miniatura miniatura
Rojo amanecer (1989) és una pel·lícula mexicana del gènere dramàtic del director Jorge Fons. S'hi narra el succeït el 2 i 3 d'octubre de 1968 a la Plaza de las Tres Culturas (Tlatelolco) a Ciutat de Mèxic.Cineteca Nacional. Expediente A-03418 Rojo amanecer. México, Secretaría de Cultura, consultado en el Centro de Documentación e Investigación. Fou protagonitzada per María Rojo, Héctor Bonilla, Jorge Fegan, Ademar Arau, Bruno Bichir, Demián Bichir i Eduardo Palomo.
Sinopsi La trama inicia amb un matí típic en la vida d'una família de classe mitjana que habita un departament enfront de la plaça de les Tres Cultures. Dos dels fills de la família són estudiants i participants del moviment estudiantil. Amb el pas de les hores i a causa de l'Operació Galeana, la vida de la família es veurà directament involucrada en els fets.
Desenvolupament Si bé els fets s'havien esmentat en altres materials fílmics previs, la pel·lícula va ser la primera a parlar obertament del moviment de 1968 i a centrar la seva trama en aquest episodi històric. Es va rodar i va editar de manera gairebé secreta en una rèplica d'un departament de Tlatelolco en un celler al sud de la capital mexicana, en un ambient prevalent de censura del govern de Mèxic cap a unes certes expressions artístiques com a pel·lícules considerades polèmiques, i amb un silenci oficial cap als fets del moviment de 1968 i la matança del 2 d'octubre. El guió de Guadalupe Ortega i Xavier Robles, Bengalas en el cielo, es va escriure basat en testimoniatges de famílies i supervivents. A suggeriment de l'actor Valentín Trujillo, que va ajudar amb diners a acabar la pel·lícula, la pel·lícula es va dir Rojo amanecer.
Diverses pressions polítiques a l'interior del govern mexicà van impedir l'estrena de la pel·lícula en exercir influència en l'òrgan dictaminador oficial per a mantenir-la "enllaunada", és a dir, retardar a propòsit i indefinidament la seva estrena perquè no tenia l'autorització i classificació deguda per a enviar-la als cinemes. La pressió social i mediàtica va fer cedir al govern en la seva postura, encara que es va demanar editar-la per a censurar unes certes parts de la pel·lícula que mostraven a l'Exèrcit Mexicà. La producció de la pel·lícula va cedir amb la finalitat que Rojo amanecer, d'una manera o l'altra, s'estrenés, la qual cosa va ocórrer gairebé un any després de la data prevista.
Rojo amanecer va ser un èxit de taquilla i va tenir una bona recaptació. Va generar opinions diverses en la crítica, negatives a l'actuació i les condicions tècniques d'aquesta, però positives en el valor del seu contingut i crítica social.Vegeu desglossament en secció "Crítiques a la cinta". miniatura|Vista parcial de les finestres de l'Edifici Chihuahua, on s'ambienta la pel·lícula.
Argument miniatura|Passadissos i elevadors de l'edifici Chihuahua. És dimecres 2 de octubre de 1968, una família mexicana de classe mitjana està a punt de començar el dia al seu departament de l'edifici Chihuahua del Conjunt Urbà Nonoalco Tlatelolco de la Ciutat de Mèxic.
En el desdejuni, els germans grans, Jorge (Demián Bichir) i Sergio (Bruno Bichir) discuteixen amb el seu pare Humberto (Héctor Bonilla). Els nois estudien a la universitat, participen en el moviment estudiantil, i el seu pare treballa com a funcionari del Departamento del Distrito Federal (govern local de la Ciutat de Mèxic). L'argument comença quan el pare es queixa que els nois tenen els cabells llargs. La discussió escala i després comencen a discutir que el que els nois estan fent està malament, i que "ningú hauria de qüestionar al govern". Els nois diuen que l'autonomia de la universitat va ser violada i que el govern fa coses en contra de la Constitució mexicana, El seu avi Roque (Jorge Fegan), que va lluitar en la Revolució Mexicana, diu que "si estiguessin en una veritable revolució, els afusellarien". Els germans petits Carlos (Ademar Arau) i Graciela (Estela Robles), que estudien l'escola primària i secundària, no s'involucren en la discussió, a causa de la seva curta edat. Els nois després parlen de les injustícies del govern. El seu exemple d'això és l'ocupació de la UNAM. i que alguns estudiants es van amagar en el bany, i els seus cossos van ser trobats el dia anterior (1 d'octubre). La mare, Alicia (María Rojo) tracta de calmar la situació i li diu als nois que "arribin aviat i es tallin el pèl". Els nois fan broma que Miguel Hidalgo tenia els cabells llargs. Després, se’n van.
El dia continua amb normalitat i, a continuació, mentre cuinen, Alicia i Graciela discuteixen sobre el que els nois fan. Graciela diu que la seva mare està "ben out", després diu que li agradaria continuar estudiant, al que la seva mare respon que acabarà sent una mestressa de casa de totes maneres. Carlos s'està preparant per a anar a escola mentre escolta als Beatles, el seu avi es queixa que "són massa sorollosos". Humberto intenta cridar a la seva esposa i li diu que "una cosa gran està a punt de succeir i que el preocupa" però abans que pugui continuar la crida es talla. Alicia li demana a Graciela anar a l'apartament de la veïna i tractar de cridar al seu pare. Graciela ho fa i s'assabenta que el telèfon de la veïna també està mort. Torna i diu que els telèfons no funcionen, "ni el d'aquí, ni el de la veïna, ni el de la cantonada". Algun temps després, se’n va la llum també. Don Roque va a la planta baixa i canvia el fusible. S'ensopega amb la veïna en el camí i els dos canvien els fusibles. A continuació, intenten encendre la llum i descobreixen que la llum s'ha tallat. Don Roque després torna a l'apartament i li diu a Alicia que la llum no funciona. Tots dos es preocupen i continuen amb el seu dia. Carlos torna de l'escola. Ell li diu a la seva mare que li va preguntar al professor que si el que els seus germans deien sobre Hidalgo era cert, i diu el professor ho va confirmar. Després surt al passadís per a jugar amb els seus soldadets de joguina amb el seu avi. Mentre estan jugant, homes sospitosos, amb rifles de franctirador tracten de donar un cop d'ull a través d'una obertura en el passadís. El troben "inadequat" i van als pisos de dalt. Tots dos tornen al departament i don Roque comenta amb la seva filla sobre la presència militar i franctiradors als terrats. Per què? Ella li pregunta. La resposta és molt senzilla: perquè estan preparant-se per a una cosa gran. Alicia comença a cosir alguna cosa, Carlos fa els deures i don Roque intenta reparar un rellotge.
A la plaça de fora, una multitud comença a congregar-se. Una manifestació d'estudiants està tenint lloc. Carlos i Graciela miren a la multitud i l'estimen a més de 10.000 assistents. Graciela es dirigeix a casa d'una amiga per a fer els seus deures.
Després de mitja hora, la manifestació s'interromp quan un helicòpter sobrevola la plaça i bengales vermelles i verdes cauen del cel. Carlos ho veu i li ho diu a la seva mamà. Alicia treu el cap per la finestra i veu que els estudiants estan sent assassinats per l'exèrcit. Don Roque els diu que s'allunyin de la finestra i els demana amagar-se a la seva habitació. Mentre ho fan, dues bales travessen la finestra. Després d'algun temps, don Roque intenta recollir a Graciela, però abans que se’n vagi, sent un so. "Tancs!", exclama. Llavors comença a ploure. Després d'algun temps, hi ha soroll fora.
La porta s'obre i Sergio i Jorge (les lents de la qual es van trencar mentre corria) arriben, juntament amb alguns companys. Un d'ells, Luis (Eduardo Palomo), està ferit. Alicia tracta de curar-lo, però el noi s'està dessagnant. El tiroteig continua i es deté. Durant aquest temps, els estudiants xopats comencen a intercanviar històries. Un d'ells diu que era al balcó del tercer pis de l'edifici, on s'estava duent a terme el discurs, i va dir que persones armades vestides de civil van cridar "¡Aquí Batallón Olimpia! ¡Que nadie se mueva!". Un altre diu que s'anava quan va començar el tiroteig, i que el grup de nois amb el qual es trobava no es va moure per a res. Els germans diuen que l'orador li va cridar a la multitud a "no caure en provocacions". Luis diu que ell era "Poli" (Instituto Politécnico Nacional) i va anar corrent amb la multitud quan va sentir dolor en el seu colze, després es va adonar que li havien disparat i després va perdre a la seva germaneta, qui també era del "Poli". Un altre afirma que dos nens morts, no menors de 10 anys van acabar un damunt de l'altre. Una estudiant afirma que va veure la plaça plena de sabates. Els alumnes miren per la finestra perforada i no veuen "res més que ombres" (és a dir, els cadàvers tendits a la Plaza estan sent recollits).
Don Roque arriba amb Graciela acompanyat de soldats que estan a la recerca dels estudiants. Don Roque diu que ell era un capità durant la Revolució (motiu pel qual va poder accedir al perímetre de la unitat residencial, la qual es trobava voltada per l'exèrcit) i cerca els seus papers. Mentre ho fa, els franctiradors venen de dalt, juntament amb tres estudiants tacats de sang. Els colpegen i després se'ls diu que "els portin amb els altres". Don Roque torna i dona als seus papers al soldat, que els diu que no li obrin a ningú. Don Roque conversa amb Alicia i li diu que els estudiants van ser arrestats i enviats a camions militars, així com que hi havia camions de les escombraries i els bombers. Graciela diu que van haver de pujar per les escales i va veure les portes de l'ascensor perforades per les bales. La seva mare diu que era pràcticament impossible, ja que van ser "fetes d'acer gruixudíssim". L'alumna, que tenia els diners de propaganda, enraona amb Alicia. Ella diu que els pares de la noia estarien preocupats, però la noia no ho creu així. Alicia diu que era impossible, "a hores d'ara, tot el país ja ho sap", però la noia diu que "no tot el que diuen les notícies és veritat, i no tot el que passa arriba a les notícies també". Després de revelar que té els diners de propaganda en un petit recipient, Alicia accedeix a guardar-l'hi fins que ella pugui sortir. L'estudiant va al bany a eixugar-se el cabell. Graciela, per part seva, la renya dient-li "el que passa per ficar-se en afers d'homes", al que la noia li contesta que "aquest és un assumpte per a homes i dones". El grup dorm i comença a plorar una dona fora a la recerca del seu fill "Toño". Els estudiants desperten i pregunten si algú es diu Toño. No és cap d'ells.