El Regne de Bohèmia, de vegades també anomenat Regne Txec (České království en txec; Königreich Böhmen en alemany; Regnum Bohemiae ) fou un estat a la regió de Bohèmia a l'Europa occidental, el seu territori està inclòs en l'actual República Txeca. Durant el seu apogeu també tenia parts de les actuals Àustria, Alemanya, Hongria, Itàlia, Polònia, Eslovàquia, Eslovènia i Ucraïna (Per Zakarpattia Oblast). Era un regne al Sacre Imperi, i el rei era un príncep-elector de l'imperi fins a la seva dissolució el 1806. Molts reis de Bohèmia també van ser elegits emperadors del Sacre Imperi. La seva capital Praga era efectivament el centre del Sacre Imperi al , i al final del i principis del . Des del 1526, el regne va ser governat contínuament per la Casa d'Habsburg i el seu successor la casa d'Habsburg-Lorena.
Després de la dissolució del Sacre Imperi Romanogermànic, el territori va passar a formar part dels Habsburg major Imperi Austríac, i posteriorment l'Imperi Austrohongarès de 1867. Bohèmia conserva el seu nom i estatus formal com a regne independent de Bohèmia fins a 1918, coneguda com a terres de la corona dins de l'Imperi austrohongarès, i la seva capital Praga va ser una de les principals ciutats de l'imperi. Als últims anys d'Àustria-Hongria, Bohèmia era més avançada i econòmicament pròspera terra de la corona de l'imperi. La llengua txeca (anomenat el llenguatge de Bohèmia en l'ús de l'anglès fins al ) va ser l'idioma principal de la dieta i la noblesa fins a 1627 (després de la bohèmia revolta va ser reprimida). L'alemany va ser llavors formalment fa igual amb Txeca i, finalment, es va imposar com a llengua de la dieta fins al renaixement nacional txec al . L'alemany també va ser àmpliament utilitzat com a llengua de l'administració en moltes ciutats després d'alemanys van emigrar i poblada algunes zones del país al . La cort real utilitza els txecs, llatins, i alemany, depenent de la regla i el període.
Després de la derrota de les Potències Centrals en la Primera Guerra Mundial, tant el Regne com l'Imperi es van dissoldre. Bohèmia es va convertir en la part central de la República de Txecoslovàquia recentment formada.
Creixement Tot i que alguns els primers governants de Bohèmia havien gaudit d'un títol real no hereditari durant els segles i (Vratislav II, Ladislau II), el regne va ser establert formalment el 1198 per Přemysl Ottokar I, que tenia el seu estatus reconegut per Felip de Suàbia, elegit Rei dels Romans, a canvi del seu suport en contra del rival emperador Otó IV. el 1204 l'estatus reial d'Ottokar fou acceptat per Otó IV del Sacre Imperi Romanogermànic, així com pel papa Innocenci III. Es va reconèixer oficialment l'any 1212 amb la Butlla d'Or de Sicília emesa per l'emperador Frederic II, elevant el Ducat de Bohèmia a la condició de regne.
Sota aquests termes, el rei txec estava exempt de totes les obligacions futures al Sacre Imperi, excepte per a la participació en els consells imperials. La prerrogativa imperial per a ratificar cada governant de Bohèmia i per a nomenar al bisbe de Praga va ser revocada. Venceslau I, fill d'Ottokar fruit del seu segon matrimoni, el succeí al tron.
Agnès de Bohèmia germana de Venceslau I, més tard canonitzada, era una dona extraordinàriament valenta i enèrgica del seu temps; es va negar a casar-se amb l'emperador del Sacre Imperi i dedicant la seva vida a les obres espirituals. En correspondència amb el papa, que va establir els Cavallers de la Creu amb l'Estrella Roja el 1233, el primer orde militar al Regne de Bohèmia. Altres quatre ordes militars eren presents en Bohèmia: l'Orde de Sant Joan de Jerusalem vers el 1160; l'Orde de Sant Llàtzer de finals del segle XII; l'Orde Teutònic entre ~1200 i 1421; i els Cavallers Templers 1232-1312.Rytířské řády a Čechy
El va ser el període més dinàmic del regnat premíslida sobre la Bohèmia. La preocupació de l'emperador alemany Frederic II amb els afers de la Mediterrània i les lluites dinàstiques coneguts com el Gran Interregne (1254-1273) va afeblir l'autoritat imperial a l'Europa Central, proporcionant així oportunitats per augmentar el domini premíslida. Alhora, les invasions dels mongols (1220-1242) atragueren l'atenció dels veïns orientals de Bohèmia, Hongria i Polònia.
miniatura|esquerra|Venceslau II representat al Còdex Manesse
Přemysl Ottokar II (1253-1278) es va casar amb una princesa alemanya, Margarida de Babenberg, i es va convertir en duc d'Àustria, adquirint l'Alta Àustria, Baixa Àustria i part d'Estíria. Conquistà la resta d'Estíria, la majoria de Caríntia, i parts de Carniola. Va ser anomenat "el rei de ferro i or" (ferro a causa de les seves conquestes, i d'or degut a les seves riquesa). Va fer campanya a Prússia on va derrotar els nadius pagans i, el 1256, va fundar una ciutat que anomenà Královec en txec, que més tard es va convertir en Königsberg (avui Kaliningrad).
El 1260, Ottokar va derrotar a Hongria a la batalla de Kressenbrunn, on es van enfrontar més de 200.000 homes. Va governar una àrea des d'Àustria fins al mar Adriàtic. Des del 1273, però, l'emperador Habsburg Rodolf va començar a reafirmar l'autoritat imperial, posant a prova el poder d'Ottokar. També va tenir problemes amb la noblesa rebel a Bohèmia. Ottokar perdé totes les possessions alemanyes el 1276, i el 1278 va ser abandonat per part de la noblesa txeca i van morir en la batalla de Marchfeld contra Rodolf.
Ottokar fou succeït pel seu fill, el rei Venceslau II, que va ser coronat rei de Polònia el 1300. El fill de Venceslau II, Venceslau III, va ser coronat rei d'Hongria un any després. En aquest temps, els reis de Bohèmia governaren des d'Hongria fins al mar Bàltic.
El va ser també un període d'immigració alemanya a gran escala, durant lOstsiedlung, sovint encoratjats pels reis premíslides. Els alemanys poblades ciutats i districtes miners a la perifèria de Bohèmia i en alguns casos es formen colònies alemanyes a l'interior de terres txeques. Stříbro, Kutná Hora, Německý Brod (l'actual Havlíčkův Brod), i Jihlava foren importants assentaments alemanys. Els alemanys implantaren el seu propi codi legal - el ius teutonicum- que va constituir la base del posterior dret mercantil a Bohèmia i Moràvia. Els matrimonis entre nobles txecs i alemanys aviat es va convertir un fet habitual.
Edat daurada miniatura|Territori sota control control de la dinastia premíslida cap a l'any 1301 El - especialment el regnat de Carles IV (1342-1378) - es considera l'edat d'or de la història txeca. El 1306, s'extingí la línia premíslida i, després d'una sèrie de guerres dinàstiques, Joan el Cec, comte de Luxemburg, fou elegit rei de Bohèmia. Es va casar amb Elisabet, filla de Venceslau II. El succeí al tron el 1346 pel seu fill, Carles IV, el segon rei de la Casa de Luxemburg. Carles va ser criat a la cort francesa i tenia una actitud cosmopolita.
Carles IV va enfortir el poder i el prestigi del regne de Bohèmia. El 1344 elevà el bisbat de Praga, a la categoria d'arquebisbat alliberant-se de la jurisdicció de Magúncia, i l'arquebisbe rebé el dret de coronar els reis de Bohèmia. Carles va frenar la noblesa de Bohèmia, Moràvia i Silèsia i racionalitzà l'administració provincial de Bohèmia i Moràvia. Ell va crear la Corona de Bohèmia, incorporant Moràvia, Silèsia i Lusàcia.
miniatura|esquerra|El Castell de Praga, antiga seu dels ducs i reis de Bohemia, reis de roma i emperadors, i després del 1918 les oficines dels presidents de Txecoslovàquia i Txèquia
El 1355 Carles va ser coronat emperador del Sacre Imperi. L'any següent va publicar la Butlla d'Or de 1356, definint i codificant el procés d'elecció al tron imperial, amb el rei de Bohèmia entre els set electors. L'emissió de la Butlla d'Or, juntament amb l'adquisició subsegüent de l'Electorat de Brandenburg va donar als Luxemburg dos vots al col·legi electoral. Carles també va fer de Praga una capital imperial.
El rei endegà extensos projectes de construcció incloent la fundació de la nova ciutat al sud-est de la ciutat vella. El castell reial, Hradčany, fou reconstruït. De particular importància va ser la fundació de la Universitat Carolina de Praga el 1348. Les intenció de Carles de convertir Praga en un centre internacional d'aprenentatge, i la universitat es va dividir en "nacions" bavaresos, txecs, polonesos i saxons, cadascun amb un vot de control. Universitat Carolina, però, es convertiria al nucli d'un intens particularisme txec.
Carles va morir el 1378, i la corona de Bohèmia recaigué en el seu fill, Venceslau IV. Aquest també havia estat elegit rei dels romans l'any 1376, en la primera elecció des de la Butlla d'Or constituïda pel seu pare. Fou deposat del tron imperial el 1400, pel qual no arribà a ser coronat formalment com a tal. El seu germà, Segimon, va ser finalment coronat emperador a Roma el 1433, al poder fins a 1437, i va ser l'últim membre home de la Casa de Luxemburg.
Moviment hussita El moviment hussita (1402-1485) fou alhora una manifestació religiosa i nacional. Com a moviment de reforma religiosa (l'anomenada Reforma de Bohèmia), representava un desafiament a l'autoritat papal i una afirmació de l'autonomia nacional als assumptes eclesiàstics. Els hussites van derrotar quatre croades del Sacre Imperi, i el moviment és vist per molts txecs com a part de la Reforma Protestant. Com que molts dels croats eren alemanys, el moviment hussita és vist com un moviment nacional txec. Va adquirir associacions anti-imperials i anti-germàniques i algunes vegades s'ha identificat com una manifestació d'un llarg conflicte ètnic entre txecs i alemanys.
miniatura|esquerra|Terres de la Corona de Bohèmia al
El hussitisme va començar durant el llarg regnat de Venceslau IV (1378-1419), un període de cisma papal i l'anarquia concomitant al Sacre Imperi. Es va precipitar per una controvèrsia en la Universitat Carolina de Praga. el 1403 Jan Hus es va convertir en rector de la universitat. Un predicador reformista, Hus abraçà els ensenyaments antipapals i antijeràrquics de John Wycliffe d'Anglaterra, sovint referida com l'"Estel del Matí de la Reforma". Les ensenyances de Hus es distingeixen pel seu rebuig del que va veure com la riquesa, la corrupció, i les tendències jeràrquiques de l'Església Catòlica Romana. Va advocar per la doctrina Wycliff de la puresa del clergat i de la pobresa, i va insistir als laics rebre la comunió sota les dues espècies, el pa i el vi. L'Església Catòlica Romana en la pràctica reservada la copa, o vi, per al clergat. Els seguidors més moderats de Hus, els utraquistes, va prendre el seu nom de sub utraque specie en llatí, que significa "sota cada espècie". Els taborites, una secta més radical, aviat va formar, prenent el seu nom de la ciutat de Tábor, el seu bastió al sud de Bohèmia. Rebutjaven la doctrina de l'Església i respectaven la Bíblia com a única autoritat en tots els assumptes de la fe.
La victòria de Hus tingué una curta durada. Va predicar contra la venda d'indulgències, cosa que li feu perdre el suport del rei, que rebia una part d'aquestes vendes. El 1412 Hus i els seus seguidors van ser suspesos de la universitat i expulsats de Praga. Durant dos anys, els reformadors serveixen com predicaren en itinerància arreu de Bohèmia. el 1414 Hus va ser convocat al Concili de Constança per defensar els seus punts de vista. Empresonat quan va arribar, mai se li va donar l'oportunitat de defensar les seves idees. El consell el condemnà com heretge i el va cremar a la foguera el 1415.
miniatura|Jan Žižka, líder dels Hussites