La campanya de bombardejos i incendis sufragistes va ser una campanya de protesta militant orquestrada per sufragistes a Gran Bretanya i Irlanda entre els anys 1912 i 1914. La campanya va ser impulsada per la Unió Social i Política de les Dones (WSPU), i va formar part de la seva campanya més àmplia de sufragi femení. La campanya, encapçalada per figures clau de la WSPU com Emmeline Pankhurst, va dirigir la infraestructura, el govern, les esglésies i el públic en general, i va veure l'ús d'aparells explosius improvisats, incendis incendiaris, bombes amb lletra, intents d'assassinat i altres formes d'acció directa i violència. Almenys cinc persones van morir en aquests atacs (inclosa una sufragista) i almenys 24 en van resultar ferides (incloses dues sufragistes). La campanya es va aturar en esclatar la guerra l'agost de 1914 sense haver aconseguit el dret al vot per a les dones, però les sufragistes es van comprometre a aturar la seva campanya per ajudar a l'esforç bèl·lic de la nació.
La campanya ha estat classificada com una campanya terrorista, amb les mateixes sufragistes i les autoritats que es refereixen als atacs incendiaris i bomba com a terrorisme. Els informes de premsa contemporanis també es referien als atacs com a incidents "terroristes" al Regne Unit i als Estats Units, i diversos historiadors també han classificat la campanya com a accions terroristes, com CJ Bearman, Fern Riddell, Rachel Monaghan i historiadora feminista Cheryl Jorgensen-Earp. No obstant això, l'historiador June Purvis ha contestat públicament el terme i ha argumentat que la campanya no implicava actes terroristes.
Antecedents esquerra|miniatura|Emmeline i Christabel Pankhurst Durant l'època victoriana s'havien format societats de sufragi múltiple a tota la Gran Bretanya, totes elles en campanya pel sufragi femení; només alguns homes podien votar a les eleccions parlamentàries en aquell moment. Durant els anys previs a la Primera Guerra Mundial, les "sufragistes" s'havien convertit en el nom popular dels membres d'una nova organització, la Unió Social i Política de les Dones (WSPU). Fundada el 1903 per Emmeline Pankhurst i les seves filles, la Unió estava disposada a dur a terme formes d'acció directa per aconseguir el sufragi femení. Això va ser indicat per l'adopció de la Unió del lema "fets, no paraules".
Després de dècades de protesta pacífica, la WSPU va creure que calia una acció més radical per aconseguir que el govern escoltés la campanya pels drets de les dones. A partir de 1905 les activitats de la WSPU es van fer cada vegada més militants i els seus membres van estar cada vegada més disposats a incomplir la llei, causant danys a béns i persones. partidaris de la WSPU van atacar el Parlament, van agredir físicament els polítics i van trencar finestres als locals governamentals. En un cas, una sufragista va atacar el futur primer ministre Winston Churchill amb un fuet de cavall a la plataforma de l'estació de ferrocarril de Bristol. No obstant això, abans de 1911, la WSPU només feia un ús esporàdic de la violència i es dirigia gairebé exclusivament al govern i als seus funcionaris. Emily Davison, la sufragista que més tard es va fer famosa després de ser assassinada pel cavall del rei a l'Epsom Derby de 1913, havia llançat diversos atacs únics a Londres el desembre de 1911, però aquests atacs eren poc freqüents en aquest moment. El 8 de desembre de 1911, Davison va intentar calar foc a l'ocupada oficina de correus de Fleet Street col·locant un drap ardent amarat de querosè i contingut en un sobre a l'edifici, però el foc previst no es va apoderar. Sis dies després, Davison va incendiar dues busties a la ciutat de Londres, abans de tornar a intentar incendiar una oficina de correus al carrer del Parlament, però va ser arrestada durant l'acte i empresonada.
Després del 1911, la violència sufragista es va dirigir cada vegada més cap a qüestions comercials i després cap al públic en general. Aquesta violència va ser fomentada pel lideratge de la WSPU. En particular, la filla de la líder de la WSPU, Emmeline Pankhurst, Christabel Pankhurst, va tenir un paper actiu en la planificació d'un "regnat del terror" autodescrit. Emmeline Pankhurst va declarar que l'objectiu de la campanya era "fer Anglaterra i tots els departaments de la vida anglesa insegurs i insegurs".
La campanya Inici de la campanya Al juny i juliol de 1912, cinc incidents greus van significar l'inici de la campanya de debò: es van atacar les cases de tres ministres contra el sufragi , es va plantar una poderosa bomba a l'oficina del ministre de l'Interior i el Theatre Royal de Dublín. va calar foc i va bombardejar mentre un públic assistia a una representació. Un dels atacs més perillosos comesos per les sufragistes, l'atac al Theatre Royal va ser dut a terme per Mary Leigh, Gladys Evans, Lizzie Baker i Mabel Capper, que van intentar calar foc a l'edifici durant una matinada plena de dinar. pel primer ministre Herbert Asquith. Es va deixar un contenidor de pólvora a prop de l'escenari i es van llançar gasolina i llumins encès a la cabina de projecció que contenia bobines de pel·lícula altament combustibles. A principis del dia, Mary Leigh havia llançat una haqueta cap a Asquith, que el trobava a faltar i, en canvi, havia tallat a l'orella el diputat irlandès John Redmond. Els quatre sufragistes que van atacar el Theatre Royal van ser acusats posteriorment de delictes susceptibles de posar en perill la vida.
Els atacs incendiaris van continuar la resta del 1912. El 25 d'octubre, Hugh Franklin va calar foc al seu vagó de tren quan entrava a l'estació de Harrow. Posteriorment, va ser arrestat i acusat de posar en perill la seguretat dels passatgers. Aleshores, el 28 de novembre, les caixes de correus van quedar atrapades a tota la Gran Bretanya, començant una campanya de sabotatge de caixes de pilars de cinc dies de durada, amb productes químics perillosos abocats a algunes caixes. Mentrestant, a Londres, es van encendre moltes cartes mentre estaven en trànsit a les oficines de correus, i també es van col·locar parafines i llumins en caixes de pilars.'Hundreds of Letters Are Damaged', Dundee Courier, 29 novembre 1912'Suffragette Outrages', North Devon Journal, 5 desembre 1912 El 29 de novembre, un espectador va ser agredit amb un fuet a l'estació de ferrocarril d'Aberdeen per Emily Davison, ja que creia que l'home era el polític David Lloyd George disfressat. El 17 de desembre, els senyals ferroviaris de Potters Bar van ser lligats i desactivats per sufragistes amb la intenció de posar en perill els viatges en tren.
Alguns membres de la WSPU van criticar el nombre creixent d'atacs incendiaris i d'actes de danys criminals i, a l'octubre de 1912, dos antics defensors de la causa sufragista, Emmeline Pethick-Lawrence i Frederick Pethick-Lawrence, van ser expulsats de la Unió per manifestant les seves objeccions a aquestes activitats. A finals d'any, 240 persones havien estat enviades a la presó per activitats militants de sufragània.
Christabel Pankhurst va crear un nou diari setmanal WSPU en aquest moment anomenat The Suffragette. El diari va començar a dedicar fulls de doble pàgina a informar dels atacs amb bomba i incendis que ara es produïen regularment a tot el país. Aquest es va convertir en el mètode pel qual l'organització va reclamar la responsabilitat de cada atac. La premsa independent també va començar a publicar reunions setmanals dels atacs, amb alguns diaris com el Gloucester Journal i el Liverpool Echo publicant columnes dedicades a les últimes "barbaritats".
Escalada de gener de 1913 Tot i l'esclat de la violència, a principis de gener de 1913 les sufragistes encara creien que hi havia algunes esperances d'aconseguir el vot de les dones per mitjans constitucionals. A la Cambra dels Comuns es va proposar un "Projecte de llei de franquícies" a la sessió d'hivern de 1912-13, i es va redactar per permetre una sèrie d'esmenes que, de ser aprovades, haurien introduït el sufragi femení. No obstant això, després d'un debat inicial el 24 de gener, el president de la casa va descartar les esmenes i el govern es va veure obligat a abandonar el projecte de llei. Com a resposta, la WSPU va intensificar la seva campanya de bombardeig i incendis. La campanya posterior va ser dirigida i, en alguns casos, orquestrada per la direcció de la WSPU, i va ser dissenyada específicament per aterroritzar el govern i el públic en general per canviar les seves opinions sobre el sufragi femení sota amenaça d'actes de violència. En un discurs, la líder Emmeline Pankhurst va declarar " guerra de guerrilles ". miniatura|Aquesta bústia de cartes a Newport, Gal·les, va ser una de les moltes que van quedar atrapades per sufragistes el 1913 Els sufragistes havien inventat la lletra bomba, un dispositiu destinat a matar o ferir el destinatari, i es va començar a publicar una quantitat creixent. El 29 de gener es van enviar diverses cartes amb bombes al canceller David Lloyd George i al primer ministre Asquith, però totes van explotar a les oficines de correus, bústies de correus o en bosses de correu mentre estaven en trànsit per tot el país. En les setmanes següents, es van produir nous atacs a cartes i bústies a ciutats com Coventry, Londres, Edimburg, Northampton i York. El 6 de febrer, cinc carters van ser cremats, quatre greument, a Dundee quan manipulaven una bomba de carta sufragista de fòsfor dirigida a Asquith. El 19 de febrer, es va produir un atac amb bomba sufragista a la casa del canceller David Lloyd George, amb dues bombes plantades per Emily Davison. Només funcionava una de les bombes, però l'edifici va resultar greument danyat, tot i que ningú no va resultar ferit. L'explosió de la bomba es va produir poc abans de l'arribada de treballadors a la casa, i la naturalesa crua del temporitzador (una espelma) significava que la probabilitat que la bomba explotés mentre els homes eren presents era elevada. líder de la WSPU, Emmeline Pankhurst, va ser ella mateixa arrestada després de planejar l'atac a la casa de Lloyd George, i posteriorment va ser condemnada a tres anys de presó. Entre febrer i març, els cables de senyal ferroviari es van tallar a propòsit a les línies de tot el país, posant en perill els viatges en tren.
Algunes de les inspiracions per als atacs de les sufragistes van provenir de l'anterior campanya de dinamita feniana del 1881 al 1885. Tot i que els sufragistes van utilitzar dispositius explosius més sofisticats, es va inspirar en la tàctica d'aquesta campanya de dirigir-se a llocs simbòlics, com el Banc d'Anglaterra i la catedral de Sant Pau. Entre els altres objectius seleccionats per les sufragistes hi havia esdeveniments esportius: hi va haver un intent fallit de cremar els terrenys del All England Lawn Tennis Club de Wimbledon, mentre que un complot per cremar la tribuna del camp de futbol del Crystal Palace FC al la vigília de la final de la Copa FA de 1913 també va ser frustrada. Durant l'any també es va cremar la tribuna de l'estadi de futbol Manor Ground de Plumstead, que va costar 1.000 lliures en danys. El terreny destruït va ser la llar del llavors club sud-americà Arsenal FC (conegut com a Woolwich Arsenal fins al 1914), i el mateix any el club amb problemes financers es va traslladar del sud de Londres a un nou estadi en una zona del nord de Londres, Highbury, on encara romanen avui. sufragistes també van intentar cremar les tribunes dels estadis dels clubs de futbol Preston North End i Blackburn Rovers durant l'any. Esports més tradicionalment masculins van ser dirigits específicament en un intent de protesta contra el domini masculí. Un esport que sovint era objectiu era el golf, i els camps de golf sovint eren objecte d'atacs incendiaris. Durant alguns d'aquests atacs, el primer ministre Asquith seria agredit físicament mentre practicava l'esport.
Resposta a l'empresonament d'Emmeline Pankhurst