvitx el 1931 sobre un llibret de Viktor Smirnov. Es va estrenar el 8 d'abril de 1931 al Teatre Acadèmic Estatal d'Òpera i Ballet de Leningrad dirigida per Aleksandr Gauk.
Trama El ballet és un relat irònic sobre el treball descarnat en una fàbrica soviètica. El mandrós Lionka odia la feina i, juntament amb un sacerdot local i un complot antisoviètic, planeja sabotejar la maquinària posant-hi un pern. El seu pla és frustrat per un grup de joves comunistes.
Origen i context El teatre rus i soviètic va ser un motor clau de l’avantguarda escènica, especialment entre 1905 i 1932, amb una intensa activitat experimental i un fort debat d’idees. Tot i el suport inicial del règim, a partir dels anys trenta la política cultural es va tornar restrictiva sota Stalin, amb censura i control. Encara a l’inici de la dècada, però, la modernitat artística —constructivisme, experiments teatrals, música i dansa— seguia viva, tot i que ja sota amenaça. Una de les primeres víctimes d’aquesta etapa de la història de l’art soviètic va ser el ballet El pern, estrenat el 1931 amb música de Dmitri Xostakóvitx, llibret de Viktor Smirnov, coreografia de Fiódor Lopukhov i dissenys de Tatiana Bruni.
Fiódor Lopukhov va ser una figura destacada que més endavant es faria famós per les seves revisions del repertori clàssic, però que en aquell moment era conegut sobretot pel seu esperit innovador. A El pern, explorava recursos escènics molt originals, com ara el moviment dels ballarins imitant els mecanismes d’una màquina. Aquest efecte es veia reforçat pels decorats de Tatiana Bruni, que recreaven l’interior d’una fàbrica amb una estètica impactant i molt suggeridora.
El primer xoc de Xostakóvitx amb les exigències del realisme soviètic es va produir precisament amb aquest segon ballet dels tres que va compondre. Després de L'edat d'or, El pern —amb un argument de caràcter absurd ideat per Viktor Smirnov—, només es va representar una vegada, el 1931, abans de ser retirada del repertori. La proposta resultava excessivament avançada per a un context cultural que s’anava orientant cap al convencionalisme del realisme socialista, i el ballet, en conjunt, tenia un aire massa lúdic. Tot i presentar una trama aparentment alineada amb els valors oficials —una història d’espionatge industrial frustrada gràcies a l’acció de treballadors exemplars—, els creadors mostraven un interès molt més viu pels personatges negatius: el gandul, la petita burgesa o les figures decadents d’Occident, caricaturitzades amb humor per una companyia amateur dins l’obra. En canvi, els personatges “modèlics” —els obrers heroics i els joves del Komsomol— apareixen tractats amb menys entusiasme, gairebé amb una certa manca d’interès, fet que accentua encara més el contrast i la intenció satírica de la peça.
Aquest fracàs va suposar la interrupció de la línia més experimental i innovadora que Xostakóvitx intentava introduir en el ballet rus. Xostakóvitx va començar de seguida a reutilitzar-ne el material en altres obres i en va extreure la viva i entretinguda Suite de ballet núm. 5.
L’obra va tornar als escenaris el setembre de 2006 gràcies a la iniciativa d’Alexei Ratmansky, que també ha recuperat els altres dos ballets del compositor.
Anàlisi musical Xostakóvitx construeix en aquest ballet una obra d’humor punyent, on conviuen sense complexos melodies populars, passatges de música “seriosa”, elements de circ, valsos, marxes o tangos, així com temes especialment estimats per les Joventuts Comunistes. La peça neix com una sàtira viva i irònica del drama proletari, amb la voluntat de posar en evidència les tensions entre la realitat de la vida obrera i la imatge que n’havia projectat l’avantguarda soviètica.
Recepció El ballet va ser retirat després d’una única representació, i Lopújov va perdre el seu càrrec com a director artístic del Mariïnski —aleshores conegut com a Ballet Acadèmic Estatal de Leningrad. Malgrat aquest revés, el 1935 ell i Xostakóvitx van tornar a col·laborar en una nova obra: una comèdia situada en una granja col·lectiva. El corrent límpid va obtenir una bona acollida inicial al teatre Mali de Leningrad, però en arribar a Moscou va quedar sota la vigilància estricta de l’aparell cultural estalinista. Després que el diari Pravda la qualifiqués de «falsedat de ballet», les conseqüències van ser greus: el llibretista Adrian Piotrovsky va ser deportat al gulag, i Xostakóvitx, profundament atemorit, va optar per retirar l’estrena de la seva Simfonia núm. 4, que acabava de completar.
Lopújov, que havia arribat a ser considerat per a la direcció del Bolxoi, es va veure forçat a apartar-se ràpidament de la primera línia. Durant els vuit anys següents va treballar com a mestre de ballet itinerant, amb destinacions que el van portar fins a indrets tan allunyats com Taixkent. Tot i que durant la guerra va tornar temporalment al Mariïnski —aleshores anomenat Ballet Kírov— i hi va continuar vinculat com a docent, la seva trajectòria com a coreògraf va quedar, en gran manera, truncada.
Suite Xostakóvitx va extreure una suite del ballet, op. 27a, amb vuit moviments:
Obertura (Introducció) El Buròcrata (Polca) El ball de Drayman (Variacions) Ball amb amics de Kozelkov (Tango) Intermezzo El ball de l'esclava colonial L'apassionat Dansa general i apoteosi
La suite es va estrenar el 17 de gener de 1933, a la Gran Sala l'Orquestra Filharmònica de Leningrad, també dirigida per Aleksander Gauk.
Referències
Pern Pern Categoria:Composicions musicals del 1931