Elx (IPA: ), oficialment «Elx / Elche»), és una ciutat del País Valencià, capital de la comarca del Baix Vinalopó, a la vora del riu Vinalopó. La població total del municipi arriba als 234.765 habitants (INE 2020), mentre que la població del nucli urbà és de 190.696 (INE 2019); així, és la tercera ciutat més poblada del País Valencià, la segona de la província d'Alacant, la vintena en població a nivell estatal i la quarta major ciutat excloent capitals de província. L'àrea metropolitana d'Alacant-Elx, que agrupa Elx amb la conurbació d'Alacant-Sant Vicent del Raspeig-Sant Joan d'Alacant i amb les localitats properes de Santa Pola i Crevillent, és la vuitena més poblada de l'Estat espanyol, amb uns 735.000 habitants.
En el va ser fundada la ciutat ibera d'Ilici. Amb l'arribada dels romans, es va començar a formar una colònia que es va poblar amb veterans de les Guerres Càntabres i que passaria a anomenar-se Colonia Iulia Illici Augusta, entorn de l'any 26 aC. Sota el domini musulmà, durant l'edat mitjana, la ciutat es va establir en el seu emplaçament actual. Arran de la conquesta cristiana, al voltant de l'any 1250, la ciutat va passar a la Corona de Castella. L'any 1265 els musulmans van ser expulsats de la ciutat després d'una rebel·lió i, en 1305, Elx va ser cedida al Regne de València. Durant el regnat d'Amadeu de Savoia, en 1871, el monarca li va atorgar el títol de Ciutat després d'una visita a la vila. Durant els anys 60 i 70 del , la ciutat va experimentar un fort augment de població lligat a la industrialització, que convertiria a Elx en un dels principals productors de calçat d'Europa.Anàlisi monogràfica del Calçat d'Elx La Federació d'Indústries del Calçat Espanyol (FICE)
El Palmerar d'Elx, el més gran d'Europa amb més de 200.000 palmeres, ha sigut declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. També ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat el Misteri d'Elx, un drama sacro-líric medieval cantat en valencià, que tracta la mort i Assumpció de la Mare de Déu. Segons els especialistes, està datat al , en la seua part més antiga, i és cantat en valencià medieval.
Geografia L'ampli terme municipal, 326,1 km², s'estén per una planura travessada per les serres del Molar, Tabaià i Castellar, coberta de palmeres; té 12 km de platges on dunes i pins conformen un peculiar paisatge; en l'interior del municipi hi ha el pantà d'Elx, construït en 1632, i la Llacuna del Fondo, d'alt valor ecològic; també hi ha el Clot de Galvany, el Palmerar, amb la palmera Imperial, i el parc natural de les Salines.
Partides rurals Les partides rurals d'Elx són les següents: Algoda, Algorós, Altabix, l'Altet, Atzavares Alt, Atzavares Baix, Asprella, els Bassars, la Baia Alta, la Baia Baixa, Carrús, Daimes, el Derramador, el Ferriol, Foia d'Elx (1.958 habitants), Jubalcoi, Arenals del Sol, Maitino, la Marina, Matola, Perleta, Pla de Sant Josep (1.819 habitants), la Penya de les Àguiles, Puçol, Salades, Santa Anna, Torre del Pla Alt, Torre del Pla Baix, la Vallonga, la Vallverda Alta i la Vallverda Baixa.
Història miniatura|Dama d'Elx
Orígens La història d'Elx comença a l'Alcúdia, jaciment situat a 2 km del nucli urbà, que va acollir la ciutat del període iber al fins als visigots al . La ciutat nasqué com un oppidum ibèric al , al qual s'associa la talla de la Dama d'Elx, bust d'una dona ricament abillada, una de les obres artístiques més importants d'aquesta època, trobada en 1897 i que és al Museu Arqueològic Nacional de Madrid malgrat les reiterades peticions fetes perquè siga retornada al seu lloc d'origen. Durant la Segona Guerra Púnica la ciutat fou probablement destruïda i abandonada, i no es refundà fins al final del . Fou refundada com a colònia romana de dret romà el , seguint les polítiques de Juli Cèsar, i així fou reanomenada Colonia Iulia Ilici; i encara patí una altra refundació en temps d'August, cap al , que la reanomenà Colonia Iulia Ilici Augusta. La ciutat encunyava moneda de bronze, i comptava amb un port anomenat Portus Ilicitanus, que es correspon amb Santa Pola.
La ciutat entrà el decadència al , però això no impedí que, durant el parèntesi romà d'Orient, Elx fos seu episcopal, i encara també durant el segon període visigot.
Segons l'historiador Abel Soler, el topònim Elx prové de l'ibèric Ili Ike (la ciutat de la lloma). A partir d'aquest ètim s'haurien desenvolupat la denominació grega (Helike) i, posteriorment, la romana (Ilici), precedent immediat de l denominació actual.
Període islàmic Després de la conquesta els àrabs s'establiren ja en l'actual emplaçament, concretament en el que ara es coneix com la Vila Murada i construïren un complex sistema de regadiu. En àrab la ciutat es va dir Alsh. A mitjan , Elx formava part de la taifa de Múrcia, abans a la Taifa de Dénia, adés a la Taifa de Múrcia.
La ciutat cristiana La conquesta cristiana la va efectuar l'infant Alfonso (futur Alfons X el Savi) al voltant de l'any 1250, de manera que Elx passà a la corona de Castella. Arran de la conquesta, va ser constituït el senyoriu d'Elx, encomanat al senyor de Villena. La conquesta obligà els moros a instal·lar-se en el Raval de Sant Joan i als jueus en el que ara és la parròquia del Salvador.
Després d'una revolta musulmana l'any 1265, Alfons X de Castella va haver de demanar ajuda al monarca aragonès Jaume I, qui va ajudar els castellans a recuperar la vila, juntament amb els territoris propers. Com a represàlia, els musulmans van ser expulsats de la ciutat i es van veure obligats a edificar una nova població a la rodalia de la Vila Murada, coneguda actualment com el Raval de Sant Joan. En 1296, Jaume II d'Aragó va atacar els territoris castellans situats a la meitat sud de la província d'Alacant i va conquistar, entre altres llocs, la ciutat d'Elx. En 1304, en acompliment de la Sentència Arbitral de Torrelles, Cartagena, Oriola, Elx, Guardamar del Segura i altres poblacions passaren a formar part de l'antic Regne de València, hi havia amplis territoris francs i àmplies àrees comunals i municipals que limitaren moltíssim els drets senyorials territorials, i que es concentraven bàsicament en les partides denominades les Quatre Alqueries, avui desaparegudes, i en el terme del raval, significativament denominat Magram; aquest fet és essencial, perquè va contribuir a desenvolupar un ample procés de privatització de terres, dut a terme per una complexa gamma d'agents socials que explicaria la feblesa estructural del nou senyoriu que hi emergirà el 1470 quan la reina Isabel de Castella cedisca a Gutiérrez de Càrdenas les viles de Crevillent i Elx, prèviament cedides a aquesta per Ferran d'Aragó; i tanmateix el relatiu desenvolupament de l'agricultura, en connexió amb la important institució de les aigües de reg, organitzades des del Consell, així com el mercat urbà. El 1332, durant la guerra per la Conquesta del Regne de Granada fou atacada pels granadins encapçalats per Abu-l-Nuaym Ridwan ibn Abd Allah.
Els segles i són conflictius socialment; d'una banda en les Germanies la vila va aprofitar l'ocasió que li brindava la revolta agermanada per a impedir la presa de possessió a Dídac de Càrdenas i proclamar la seua vinculació a la Corona; el fracàs de dita revolta, militarment esclatada per tropes de l'aristocràcia al front de les quals anava el mateix senyor d'Elx i el marquès de Vélez, va suposar, una vegada més l'esclafament de l'ideal de municipi reial baixmedieval; d'altra l'expulsió morisca que no sols va significar la pèrdua d'un terç de la població, ja que investigacions recents mostren que la població musulmana del raval no era una simple comunitat camperola unívocament sotmesa al poder dels Càrdenas, sinó una col·lectivitat que practica una agricultura comercialitzada sobre l'àrea de l'antic Magram; la repoblació duta a terme per Jordi de Càrdenas entre 1609-1611, intentava no només refer una greu situació econòmica que, potser vinguera d'abans, però s'accelerà ràpidament amb l'expulsió, sinó recompondre una situació de feblesa política, que fou en aquell moment parcialment compensada a l'entrar les oligarquies propietàries urbanes entre els beneficiaris de la repoblació, juntament amb altres molts veïns d'extracció social artesana i camperola; d'altra el naixement d'una complicada organització social que començava a produir una poderosa oligarquia propietària composta per cavallers, ciutadans, rectors dels municipi, advocats, metges notaris, una burgesia de comerciants, bona part de la qual era d'origen estranger; un artesanat molt heterogeni organitzat en gremis i una sèrie de capes de treballadors, llauradors i camperols que establia ja les bases d'intercanvi i explotació; tot plegat amb la baixada de rendiments productius del camp propiciat per l'expulsió morisca, la delinqüència, el bandolerisme i la resistència senyorial, en 1644, a la presa de possessió de Jaume de Cárdenas, germà i hereu del recent mort Jordi, són el detonant d'una sèrie de conflictes traduïts en un estira-i-arronsa entre la vila i la institució senyorial que acabaren amb la consecució favorable a aquesta de la sentència del plet de reversió a la Corona el 1697.
miniatura|esquerra|El Palau d'Altamira, construït a finals del Altre aspecte cridaner del segle és l'increment en les activitats urbanes relacionades amb l'oli i el sabó per l'oligarquia propietària local, especialment els nobles, en plena crisi del segle; el XVIII comença marcat per l'abolició dels Furs en 1707, la qual cosa dona l'oportunitat d'aplicar sense entrebancs la jurisdicció senyorial, que crea la figura de l'Alcalde Major, nomenat personalment pel senyor, per damunt dels alcaldes ordinaris i aliena erms comunals i propis i que torna a xocar amb l'oposició de la vila una vegada que aquesta recupera el seu dinamisme social a partir dels anys trenta; a partir d'aquesta dècada hi ha un creixement econòmic basat en l'agricultura orientada a la producció d'oli, barrella i gra que, comercialitzada a través del port d'Alacant possibilita l'aparició de noves fortunes i retalla les possibilitats dels estrats més baixos; aquesta situació, més l'estructura administrativa i fiscal de naturalesa feudal actuant en conjuntures de baixa producció i retraïment comercial, provocà crisis com la dels anys 60, amb el punt àlgid de l'any 1766, en què la revolta antisenyorial a favor del lliure comerç i dels antics usos comunals, al mateix temps que denunciava una situació estructural, marcava un canvi de ritme en el creixement capitalista estructuralment unit a l'activitat agrària tal com aquesta quedà configurada pels processos revolucionaris burgesos.
L'agricultura, però, no trigaria a entrar en crisi, la qual circumstància donà pas al sorgiment de la moderna indústria espardenyera, el cànem fou substituït parcialment pel jute; segons Pere Ibarra, la primera fàbrica fou creada per Josep Maria Buch, el qual aglutinà una sèrie de telers dispersos que simplement treballaven a canvi de matèries primeres.
La ciutat moderna El 1875 s'hi instal·la la primera màquina de cosir i es comença a importar lona del Principat —Mataró— progressivament substituïda per la mateixa producció local, a través de l'ús del teler mecànic per a lones i la màquina de trenar; tot plegat va provocar una nova ocupació que bàsicament descansava sobre el treball a domicili, tant a la ciutat com al camp; així, en vespres de la gran guerra hi existien unes cent fàbriques d'espardenyes, jute i trena, que absorbien prop del 80 per cent de la població obrera; el breu regnat d'Amadeu I suposà, en una curta visita a les aleshores vila, el 1871, l'atorgament del títol de ciutat; el procés industrialitzador donà pas a l'aparició d'una nova oligarquia, composta pels fabricants d'espardenyes i calcer en general, amb interessos en l'agricultura i que comença a formar les seues entitats financeres —caixes d'estalvis— i patronals —Centro Industria Alpargatera— i on destaca Manel Gómez Valdívia.