Lesquizofrènia tòrpida, esquizofrènia latent. esquizofrènia d'evolució lenta o esquizofrènia progressiva lenta (, Vialotekúsxaia xizofrénia) fou una categoria de diagnòstic utilitzada a la Unió Soviètica per descriure el que es deia que era forma d'esquizofrènia caracteritzada per un curs lentament progressiu; es va diagnosticar fins i tot en pacients que no presentaven símptomes d'esquizofrènia o altres trastorns psicòtics, en suposar que aquests símptomes apareixerien més endavant. Va ser desenvolupat als anys seixanta pel psiquiatre soviètic Andrei Snejnevski i els seus col·legues, i es va utilitzar exclusivament a l'URSS i diversos països del Bloc Oriental, fins a la caiguda del comunisme a partir del 1989.;;;;;El diagnòstic ha estat desacreditat durant molt de temps per la seva insuficiència científica i el seu ús com a mitjà de confinament dels dissidents. Mai no ha estat utilitzat ni reconegut fora de la Unió Soviètica, ni per organitzacions internacionals com l'Organització Mundial de la Salut Es considera un exemple principal de l'abús polític de la psiquiatria a la Unió Soviètica.
L'esquizofrènia progressiva fou el diagnòstic més infame utilitzat pels psiquiatres soviètics, a causa del seu ús contra dissidents polítics. Després de rebre l'alta d'un hospital, les persones diagnosticades d'esquizofrènia latent eren privades dels seus drets cívics, credibilitat i ocupabilitat. L'ús d'aquest diagnòstic ha estat condemnat internacionalment.
A la versió russa de la desena revisió de la Classificació estadística internacional de malalties i problemes de salut relacionats (CIM-10), que s'ha utilitzat durant molt de temps a tota l'actual Rússia, l'esquizofrènia latent ja no figura com una forma d'esquizofrènia, però encara s'inclou com a trastorn esquizotípic a la secció F21 del capítol V.
S'ha argumentat reiteradament que el diagnòstic d'esquizofrènia latent era o podia ser rebut no només pels dissidents, sinó també per pacients ordinaris en absència d'esquizofrènia i amb presència només de trastorns neuròtics, depressius, ansietats o trastorns de la personalitat.,,,,
Desenvolupament de la teoria Als anys seixanta, el professor Andrei Snejnevski, el teòric més destacat de la psiquiatria soviètica i director de l'Institut de Psiquiatria de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de l'URSS, va desenvolupar una nova classificació dels trastorns mentals on postulava un conjunt original de criteris diagnòstics. Snejnevski i els seus col·legues que van desenvolupar el concepte van rebre el suport dels psiquiatres soviètics Fiódor Kondràtev, Serguei Semióonov i Iàkov Frumkin. Tots ells eren membres de l«escola de psiquiatria de Moscou».
La majoria dels experts creuen que el concepte es va desenvolupar sota les instruccions del servei secret soviètic KGB i del Partit Comunista.
Ús contra dissidents polítics
Els diagnòstics psiquiàtrics com l'esquizofrènia tòrpida es van utilitzar a l’URSS amb finalitats polítiques; el diagnòstic d'esquizofrènia tòrpida es va utilitzar amb més freqüència per als dissidents soviètics. L'esquizofrènia tòrpida com a categoria de diagnòstic es va crear per facilitar l'ofec dels dissidents i fou una arrel de l'autoengany entre els psiquiatres per aplacar les seves consciències quan els metges actuaven com a eina d'opressió en nom d'un sistema polític. El psiquiatre estatunidenc Peter Breggin assenyala que el terme "esquizofrènia latent"En anglès sluggish schizophrenia es va crear per justificar el tractament involuntari de dissidents polítics amb medicaments que normalment s'utilitzen per a pacients psiquiàtrics.
Els crítics han donat a entendre que Snejnevski va dissenyar el model soviètic d'esquizofrènia (i aquest diagnòstic) per convertir la dissidència política en una malaltia mental.
El professor de psiquiatres acadèmics de Sant Petersburg, Iuri Núl·ler, assenyala que el concepte de l'escola de Snejnevski permetia als psiquiatres considerar, per exemple, la psicopatia esquizoide i fins i tot els trets de caràcter esquizoide, quan estaven endarrerits en el seu desenvolupament, com a etapes de l'inevitable procés progressiu, en lloc de ser trets inherents de la personalitat de l'individu, la dinàmica de la qual pot dependre de diversos factors externs. El mateix es va aplicar també a altres trastorns de la personalitat. Va comportar el diagnòstic extremadament ampliat d'esquizofrènia latent (semblant a la neurosi, semblant a la psicopatia). Malgrat algunes de les seves premisses controvertides, però d'acord amb les tradicions de l'època soviètica, la hipòtesi de Snejnevski va adquirir immediatament l'estatus de dogma, que va ser posteriorment superat a d'altres disciplines, però es va mantenir fermament arrelat en la psiquiatria. El concepte de Snejnevski, amb el seu dogmatisme, va demostrar ser psicològicament còmode per a molts psiquiatres, i els alliberava del dubte a l'hora de fer un diagnòstic.
Per ordres encobertes del KGB, milers de reformadors socials i polítics —dissidents soviètics— van ser empresonats en hospitals mentals després de ser etiquetats amb diagnòstics d'esquizofrènia tòrpida. El mateix Snejnevski va diagnosticar, o va estar involucrat d'una altra manera, en una sèrie de famosos casos de dissidents, i en desenes de casos va signar personalment una decisió de la comissió sobre la «bogeria jurídica» dels dissidents que de fet estaven mentalment sans, inclosos Vladímir Bukovski, Natàlia Gorbanévskaia, Leonid Pliusx, Mikola Plakhotniuk, i Petrò Hrihorenko.
Premisses per utilitzar el diagnòstic Segons el director executiu de la Global Initiative on Psychiatry, Robert van Voren, l'abús polític de la psiquiatria a l'URSS va sorgir del concepte que les persones que s'oposaven al règim soviètic patien una malaltia mental (ja que no hi havia cap motiu lògic per oposar-se a un sistema sociopolític considerat el millor del món)., El diagnòstic d'una esquizofrènia latent proporcionava un marc per explicar aquest comportament., Això va semblar a molts psiquiatres soviètics una explicació lògica de per què algú estaria disposat a abandonar la seva felicitat, família i carrera professional per una convicció tan diferent del que semblava creure la majoria dels individus.
Popularitat del diagnòstic A causa dels diagnòstics d'esquizofrènia progressiva lenta, Rússia el 1974 tenia 5-7 casos d'esquizofrènia per 1.000 habitants, en comparació dels 3-4 per 1.000 al Regne Unit. Als anys vuitanta, Rússia tenia el triple de pacients esquizofrènics per capita que els Estats Units, el doble de pacients esquizofrènics que Alemanya Occidental, Àustria i Japó, i més pacients esquizofrènics que qualsevol país occidental. La ciutat amb més prevalença d'esquizofrènia diagnosticada al món era Moscou.
Juntament amb la paranoia, l'esquizofrènia progressiva lenta era el diagnòstic més utilitzat per a l'empresonament psiquiàtric dels dissidents. Darrel Regier de l' Institut Nacional de Salut Mental, un dels experts estatunidencs que va visitar hospitals psiquiàtrics soviètics el 1989, va declarar que un "nombre substancial" de dissidents polítics havien estat declarats malalts mentals sobre la base de símptomes com ara "pensaments antisoviètics" o "deliris de reformisme".
Segons el psiquiatre de Moscou Aleksandr Danilin, l'enfocament nosològic a l'escola psiquiàtrica de Moscou, establert per Andrei Snejnevski, (a qui Danilin considerava un criminal de l'Estat) es reduïa a la capacitat de diagnosticar esquizofrènia.
Sistemàtica de Snejnevski El model soviètic d'esquizofrènia es basa en la hipòtesi que una característica fonamental (per la qual es distingeixen clínicament els trastorns de l'espectre d'esquizofrènia) és el seu curs longitudinal. La hipòtesi implica tres tipus principals d'esquizofrènia:
Continu: no remet, de progressió ràpida ("maligna") o paulatina ("lenta"), amb un pronòstic deficient Periòdic (o recurrent): caracteritzat per un atac agut, seguit de remissió completa amb poca o cap progressió Mixt (; en alemany, Schub significa "fase" o "atac"): barreja de tipus continu i periòdic que es produeix periòdicament i es caracteritza només per una remissió parcial.
La classificació dels tipus d'esquizofrènia atribuïda a Snejnevski encara s'utilitza a Rússia, i considera l'esquizofrènia d'evolució lenta un exemple del tipus continu. La prevalença de les teories de Snejnevski ha conduït particularment a una ampliació dels límits de la malaltia, de manera que fins i tot el canvi de comportament més lleu s'interpreta com una indicació de trastorn mental.
Condicions plantejades com a símptomes Una descripció acuradament elaborada de l'esquizofrènia túrpida va establir que els símptomes psicòtics no eren essencials per al diagnòstic, però els símptomes de psicopatia, hipocondria, despersonalització o ansietat eren fonamentals. Els símptomes considerats part de l«eix negatiu» incloïen el pessimisme, la mala adaptació social i el conflicte amb les autoritats, i eren en si mateixos suficients per a un diagnòstic formal d«esquizofrènia tòrpida amb pocs símptomes».
Segons Snejnevski, els pacients amb esquizofrènia tòrpida podrien semblar aparentment sans, però manifesten canvis de personalitat mínims (i clínicament rellevants) que podrien romandre desapercebuts per a l'ull no entrenat. Els pacients amb trastorns mentals no psicòtics (o que no patien una malaltia mental) podrien ser diagnosticats d'esquizofrènia tòrpida.
Harold Merskey i Bronislava Shafran escriuen que moltes malalties que probablement es diagnosticarien a d'altres llocs com a trastorns hipocondríacs o de la personalitat, trastorns d'ansietat o trastorns depressius semblen susceptibles d'estar sota el «paraigua» d'una esquizofrènia progressiva lenta al sistema de Snejnevski.
La incidència de l'esquizofrènia tòrpida augmentava perquè, segons Snejnevski i els seus col·legues, els pacients amb aquest diagnòstic eren capaços de funcionar socialment gairebé amb normalitat., Els seus símptomes podrien semblar-se als d'una neurosi o paranoia. Els pacients amb símptomes paranoics conservaven la seva condició, però sobreestimaven la seva importància i tenien idees grandioses de reformar la societat., L'esquizofrènia tòrpida podria tenir símptomes com ara "deliris de reforma", "perseverança" i "lluita per la veritat"., Com afirma Víktor Stiajkin, Snejnevski diagnosticava una il·lusió de reforma en tots els casos en què un pacient "desenvolupa un nou principi de coneixement humà, redacta un ideal de felicitat humana o altres projectes en benefici de la humanitat".
Durant els anys seixanta i setanta, les teories que contenien idees sobre la reforma de la societat, la lluita per la veritat i les conviccions religioses no es consideraven trastorns paranoics delirants en gairebé cap classificació estrangera; no obstant això, la psiquiatria soviètica (per raons ideològiques) considerava les crítiques al sistema polític i les propostes per reformar-lo com un comportament delirant. Els diagnòstics d'esquizofrènia tòrpida i estats paranoics amb deliris de reforma només es van utilitzar a la Unió Soviètica i a diversos països de l'Europa de l'Est.
Un membre de l'audiència en una conferència de Georgui Morózov sobre psiquiatria forense a l'Institut Serbski va preguntar: "Digueu-nos, Gueorgui Vassílievitx, quin és en realitat el diagnòstic d'una esquizofrènia tòrpida?" Donat que la pregunta estava plantejada de forma irònica, Morózov va respondre, també irònicament: "Sapigueu, estimats companys, que aquesta és una malaltia molt peculiar. No hi ha trastorns delirants, no hi ha al·lucinacions, però sí que hi ha esquizofrènia!”