El cine de rumberas és un gènere cinematogràfic que va florir en Mèxic, en l'anomenada Època d'Or del cinema mexicà en els anys quaranta i cinquanta. Les seves estrelles principals van ser les crides "rumberes", ballarines de ritmes musicals afroantillans. El gènere és una curiositat fílmica, un dels híbrids més fascinants de la cinematografia mundialFinal de partida: Ninón Sevilla y el Cine de rumberas i troba les seves arrels en diversos gèneres cinematogràfics.
Avui dia, gràcies als seus singulars característiques, és considerat dins de l'anomenat cinema de culte. El cine de rumberas, igual que el cinema de lluitadors, és una de les aportacions del cinema mexicà a la cinematografia internacional. El cine de rumberas va representar una mirada social del món de les treballadores de la nit del Mèxic dels anys 1940 a 1950 que confrontaven la moral i els convencionalismes socials del seu temps, i un acostament més realista a la societat mexicana de llavors. Es va tractar de melodrames sobre la vida d'aquestes dones, a les quals es redimia a través dels balls exòtics.
Etimologia Es coneix com a rumberas a les ballarines i actrius que es movien al compàs de ritmes musicals afroantillans, que van florir al cinema mexicà en la seva Època d'Or en els anys quaranta i cinquanta. El terme "rumbera", prové del ball cubà conegut com la rumba, ritme musical que es va posar de moda a Amèrica Llatina des de finals del fins als anys quaranta del . Les primeres rumberes ballaven al compàs d'aquest ritme. Eventualment, van sorgir nous ritmes musicals afroantillans, com el mambo i el cha-cha-chá, que ràpidament van desplaçar a la rumba com el ritme favorit del públic. Encara que les rumberes incursionaren eventualment en aquests nous gèneres i els van plasmar amb les seves danses al cinema, el terme "rumbera" va continuar utilitzant-se per a referir-se a elles.
Arrels El «cine de rumberas» troba les seves arrels en diversos gèneres cinematogràfics: el cinema negre, molt popular a Hollywood i en altres cinematografies en els anys trenta i quaranta, pot considerar-se com la seva pedra angular, donat l'ambient urbà i cabareter característic del gènere. El cinema negre es va caracteritzar per mostrar entre els seus principals protagonistes a la dona fatal, la cabaretera que despertava les passions dels homes i en moltes ocasions era el conflicte central de l'argument. L'estereotip va ser exaltat a la seva màxima expressió per figures com Gloria Grahame o Rita Hayworth, intèrprets clau del Cinema negre, dones de cabaret que interpretaven grans números musicals i després gaudien fent sofrir als homes. A aquest gènere s'annexa el cinema social o cinema urbà, però amb l'estil melodramàtic del cinema mexicà (el principal artesà del qual va ser el director Alejandro Galindo). A aquests ingredients se li sumaria el cinema musical hollywoodenc de els anys trenta, amb els seus famosos números musicals vistosos i extravagants. Encara que no d'una forma tan estilitzada (perquè operava amb pressupostos més limitats), el cine de rumberas va tractar d'imitar en els seus números musicals les pautes marcades per aquest gènere cinematogràfic. Tota aquesta mescla d'elements i gèneres pot considerar-se la base del «cine de rumberas».Noticieros Televisa Final de Partida: Ninón Sevilla y el cine de rumberas]</ref>
Al «cine de rumberas» les principals heroïnes són dones, generalment humils i ingènues que, a causa d'una mala jugada del destí, es veuen obligades a caure en el baix món de la prostitució i a involucrar-se amb gàngsters, mafiosos i proxenetes. Aquestes dones sofrien la major part del temps. La trama els permetia només uns moments de plaer en la pel·lícula. Invariablement, la "pecadora" havia de trobar el seu càstig. Les rumberes també van ser objecte de crítica i menyspreu de la doble moral del públic.
En general, el cinema mexicà es va caracteritzar per representar a la prostituta com la figura principal en nombroses ocasions. Des de la prostituta de bon cor representada a Santa (1932), a la prostituta tràgica de La mujer del puerto (1934). Al «cine de rumberas» aquestes heroïnes tràgiques a més també ballaven i irradiaven sensualitat.
Inicis Les rumberes primer van arribar a Mèxic a través del teatre, i el van fer des del , quan van arribar acompanyant molts còmics i bufs d'origen cubano que es van establir en la Ciutat de Mèxic, en l'època de les Carpes i els Teatres de revista. En les primeres tres dècades del , en ple furor de les grans Vedettes del teatre frívol mexicà (Com María Conesa o Lupe Vélez), van començar a sorgir figures que ballaven al compàs de la Rumba. Es considera popularment a Lolita Téllez Wood com la primera ballarina a popularitzar aquest ball en els teatres. Durant el transcurs de la següent dècada, van arribar a Mèxic nombroses rumberes i vedettes provinents de Cuba.SOMOS (1999), p. 6-8
Al cinema La figura de la "rumbera" es va plasmar al Cinema mexicà des dels inicis de la seva etapa sonora, a principis dels anys trenta. Maruja Griffel, va ser la primera a ballar rumba en la cinta ¡Que viva México! (Serguei Eisenstein, 1930). A ella la van seguir d'altres com Rita Montaner a La Noche del Pecado (1933), Consuelo Moreno a ¿Mujeres sin Alma: Venganza Suprema? (1934), i Margarita Mora a Águila o Sol (1937), a més de la porto-riquenya Mapy Cortés (anomenada "La Rumbera Blanca"), famosa per ballar la conga en nombrosos films. La mateixa Lolita Téllez Wood va participar en tres pel·lícules mexicanes: El rosal bendito (Juan Bustillo Oro, 1936), Mujeres de Hoy (Ramón Peón, 1936) i Honrarás a tus padres (1936), considerat el "pare espiritual" del cine de rumberas, i de la imatge de les quals probablement es va inspirar per a modelar a la seva futura musa: María Antonieta Pons.
Juan Orol va néixer a Espanya, però va passar la seva infància en Cuba, on es va criar en els anomenats "solares", com se'l coneix a Cuba als veïnatges o barris populars. Allí va tenir molt de contacte amb gent d'origen africà, que li van ensenyar totes les seves tècniques de ball, particularment la rumba.Muñóz Castillo, Fernando. Las Reinas del Trópico, México, 1993, ed.Grupo Azabache, p.211 Després d'establir-se com a director de cinema a Mèxic, Orol es va tornar famós per importar nombroses figures cubanes al Cinema Mexicà. María Antonieta Pons va ser un dels seus descobriments. És comú reconèixer a María Antonieta com la primera rumbera del cinema arran del seu debut en la cinta Siboney (1938), dirigida per Orol, qui es va adonar que tenia entre les seves mans una mina d'or després de l'èxit taquiller que va resultar la cinta.
D'aquesta manera, a poc a poc el cine de rumberas es va perfilant i enriquint. Qui va inventar portar les maraques en la cintura va ser la ballarina Estela, amb l'objectiu d'així fer més cridaners els números musicals. Una altra destacada figura va ser la cubana Celina, qui va muntar les coreografies de nombroses pel·lícules.SOMOS (1999), p. 6-8 Encara que la rumba va ser el gènere musical que inicialment es va ballar en aquestes produccions, aviat altres ritmes tropicals es van integrar al repertori, com ara el mambo, la conga, el calypso, la samba, el són cubà, el bolero o el Cha Cha Cha. Esment especial mereixen cantants com Dámaso Pérez Prado, Beny Moré, Agustín Lara, Kiko Mendive, Toña la Negra, Rita Montaner, María Luisa Landín, Olga Guillot, Pedro Vargas, Los Panchos, María Victoria i altres més, les veus dels quals van acompanyar a les rumberes en els seus números musicals i van contribuir al seu lluïment fílmic. Molts populars boleros de l'època (principalment les cançons d'Agustín Lara, dedicades a les dones en la perdició), van servir com a inspiració per als arguments o títols de les cintes de rumberes (La bien pagada, Pervertida, Aventurera, Traicionera etc.)
Auge del gènere Durant el sexenni del President Miguel Alemán Valdés (1946-1952), el creixement de la Ciutat de Mèxic com una gran metròpoli, es va reflectir en l'enorme auge dels cabarets i vida nocturna per tota la ciutat. El Cinema mexicà es va veure influenciat per aquest fenomen. Les trames de caràcter rural que van marcar la pauta durant la primera meitat dels anys quaranta, van començar a perdre terreny enfront dels nous melodrames de tall urbà, ravaler. La cèlebre cinta Salón México (Emilio Fernández, 1949), va marcar la transició del rol de l'heroïna del Cinema mexicà. Les joves campiranas i ingènues, van passar la batuta a les dones de classes baixes, pecadores, dones "nocturnes" arrossegades per la revolució urbana als ravals i la perdició. En aquest sentit, encara amb tota la seva fantasia i extravagàncies tropical, el cine de rumberas va ser un gènere que va mostrar d'una forma més autèntica la vida social del Mèxic de l'època, sense les falses imatges estilitzades que havia mostrat el cinema de tall mexicanista o indigenista d'Emilio Fernández i altres directors. No obstant això, existeix també un altre tipus d'heroïna al «cine de rumberas». Elles no poden rebre l'apel·latiu de "pecadores", ja que pertanyen a un univers primitiu i amoral que desconeix el concepte de pecat. Són les "rumberes selvàtiques" (Tania, Sandra, Yambaó, Zonga, Tahími...), inspirades en personatges de novel·les il·lustrades i portades al cinema principalment per Juan Orol.
María Antonieta Pons és considerada com la primera "rumbera" cinematogràfica, en tota la seva extensió i la que va marcar les pautes i bases per a forjar el gènere, que després les altres quatre grans (Meche, Amalia, Ninón i Rosa) van enriquir amb els seus propis codis i matisos. Es considera a la cinta Humo en los ojos (1946), del cineasta Alberto Gout, i protagonitzada per Meche Barba, om la que va començar la producció massiva del cine de rumberas. Per part seva, la cinta Aventurera (1950), també dirigida per Alberto Gout i protagonitzada per Ninón Sevilla, és considerada l'obra mestra del gènere,El Rincón de la Añoranza: Vende caro tu amor...Aventurera perquè té els ingredients industrials perfectes que amarren a la cinta al gènere: cinc intermedis cantats, tres números musicals, una història emblemàtica d'innocència tacada per la perversió i un important quadre interpretatiu de suport. Els tics genèrics més evidents del cine de rumberas són fàcilment identificables en Aventurera i no difereixen gran cosa de moltes altres pel·lícules més.
El «cine de rumberas», tan propi de Mèxic, aconseguiria en alguns anys l'atenció de moltes plomes especialitzades, i fins i tot el cèlebre director francès François Truffaut, encara crític de la revista Cahiers du Cinéma, escriuria un dossier sobre aquest subgènere exòtic exclusiu de Mèxic i tan xopat en suors com en llàgrimes.Fantoscopía mexicana: Sensualidad En general, el «cine de rumberas» va tornar bojos als crítics francesos de Cahiers du Cinéma, que van escriure algunes de les pàgines més ardents que hagin estat dedicades a qualsevol actriu mexicana en aquesta revista. A més, és important destacar que algunes rumberes van aconseguir conjunyir entorn d'elles a veritables equips fílmics que les emmarcaven com a poques actrius ho van aconseguir al cinema mexicà (privilegi potser solo limitat a María Félix o Dolores del Río): exemple, les parelles Rosa Carmina-Juan Orol, María Antonieta Pons-Ramón Pereda o Ninón Sevilla-Alberto Gout.
A més, també s important destacar que gràcies a l'èxit del cinema de rumberes, es van finançar moltes altres cintes, que en el seu conjunt, van permetre consolidar la indústria fílmica mexicana, que al dia d'avui no es recupera, malgrat èxits molt puntuals.
Les Reines del Tròpic