La vil·la romana de Sâo Cucufate, també coneguda com Ruïnes de Santiago, és un monument històric a Vila de Frades, al municipi de Vidigueira, a Portugal. Són unes ruïnes romanes compostes per una mansio, termes, un temple i una zona de producció agrícola. La vil·la és probablement la major de Portugal, i un exemple únic en el país, dins el tipus d'una villa àulica. L'antic complex romà va ser després ocupat per dos monestirs cristians dedicats a sant Cugat, fundats en períodes diferents, i cadascú amb la seua pròpia església, construïdes en llocs diferents de l'antiga casa romana.AZEVEDO, 2008:194. De la primera església només resten algunes ruïnes, però la segona roman en un raonable estat de conservació. Les ruïnes, al 1947, es classificaren com a Monument Nacional, tot i que llavors es pensava que corresponien només als vestigis d'un monestir dedicat a sant Cugat.PORTUGAL. Decreto n.º 36:383/47, de 28 de Junho. Ministério da Educação Nacional - Direcção Geral do Ensino Superior e das Belas-Artes Publicado no Diário do Governo n.º 147, Série I, de 28 de Junho de 1947. esquerra|miniatura|Vista a partir del primer pis de la mansio, on se situava la residència del senyor de la propietat. Aquesta posició permetia controlar el territori al voltant de la villa romana
Situació El jaciment de Sâo Cucufate ocupa una extensa àrea al cim d'una plataforma, que malgrat la seua reduïda elevació permetia controlar la plana al voltant, sobretot cap al sud, cap a Pax Julia (Beja). Se situa al lloc també denominat Sâo Cucufate, a prop d'un quilòmetre de distància del llogaret de Vila de Frades, i s'hi arriba per la carretera entre aquell poblet i Vila Alva, al municipi de Cuba. En el període romà, aquest indret era lluny de les poblacions, però a prop d'una important cruïlla, connectat per carretera amb Pax Julia.PEREIRA, 2017:85PEREIRA, 2017:182-183 esquerra|miniatura|Vista general de les ruïnes, 2020
Composició Una villa romana típica tenia almenys dues funcions: lloc de residència habitual o temporal d'un gran propietari i la seua família, i centre industrial, on es transformaven i emmagatzemaven els productes vinguts de la zona de la rodalia.PEREIRA, 2017:53-54. Aquest també era el cas de Sâo Cucufate, que conjugava una mansio palatina amb un nucli productiu, dedicat al processament de gèneres agrícoles, sobretot vi.PEREIRA, 2017:57
Les villa romanes estaven dividides en tres zones: la pars urbana, on residien els propietaris; la pars rustica o productiva, on vivien i treballaven els serfs, amb diverses estructures de suport, com ara cuines, magatzems i estables; i la zona de magatzem, que sovint s'integrava en la pars rustica en comptes de ser una àrea autònoma. Originàriament, el complex romà de Sâo Cucufate seguia aquesta regla, però les últimes grans obres en canviaren totalment l'organització, passant l'edifici central a concentrar no sols la pars urbana sinó també una parcel·la de la pars rustica. A més de la casa principal i les estructures productives, el conjunt també incloïa un complex termal, un temple, un tanc de grans dimensions, i un espai enjardinat. Al voltant de la villa se situava l'ager, el domini territorial on hi havia els recursos econòmics de la propietat, els camps i boscs. Els diversos edificis de les villa romanes se solien ajuntar a l'entorn d'un espai central, el patium. miniatura|Criptopòrtic, a la façana principal. S'hi veu l'aparell constructiu, amb filades alternes de rajola i maçoneria miniatura|Galeria a la façana principal, situada al cos central, entre els criptopòrtics. Del costat esquerre es troben els vestigis d'una de les tres escales
Mansio La mansio romana es compon de tres edificis, corresponents a tres fases de construcció successives, durant les quals es demoliren les antigues estructures, i se'n construïren les noves damunt els fonaments de les velles. Així, la casa visible és en realitat la que fou construïda en últim lloc; tot i que hagen sobreviscut vestigis dels primers dos edificis, se'n poden distingir les tres fases per les diferents formes de construcció. La segona casa utilitzava un aparell d'esquist irregular, i la connexió entre la maçoneria es feia amb argamassa de calç, mentre que la tercera utilitzà capes de maçoneria d'esquist alternades amb rajoles.
La mansio que té les ruïnes més visibles correspon una villa àulica, és a dir, de dimensions i aparença monumentals, refinada i luxosa, que mostrava l'elevat estatus de poder i riquesa dels propietaris. Les villa àuliques són les menys comunes de les estructures d'aquell tipus a Lusitània, i la de Sâo Cucufate degué ser l'única del territori que produïa vi i tenia una arquitectura sense igual en territori portugués. La major part dels edificis d'aquest tipus tenia una organització tancada, amb els compartiments al voltant de peristils. La villa original de Sâo Cucufate presentava inicialment aquesta configuració, i canvià d'aparença, verticalitzada, en la tercera fase d'obres. Les ruïnes romanes de Santo André de Almoçageme, a Colares, es poden considerar també villa àulica.
La casa principal tenia una planta allargada, en forma de U, constituïda pel cos central i dos de laterals, ixents en relació amb el cèntric, quasi totalment iguals, tret d'un absis semicircular, a la façana nord del cos occidental, que rematava la capella. La façana sud-oest del cos central tenia una galeria i terrassa tres escales, una al centre i dues als extrems, que unien la casa i els jardins. A la façana posterior hi havia una altra galeria, encara amb vestigis de la coberta en volta. L'edifici tenia dos pisos, amb la pars urbana al primer pis, mentre que la pars rustica era al pis del terra. Els criptopòrtics, que normalment es construïen al soterrani, a Sâo Cucufate són damunt del sòl, garantint així als propietaris una major visibilitat sobre els terrenys del voltant. El pis superior tenia àmplies baranes al llarg de les façanes frontal i posterior, probablement amb guarniments de fusta. En les posteriors, aquesta barana la suportava una sèrie d'arcs de volta sencera. L'accés a la pars urbana es feia per una escala estreta i costeruda.
El conjunt de cambres va ser considerat com el més gran del període romà d'aquesta tipologia, a la península Ibèrica. Les villa romanes que més s'assemblen a la de Sâo Cucufate són les de Rabaçal, a la Beira Litoral, i de Milreu, a l'Algarve. esquerra|miniatura|Interior de l'ermita, amb un retaule pintat en fresc
Esglésies A la mansio s'instal·laren dos monestirs i les corresponents esglésies, en períodes diferents, reaprofitant els antics materials i estructures romanes, però modificant profundament l'interior de l'edifici. Alguns possibles vestigis de l'església primitiva poden haver estat trobats al costat dels antics triclini (triclinium) i tablinum, entre les ruïnes de la segona fase de la mansio. Aquesta església tenia una capçalera amb un arc quasi en ferradura, de configuració lleument peraltada, i un cos separat en dues parts: el cor, amb dos bancs laterals on es podien asseure uns deu monjos, i la nau, que tindria una capacitat per a unes cinquanta persones, en peus.
La segona església s'instal·là en el cos nord-oest de l'antiga mansio, i és de construcció molt simple, amb un cos de planta rectangular, que acaba en un absis semicircular, amb una volta en forma de conquilla. Aquest cos es divideix en dues naus, cada una amb tres trams, aïllats per tres arcs de volta sencera suportats per pilars, amb cobertes de voltes de canó, en el sentit transversal. La nau té diverses portes amb verga en arc apuntat i amb llinda recta, a més de diverses fenedures rectangulars.
A l'interior, les parets contenen murals entre els segles XIV i XVIII. A l'altar major hi ha un retaule en fresc de l'artista d'Évora José de Escovar, que treballà en diverses esglésies de la zona, entre 1585 i 1622. miniatura|Part posterior de la mansio romana, amb les cobertes amb arc al pis del terra, corresponent a la pars rustica
Pars rustica Al pis del terra de la mansio, que corresponia a la pars rustica, es trobaren estructures relacionades amb la producció agrícola, amb sales cobertes amb voltes, a la part posterior de la nau, que possiblement emmagatzemaven vi o oli. La regió de Vidigueira fou coneguda des de l'antiguitat per la producció de vi, i rebé aquest nom durant el període romà.PERY, 1887:10.PEREIRA, 2017:67. Junt a la premsa de vi estava situat el celler (cella vinaria), que potser siga l'estructura més antiga d'aquest tipus a la península Ibèrica. També s'hi identificaren dos pallers, estructures de pis elevat on s'emmagatzemaven els cereals, i que van ser construïts en períodes diferents. El paller de l'època altimperial se situa en un lloc aïllat, mentre que el segon va ser construït més a prop de la mansio. esquerra|miniatura|Ruïnes del complex termal
Termes, jardins i proveïment d'aigua L'antiga finca romana tenia un complex termal, amb àrees comunes com el caldari (caldarium), frigidari (frigidarium) i tepidari (tepidarium). També hi ha vestigis d'un segon conjunt termal, que no acabà de construir-se.
Les grans villa romanes amb explotacions agrícoles, sobretot al sud, tenien complicats sistemes per al transport d'aigua, que s'empraven tant per a regar els terrenys agrícoles com per a abastir la pròpia mansio, les cuines i les termes. Aquest també era el cas de Sâo Cucufate, que tenia aljups amb una capacitat de 1.305 m³.PEREIRA, 2017:39. A la façana posterior de la mansio, hi havia un tanc de grans dimensions (natatio), amb prop de 35 x 10 m. El complex era abastit per un aqüeducte que era al nord, del qual es trobaren les ruïnes. Enfront de la mansio hi havia una zona enjardinada, a la qual s'arribava per escales a la façana principal, i aquests jardins duien a un altre gran tanc o piscina.
Temple i necròpoli El temple, dedicat a déus desconeguts, consisteix en un edifici aïllat, situat al sud de la mansio. De planta quadrada, es componia d'una cel·la i un absis, amb dos nínxols a la paret interior. L'edifici era envoltat per una galeria amb columnes, i tenia un nàrtex a l'entrada, amb quatre columnes. Aquest temple té algunes semblances amb altres llocs de culte romans al sud del país, sobretot els de Milreu i la Quinta de Marim. Originàriament degué estar unit a la casa principal per una ala habitada o per una galeria porticada. Al períbol del temple aparegueren restes de sepultures paleocristianes, una amb símbols del període visigòtic. Aquestes sepultures tenen planta rectangular i estructura simple.
El 1981, els arqueòlegs Vasco Mantas i J. G. Gorges van estudiar el lloc de Santiago, situat al nord de les ruïnes de Sâo Cucufate, i trobaren materials dispersos en una àrea de 500 m², incloent-hi dos murs paral·lels i fragments de peces de ceràmica en terra sigillata africana, a més de ceràmica comuna. Aquest lloc podria correspondre a una necròpoli romana, o a una estructura medieval o moderna que reutilitzà els antics materials romans.
La situació de la finca romana, a la vora de diverses vies importants, pot indicar que els excedents s'exportaven i no arribaven a entrar en els circuits comercials locals, situació idèntica a la d'altres estructures d'aquest tipus a la Lusitània. Així, un carro de bous amb prop de 1.000 l podia recórrer la distància entre Sâo Cucufate i la ciutat romana de Pax Julia (Beja) en poc menys d'un dia, i el vi després es guardava en cellers o es venia al públic en tavernes. Sembla que el complex de Sâo Cucufate practicava un model econòmic de mercat prou desenvolupat. Potser a la villa es comercialitzaven no sols els propis productes sinó també els d'altres explotacions agrícoles al voltant, subministrant així una font d'ingressos que no depenia només de l'agricultura.LOPES, 2000:321
Centre d'interpretació i nucli museològic esquerra|miniatura|Zona de l'antic celler de vi romà
Importància