El Concert per a violoncel i orquestra núm. 2 en sol major, op. 126, el va compondre Dmitri Xostakóvitx la primavera de 1966 i es va estrenar el 25 de setembre de 1966, en un concert de gala que celebrava el seixantè aniversari del compositor, a la Sala Gran del Conservatori de Moscou interpretat per Mstislav Rostropóvitx, a qui anava dedicat, amb l'Orquestra Simfònica Estatal de la URSS dirigida per Ievgueni Svetlànov. El temps d'actuació és d'aproximadament trenta-sis minuts.
Origen i context Xostakóvitx va rebre el 1966 —l’any del seu seixantè aniversari— envoltat d’amics íntims, entre ells el violoncel·lista Mstislav Rostropóvitx i la seva dona, la soprano Galina Vixnévskaia. Enmig d’un joc de festa per endevinar melodies, el compositor va asseure’s al piano i va tocar una vella cançó de carrer d'Odessa que li era molt estimada: Bubliki, kupite bubliki (Pretzels, compreu els meus pretzels). Quan uns mesos després va començar a treballar en la primera de les dues obres amb què volia marcar l’efemèride, aquell motiu popular i el timbre del violoncel de Rostropóvitx van confluir naturalment en una idea de concert: seria el segon que escrivia per al seu amic.
La relació entre tots dos venia de lluny. Rostropóvitx havia conegut Xostakóvitx el 1943, de jove estudiant de setze anys a les classes d’orquestració del compositor al Conservatori de Moscou. Xostakóvitx va detectar immediatament el talent del noi, però van passar molts anys abans no li dediqués cap obra. Quan Rostropóvitx va confessar a la dona del compositor que volia que Xostakóvitx li escrivís un concert, ella va ser taxativa: «Si vols que ho faci, no li ho demanis mai». El violoncel·lista va seguir el consell. El premi, al cap dels anys, van ser dues partitures majors: un primer concert el 1959 —que Rostropóvitx va aprendre i memoritzar en quatre dies— i aquest segon concert, començat el 1966, on una cançó de carrer es transfigura en música d’una intensitat nova.
Excepte un primer concert per a piano —lleu i juvenil, escrit als vint anys— Xostakóvitx no va començar a conrear el gènere concertant fins ben avançada la seva trajectòria, i sempre empès per la presència d’intèrprets concrets: Mstislav Rostropóvitx en el cas dels dos concerts per a violoncel, o David Óistrakh en els dos per a violí. Va escriure igualment un segon concert per a piano destinat al seu fill Maksim, que el va estrenar el dia del seu dinovè aniversari. El balanç és escàs si el comparem amb la resta del seu catàleg: quinze simfonies i quinze quartets, prop de tres dotzenes de bandes sonores, òperes, ballets, cicles de cançons i una quantitat ingent de música per a piano, cors i arranjaments.
El segon concert per a violoncel —escrit per a Rostropóvitx— ocupa un altre territori que el primer, igual com passa amb els dos concerts per a violí d’Óistrakh, que també respiren climes estètics diferents. La coincidència no sembla fortuïta: Xostakóvitx va admetre que havia pres com a patró el seu segon concert per a violí. Si el primer concert per a violoncel responia al caràcter expansiu de Rostropóvitx, el segon s’endinsa en una ombra sostinguda, més nocturna. És possible que el compositor volgués tensionar els límits del seu dedicatari; ell mateix va escriure més tard: «Mstislav Rostropóvitx no descansa mai; creix sempre. Tant, que ja es pot dir que el seu nom designarà una època del violoncel, en què les possibilitats de l’instrument s’han eixamplat sense mesura i s’han plantejat noves tasques i nous problemes». També era una manera d’explotar allò que Xostakóvitx més admirava en el seu so: la capacitat del violoncel per a la introspecció i —en el cas de Rostropóvitx— «una ment intensa, inquieta, i una espiritualitat altíssima al servei de l’instrument».
Anàlisi musical El Concert per a violoncel núm. 2, op. 126, de Xostakóvitx, comença amb un tema solista per al violoncel basat en mitges escales descendents, que constitueix el material fonamental de tota l’obra. La peça es caracteritza per un estat d’ànim introspectiu i auster; tot i que la secció de desenvolupament adquireix certa intensitat i vitalitat, aquest estat no es manté gaire temps. La presència del bombo contribueix a marcar una curta cadència del violoncel, i en cap moment hi ha una exhibició de virtuositat en solitari. L’equilibri entre el solista i l’orquestra és clau, de manera que la veu individual i la col·lectiva s’entrellacen contínuament.
El segon moviment, marcat Adagio i titulat Recitatiu i Romança, presenta una estructura en tres parts. La línia de recitatiu del primer violí dóna pas a passatges declamatoris intensos en la Romança, que amplifiquen el caràcter expressiu del material temàtic. L’episodi central del moviment passa de la reflexió inicial a moments més estridents, abans de retornar al recitatiu d’obertura.
El tercer moviment, un allegretto amb caràcter de scherzo, incorpora la melodia popular russa Bubliki, kupite bubliki, en homenatge a la complicitat entre Xostakóvitx i Mstislav Rostropóvitx. La línia del violoncel dialoga amb els altres instruments, especialment amb la trompa, generant una atmosfera a mig camí entre joc i tensió.
El Finale combina els temes anteriors amb noves variacions, incloent una breu al·lusió a la melodia de la Romança inicial i fragments de la cançó popular. El moviment finalitza amb un xiuxiueig, preservant la sensació d’intimitat i subtilitat característica del concert.
Referències
Xostakovitx 02 Categoria:Concerts de Dmitri Xostakóvitx Concert Violoncel Categoria:Composicions musicals del 1966 Categoria:Concerts de la dècada del 1960 Categoria:Composicions per a violoncel de la dècada del 1960