L'espectre polític esquerra-dreta és un sistema per classificar posicions polítiques, ideologies i partits, fonamentat en assumptes d'igualtat social i jerarquia social. A més de posicions a l'esquerra i a la dreta, hi ha centristes o moderats que no són totalment alineats amb qualsevol dels extrems. Hi ha qui veu l'espectre polític esquerra-dreta correcte, mentre que altres el veuen massa simplista i refusen aquest mètode de classificar posicions polítiques, suggerint en comptes d'això algun altre sistema, com un bidimensional més que una descripció unidimensional.
En aquest tipus d'espectre polític, la política d'ala esquerra i la política d'ala dreta són sovint presentades com oposades, tot i que un individu particular o el grup poden posicionar-se des de la dreta sobre un assumpte i posicionar-se des de l'esquerra en un altre; i algunes postures poden superposar-se i ser considerades d'esquerres o de dretes segons la ideologia. A França, on els termes es van originar, l'esquerra ha estat anomenada "el partit de moviment" i la dreta "el partit d'ordre".Knapp & Wright, p. 10.Adam Garfinkle, Telltale Hearts: The Origins and Impact of the Vietnam Antiwar Movement (1997). Palgrave Macmillan: p. 303."Left (adjective)" and "Left (noun)" (2011), Merriam-Webster Dictionary.Roger Broad, Labour's European Dilemmas: From Bevin to Blair (2001). Palgrave Macmillan: p. xxvi.
Història Orígens en la Revolució Francesa Els termes "esquerra" i "dreta" van aparèixer durant la Revolució Francesa de 1789, quan els membres de l'Assemblea Nacional es dividien entre seguidors del rei a la dreta del president i seguidors de la revolució a la seva esquerra. Un ajudant, el Baró de Gauville, va explicar: "Vam començar a reconèixer-nos mútuament: aquells que eren lleials a la religió i al rei prenien posicions a la dreta de la cadira per evitar els crits, juraments i indecències que gaudien de llibertat al camp contrari".
Quan l'Assemblea Nacional va ser substituïda el 1791 per una Assemblea Legislativa integrada per membres completament nous, les divisions van continuar. Els "innovadors" es van asseure a l'esquerra, els "moderats" es van reunir al centre, mentre que els "defensors de consciència de la constitució" es van trobar asseguts a la dreta, on anteriorment s'havien reunit els defensors de l'Antic Règim. Quan es va reunir la següent Convenció Nacional el 1792, es va continuar la disposició dels seients, però després del cop d'estat del 2 de juny de 1793 i de l'arrest dels Girondins, el costat dret de l'assemblea va quedar desert i els membres restants que s'havien assegut allà es va traslladar al centre. No obstant això, després de la Reacció Termidoriana de 1794, els membres de l'extrema esquerra van ser exclosos i es va abolir el mètode de seient. La nova constitució incloïa normes per a l'assemblea que "trencaria els grups del partit".Gauchet, p. 245–47 Tanmateix, després de la Restauració el 1814–1815 es van tornar a formar clubs polítics. La majoria dels ultrareialistes van optar per seure a la dreta. Els "constitucionals" seien al centre mentre els independents se situaven a l'esquerra. Els termes "extrema dreta" o "ultradreta", "extrema esquerra", centredreta i centreesquerra, es van utilitzar per descriure els matisos ideològics de les diferents seccions de l'assemblea.Gauchet, p. 247–49
Els termes "esquerra" i "dreta" no s'utilitzaven per referir-se a la ideologia política en si mateixa, sinó només per asseure's a la legislatura. Després del 1848, els principals espais oposats van ser els "socialistes democràtics" i els "reaccionaris" que van utilitzar banderes vermelles i blanques per identificar la seva afiliació al partit.Gauchet, p. 253. Amb l'establiment de la Tercera República el 1871, els termes van ser adoptats pels partits polítics: Esquerra Republicana, Centredreta i Centreesquerra (1871) i Extrema Esquerra (1876) i Esquerra Radical (1881). Les creences del grup anomenat Esquerra Radical eren en realitat més properes al Centreesquerra que les creences dels anomenats Extrema Esquerra.Marc Crapez, "De quand date le clivage gauche/droite en France?", Revue française de science politique, 48 (1), février 1998, p. 70–72.
A principis del , els termes "esquerra" i "dreta" es van associar a ideologies polítiques específiques i es van utilitzar per descriure les creences polítiques dels ciutadans, substituint gradualment els termes "rojos" i "reacció". Els d'esquerres sovint s'anomenaven "republicans", mentre que els de dretes sovint es feien dir "conservadors". Les paraules Esquerra i Dreta van ser usades inicialment pels seus oponents com a insults. El 1914, la meitat de l'esquerra de la legislatura a França estava formada per socialistes unificats, socialistes republicans i radicals socialistes, mentre que els partits que es deien "esquerra" ara se situaven al costat dret. L'ús de les paraules esquerra i dreta es va estendre de França a altres països i es va aplicar a un gran nombre de partits polítics a tot el món, que sovint difereixen en les seves creences polítiques.Gauchet, p. 255–259. Hi havia una asimetria en l'ús dels termes esquerra i dreta per les parts contràries. La dreta va negar sobretot que l'espectre esquerra-dreta fos significatiu perquè el veien artificial i perjudicial per a la unitat. Tanmateix, l'esquerra, buscant canviar la societat, va promoure la distinció. Com va observar Émile-Auguste Chartier (Alain) el 1931: "Quan la gent em pregunta si la divisió entre partits de dreta i partits d'esquerra, homes de dreta i homes d'esquerra, encara té sentit, el primer que se m'acut és que la persona que fa la pregunta segur que no és un home d'esquerres".Gauchet, p. 266 A la política britànica, els termes "dreta" i "esquerra" es van fer servir per primera vegada a finals dels anys trenta en els debats sobre la Guerra Civil EspanyolaCharles Loch Mowat, Britain Between the Wars: 1918–1940 (1955) p. 577. El sociòleg escocès Robert M. MacIver va escriure en El Web de Govern (1947):
Agrupacions ideològiques En general, l'esquerra es caracteritza per l'èmfasi en "idees com la llibertat, la igualtat, la fraternitat, els drets, el progrés, la reforma i l'internacionalisme", mentre que la dreta es caracteritza per l'èmfasi en "nocions com autoritat, jerarquia, llei i ordre, deure, tradició, reacció i nacionalisme".Andrew Heywood, Key Concepts in Politics and International Relations (2d ed.: Palgrave Macmillan, 2015), p. 119. Els politòlegs i altres analistes consideren que l'esquerra inclou anarquistes,Brooks, Frank H. (1994). The Individualist Anarchists: An Anthology of Liberty (1881–1908). Transaction Publishers. p. xi. "Usually considered to be an extreme left-wing ideology, anarchism has always included a significant strain of radical individualism ..." comunistes, socialistes, socialistes democràtics, socialdemòcrates,See progressistes i socioliberals.JoAnne C. Reuss, American Folk Music and Left-Wing Politics, The Scarecrow Press, 2000, Van Gosse, The Movements of the New Left, 1950–1975: A Brief History with Documents, Palgrave Macmillan, 2005, Els moviments per la igualtat socialMichael J. Klarman, "From Jim Crow to Civil Rights: The Supreme Court and the Struggle for Racial Equality", "... many of the white Americans who were most sympathetic to racial equality belonged to left-wing organizations...", p. 375, Oxford University Press, 2006, i el sindicalisme també s'han associat amb l'esquerra.
Els politòlegs i altres analistes consideren que la dreta inclou conservadorisme, llibertarisme de dretes, neoconservadorisme, imperialisme, monarquisme, feixisme, reaccionarisme i tradicionalisme. Diversos moviments polítics significatius no s'adapten precisament a l'espectre esquerra-dreta, inclosos la democràcia cristiana,André Munro, Christian democracy, Encyclopædia Britannica (2013), "Christian democracy does not fit squarely in the ideological categories of left and right. It rejects the individualist worldview that underlies both political liberalism and laissez-faire economics, and it recognizes the need for the state to intervene in the economy to support communities and defend human dignity. Yet Christian democracy, in opposition to socialism, defends private property and resists excessive intervention of the state in social life and education." el feminisme,Siep Stuurman, "Citizenship and Cultural Difference in France and the Netherlands" in Lineages of European Citizenship: Rights, Belonging and Participation in Eleven Nation-States (eds. Richard Bellamy, Dario Castiglione & Emilio Santoro: Palgrave Macmillan, 2004), p. 178: "Regionalism and feminism, to take two major examples, were significantly different, but both cut across the old left-right cleavages, presenting a challenge to the traditional political cultures."Jack Hayward, "Governing the New Europe" in Governing the New Europe (eds. Jack Ernest, Shalom Hayward & Edward Page: Duke University Press, 1995): "...the rebirth of a repressed civil society has led to a proliferation of social movements which cannot be subsumed under a left-right dichotomy. ... The emergency of a variety of new social movements, particularly green and feminist movements, as well as revived regionalist movements, has prompted the major parties to compete with one another in seeking to incorporate their demand." i el regionalisme.Andrew C. Gould, "Conclusions: Regional, National, and Religious Challenges to European Identity" in Europe's Contending Identities: Supranationalism, Ethnoregionalism, Religion, and New Nationalism (eds. Andrew C. Gould & Anthony M. Messina: Cambridge University Press, 2014): "Regionalist parties in the center of the left-right spectrum generally favored integration. Regionalist parties on the extremes of left and right generally opposed integration, albeit for different reasons..." Tot i que el nacionalisme sovint es considera una doctrina de dretes, hi ha casos de nacionalistes d'esquerres i molts nacionalistes afavoreixen la distribució igualitària dels recursos. També hi ha "nacionalistes liberals". Es considera que el populisme té manifestacions tant d'esquerres com de dretes en forma de populisme d'esquerres i populisme de dretes, respectivament. Sovint es considera que la política verda és un moviment d'esquerres, però en certa manera és difícil classificar-lo definitivament com a esquerra o dreta. miniatura|Seients l'any 2009 al Parlament Europeu Esquerra Unitària Europea/Esquerra Verda Nòrdica (35) Aliança Progressiva de Socialistes i Demòcrates (184) Els Verds/Aliança Lliure Europea (55) Partit de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (84) Partit Popular Europeu (265) Conservadors i Reformistes Europeus (54) Europa de la Llibertat i la Democràcia (32) No-Inscrits (27) Els científics polítics han observat que les ideologies de partits polítics poden ser ubicades al llarg d'un sol eix dreta-esquerre.Ware, p. 18–20 Klaus von Beyme va organitzar els partits europeus en nou famílies, les quals van descriure la majoria dels partits. Beyme va ser capaç d'arranjar set d'ells d'esquerre a dreta: comunista, socialista, verd, liberal, cristià democràtic, conservador i ultradretà. La posició dels partits agraris i ètnics regionals van variar.Ware, p. 22 Un estudi realitzat a finals dels anys vuitanta sobre dues bases, posicions sobre la propietat dels mitjans de producció i posicions sobre qüestions socials, va confirmar aquesta organització.Ware, p. 27–29
Hi ha hagut una tendència a la persistència de les ideologies del partit i han sobreviscut els valors i les opinions presents en la fundació d'un partit. Tot i això, també s'han adaptat per raons pragmàtiques, cosa que els fa semblar més semblants.Ware, p. 47 Seymour Martin Lipset i Stein Rokkan van observar que els sistemes de partits moderns són el producte dels conflictes socials desenvolupats en els darrers segles.Ware, p. 186 Van dir que les línies de clivatge s'havien "congelat".Ware, p. 202