miniatura|Estàtua de la Mort, personificada per un esquelet humà vestit d'un suaire i agarrant una dalla, a la Catedral de Trèveris, Alemanya. miniatura|La gran segadora, quadre de Nikolai TÉ. Tarkhov. La mort s'ha representat com una figura antropomorfa o com un personatge fictici en moltes mitologies i cultures populars.
La personificació de la mort en tant que entitat viva, conscient i sensible, és lligada a la idea de la mort i al seu pes històric i filosòfic considerable. Segons les llengües, és un personatge o bé femení (com per exemple en les llengües romàniques i eslaves), o bé masculí (com per exemple en anglès). És sovint representada sota forma d'un esquelet (o d'un cos esquelètic presentant alguns escassos esquinçalls de pell sobre certs ossos), de vegades vestida d'un gran abric negre a caputxa i d'una capa.
En moltes llengües, principalment les eslaves i romàniques, inclòs el català, la mort és tractada com una figura femenina, mentre que en altres, com l'anglès i l'alemany, com a masculina.
En el folklore occidental modern, la Mort sol representar-se com un esquelet que porta una túnica, un vestit negre amb caputxa i possiblement amb una dalla gran. La mort es coneix llavors com " la fosca segadora "O simplement "parca".
Aquest símbol d'origen italià és molt present al llarg de l'edat mitjana i el Renaixement, en quadres apocalíptics i macabres com el de Pieter Brueghel el Vell (El triomf de la mort). En un moment en què la Pesta Negra feia furor, la Parca va representar un ésser terrorífic que havia vingut a agafar els vius amb un cop de fulla. Les al·legories de la mort s'han repetit moltes vegades en treballs més recents, sobretot relacionats amb la fantasia, amb el mateix simbolisme que al seu origen.
Representacions notables miniatura|La Parca és la una de les al·legories de la Mort. A l'edat mitjana, la mort es imaginada com un cos humà momificat o en descomposició, que posteriorment es convertirà en l'esquelet vestit amb una toga que ens és familiar. Per contra, la mort de vegades es representa amb l'aparença d'una bella dona sovint vestida de negre i amb una dalla llarga. A causa de la connexió íntima entre el temps, la vellesa i la mort, el temps com a figura mitològica de vegades s'associa amb la mort. Un psicopomp és un esperit, una deïtat o un ésser que té com a funció conduir les ànimes mortes fa poc al món següent. La representació de la mort amb una dalla es remunta a la imatge del tità grec Cronos. Sovint se'l representava portant un globus terrestre coronat per una dalla. Cronos és el pare dels déus de l'Olimp, entre els quals Zeus. No obstant això, per escapar de la maledicció que va llançar el seu pare Úranos, decideix devorar els seus fills. Amb el sisè fill, la seva dona Rhéa, cansada d'aquests infanticidis, li dona una pedra per menjar en lloc del nen: Zeus. Aquest últim lluita contra el seu pare i el colpeja a l'estómac i li fa "vomitar" els altres nens, que el destruiran més endavant. Exiliat a la Terra, com a simple mortal, va fundar una comunitat agrícola, designada pels antics amb el nom de l'Edat d'Or. D'això en sortiria l'atribut de la dalla, una eina que simbolitza les collites, i d'aquesta manera les estacions que marquen el ritme de l'existència, que Cronos creia que podia controlar.Commelin, Pierre Maréchaux, Mythologie grecque et romaine, Paris, éd. Nathan, coll. Lettres Sup, 2002
A les mitologies miniatura|El triomf de la mort, pintura de Pieter Brueghel el Vell, segle XVI. Hi ha deïtats en totes les mitologies que encarnen la mort o alguns dels seus aspectes: Ankou (bretó) Anubis (Antic Egipte) Anput (egipci) Andjety (egipci) Sesmu (egipci) Osiris (egipci) Ammut (egipci) Tànatos (grec antic) Azrael (Àngel de la mort al judaisme) Hela (escandinau) Izanami (xintoisme) Mictlantecuhtli (asteca) Morrigan (irlandès) Mot (Canaanita) Mors (imperi romà) Orcus (Imperi romà) Odin (escandinau) Plutó (Imperi romà) Hades (mitologia grega) Thanatos (Mitologia grega) Persèfone (Mitologia grega) Shemal (semític) Shinigami (Japó) Sielulintu (Finlàndia) Yama (hindú) Yanluowang (Cultura xinesa) Mitologia hindú En els escrits hindús coneguts com els Vedas, el governant dels difunts es diu Yama o Yamaraj (literalment, el senyor de la mort). Yamaraj munta un bou negre i té un llaç retorçat amb el qual atrapa les ànimes per portar-les a la seva residència, Yamalok. Són els seus seguidors, els Yamaduts, els qui porten les ànimes a Yamalok. Aquí, Chitragupta registra les bones i les males accions, que després permeten a Yama decidir on aniran les ànimes en la seva pròxima vida, seguint la teoria de la reencarnació.
Es creu que les ànimes poden renéixer a la Terra tant en un univers paradisíac com en un infernal, depenent de les accions de la vida passada. Aquells que poden aprofitar-se del bon karma i bakhti a la seva vida aconsegueixen Mokxa, l'alliberament del cicle de la mort i el renaixement, així com del patiment provocat per la vida atrapat al cos. Yama també s'esmenta al Mahabharata com a gran filòsof i com a devot de Krixna.
Curiosament, Yama també es coneix com a Dharmaraj o rei del Dharma o de la justícia. El raonament és que es faci justícia de manera justa per a tothom, ja sigui viu o mort, segons el seu karma o el seu destí. Això es consolida encara més pel fet que Yudhishthira, el gran dels Pandaves, es considera la personificació de la justícia, a Mahabharata, on va néixer a causa de les oracions de Kunti a Yamaraj.
Al Japó Al Kojiki, es diu que després de donar a llum al déu del foc Hinokagutsuhi, la deessa Izanami va morir, ferida per aquest foc, i va entrar al regne de la nit perpetua, Yaminokuni. Posteriorment, Izanagi, el seu marit, la va trobar a la terra de Yomi mentre intentava tornar-la a viure. Per desgràcia, Yomi es troba a l'inframon i Izanagi va trobar la seva dona devastada per la decadència. En una discussió amb ell, Izanami va proclamar que prendre 1.000 vides cada dia era la prova de la seva posició com a deessa dels difunts. En la cultura popular, la mort també es representa com Enma (Yama), Enma Ō o Enma Daiō (Enma-Rei o Enma-Gran Rei, traduccions de यम रज Yama Raja). El Yama hindú també va inspirar el xinès Yanluo i el japonès Enma. Enma governa l'inframon, de manera similar a l'Hades grec, i decideix si els morts van al cel o a l'infern. Els pares japonesos van amenaçar els seus fills d'aquesta manera: si mentissin, l'Enma es tallaria la llengua a la ultratomba.
Hi ha altres déus de la mort, els shinigamis, que s'assemblen a la visió occidental de la mort en forma de segadora. Les representacions de shinigamis són freqüents en l'art i la ficció japonesa moderna, i estan completament absents en la mitologia tradicional japonesa.
Paganisme eslau Les antigues tribus eslaves van veure la mort com una dona vestida de blanc, que tenia a la mà brots joves que maig no s'eixugaven. El fet de ser tocat per aquests brots et feia caure en un son perpetu. Aquesta representació va sobreviure al cristianisme al llarg de l'edat mitjana i no va ser substituïda per la imatge més estesa a la tradició europea d'un esquelet que arriba només a finals del segle XV.
Paganisme lituà Els lituans van anomenar Death Giltinè, de la paraula "gelti" que significa "punxar". Giltinè era retratada com una vella lletja, amb un nas llarg i blau i una llengua enverinada. La llegenda diu que Giltinè era una jove bonica i alegre que va estar tancada set anys en un fèretre. La deessa de la mort era la germana de la deessa de la vida i del destí, Laima, que simbolitzava la relació entre el principi i el final de la vida.
Més tard, els lituans van adoptar la visió cristiana de la mort, amb la seva túnica negra i la seva dalla.
A les tres religions abrahàmiques miniatura|La Dansa de la Mort és representativa de l'època medieval. S'anomenen Danses macabres en francès. Gravat de Guyot Marchant, 1486. A la Bíblia, el quart cavaller d'Apocalipsi es diu Mort: L'àngel del Senyor va segar així 185.000 homes en un campament assiri (2 Reis; 19,35).
Quan Déu decideix de matar els nou-nats egipcis, ordena al « destructor » (shâchath) d'estalviar-se les cases marcades de sang sobre la llinda i els muntants de les portes (Èxode; 12, 23). L'àngel de la destrucció mal'ak ha-mashḥit, es desencadena contra el poble de Jerusalem (2 Samuel; 24,15).
A les Cròniques (21, 16), el rei David veu "l'àngel de Jahvè que es troba entre el cel i la terra, l'espasa desembeinada a la mà, estesa cap a Jerusalem".
Al llibre de Job (33,2), trobem el terme "destructor" (memitim) que la tradició ha identificat amb "l'àngel destructor" (mal'ake Khabbalah), mentre que el llibre de Proverbis (26, 14) esmenta els "àngels de la mort" (mal'ake ha-mavet). El nom d'Azrael també es troba com l'àngel de la mort.
Judaisme Segons Midraix, l'àngel de la mort va ser creat per Déu el primer dia. El seu domini és el paradís, des d'on arriba a la Terra en vuit dies, tot i que la pestilència només un. Té 6 parells d'ales.
Cristianisme miniatura|La parca sobre les tombes de les esglésies La mort s'esmenta de vegades al Nou Testament, sigui com a personificació o com a fet. És assimilada al malvat àngel Sammael. Trobem una al·lusió als Fets dels Apòstols (2,24): "Però Déu el va ressuscitar, alliberant-lo de les penes de l'Hades. Per tant, no va ser possible que es mantingués en el seu poder ”.
Alguns passatges posteriors, però, són més explícits. L'Epístola a Romans 5 parla de la mort com "va dominar des del període d'Adam fins a Moisès», I diversos passatges de les epístoles parlen del treball de Crist a la creu i de la seva resurrecció com a enfrontament amb la mort. Entre aquests versos s'inclouen l'Epístola als romans (6,9) i la segona epístola a Timoteu (1,10).
La Primera carta als Corintis (15,26) diu: L'últim enemic a destruir és la mort La qual cosa implica que la Mort no ha estat destruïda d'una vegada per totes, en el sentit que cada cristià ha de ser portat a conquerir la mort al seu torn.
A Mèxic esquerra|miniatura|La Calavera Catrina, de José Guadalupe Posada (1913). La cristianització de la societat mexicana es va aconseguir mitjançant el sincretisme religiós amb els rituals i les creences mesoamericanes.
Com a resultat, en la tradició cristiana (i fins i tot laica) del Mèxic contemporani, la Mort se simbolitza en formes heretades tant dels costums mesoamericans, cristians i mexicans. Per al Dia de Morts, en particular, la mort és protagonitzada per nombroses representacions, com la Catrina o les calaveres.
Islam En la tradició islàmica, l'àngel de la mort es diu Malak Al Mawt que es tradueix literalment per àngel de la mort.
Al-Ghazâlî, a la seva obra La perla preciosa (Ad-Doura al-fâkhira) recopila un conjunt de tradicions, des de l'Alcorà, la Sunna, frases de mestres espirituals reportades en forma simbòlica, relacionades amb la mort a l'islam.
A les arts i la cultura popular El personatge de la Mort apareix en moltes obres de ficció, des de pel·lícules dramàtiques o comèdies fins a Ciència-ficció o fantasia.
Contes populars La veu de la mort, conte romanès.
Literatura miniatura|El Future Christmas Ghost mostra la seva tomba a Ebenezer Scrooge a Cançó de Nadal.
Al segon llibre de John Milton del Paradís perdut (1667), la mort guarda amb Sin les claus de la porta de l'infern. A l'univers Discworld de Terry Pratchett (1983), la Mort és un dels personatges recurrents més importants.Attention, si en français on dit « la » Mort, en anglais et dans la traduction de Patrick Couton elle est bien un personnage masculin (NdT). apareix a tots els llibres de la sèrie, excepte un. A Harry Potter i les relíquies de la Mort (2007), la Mort té un paper en un conte infantil, la història de tres germans bruixots que van aconseguir travessar un riu on la majoria de la gent moria mentre el travessava. A Cançó de Nadal de Charles Dickens, l'esperit dels futurs nadals recorda les imatges de la segadora.
Còmic